dilluns, 19 de gener del 2009

ESTÍMULS DE CA NOSTRE

Publicat a S'Ull de Sol, nombre de Gener 2009

No fa gaire vaig tornar a Menorca per passar-hi unes de les vacances esmicolades que omplen el meu calendari de descans. Era principis d’octubre i anava decidit a recórrer certs llocs que no coneixia, què encara n’hi han d’aquests, per sort; necessitava fer-ho per afegir-los com a marc de qualcún dels meus escrits.
Baixant de l’avió pels moderns “fingers” del remodelat aeroport, quan encara era matinada fosca, no hagués pogut dir si aquella era l’illa que tant estim o el caprici d’un pilot esbojarrat ens havia endut fins a qualsevol aeròdrom triat a l’atzar per la seva bojeria. Res semblava diferenciar-lo de qualsevol altre de mides semblants: mateixos “fingers”, mateixes sales, hostesses uniformades. Però no; tot d’una van sorgir els fets diferenciadors: anuncis de formatges i avarques, de magnífics xalets en idíl•liques cales, imatges de recuperats forts anglesos i, per suposat, reproduccions de les taules més conegudes. Definitivament, no havíem errat destí, ni jo ni el pilot. Millor.
Tal vegada pensareu que, amb aquest inici, és complicat saber on vull anar. I no vos falta raó. I és que jo moltes vegades m’ho dic: on vols anar a parar, Pep? On t’empeny tot el que escrius? Però per sort, sempre hi ha resposta, i bonibé sol ser sempre la mateixa. Tots volem trobar-nos millor, més segurs, més feliços, reconfortats amb l’entorn i amb noltros mateixos. I jo, per suposat, no som cap excepció. Sempre vull anar on millor me trob. I on podria estar millor que a ca nostre, entre els meus, i rodejat d’allò que més estim? Ben cert que hi han altres coses importants, les que t’omplen el cada dia, siguis on siguis. Però on el meu esperit es reconforta, on fins i tot la meva creativitat (si és que tenc d’açò) s’exalta, és a Menorca, entre els meus i rodejat dels meus paisatges i de les meves vivències.

L’altre dia, durant una de les estimulants classes de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a les que acudeixo per aconseguir escriure qualque cosa que es pugui llegir amb certes garanties de que el lector hi vulgui tornar, ens rallaven dels estímuls com a punt de partida de la creació narrativa. Com exercici, ens feien llistar aquells que més ens inspiraven, els que ens aportaven més sensacions o que més ens havien sobtat, colpit o despertat la nostre curiositat. Majoritàriament, la gent rallava del que havia vist al metro, gents, situacions; d’individus estranys amb els que s’havien creuat a les Rambles; de sorolls d’hospital, de la renou del tràfec, del desassossec d’una trucada inesperada o del vol dels coloms a la plaça Catalunya.
I jo me’ls mirava estranyat, pensat que tal vegada l’exercici, tal i com jo l’havia fet, era totalment erroni. Perquè tots els estímuls que se’m van ocórrer, tot els que vaig pensar que em podia inspirar, tot van ser de Menorca, de l’actual i de la passada, de la real i de la imaginada, de la meva i de la dels meus. Paisatges, sorolls, aromes, records, i, fins i tot, somnis i realitats, fantasies infantils i certeses adultes. També coses molt més concretes, com fotos antigues, de les que ja vos n’he rallat qualque vegada, papers abandonats a la foscor del fons d’un baül, o la llum difuminada que s’escola entre les fulles de la figuera que cobreix l’entrada del pou de na Patarrà.

