diumenge, 24 de novembre del 2013

Les campanes del meu poble

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2013

For Whom the Bell Tolls o com es va traduir aquí, Per a qui sonen les campanes, és una novel·la del nobel E. Hemingway, una gran novel·la. És d’una història d’amor, d'amor i de guerra, de com de vegades l’home s’ha d’enfrontar a situacions límit que li poden canviar la vida. En el cas de la obra de Hemingway, un brigadista internacional a la Guerra Civil espanyola ha de fer explotar un pont vital per a la causa republicana. El mal és que, si ho fa, no podrà viure al costat de la dona que estima (sinopsi rapidíssima, molt i molt simplificada).

   No, jo mai no voldria trobar-me en una situació com aquesta. Per sort, però, les campanes que acompanyen la meva vida no són tan tràgiques, ni tampoc tan importants com les que acompanyaven al protagonista de la novel·la (i de la pel·lícula). Que sonin o no sonin, les campanes del meu poble, no haurien de fer que afronti la vida d’una manera o d’una altra. Que sonin cada quart d’hora no m’haurien de fer prendre decisions fonamentals per a la meva vida. Que sonin fins a les dotze de la nit no hauria de ser fonamental per a la meva subsistència. I que comencin a repicar a les set del matí no m'hauria de fer renunciar, ni tan sols pensar en fer-ho, a viure a ca meva, al meu poble i amb la dona que estim.
   Així és com les sent cada dia, les campanes de St. Eulària, cada dia que visc a la que ara és ca nostra: cada quart d’hora, un, dos, tres o quatre tocs, més el número de tocs que s’escaiguin per a l’hora que sigui, i açò des de les set del matí fins a les dotze de la nit, amb l’afegitó anguniós i de vegades embogidor (diumenges devers les 10,30-11h) de les ineludibles crides a missa, dels sons de difunts i d’altres repicades que no sé a què obeeixen, segur, però, que totes molt necessàries pel bon funcionament de la comunitat.
   Jo vaig néixer al costat del campanar, a Sa Muntanyeta, amb aquest repic bressolant-me al menys durant els primers tres anys de ma vida. Se suposa, per tant, que la empremta (aquell procés d’aprenentatge infantil que succeeix en un període crític de l’existència i que se't queda gravat per sempre) hauria d’haver servit per qualque cosa, però es veu que la famosa empremta em va deixar de banda i, hores d’ara, el so continu i estrident de les campanes em traspassa el cervell com si no l’hagués sentit en ma vida. Potser és que els meus pares (vist el que ara veig, crec que van actuar amb molt de seny) van decidir mudar-se un tros enfora, fins Es Porrassar (llavors amb nom de general feixista), on el so del campanar arribava, i arriba, esmorteït, abans que les campanes poguessin quedar-se gravades al meu subconscient.
   Ara, però, la vida m'ha retornat a prop de St. Eulària, un entorn preciós i que no canviaria per res del món. Ara m’hi hauré de tornar acostumar, al repic inacabable del campanar. Jo ho intentaré, us ho prometo, però no sé si a ca nostra tothom tindrà la mateixa voluntat. Gent que ens ha vingut a visitar, a més de sa dona i els fills, que no són nats a Alaior i d’empremtes del campanar res de res, se’m queixen cada nit i cada matí de les campanades com si jo pogués desconnectar aquell dringar.
   Que si no hi ha fillets que hagin de dormir abans de les dotze, me diuen. Que si ningú no es pot despertar més tard de les set, insisteixen. Que si no hi ha malalts als que molesti aquell repicar, que si no haurien de poder dormir al menys vuit hores. Aquestes i d’altres semblants són les queixes dels que, de moment, no ens hem acostumat a les campanes.
   I jo, us ho ben assegur, de vegades pens si no serà el campanar de St. Eulària i el seu repicar alguna una cosa com al pont de la novel·la de Hemingway: un fet ineludible que pot fer-nos donar un tomb indesitjat a la vida, una mena de disjuntiva vital. Esperem que no i que ens arribem a acostumar
.

.      

divendres, 1 de novembre del 2013

Els camins de La Força dels Anhels - De Son Saura a na Pentiner

Quan sóc a Menorca, tinc per costum fer caminades per descobrir llocs incògnits (sembla mentida quants racons amagats hi ha, a Menorca), per recordar-ne d’altres que no em cansaré mai d’admirar o, com he fet aquesta vegada, per refer les rutes d’algun dels meus protagonistes.
   Avui he caminat des de Son Saura del Nord (mal coneguda com a Son Parc) fins a na Pentiner (Pantinar, en alguns mapes) i retornar per l’interior del cap de la Mola de Fornells. Es tracta d’una ruta que, en part, apareix en el llibret sobre el Camí de Cavalls, de Sergi Lara, editat per Triangle Postals, com a “Petita excursió”, on s’indica que es pot fer en 1h 50 minuts. He de dir que jo he variat el recorregut, allargant-lo fins a fer-lo durar 2h 30 minuts, per adaptar-lo al camí d’en Primer, el meu pastor daienc de la “La Força dels Anhels”, quan son pare l’envia amb el ramat cap a tramuntana. Allà succeiran fets de gran importància per a la trama de la novel·la.



—Cap a tramuntana, Primer —li havia dit son pare just després de la cerimònia.
   I en Primer no sabia per què hi havia d’anar, a tramuntana, ell, que com tots els pastors de Dai, solia pasturar per les terres de llevant; ells no hi anaven mai, cap a tramuntana. Malgrat tot, la duresa dels ulls de son pare li havien fet acotar cap i respondre un s...í carregat de resignació. Ja no era que l’arraconés com d’altres vegades, no, aquesta vegada era pitjor: se’l treia d’enmig, com si molestés. I a més, ho feia ensoldemà de la cerimònia de na Palònia, com si fos ella qui li ho havia suggerit.

   Des de l’aparcament a l’esquerre de la platja, al costat d’un xiringuito que ja és d’obra, deixo de banda el Camí de Cavalls (que s’oblida de la Mola i creua fins Ses Salines de Fornells) i agafo el caminet que va ran de costa, amb la qual cosa faig cas al pare d’en Primer.

