diumenge, 31 d’octubre del 2010

LA CURSA S'ACABA


A l'esquerre, el pati del santuari de la Mare de Déu del Toro, on s'ubicaria el Túmul i la Cova de la Mare. Abaix una imatge de la baixada des del Toro cap Es Mercadal (Pla del Festival).

El nurair encara confiava en la seva fortalesa i, per açò, no va perdre el temps en lamentar-se. Decidit, es va apropar al túmul i va esmicolar un dels còssils rogencs. Tot seguit i amb el cordill que li pertocava, va reprendre la persecució.
   —L’agafaré, es deia en Bàlisj; no és més que un bàlar camacurt. Guanyaré; he de guanyar.
   Qualsevol altre, en adonar-se que l’avantatge d’en Kàstysh era gairebé insalvable, s’hagués retut; però en Bàlisj no era un qualsevol: era el millor dels seus i, segons els seus comptes, el millor de l’illa. Confiava amb les seves possibilitats i, sobretot, un gran orgull li niava a l’esperit. Per açò, va allargar el pas i va arreconar qualsevol feblesa. Però no fou la seva una persecució esbojarrada, ni de bon tros; en tot moment mesurava distàncies i forces per tal d’assegurar que, pas rere pas, tenia el seu rival cada vegada més a prop.   
   L’agafaré, l’agafaré, es repetia. Reptes com aquell, gairebé impossible, eren els que més motivaven en Bàlisj, reptes que l’empenyien a ser el millor; perquè açò i només açò era el que ell volia ser: el millor.
   —I no serà aquest al•loteu qui em farà quedar malament -remugava a mesura que acompasava respiració i pas—. No em prendrà la glòria. Ni pensar-hi.
   Poc després en Kàstysh es va creuar amb son germà. En Bàlash, un cop l’havia avisat de la drecera, havia aconsseguit avançar el nurair que el precedia, el qual gairebé no podia ni alenar de tant esgotat. Els germans es van somriure amb confiança.
   —Endavant, Kàstysh!
   Per contra, quan en Bàlash es va creuar amb en Bàlisj, els ulls del nurair li van mostrar el despreci que sentia.
   —Adéu, bàlar. Vaig pel teu germà...
   Sense fer-li cas, en Bàlash va arribar al túmul, va esmicolar el seu còssil i, amb el cordill fermat, va iniciar el descens.
   La baixada no era ni de bon tros tan complexa com la pujada. Els corredors que encara pujaven anaven escampats i no els quedaven forces ni per empentes ni per travetes. De fet, era l’esgotament el que marcava aquella segona part de la cursa. Però en Kàstysh no ho semblava, d’esgotat, ben al contrari; aquell davallar accelerat li omplia els pulmons d’aire fresc i les cames semblaven córrer soles.
   De tant en tant, quan no tenia que evitar corredors, es girava per vigilar l’arribada d’en Bàlisj.
   —Se m’atraca —pensava quan veia el nurair cada vegada més a prop—. Si seguesc sense defallir no tindrà temps d’agafar-me. Ho puc fer, ho puc fer.
   Les cames més llargues del ponentí l’estaven ajudant en la baixada; per cada passa d’en Bàlisj, en Kàstysh en tenia de fer dues. Però al bàlar l’empenyia l’alè de la victòria; volava sobre les pedres i una força amaga-da, que ell ni s’imaginava posseir, l’aixecava enlà per evitar els bassals de fang amb que la pluja i el pas dels joves havien omplert el corriol.
   A tocar de la portalada, en Bàlisj gairebé ja l’havia agafat. I encara que en Kàstysh intentava oblidar-se de l’esgotament, ja feia estona que la fatiga el colpia i gairebé ni el deixava córrer.
   —Per què ara? No t’enfonsis, Kàstysh; ara no.
   Va decidir deixar de mirar enrere i oblidar-se de tot allò que no fos arribar. Tenia la victòria tan a prop que no podia deixar que se la prenguessin.
   —Ja hi som, ja hi som, es deia una i una altre vegada. Rebenta si has de rebentar, però corre, corre!
   Amb el cor a punt d’esclatar, en Kàstysh va travessar la portalada sense sentir els brams de la gentada. Perquè ja no hi quedava ningú a les plataformes i a les alçades properes només es veia el verd dels replans abandonats; tothom s’havia abocat per veure de a prop el guanyador, aclamar-lo i festejar la victòria. Tanmateix, les senyes del Turó havien arribat emmascarades per la boirina i els crits no havien estat prou entenedors, així que ningú no sabia quin dels corredors comandava; que era un bàlar havia quedat clar, però quin? Tothom esperava en Bàlash, per açò, així que quan van veure qui era, la cridòria encara es va fer més eixordadora.
   —És son germà! —i els crits eren plens d’incredulitat.
   Poc després foren els nurair els que van començar a bramar: en Bàlisj acabava d’entrar al tancat i podia avançar el bàlar just al final. Bàlisj, Bàlisj! Uns crits es confonien amb els altres i tothom semblava haver embogit. Només els septentrionals callaven i somreien pel baix, tot mantenint una actitud cínica molt pròpia dels pobles del nord. Que cridin i que s’escanyin, aquests foners pocacosa. A qui l’importa qui guanyi aquesta bajanada de cursa?
   Per fi, més empès per l’eima que per les forces, en Kàstysh va arribar on l’esperava l’oficiant principal. I el vell va llançar enlaire un manat de ullastre que va volar per la força d’un oratge que creixia.
   Els crits es van enfortir i el desgavell es va convertir en incontrolable. Kàstysh, Kàstysh, Kàstysh!