Ara podeu entendre perquè arribava tant entusiasmat a passar els meus dies de repòs. Perquè esperava ampliar aquest ventall de sensacions estimulants amb recons que només coneixia de nom o per les imatges d’articles i llibres; volia recollir què em feien sentir aquelles pedres antigues i, a la vegada, tant noves per jo. Tenia necessitat, i encara la tenc cada dia, d’ampliar aquest vano d’estímuls, aquest ram d’imatges i sentiments que conformen la base de les quatre lletres que, de tant en quant, se m’acudeix d’escriure.
I vaig anar al Caparrot de Forma i la seva murada que tanca el cap, i vaig entrar a les violentades coves de la seva extensa necròpolis (fins quan sempre el mateix, pintades i porqueria omplint qualsevol cova antiga?); per casualitat vaig visitar el petit poblat de Binisafullet, i em va encantar el recolliment, la neteja i el sorprenent benestar que s’hi respira; vaig recórrer l’extens erm ressec que du fins Cala Be, veïna de Punta Nati, entre gegantins ponts de bestiar i sortejant un sens nombre d’estranys ferros rovellats clavats al terra de dos en dos (per a què?, no deixava de demanar-me); i vaig admirar les murades ofegades per la vegetació del poblat de Torre Llafuda (o Torrellafuda, idò ho vist escrit de les dues maneres), farcides d’accessos misteriosos i cantonades ombrívoles i captivadores, amb un recinte de taula de complicada definició per un simple afeccionat com jo, i un talaiot amb les vistes més magnífiques que mai record, idò des de dalt es veuen des dels penyals vermells que tanquen Algairens a sa Punta Rotja, fins les muntanyes mallorquines; des de les taulades de Ciutadella i els seus camps i pedregars septentrionals, fins als turons de la Menorca central, amb Santa Àgueda i s’Enclusa en primer terme, i amb el Toro a l’horitzó més llunyà.
Ses nostres Roques Llises i na Comerma de sa Garita van ser altres del llocs triats. I realment em falten paraules per explicar què vaig sentir enfront d’aquella successió de columnes i llosses encadenades que omplen una de les construccions talaiòtiques més estranyes, malauradament encara inexcavades, que hi ha a Menorca. Hi queden tantes coses per fer, per excavar, per saber! I aprofitant la proximitat, no vaig poder resistir la temptació de fer un cop d’ull a les noves troballes de sa Torre d’en Galmés, amb l’espectacular cercle de Cartailhac i les seves estructures immenses, ara ben visibles.
Voleu res més estimulant?

I vaig tornar a recórrer el “finguer” i vaig sentir de nou la veu automatitzada de l’hostessa. I encara que no vaig poder evitar l’esgarrifança i la buidor que sempre em produeix anar-me’n, al manco ho feia ple de noves sensacions, de nous estímuls; els necessaris per fer mil i un nous exercicis a l’escola, per escriure deu mil noves narracions; a cap i a la fi, per sobreviure de nou enfora del que estim.
Sí, no hi havia dubte, el pilot no s’havia errat i m’havia dut a la meva Menorca.

dilluns, 12 de gener del 2009

EL JURAMENT

Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Port de Maó).

Les planures ponentines, farcides de camps amb solcs traçats amb dretura i que sempre lluïen tan ben conreats, no feia gaire que havien vist partir un Guixer ple de força i ganes de complir el seu comès. Però, què hi quedava ara d’aquell jove animós? Per quina esquerda se li havien escolat les ànsies? Les espigues encara verdejaven als camps que restaven serens, però el jove que partí de Lacese, feia poc més menys d’un mes, no tan sols havia granat, sinó que les seves llavors jeien escampades per un terra eixut, i els corbs rebassaven els darrers bris de la seva existència triste. Perquè en Guixer se sentia buit, sense esma per arrastrar el peus i apropar-se al reconeixement del fracàs.
Grans llàgrimes baixaven descontrolades per les galtes brutes d’en Guixer. I allà, entre el desgavell d’un rostre mal barbat, es confonien amb una suor angoixant, fruit de la calor d’uns dies estranyament sufocants. Perquè l’estiu just començava i no ho havia de ser aquella època de calors. Semblava, però, que la natura, fins i tot aquella Mare que sempre havia fet costat als illencs, els hi hagués tombat l’esquena. I el seu fill, en Guixer, amarat de suor i cruixit fins a morir, just podia caminar, desmaiat. I entre esglai i esglai, se demanava, una i altre vegada, perquè tot havia anat tan malament, perquè fins i tot n’Alena estimada l’havia abandonat. Era possible, això? Perquè no li responia s’estimada? On ets, Alena? Perquè no em ralles?
A Port de Llevant, després de que na Keta fes l’últim alè als seus braços, tot se li havia torçat. De na Daínia, ni rastre, i a ell no l’havien enxampat per busques, o pot ser perquè els vells déus illencs encara hi tenien qualque cosa a dir en aquella terra subjugada; en tot cas, en Guixer no sabia ni què pensar.
El cert és que, després de deixar els tancats pudents de la colàrsega, enfonsat en la misèria d’haver perdut altre ànima estimada (Alena, on eres quan t’havia de menester?), en Guixer va ser incapaç d’afrontar cap més repte. S’adonà que necessitava recuperar l’esperit, acomodar-se interiorment per poder assolir, al manco, l’última part de la tasca encomanada: recuperar na Daínia o, si més no, saber-ne què s’havia fet d’ella.
Abatut, en Guixer se refugià entre els canyissars espessos que envoltaven la colàrsega, el cul del port, rodejat de basses estancades que s’estenien des del barranc proper fins l’inici dels salobrars. Aquell espai, en aparença erm, era, però, ple de vida. Fou així com els aucells de tota mena, les tortugues de torrent, les garses majestuoses i els tímids martinets, l’acolliren amb la mateixa blanesa que una mare amoïnada bressola l’infant malalt.
Poc a poc, la remor de l’oratge entre les canyes i l’enrenou de la vida que bullia, el feren esclatar en gemecs i plors. I en Guixer va trencar a cridar, amb totes les seves forces, abocant-se en deslliurar-se de la enorme ràbia continguda, fregant-se les mans i la cara amb fang negrós i fètid per eliminar del regust de sang amarga del centurió degollat. Perquè si abans d’arribar a Port de Llevant havia odiat als romans, ara aquell sentiment en ultrapassava qualsevol altre que hagués pogut somniar sentir mai. L’odi era el seu únic motiu per viure.
Sense saber quanta estona va romandre esfondrat, en Guixer s’endinsà en el bassal que l’acollia, reposant la galta humitejada pel plor sobre les jonqueres punxegudes, que, indiferents del mal que provocaven, l’hi abrasaren la pell fins a sagnar.
Va ser llavors quan, altre vegada, com tantes des que havia deixat en Balari a ponent, en Guixer va fer una nova promesa. Et trobaré, Daínia. Et trobaré; i ho faré per tu, per desfer l’angoixa d’en Balari, per venjar-me de tots aquests desgraciats i, sobre tot, per n’Alena estimada i per la pobre i desgraciada Keta. I si no et trobo, si no puc aconseguir retornar-te als braços del teu estimat, que els peus mai més no em caminin i que la terra on vaig néixer em rebutgi com un empestat.
I de cop, el canyissar s’omplí de silenci, i els granots deixaren de croar; les tortugues aixecaren el cap per mirar-se’l i un rasclet amagat sortí del desgavell del canyar per mostrar un esguard angoixat. Tota la vida que l’envoltava s’havia estancat per contemplar-lo, per unir-se al patiment obsessionat d’aquell homo brut i desmanegat.
Per fi, eixugant-se la cara amb les mans brutes, en Guixer s’aixecà, i el cap embullat li sobrepassava l’alçada del jonquerar. Girant-se cap el penyal blanc que cloïa el barranc i ja amb el cor més encalmat, decidí que ara o mai. Trobaria forces per pujar fins els casats, s’aproparia al castell del romà i s’hi enfrontaria fins aconseguir el que desitjava. O morir.