—L’estació avança, Primer —l’havia alliçonat son pare mentre es passava les dues mans pel cabells enrere—. Si hem de créixer com ens ha assegurat el Mestre, si hem d’eixamplar Dai, haurem de trobar pastures noves. —Son pare l’havia agafat pel braç—. Escolta, aniràs per la costa, ran-ran, fins el Promontori de Tramuntana. Ho sabràs fer? Diuen que en aquelles terres hi ha claps d’herba bona, de la millor. I has de recordar per on passes, perquè hi hem de poder tornar.

Caminet pedregós
   El primer tram del camí, rocós com pocs, destaca per tenir els còdols lluents de tanta gent com els trepitja. Certament, fent el camí de tornada, amb el sol de cara, el camí semblava fet de cristalls brillants en lloc de còdols calcaris. I és que aquest tram de camí és, a l’estiu, multitudinari. El estiuejants que ho saben, i els que no se n’assabenten de seguida, caminen  fins a Cala Pudent fins a omplir-la. Des d’aquesta caleta, l’excursió del llibret del Camí de Cavalls s’endinsa a la Mola per una pista ben marcada (hi circulen tot terrenys), però jo seguiré en Primer, sempre “ran-ran de mar”, fins a completar el recorregut.

Son Saura del N 
Era passat el migdia quan pastor i ramat van arribar a un altre arenal rodejat per unes dunes enormes. Un prat les esquinçava per la meitat i un torrent hi lliscava calmós. Dunes Llargues, l’hi havia dit son pare que es deia, aquell platjal.
   —Què et sembla, Fosca, travessem per la platja?
   I la cussa, després d’un parell de lladrucs, va empènyer els animals.
   En aquell punt començava el Promontori de Tramuntana, una llengua de terra enorme que s’endinsava al mar. I com que maldava per seguir les instruccions de son pare, va fer avançar el rat ran de mar per una marina prou esclarida.

Cala Pudent
   A cala Pudent s’acaba el caminet i comencen els corriols de cabres, de les moltíssimes cabres que hi tresquen, per la Mola de Fornells. Travesso una altra caleta de fang i restes de posidònies i amb un prat ple d’aigua, i m’enfilo per un coster per aparèixer a sobre d’un penyal anomenat Te Roig, des d’on arribo al caló des Peix i la Cova del Vell Marí, un lloc impressionant. No estranya que en Primer quedés captivat per l’entorn i, sobretot, per l’amo del coval.

Cala de posidònies i fang
Macar sota el penyal
Els penya-segats havien guanyat alçada i, hores d’ara, ja eren veritables cantells. En aquell punt de la ruta, quan el sol era prop d’amagar-se entre un esclat de rojors, en Tacat va embogir de sobta. Tot bordant, es va ficar per un canaló rocós i es va perdre de vista.
Baixada a la Cova del Vell Marí
—On va, aquest? —va fer en Primer. Na Fosca s’havia assegut al costat del seu amo i plorinyava—. Tranquil·la, polida, que vaig a cercar-lo.
  Després d’un parell de copets al cap de la cussa, en Primer va baixar pel trenc de roques salobrades. Quan va ser a vista de mar, es va aturar per escoltar si sentia el quissó. Es va sorprendre quan va sentir un clapoteig intens —impossible que fos en Tacat ficant-se dins l’aigua; semblava com si una rissaga fortíssima regirés tot un macar. Just dessota, va trobar una platjola de macs petits i molt blancs que s’endinsava en un coval d’aigües transparentes. Però no van ser ni la cova ni el penya-segat que la protegia, allò que el va copsar, sinó un cos enorme, grisenc, que es movia a embats feixucs i que desapareixia dins l’aigua entremig d’un gran rebombori. En Tacat, immòbil sobre els macs, se’l mirava amb el llom eriçat i la cua entre les cames.
   En Primer tot d’una es va espantar. Però de seguida va saber què era aquell animalot. Ell n’havia sentit parlar, dels vellmarins, però mai no n’havia vist cap. Era enorme!

Cova del Vell Marí
   Ara no n’hi ha, de vellmarins (o vell marins), però el lloc segueix sent tan impressionat que te’ls pots imaginar, els animalots, ajaguts sobre els macs tot escoltant el soroll de la rissaga com jo l’escoltava.
Cabres
Vista de na Pentiner
Pou i beuredores
Na Pentiner
   Surto de la Cova del Vell Marí i segueixo fins el macar den Tosqueta, prop d’on trobo un pou ple d’aigua (no em vaig atrevir a tastar-la) i unes abeuradores. Tot d’una arribo a na Pentiner, una cala preciosa, tancada per l’illa den Tosqueta i els Corrals. A l’estiu, aquesta platja s’omple de vaixells, llaüts i barques de gent que cerca caletes verges per trobar-se platges plenes. Ara, però, a finals d’octubre, tota la platja és meva i de les cabres, que seguien omplint el paisatge sense cap mena de por d’un caminant solitari com jo, que ni tan sols té un gos que l’acompanyi, com na Fosca i l’esbojarrat d’en Tacat, els gossos de pastura d’en Primer. No, la meva gosa, la Gorda, és a Barcelona.
   Des de na Pentiner, oblidant-me dels coster secs que duien fins els penyals que guaiten a les coves Polida i de les Bruixes, faig com en Primer i m’endinso a la marina de la Mola, una marina alta i espessa, gairebé impossible de transitar si no fos per les pistes obertes per l’explotació ramadera i apícola de la zona.

Era prop del migdia quan van arribar a un coster rocós i esquitxat de socarrells petitons. Per força han de ser els darrers penya-segats del Promontori, es va dir en Primer. I no seria per aquells volts on trobaria els claps herbosos de son pare. Per açò, va fer voltar el ramat cap a ponent i es va endinsar en aquella marina que, fins llavors, havia aconseguit evitar.
Marina altíssima
Camins actuals
   Les sivines, els aladerns i els llentiscles eren tan alts que el sobrepassaven. Els bens, que avançaven com podien, es perdien de vista a cada pas. Davant de tantes dificultats, el pastor es va veure obligat a arraconar les fantasies i dedicar-se a no extraviar cap animal.