dissabte, 23 d’octubre del 2010

EL TÚMUL DE LA MARE


Imatge aèria del cim del Toro (a l'obra el Turó de la Mare), on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca. El Túmul de la Mare estaria situat on hi ha la basílica i la gruta de la Mare de Déu.

Després d’enviar son germà per la drecera, en Bàlash s’ho va prendre amb més calma. Havia deixat de plovisquejar, per la qual cosa només li quedava vigilar les relliscades i no permetre que ningú l’avancés. La lleugeresa que li havien donat de les herbes s’havia espassat amb la mateixa rapidesa que havia arribat, però de moment tot anava bé. Un dels nurair el precedia no gaire enfora; si s'esforçava, per ventura el podria avançar.
   Ja veurem, es deia. Qui és? Un iammijnir, açò segur; però tant m'és. Aguanta i no gastis forces de més, Bàlash. Estotja-les per demà; no pots fallar demà. Avui l’heroi serà en Kàstysh. Malgrat que confiava amb son germà, encara li quedava un raconet de dubte. En Bàlisj era molt bo. Com corria! I si l’agafava costa avall? No, en Kàstysh sabria mantenir-se. I tant.
   Mentre en Bàlash seguia esforçant-se, en Kàstysh va arribar al cim sense deixar de córrer. Al centre del pla culminal, on un herbassar calcigat s’arrecerava de la tramuntana rere uns roquissars voladissos, s’aixecava el Túmul de la Mare, uns antiquíssims pedrots amuntegats sense aparent ordre, els quals protegien l’accés a la Cova Sacra, el lloc venerat on es custodiava l’Essència de la Deessa. Damunt de les pedres s’havien arrenglerat tants còssils sencers —res de terrissa espenyada per una ocasió tan assenyalada— com participants hi havia. Palplantat al costat del túmul esperava el Guardià de la Cova, un ancià xopat i amb els cabells blanquinosos recollits en una trena a l’estil antic. El vell no movia ni un muscle i mantenia els ulls perduts a l’horitzó de ponent.
   Els blancs tenien els colors dels clans i no seguien cap mena d’ordre; més d’una cinquantena de cossiolets de tres colors formaven un mosaic esbojarrat. Cada corredor n’havia de rompre un i només del color del seu clan. Si la pedra esmicolava el color errat, el competidor era desqualificat; l’esforç de la pujada hauria estat per res. El fet de que els còssils estesin molt junts feia que no fos gens fàcil fer-ho, per molt que la distància no fos excessiva. En condicions normals, aquell no seria un llançament complicat, però la cursa esgotadora, els nervis i la frissera afavorien que més d’un se’n tornés cap a ca seva abans d’hora. Els acòlits del Guardià, una caterva de jovenceus despullats que es movien pels volts del Túmul, s’encarregaven de reposar els errats i d’assegurar-se que, els que encerta-ven, se’n duguessin un cordill del color adequat fermat al braç. Mentrestant, uns altres esbombaven la informació cap el peu del Turó per mitjà de crits inarticulats i senyes de foc.
   Acabat el coster i esgotat el replà del cim, en Kàstysh va arribar al Túmul amb la fona ja carregada amb la millor pedra del sarró. Aquell moviment de carregar en cursa l’havia practicat tant i se l’havien corregit tantes vegades que el feia de de forma mecànica, sense pensar-hi; i mai l’errava. Es va aturar en sec a la marca alhora que, de cua d’ull, mirava el corriol principal. I llavors el va veure; en Bàlisj tombava l’últim giravolt i enfilava el pla.
   En Kàstysh es va esforçar en pensar només en el blanc. Va mesurar la distància i va voleiar la fona amb aquell moviment que havia practicat milers de vegades. I, tot d'una, un dels còssils verdosos, el més centrat, es va esmicolar. Sense perdre temps, un dels acòlits li va fermar un cordill verd al braç, la senya de que havia encertat. En Kàstysh va fer mitja volta i va començar a córrer coster avall pel camí principal. Quan es va creuar amb en Bàlisj, el nurair se’l va mirar com si no s’ho pogués creure. Com s’ho ha fet, aquest? El jove bàlar ni tan sols li va retornar la mirada.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

ALAIORENC



Dues vistes dAlaior. Cap de les dues fotos és meva, així que si qualcú les reconeix com a seves i m'ho vol dir, estaré encantat d'afegir-hi el seu nom i procedència (o de treure-les si s'escau)

