diumenge, 30 de novembre de 2008

LA DECISIÓ D'EN GUIXER

Port de Llevant. Any 123 a.c. (Maó).


En Guixer estava desesperat. Perquè tot allò? Per a què tant patir? Què en trauria d’aquell martiri? I no trobava respostes; estava perdut, sol de nou, envoltat per les tenebres de la incertesa.

Després de deixar enrere la cabana del penya-segat, amb el cos del centurió Quint Arpini dessagnant-se amb el coll obert de banda a banda, en Guixer es va sentir desorientat. Mentre havia tingut aquell romà menyspreable al davant, l’ànim se li havia mantingut ferm, alt, amb totes les ganes de lluitar intactes, fresques i deixondadores com la nit que ara l’envoltava; és sentia capaç de remenar-ho tot per trobar na Daínia. Però de cop, el món se li havia caigut al damunt.
Seguint un impuls mal d’explicar, ses passes cauteloses l’estaven duent a la colàrsega, al tancat del presos; i és que la promesa feta a na Keta li pesava tant com les enormes pedres centrals del més gran santuari. I mentre feia camí, esmunyint-se de mata en mata i de rocam en rocam, en Guixer s’anava adonant del què havia fet. Havia mort un centurió, i no un qualsevol; aquell Quint era el de la guàrdia, el cap del vigilants del tancat. Just sortís el sol, la seva absència no passaria desapercebuda. Així, idò, d’aqui no res tothom el cercaria; tot d’una els tindria a sobre.
De fet, en aquell moment, amagat vora el penyal de marès, amb el polsim de roca desfeta caient-li des de dalt com si fos una feble nevada i a redossa d’un matoll d’aladern, en Guixer meditava. El més bo de fer, es deia, seria deixar-me de sentimentalismes i pujar a la ciutat, oblidar-me de promeses fetes en moments de debilitat i dedicar-me a la tasca a la que m’obliga la fidelitat al cap.
Però per molt que s’intentés convèncer, en aquells moments dubtava, i molt. Com sempre que se trobava davant d’una decisió compromesa, se li apareixia la imatge de n’Alena. I sense adonar-se, començava a rallar-hi. Què faig, Alena? Ja sé que és ta germana, i que te l’estimaves molt. Jo també me l’estim, què et penses? És ma família! Però, com m’ho faré per cercar na Daínia si tenc que anar estirant-la? Està molt dèbil, Alena, bonibé ni pot caminar. Com vols que me segueixi el pas?
I després en Guixer escoltava, atent però alhora atemorit, esperant una resposta que no arribava. No tenia clar què li provocava més ànsia, si esperar la veu d’alarma i que tota la guàrdia sortís a cercar-lo o l’anhel per la veu de n’Alena. La necessitava aquella veu, per tranquil•litzar-se, per a que li aconsellés què fer.
Aquí, els guàrdies me trobaran amb facilitat, es deia; massa prop de la maleïda cabana, i només amb el miserable refugi del penyal, la foscor i l’aladern. Així, idò, decidí que tenia que moure’s, cap a munt o cap avall, però era urgent fer-ho. Ara és el moment; ralla’m, Alena. Diguem què faig; no ens sobra temps.
Dalt del penyal i per l’esquena, li ululà un mussol solitari; un de petit, d’aquells que es confonen amb les branques nuoses i que no els veus fins que no els sents. Quanta estona feia que l’aucell observava al jove atemorit?
Espantat, en Guixer es girà de cop per intentar esbrinar què era i d’on venia l’inesperat renou. Però el mussol no feu esment de prendre el vol, ni tampoc semblà que s’atemoria per la proximitat del intrús.
Va ser llavors, quan en Guixer sentí que aquells dos enormes ulls, plens de llum i de vida, se li clavaven a l’ànima. I pensà que només podia ser n’Alena, encarnada en l’animal; perquè aquella pau, aquella tranquil•litat que se li estava instal•lant al cor, tan sols podia crear-li s’estimada. Alena, ets tu? Perquè no em deies res? On eres? Perquè t’amagaves?
El mussol girà el cap d’aquella manera que només ells ho saben fer, com si li faci tota la volta. No, Alena, no deixis de mirar-me; queda’t. I aquella mirada inquietant se fitxà de nou al jove, tan profundament que li provocà alhora un estrany desassossec. I en Guixer pensà, i si no és n’Alena, i és l’esperit del romà que cerca venjança?
Negant-se, però, a pensar que la pau que primer havia sentit l’hagués provocat un esperit venjatiu, en Guixer tornà a dirigir-se a n’Alena. Perquè no em vols dir res, Alena estimada?
I llavors, de cop, els sentits se li aclariren, i l’escoltà clarament. L’udol es convertí en paraules i, aquestes, prengueren sentit. Sí, era n’Alena. Com ho havia pogut dubtar?
Saps de mai t’oblidaré, estimat Guixer; no ho faig ni ho faré. Era ta dona en vida i encara ho som. Sempre ho seré. Però no pots esperar que, cada vegada que dubtes, et digui què has fer. Deixa’t endur pel cor; fes el que et mani. I no contis amb que és ma germana, pensa que és qualsevol. Fos qui fos, tindries en compte el que li vas prometre? Podries tancar els ulls amb pau la resta de ta vida si, al manco, no l’anessis a veure i li expliquessis perquè no la pots alliberar? Series capaç de deixar morir una esperança? Guixer estimat, decideixis el que decideixis, quan li expliquis, ella t’entendrà. Recorda’t que és ma germana i, com feia jo, buscarà el fons de les teves raons, i el trobarà. Sé com ets, Guixer; som ta dona i ningú et coneix millor que jo. Sé que faràs el que has de fer. I jo sempre t’estimaré, per açò i per tot.
I el mussol emprengué el vol; un vol pausat, silenciós, que se’l endugué fins la foscor del barranc. I en Guixer altre vegada quedà sol. Però ara amb un somriure que l’il•luminava el rostre. Perquè n’Alena li havia rallat! Seguia estimant-lo! No l’oblidava! I podia haver-hi res més important que allò?
Com havia fet sempre i com no deixaria mai de fer, seguiria el consell de s’estimada. Què li deia el cor? És clar, com ho havia pogut dubtar? Aniria fins el tancat, buscaria na Keta i l’alliberaria. Després, qualsevol cosa podia passar.