   En aquesta zona de marina espessíssima, on comencen a aparèixer els brucs femella on fins llavors només hi havia bruc d’hivern, és on trobo els replans que cercava en Primer. I en aquest replans, ara secs per l’eixutesa de la tardor menorquina, hi trobo els nòduls de ferro amb formes curioses que en Primer va prendre com cargolins de pedra, els quals faran donar un tomb a la vida del pastor. De fet, sí que se’n troben de cargolins de ferro, fòssils en pirita, habitualment, però, trossejats i difícilment reconeixedors. Jo, fa molts anys, n’havia trobat uns quants de perfectes i els havia estotjat com a un tresor, malauradament, amb les mudances els fòssils van desaparèixer o va quedar en la llar errada.

I de cop, la marina els va donar un respir en forma de clariana ampla i atapeïda d’herba. En Primer es va oblidar de l’esgotament i les rascades i es va dir per fi!, els claps d’herba de son pare. En Tacat va triar aquell moment per començar a bordar. Captivat per vés a saber quin rastre —qui sap si el d’una tortuga o el d’un escarabat banyut—, va desaparèixer dins d’un massís de llentiscles.
Nòduls de pirita
Replans argilosos on es troben els nòduls
   En Primer, content com estava per la troballa, no li va fer gaire cas. Que es fes trons, aquell quissó malcriat. Però es va estranyar molt quan va veure que na Fosca el seguia tot remenat la cua. L’al·lot no va tenir més remei que seguir-los. Es va arrossegar per davall de les mates per aparèixer en una altra clariana. Aquesta era un replà pelat d’argila clivellada i claps de pols rogenc. Just al centre, un bassalet s’havia assecat per convertir-se en un fangar; allí era on els dos cans es rebolcaven. L’al·lot anava a renyar-los —d’en Tacat s’ho esperava, però de na Fosca...— quan, de sobte, va olorar aquella flor que tan li agradava a na Palònia: la flor amagada. I es ca adonat que, darrerament, tot li recordava na Palònia: el vellmarí, i ara la flor amagada. I va ser quan la cercava per collir-ne un brot que a la vorera de la clariana va descobrir uns codolets vermellosos que, il·luminats pels rajos de sol, lluïen com guspires. 
   Què era, allò?, es va dir en Primer mentre n’agafava un grapat. I com pesaven! Es va mirar les pedretes amb més cura i es va adonar que moltes tenien forma de cargolí, cargolins de pedra rogenca. També hi havia trossets de closca petrificada i, entremesclades, unes rodones de bona mida. Caragolins i rodones destacaven entre un garbuix d’altres pedretes petites i sense forma definida, una arena de gra gruixut i pesant.

Tipus de nòduls de ferro i rodones de plom
   Després d’estar-me molt i molt temps recollint pirites i unes bales de plom del tot estranyes, ben rodones i més pesants que la pirita, i de color diferent malgrat l’argila, en aquells replans argilosos que es troben per tot l’interior de la Mola, desfaig el camí per una altra pista interior fins aparèixer de nou a la Cova del Vell Marí, des d’on camino fins el cotxe tan carregat de pedretes lluentes com en Primer.

Un per un, dels grapats que s’estotjava, en va destriar els més ben fets en forma i mida, més d’una vintena, i aquests els va embolicar amb el drap del formatge. Havia decidit que li faria un collaret, a na Palònia, un collaret per aconseguir que tornés amb ell.

   De veritat, aquest recorregut val molt la pena. Avui en dia no és com quan en Primer: ara hi ha camins i corriols pertot i no costa fer-lo. Trobareu indrets únics. Això sí, feu-lo fora de l’estiu, per la calor i per la salut del vostre esperit ambiental.



              

dimecres, 23 d’octubre del 2013

La Força dels Anhels, un altre tast

Sol, estalonat a la proa del mercant i els ulls perduts a l’horitzó, el sacerdot chnaanita s’enfrontava a un exili odiós. La borda humida, basta i escatada, li encetava les mans, de manera que ni els draps amb què se les embolicava, humits de sal, bruts de brea, arribaven a encalmar-li la coïssor. Ell, que sempre s’havia vanat de mans fines, com se les havia de veure ara.

   Sota el cap de cavall que presidia la proa, on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

La maleïda relativitat


S'Ull de Sol, octubre 2013

Abans els matins eren més curts, i els dies, i les setmanes. Les hores se n’anaven i ni te n’adonaves, atrafegat com estaves, angoixat per la manca de temps. Sí, el temps se’t menjava. Sobrevivies com podies a un estiu que no sabien com i ja s’havia acabat. Fins i tot els hiverns se’t feien curts, que quan no hi havia una cosa n’hi havia una altra. Ara, però, tot és diferent. Ara, malgrat que intentes mantenir un ritme de vida, una quotidianitat, no hi ha minut que no s’allargui fins a esdevenir una hora, no hi ha hora que no sembli un dia. I els capvespres, que no s’acaben mai. I tu, imagin que per consolar-te, et dius que ha de ser per culpa de la relativitat. Sí, tot és culpa del maleït Einstein, et dius, aquest elongament temporal, aquesta manera estranya d’esdevenir interminable. Sí, és evident que Einstein tenia raó: el temps és relatiu. I la vida. I tot.
   Aixecar-se a les sis trenta en tost de a les quatre trenta vol dir maldormir dues hores més. Caminar una hora amb la cussa, mesquineta, que ja no està per açò, hauria de deixondir-te però aconsegueix fer-te pensar en tot allò en què no hauries de pensar. I després, dutxar-te i partir a navegar per webs i més webs, i llegir ofertes i més ofertes per tal d’acomplir un l’objectiu d’apuntar-te al menys a una cada dia. Un objectiu ambiciós, ho saps —i reconeixes que ja te l’has saltat—, però et dius que un n’ha de tenir, d’objectius, ara més que mai.
   Però amb açò no en tens prou, que va. Fas un parell d’entrevistes i aquí comença el ball. Sense embuts, et fan veure que estàs rovellat, que tanta experiència, bé, sí, però potser no és tan important. I per això decideixes que has de fer alguna cosa més, reciclar-te. I t’apuntes a anglès, per refrescar-lo, et dius, i agafes un intensiu, dues hores diàries. I l’anglès es converteix en un buf d’aire refrescant, sobretot perquè et dóna una treva, un temps en el que no pots pensar en res més que en com punyetes es deia açò que ara no te surt, si tu ho sabies. I ves quina sort, aquestes dues hores se’t fan estranyament curtes, sí, una altra vegada la relativitat del refotut mestre Einstein. Açò sí, ets el més vell de la classe, com no podia ser de cap altra manera, i te sent un poc estrany.