divendres, 9 de gener del 2009

PRESAGIS I ANTÍDOTS

Un forat fosc, inaccessible, amagat rere els ufanosos testos de fulles de trau; el soterrani, un obscur enfony, oblidat però omnipresent. I jo, un fiet de just tres anys, en tenia por, una por indescriptible. Por d’imaginar què hi havia rere d’aquella negror, por de pensar quin monstre podria sorgir ferotge d’aquell cau per crear ves a saber quina destrossa a l’ordre establert de la meva curta vida.
Va ser la meva primera por. I va ser una por irreal, induïda, creada per la prohibició materna, contagiada per la por adulta d’uns pares protectors envers del seu fillet més petit, el més inconscient i influïble. Va ser tot un presagi.

Potser els psicòlegs ens dirien que la saviesa de la ment infantil crea antídots propis a les incomoditats emocionals. I jo, no sé si empès per aquesta necessitat d’encalmar el neguit de la foscor o perquè tenia que ser així, vaig trobar la seguretat, pot ser fins i tot la calma, a la falda de s’àvia Consuelo, servat durant el seu darrer estiu d’Alcaufar, quan ma mare ens treia ambdós a la fresca dels pins a passar la tarda. Aquella sensació de benestar, de calidesa, de companyia entranyable, es veia reforçada pel vol silent de la gavina d’antany i per la remor bressoladora del vent entre les branques. I s’àvia i net callàvem, i somrèiem, i ens reconfortàvem en silenci de les nostres pors. Jo a la negror desconeguda; s’àvia potser del què hi haurà més enllà. Silenci i benestar, solitud i regeneració. Potser altre presagi.

I així, any rere any, vivència rere vivència, els presagis es compliren i els sentiments contraposats donaren equilibri a ma vida. Per cada soterrani prohibit, una falda amorosa; per cada pou fosc, la claror escolant-se entre fulles de figuera; per cada moment de tràfec insuportable, un Turandot sublim; per cada quequeig, una paraula fluida; per cada mes a ciutat, un dia a Na Macaret; per cada escull negre, una troballa; per cada decepció emocional, uns ulls blaus; i per a la desesperació, l’escriptura.