Sabia com arribar-hi sense que ningú s’adonés; fins i tort tenia clar on cercar les claus de les cadenes. Per açò, no li va ser complicat esmunyir-se sota la tanca com la nit anterior per arribar on era el manat de ferros; penjaven a la garita del vigilant. Havia decidit que si tenia que matar de nou, ho faria; què més li donava després del centurió.
Com s’imaginava, el guardià dormia com un a nadó, segurament confiant en què ningú podia arribar fins el cor del poder romà sense cridar l’atenció. Se sentien segurs a la nova capital, els maleïts invasors. Però aquella seguretat li costaria la vida al desgraciat. La mateixa fulla esmolada que havia vessat la sang d’en Quint, esquinçà la carn d’aquell coll com si fos de sèu, i la sang fosca regalimà per la mà d’en Guixer, calenta, enganxosa i repugnant.
El manat de claus, grans i rovellades, penjaven vora la banqueta on seia el mort. Amb molta cura, les agafà maldant que no fessin renou. Els companys del dormilega dessagnat tal vegada no ho eren tant i, qui sap, potser estaven més alerta.
Després tot va ser fàcil, i trobar na Keta ni li va costà gens. L’al•lota jeia on l’havia deixat, en la mateixa postura, com si no hagués passat un dia des de llavors. Les mans enlairades li sagnaven pels braons engrillonats, i el cap cot i tombat a l’esquerra amagava la cara rere els cabells llargs, extremadament bruts i esvalotats.
Encara és fermada; açò vol dir que és viva, se digué en Guixer alhora que la tocava amb cura. Sí, està calenta; és viva.
—Keta, desperta. Keta. Som en Guixer, desperta.
El cap de la jove just es mogué per mostrar uns ulls mig tancats. Cercles moradencs els envoltaven com a mostra de que, també aquell dia, havia patit els maltractaments dels captors; malauradament qualcú s’havia divertit amb ella.
En Guixer maleí de nou als romans, però no se permeté mostrar els sentiments; no volia que na Keta s’adonés de la llàstima que li feia el seu aspecte.
—Guixer —mormolà per fi l’al•lota, fent evident tot el que patia—. Ja no t’esperava. Pensava que te n’havies oblidat.
—Mai, Keta. Saps que sempre he complert les promeses. Ara, t’amollaré i vindràs amb jo.
—Guixer, no podré. No veus com estic? Ahir altre vegada; no sé quants eren. No puc més.
—Vindràs, i tant que vindràs. No et pens deixar en mans d’aquests maleïts.
—Saps perquè encara estic viva, Guixer?
La mirada del jove va ser tan interrogant que, malgrat el dolor, la presonera mostrà un somriure dolç, que, a en Guixer, li va recordar dolorosament el de l’Alena.
—Ma germana m’ho ha dit; espera’l i després fes el que vulguis, m’ha dit.
—I a jo m’ha dit que fes el que me digués el cor. I açò estic fent —respongué en Guixer, alhora que, sense perdre temps, començava a deslliurar-la, tot provant les claus fins a trobar la bona—. El cor m’ha dut fins a tu. I ara, marxarem junts; per noltros i per n’Alena.
—Sí, per n’Alena. —I na Keta inspirà profundament abans d’afegir—: Gràcies, Guixer, però ja és tard. —I el cap li tombà endavant, i els cabells tornaren a cobrir sa mirada dolorida.
Perquè na Keta havia mort, consolada, per fi. I en Guixer començà a plorar, de nou desesperat.