   I és que la relativitat arriba fins i tot a la edat. Tu saps que no ets vell, com ho has de ser? Te mires i te remires i no et veus malament, un poc de mal d’esquena, açò sí, i els genolls que te fan crec-crec, i els quilos de més, és clar. Però tens ganes de fer coses, o en tenies fins no fa gaire, que ara fins i tot escriure se’t fa feixuc. Potser és perquè, de cop, t’has tornat vell per segons què. Una altra vegada la maleïda relativitat. 

dimecres, 2 d’octubre del 2013

FANALS DE SANG

Ja l'havia penjat al blog, aquest relat, fa força temps, però com que ara ha quedat finalista en el I Premi Literari de Narrativa Breu: HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE, el torno a penjar. Si no l'heu llegit espero que us agradi i si ja el vàreu llegir i us bé de gust rellegir-lo, endavant! 






La dona, pas insegur, surt del bar encalçada per una bafarada de llum rogenca. La cabellera rossa, llarguíssima, se li balanceja al trontoll d’uns tacons d’agulla vermells i de punta interminable. Els rinxols es belluguen desmanegats, absents de la seva harmonia habitual. En la cantonada, Aragó amb Borrell, la llum de primera farola esgrogueeix el passos incerts de la rossa. I ella, capbaix, sospira exhausta, s’hi abraça i s’abandona. La rosada amara el tub metàl·lic i humiteja la brusa rosa i esparracada. Amb la mà, dits llarguíssims amb ungles d’un roig llampant, intenta enretirar-se els cabells de la cara. I quan ho aconsegueix, apareixen uns ulls clars com el cel del dia més ras, emmarcats per unes pestanyes llarguíssimes i perfectament rimelades, un blau fora de lloc en una matinada tan fosca. La dona mira endavant i el celest se li ennuvola, sacsejat per la pitjor de les tempestes. Els cabells queden atrapats rere l’orella, arracada d’or i perla bona, i la mà cau al costat, somorta. Un regalim llefiscós avança des de les polses per enfosquir-li el rostre, ara més pàl·lid que mai; faccions eslaves, perfectes, on només el maquillatge hi afegeix un toc de color. La rossa aixeca la mirada i mormola un fins el cafè, si us plau. O almenys fins la següent farola.
   Més de trenta? Vol dir? Ningú no ho diria, escolti, quins trenta, déu sagrat! L’Olga, sí, la del bar.. Preciosa, escolti. Ostres, no sé... Ory? A la cantonada de Borrell. Vol dir que cal, el nom? No, sola gairebé mai. Sempre hi ha un tio quadrat, escolti. Braços enormes i samarreta negra. Ei, que a mi no m’enganyen: un mafiós, segur. Hi ha mar de fons, en aquell bar, tothom és massa ben plantat. El paio? Ui, esperi... Àlex, Alexis..., Alexei... Ja sap, parlen tan estrany. Ei, no, que a ell ni me’l miro, que a mi em van les ties, escolti. Que no sóc marica, jo! Per què m’ho diu, això? Ja n’hi ha prou, de mariques, al barri, però jo no. Que no, home! Jo, com els tios d’abans: pèl al pit i ties bones. Ella? Sí, com una model. Però, que no n’hem parlat, ja, d’això? Per què hi torna? I jo què sé, d’on és! De l’est, segur. I maquíssima. Que ja li ho he dit, això. Sí, preciosa!
   La rossa es mira els peus amb els ulls emboirats. S’esforçà en mantenir l’equilibri a sobre d’aquells quinze centímetres impossibles. Per mirar de no caure, s’estalona a la segona farola. Hi ha arribat. Intenta treure’s les sabates i ho aconsegueix al tercer intent. Els tacons cauen sota la llum del fanal, descolorits per la grogor de l’enllumenat, com el fetitxe d’un col·leccionista pertorbat. Intenta reprendre el pas sense adonar-se que la faldilla negre, curtíssima, se li ha aixecat per deixar a la vista l’encaix de les mitges i els lligacames, també negres. Després d’una passa insegura, les mitges plenes d’estralls esclaten per mostrar unes ungles d’un vermell tan escandalós com el de les mans. La dona aixeca els ulls i dues llàgrimes ennegrides corren galtes avall. Defallida, s’ abraça a la tercera farola. La sang que se li escola coll avall des de les polses arriba al canaló d’uns pits enlairats i enfosqueix els esparracs de la brusa. I la rossa només pot mormolar en veu baixa, una altra. Fins el cafè, si us plau!
   Sí, els diumenges, de vegades. Ja sap: la cervesa, el Barça... De nit? o sóc gaire de sortir, jo. Amb ell? No, que va! Només parlo amb ella i, res, quatre paraules. No, no, sempre serveix ella, a la barra i a la terrassa. Ui, sí, escolti, amb aquelles minifaldilles que..., déu meu!, i bruses mig obertes que mostren pitarram. I quina pitrera, escolti! L’altre dia en duia una de rosa que..., uf! Sembla que vulgui provocar. Ei, d’acord, d’acord, no cal que es posi així, escolti. Quina gràcia, escolti, jo li dic, Olga, estrella. Eh?, eh? Estrella. Entén? Estrella! I ella me riu la gracieta. Que sí, que és preciosa. Per què m’ho torna a preguntar? A qui no li agraden, les ties com aquesta? Eh? Què vol dir? No, no, mai no he gosat proposar-li res, jo. Què no el coneixen, al paio? Ja li he dit que és un armari de dos portes, escolti; qualsevol! Què? Com que és mort? L’Alexei? Bé, els mafiosos, ja se sap.
   La rossa ja no pot fer ni un pas. A la tercera farola, davant la disco llatina, prega perquè els goril·les de la porta estiguin al cas. Mala sort, Olga, continua. Dues passes i els genolls se li dobleguen. S’enfonsa. Les mans, per instint, han returat el sotrac. El cop fa que la cabellera se li escapi endavant, una onada rossa que li cobreix la cara per, tot seguit, encalmar-se. Els dos últims fanals li ha esgotat les forces. No pot ni plorar. El rierol de sang troba camí lliure per vessar damunt les llambordes. De genolls, Olga, de genolls podràs. I mentre s’arrossega sobre la humitat i la sang, una veu li retrona dins del cap; el malson retorna. De genolls, li diu aquella veu; mala puta, que no fa més que provocar! I ella es prega que un més, Olga, un més, un fanal més i els trobaràs.  
   No, ahir no vaig sortir. Que no li he dit que no? Per què no m’escolta? Però, a veure, què passa? Ei, ei, tranquil, escolti. Però, què fa?, que no cal tanta... Collons, que fa? Ei, a mi no em toqui, eh? Conec els meus drets, jo. Com que això no és una pel·lícula? I què? D’acord, d’acord. Tranquil, home, tranquil. El nom, diu? Quin nom? El meu? Ja li he dit, no? Ah..., el de la tia! Ooolga, se l’he repetit mil vegades. Merda, que sí, que era preciosa. Què? He dit era, jo? A no, a mi no em vulgui enredar, escolti. Què volen, de mi? Digui-m’ho clar d’una puta vegada. Ahir? Sí, sol. Bé, no del tot, que vaig dur una puta. I jo que sé, al telèfon hi haurà la trucada, no? No és això el què fan els CSI? Ei, que no, escolti, que no me’n foto. Doncs serien les onze, o les dotze. I jo què sé... Ei, tranquil, que no cal cridar. L’Alexei? I jo què sé... Ja li he dit: un mafiós. La puta? Sí, rossa. Sí, m’agraden rosses. Que hi ha cap mal? A qui, a la puta? No, no, que va; jo no sóc de pegar, escolti. L’Olga, diu? No, ahir no; es a dir, sí. Sí que la vaig veure, ahir, de passada, però, eh? Duia la brusa rosa, sí, mig descordada. Sempre provocava, la tia. Què? He dit provocava? Escolti, que no s’equivoca mai, vostè? 
   La cabellera de la rossa s’escampa pel terra dessota del quart fanal, a tocar del Cafè, cantonada d’Aragó amb Urgell. Dos cotxes dels mossos en doble fila, escortats per un parell de motos de la urbana i una ambulància del 061. I ella, sense forces ni per moure’s, gemega si us plau, auxili! Una llum pàl·lida es filtra entre les lletres dels finestrals. Tot el carrer és en un silenci estrany; ni cotxes hi ha. La porta s’entreobre. Un murmuri apagat, un parell de rialles. I aquelles senyals de vida li fan aixecar el cap tot just per mormolar de nou un auxili desmaiat, impossible.
   Jo no he fet res, escolti, que no, Quantes hores fa que...? Com vol que... Si ja els hi he dit que... Si us plau, jo no he fet res. Li ho juro, escolti! Què? Què diu?
   La mosso d’esquadra s'agenolla al costat del cos desmanegat. A aquelles hores de la matinada pot passar qualsevol cosa, però, allò? A la porta del bar? No, no s’ho esperava. Senyora? Està bé? Collons, és sang! La noia uniformada es gira cap a la porta i crida: Dona ferida, aviseu a central! I els de l’ambulància, ràpid, que deixin el carajillo, que tenen feina.
   Com que no és morta? Mecagon-l’hòstia! Mala puta, no feia res més que provocar! S’ho mereixia!

dilluns, 30 de setembre del 2013

Barba-rossa, de Joan Pons

Portada de Barba-rossa

Joan Pons


El meu germà me l’havia recomanat amb entusiasme i jo li havia promès que el llegiria. Però no ha estat fins no fa gaire que no l’he pogut aconseguir. Cap llibreria no el tenia, ni en format paper ni en format digital. Però per fi l’he trobat; a Amazon, per sort, els quedava un exemplar. En tres dies l’he tingut a casa i en dos me l’he llegit.
Aquest tresor tan mal d’aconseguir és “Barba-rossa” (Les ales esteses, 202, Ed. La Magrana, 2ª edició del 2007), una magnífica novel·la de l’escriptor menorquí, de Ferreries, Joan Pons, un autor de llarg recorregut, molt premiat i una veu indispensable dins del panorama literari en llengua catalana.  Un referent, vaja.
   Barba-rossa és una novel·la de plenitud i no és, de cap manera, una novel·la a l’ús. De temàtica històrica (pren el nom del pirata Barba-rossa, el qual assolà la Mediterrània durant el segle XVI), no és una novel·la històrica com solen ser les novel·les històriques: és una obra carregada d’un ritme especial, una veu que te contagia i t’atrapa des de la primera línea, uns sons que t’empenyen a llegir-la en veu alta, com s’ha de llegir la poesia. Barba-rossa, tota ella, és música i color i, per què no, poesia.
   Podria destacar mil fragments que hauria pogut signar el millor dels poetes, però després de tant de subratllar i marcar fulls em costa decidir quin incloure com a mostra.  Potser aquest: “De sobte, els peixos de colors empal·lidiren. Les arboces madures es tornaren blanques. Els raïms de llentiscle es convertiren en grans de glaç”. O per què no aquest altre, per molt que relati una crueltat: “Aviat van començar a rompre les portes embarrades i van entrar a les llars per les finestres i per la boca dels fumerals. Bruts de sutja i de sal posaven les mans damunt les nenes i els infants i els violaven sense respectar el sexe ni les edats”. Perquè és així, sí, tant fa que Joan Pons ens parli de bellesa: “El moll era una piuladissa constant i el seu refilat acompanyava les falues, les tartanes i les galiasses quan es feien a alta mar...”, o que descrigui al malvat: “Càustic, astut, maquiavèl·lic i malvat, Barba-rossa va dispensar als missatgers una perversa mercè: només respectaria deu llars”, el ritme i la paraula adient són el regnes d’aquesta novel·la.
   Podria anomenar altres recursos que Joan Pons emprar de forma magistral (unes enumeracions fantàstiques, per exemple) però no voldria fer-me pesat amb les lloances. No cal. Deixeu-me afegir que, a més, Joan Pons en cap moment no renuncia a una menorquinitat, a un us del llenguatge amb girs menorquins, que, per a mi, que sóc un menorquí convençut que intenta escriure amb aquest deixat, el fa doblement interessant.

   Només em falta afegir que si no heu llegit Barba-rossa, de Joan Pons, llegiu-lo, si us plau.

diumenge, 8 de setembre del 2013

Sa posada - S'Ull de Sol, agost 2013


Article publicat a S'Ull de Sol, agost 2013

Ell ja no travessarà el passadís de ca sa mare, tan interminable i carregat de portes que només els de la casa sabien què amagaven; indrets secrets, qui sap si plens d’esperits incansables. No, aquell St. Llorenç seria el primer en què, després de cinquanta anys d’habitar-la, ca seva de tota sa vida no l’acolliria com l’havia acollit fins llavors.  
   Ses festes omplien ca seva de gent, d’aquella alegria que es desferma camí de Completes. S’havia convertit en un aturador imprescindible pels amics, per qualsevol conegut que hi volgués fer posada. Tots hi eren benvinguts, fins i tot els que hi entraven d’afegitó, que n’eren ben prou. Al final del passadís enfosquit s’obria la sala on ells paraven taula. Allí s’amuntegaven tots, fins que hi cabien, pomada en mà i mos a la boca. Entabanats de suor i de festa, reien i cantaven fins que els llibres de les prestatgeries, els quadres i les fotos de la família també reien i cantaven amb ells, empeltats de tanta alegria. Sí, la casa en gaudia, de la festa. Les formatjades, els panets de camot, de sobrassada i de formatge, les coques de verdures i els pastissets, escortats en tot moment per bòtils de pomada, d’aquella tan granissada, eren els responsables de que, qui abandonava aquell racó de bulla i harmonia, sortís al carrer carregat d’una alegria que aniria escampant fins dalt St. Pere Nou.
Es Camí Nou, cap a Completes.
   El més important però, era que l’esclat de joia de St. Llorenç rejovenia ca seva com no la podria haver rejovenit cap altre cosa. Aquella casa envellida, mancada d’endreçaments, prenia un caire diferent gràcies a aquelles hores en què la festa li havia omplert les entranyes. Potser només era una sensació, però després de St. Llorenç, ca seva semblava més lluminosa, més ample, fins i tot més polida i més seva. Potser és que s’havia empeltat de les ganes de viure que, incògnites, guaitaven des del fons dels bòtils de pomada i que, tots, aixeregats, maldaven per descobrir.
   Ara, però, en aquestes festes, ell ja no podrà travessar el passadís, ni arribarà a la sala entaulada. Ara ja no ho és, ca seva. La placa de sempre, la de son pare, ja no orna la porta i, a l’enfront, hi mana el cartell d’un mestre de cases. Quina sort que tens, pensa ell cada cop que hi passa, t’enjoveneixen. I es diu que la vida no s’atura i que no en sap, d’enyorances. I es promet que trobarà una altra posada, i tant que la trobarà. Un altre lloc on cantar, on menjar qualque formatjada, i on beure un bon glop de pomada, sí, d’aquella tan bona, tan granissada.
       


La Força dels Anhels, nou tast, noves fotos

L’endemà, quan el sol encara no cremava, les cabres ja trescaven per les pissarres dels penya-segats. Els bens, més prudents, rossegaven tot allò que provava de brotar pels costers de vora mar, tot just uns secalls d’aladern i quatre herbes esgrogueïdes.

   En Primer, però, ni se’n cuidava, del ramat. Amb el sarró esgotat, caminava de na Rodona al Sivinar, coster amunt, coster avall. I cada vegada que arribava dalt del coll d’entre cales, guaitava cap a mar. 


A dessota, el baldreig començava a emblanquinar el lliser. Per què no se’l podia treure del cap, aquell escull, aquells colors que tant li havien cridat l’atenció? Tanmateix, els ulls també se li anaven cap el camí de Dai.






dimarts, 27 d’agost del 2013

La força dels anhels, un tast, unes imatges

"Dalt Roques Blanques, on el penya-segat s’havia esfondrat com un enderrosall de proporcions gegantines i el salpruig recremava qualsevol brot, el jove pastor de les barraques de Dai es disposava, com cada dia, a deixar-se endur per la imaginació."



dilluns, 29 de juliol del 2013

Col·lecció particular, d'Esperança Camps

Esperança Camps és una periodista i escriptora (o al revés, com ella vulgui) que viu i treballa a València, però és menorquina, de Ciutadella, i se li nota que ho és, de menorquina. Ben prou.
L'autora

He de reconèixer que no havia llegit res, d’Esperança Camps, però el primer que he llegit, “Col·lecció particular” (Ed Moll, 2012), m’ha encantat. Es tracta d’una novel·la curta que, quan l’has acabat, se t’ha fet encara més curta. Té un ritme narratiu que no decau en cap moment, intens i que t’atrapa, i les veus, la de Xavier, la de Paula, les de Remei, Ona i Àgueda, s’entremesclen d’una manera tan natural que en tot moment, malgrat els canvis de punt de vista, mai no et perds. Sí, els canvis de punt de vista són constants, i sense cap mena de separació espaial, la qual cosa demostra que, ben portada, la concatenació de veus directes, els diàlegs lliures, donen dinamisme enlloc d’entorpir la narració.   Qui no ha gaudit de l’estil del mestre Cabré? Doncs, això
Portada de "Col·lecció particular", d'Esperança Camps
.
   Malauradament, a aquesta novel·la li falla la portada (mireu la foto adjunta). Sí, és una llàstima que la Moll sigui tan austera (per dir-ho d’alguna manera suau) en les seves edicions. I és que la portada, tota la presentació de la novel·la, és plana, sense cap tret que cridi l’atenció del possible lector. I és una llàstima, perquè l’estil actualíssim d’Esperança i una temàtica que també ho és, d’actual (la corrupció política i empresarial), mereixerien una portada atractiva, una presentació que et dónes ganes de comprar-la.
Deia que Esperança Camps no ho pot amagar que és menorquina, si és que en algun moment ho ha intentat, cosa que dubto. Tot el seu català està farcit de accepcions menorquines que, de vegades, val a dir-ho, sobten en boca de protagonistes valencians que se relacionen amb Menorca únicament pels seus estiuejos fornellers. Com m'han fet saber --gràcies Bep Joan--, la utilització del possessiu "seua" enlloc de "seva" és una altra de les paraules "ciutadallenques" d'Esperança Camps. 
   Repeteixo que no havia llegit mai a Esperança Camps fins que no he llegit aquest “Col·lecció particular”, i he de dir que m’he trobat tan a gust amb el seu estil, amb els seus fillets i filletes, amb les seves al·lotetes, amb els seus bòtils trasplantats a terres valencianes, amb el seu estil directe i brillant, que segur repetiré.
  

   

dijous, 11 de juliol del 2013

Primer aniversari de Lectures al Jardí



Ahir, com no podia ser d’una altra manera, vaig assistir a l’esdeveniment que commemorava el primer aniversari de l’iniciativa Lectures al Jardí. I dic que no podia ser de cap altra manera perquè jo, als de Lectures, i molt especialment a la Rosa Mena, els aprecio molt.  Ells van confiar en la meva obra i em van donar l’ocasió de mostrar-la en públic. L’estimació que sento per aquesta gent meravellosa va ser el motiu principal pel que vaig acompanyar-los en el Jardins Olokuty-Jiwar, encara que, val a dir-ho, tenia també una curiositat un xic morbosa per veure com se’n sortien el dos nous lectors, després de saber com m’ho vaig haver de suar jo.

   Dos van ser els escriptors que ens van llegir un fragment de la seva obra al bon nombre d’assistents que gairebé omplien les cadires preparades per acollir-nos. Sí, diria que ho havia més gent que el “meu dia”. De nou enhorabona per les organitzadores.
   Va començar Francesc Grau, el qual ens va llegir una part de “Desayuno sobre la hierba“, títol inspirat en un quadre de Manet. Vaig entendre que es tractava d’una novel·la d’intriga, amb diferents morts que envoltaven al protagonista en situacions complicades i de les que se n’ha de sortir com pot. L’acció s’ubica entre Barcelona i Lisboa, a l’actualitat. Com dic, se van sobreposant diferents situacions (en el tros que ens va llegir ja ho havia dos morts), totes elles una mica extraordinàries (no voldria insinuar que inversemblants, per molt que sembla complicat que a una mateixa persona li passin tantes coses i totes tan grosses). En la lectura de Francesc se sentia un rerefons humorístic/distès, si més no en la veu en primera persona del narrador, el mateix protagonista. El paràgraf que ens va llegir em va semblar una mica massa ple d’enumeracions i descripcions exhaustives, potser massa?, no ho voldria assegurar, però a mi em van fer perdre el fil de la història i del protagonista. Malgrat tot, voldria dir que la lectura em va semblar amena. Crec, això sí, que li queda camí per recórrer, però que, ben recorregut i amb un bon guiatge, pot arribar a bon port.
   Potser va ser una impressió meva, i potser equivocada, però el vaig veure força nerviós. A mesura que avançava la lectura, li passava el mateix que em va passar a mi: que se m’assecava la gola. Recordo que els darrers cinc minuts de la meva lectura se’m va fer molt llargs, de tan seca com tenia la boca.
   A continuació va intervenir Laia Vilaseca, una noia de posat joveníssim. Ens va llegir un fragment del primer capítol de la seva segona novel·la, “La noia del vestit blau”. Val a dir que la Laia és una alumna avantatjada. Per una banda, la novel·la que ens va presentar era la seva segona (i això dóna molt de rodatge) i, per una altra, la Laia ha cursat escriptura creativa a UCLA, la qual cosa sempre és un valor afegit inestimable. I la veritat és que se li va notar, aquestos plusos. Amb paraules molt entenedores, amb un aplom de lectora experimentada, la Laia ens va presentar les aventures de la seva protagonista en un entorn que, es va notar de seguida, li era del tot familiar. I em vaig alegra molt de que fos així, perquè a mi també m’agrada rodejar als meus protagonistes dels paisatges que he conegut, els que m’han rodejat des de sempre i que conec com el palmell de la meva mà. A la Laia diria que li passava alguna cosa semblant: l’entorn que descriu amb paraules precises, les gents que hi presenta, els fets quotidians que els rodegen, són tots tan viscuts que el lector (en aquest cas l’oïdor) no ha de fer cap esforç per fer-los seus. Laia Vilaseca aconsegueix, des del primer paràgraf, atrapar-te. Almenys a mi em va atrapar. Ben poc més tinc a dir de la lectura de la Laia, únicament encoratjar-la i dir-li que endavant, Laia, que tens un futur extraordinari, tant per la teva joventut com per la teva qualitat literària. Ah, i avisa’m quan publiquis, que m’encantarà ser un dels teus primers lectors.


   No voldria acabar sense dir que espero poder assistir a moltes més Lectures al Jardí, ja sigui en l’entorn idíl·lic d’ahir o a la més arrecerada Biblioteca Bonnemaison, on vaig tenir el paler de llegir jo.

   Lectures al Jardí, ambdues Roses, sabeu que amb mi teniu un incondicional.

dissabte, 6 de juliol del 2013

Tenim sort, noltros, els menorquins.

Tenim sort, noltros, els menorquins. Açò ho vaig pensar ahir capvespre, quan veia per no sé quin canal de televisió d’àmbit nacional, un elogiós reportatge sobre l’Eivissa actual i el seu “miracle” econòmic.

Les illes Balears, antigament, eren Mallorca i Menorca.
Eivissa i Formentera eren les Pitiüses.  Fins i tot la distància geogràfica és evident.
Les Balears actuals són un artifici socio-polític.
   En aquest reportatge es parlava de la vida eivissenca... Ah no, calla, que del que parlaven era dels imperis eivissencs actuals, els financers i els del negoci de la nit. De fet, el reportatge ens presentava els amos d’Eivissa. Ens van parlar de l’imperi Matutes, que en el darrer exercici, segons va confessar l’hereu Matutes, havia guanyat més d’un milió d’euros (jo crec que se li va escapar sense voler, aquesta xifra). Vam veure les macrodicoteques, amb les seves les macrofestes (tot és macro, en aquesta Eivissa d’excessos) en les que cada ampolla de cava (de champagne) val tres mil euros (i no era, ni de bon tros, la més cara) i els racons VIP on no hi pot entrar ningú més que el que desembutxaca no sé quan milers d’euros (en aquells moments, ja me havia marejat de tantes xifres astronòmiques). Vam gaudir del boom immobiliari, on cada casa val més d’un milió d’euros, cases construïdes en llocs que abans a bon segur que eren meravellosos i on, ara, hi creixen uns xalets enormes amb piscines al·lucinants en una illa mediterrània i, per tant, seca, seca de collons. Hi havia pisos més modests, però igualment exclusius, als quals s’hi havia d’accedir per un pas custodiat per un segurata que et demanava el passis. En aquests pisos es veu que ho cerquen redossa jugadors de futbol (el Pujol, tu!), empresaris, banquers, tot de gent que ni tan sols volia confessar a què es dedicava. No fos cas. Els agents immobiliaris asseguraven que a Eivissa encara estaven pujant els preus dels habitatges i que de crisi res de res. I se enorgullien. Com era possible?, me anava dient jo, pobre menorquí desgraciat.
   Però també van mostrar els pobres curritos, emigrants extremenys, que feien de “relacions publiques” per a les macrodiscoteques, tot enganxant braceroles als banyistes per tal de convèncer-los perquè anessin a la disco de torn. Curritos sense sou fixes i, evidentment, sense cap mena de dret laboral. Aquest pobres desgraciats vivien quatre en un pis de vuitanta metres quadrats pel que pagaven mil docents euros mentre que ells guanyen dos euros per cada client que aconsegueixen que entri a la disco (no per cada bracerola que posen, no). Ells deien ser feliços perquè guanyaven vuit cents euros al mes, i açò a l’estiu, que a l’hivern res de res. I també van sortir, com no, les noies animadores, les quals entremig del desgavell de borratxos i VIPs exclusius, no poden deixar de ballar amb una roba mínima, sense voler confessar, per descomptat, quan guanyen ni si fan feines alternatives; només van confessar el que guanyaven els curritos de les braceroles, que estrany. I van sortir platges plenes de llits (sí, eren llits, llits amb dosser enmig de la platja, res d’hamaques miserables com les que tenim a Menorca) que es llogaven a preus astronòmics (bé, es veu que l’ajuntament de torn els obliga a llogar-los a vuit euros el dia, però hi ha un mercat negre de llits platjers a preus soterrats i, evidentment, també macro). I un antic maleter de l’aeroport que es dedica a fer la vida fàcil als futbolistes que van a Eivissa a descansar, sols o amb les famílies, l’exemple del reportatge del self-made-man. I no podia faltar la imatge caribenyo-eivissenca del cambrer que, fent equilibris dins d’una zodiac i amb una safata en mà, duia una combinats acolorits a un iot ancorat a la platja, destrossant, segur, l’última clapa de posidònia d’aquell indret.
   I no va sortir ni un eivissenc, ni un en tot el reportatge. Ni un manobre, ni un pagès, ni un botiguer de poble. Res de res. L’únic eivissenc que va sortir va ser l’hereu Matutes, l’exemple de l’eivissenc exemplar. Ves per on.
   I jo, entre pensar en la sort que tenia de ser menorquí i allisar-me els pèls que se m’havien posat de punta (jo recordava una altra Eivissa, la que vaig conèixer quan era jove, la dels hippies i l’amor lliure), vaig tenir temps de pensar que la realitat s’encarrega de posar a tothom al lloc que li correspon, potser per història, potser per caràcter, i que era evident que cada illa té la seva pròpia idiosincràsia, i que Eivissa, ja des de l’època dels fenicis, va ser un empori comercial, l’illa Pytiussa, mentre que noltros, els menorquins de la Balear Menor, pobres talaiòtics, seguíem llançant pedrots amb unes fones que no teníem més remei que llogar per no morir-nos de gana.

   Ara, molts anys i molta història després, de Menorca diuen que és un destí turístic familiar, tranquil. Massa tranquil, pensen alguns. Però jo no, Jo crec que així està bé. 

diumenge, 23 de juny del 2013

Angoixa

T’angoixen les foscors del camí que transites
I la por t’acarona l’ànima dormida.
Imatges emboirades solquen mars plens de brutícia.
I penses que tot se t’enfonsa,
Que cap part de tu ja mai no suraria,
Que ta barca mai no tocarà la riba,
Que no hi ha capser ni moll on amarrar ta vida.

Plores l’arada i els que bous ja no estiren,
Sembres al vol i saps que la grana és podrida
I maleeixes la suor de la sembrada perduda.
Terra fosca,
Fosc migdia.

Angoixa de l’ànima dormida.