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2010

Era a na Macaret i preparava un perol de tomàtics per uns amics que venien a dinar. I mai hagués pensat que, barrejades amb la renou de la tramuntana que s’escolava pels finestrals, se’m poguessin ocórrer idees com aquella, de tot inversemblant. I és que, sense saber com, vaig pensar que vols dir que estàs segur que encara ets alaiorenc? Tants anys que ets fora que vas pel carrer i no coneixes boni bé ningú. Vols dir que, així, pots considerar-te d’Alaior? I aquest dubta em va trasbalsar i em vaig angoixar fins l’ànima. No sé com vaig poder acabar aquell malaurat perol.
   Aquella idea se m’havia començat a ficar al cap un parell de dies abans, quan en dues de les tres telefonades que havia de fer, em van confondre amb mon germà. Ah, ets es germà!, em van dir tots tres. I no era la primera vegada, ni de bon tros, que ja n’hauria d’estar acostumat. I sé que no m’hauria d’haver vingut aquell rampell, però vaig sentir una certesa mala d’empassar: als meus cinquanta anys i al meu poble, havia passat de ser fill de mon pare a germà de mon germà. Açò és que fa molt que ets fora, em vaig intentar convèncer, i ningú no espera que li telefonis, i com que teniu la veu semblant... Vaig continuar dient-me ―i a més és ben cert, que ningú no ho dubti― que sort en tens de ton germà, que sinó sí que ningú no se’n recordaria de tu. És el meu ancoratge a Alaior.
   Però la cosa va empitjorar quan sa dona i jo vam acompanyar ma mare a comprar. Anar pel carrer amb ella era un no caminar. Com està?, li deien. Mira-te-la, que polida. I, què, ja ha tornat de na Macaret, no? I ma mare rallava amb tothom i per tothom tenia un somriure, i els deia que ja ho veus, una altra vegada per aquí, que avui vaig ben acompanyada, i ens assenyalava i ens agafava del bracet. N’hi havia que ens miraven i feien cara de no saber qui érem; i d’altres, amb gran consol per part meva, responien que mira, en Pepe, pensàvem que només venies per Sant Llorenç. I jo responia amb bones paraules i també somreia per molt que, de vegades, no sabia amb qui rallava fins que ma mare em deia “es hijo de” o “es la mujer de”, o “sí, hombre, erais amigos de pequeños”. I em deia els noms per, tot seguit afegir-hi el malnom. Malauradament, ben poques cares em resultaven familiars.
   I a Sa Plaça, les taules de ca na Divina, caramull de cafès i gentada, van emmudir de cop, o açò em va semblar. I vaig haver de dir-li a sa dona que jo ho entenia, perquè ella encara se sentia més observada que jo. No veus que som un imprevist?, i els imprevistos no es poden deixar perdre.
   Per açò, avui, mentre prepar aquest perol de tomàtics que no sé com em sortirà amb aquest neguit, pens en què, amb tota seguretat, m’he fet massa enfora d’Alaior. Pens i mir la mar embravida que s’estimba contra les illes d’Addaia. Pens i veig desaparèixer na Carbó davall l’escuma, i record aquell primer viatge de quan tenia disset anys. Vaig pensar ―ja veieu que em va donar per pensar, ni que els tomàtics ho fessin, açò de capficar la gent― que aquell dia feia una tramuntana com aquesta i que era com si l’illa no em volgués deixar marxar per por de que se m’acudís de no tornar. I potser tenia raó, l’illa, i no me n’havia d’haver anar. O és que, al llarg de ma vida, no he fet prou esforços per no anar-me’n de veres?, o per retornar? Potser per açò, i com a càstig, m’he guanyat a pols la desconeixença de la gent, fins i tot la indiferència.
   Per fi, a cavall de pensades fosques i d’esquitxos tramuntans, vaig trobar consol en el fet de que molts dels que semblaven reconèixer-me em deien que em seguien a S’Ull de Sol, fins el punt d’assegurar que em reconeixien per la foto de la revista. I entre tomàtic i tomàtic, entre mirades perdudes a la mar ―com m’agrada veure-la com s’engoleix els esculls i emblanquina sa punta d’es Campanar―, vaig pensar que sort en tens que hi ha prou gent que segueix aquesta revista, i que per ella comencen a conèixer-te de nou.
   I ben cert que som fill de mon pare i germà de mon germà, em deia, i que sempre ho serè. I prou orgullós que n’estic, no us penseu que voldria renegar de res, però sempre s’agraeix que et coneguin pel què fas i no per qui ets. I si escriure aquestes retxes fa que un trosset d’en Pep ―o en Pepe, com vulgueu―, retorni a Alaior amb cada número per ser tan alaiorenc com abans d’anar-se’n, no dubteu que no ho deixaré de fer.
   De totes maneres, us he de confessar que jo, dintre meu, sé que ho som molt, d’alaiorenc, que mai no he deixat de ser-ho i que mai no ho deixaré de ser.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

LA DRECERA


Ruta del camí de pujada de la Cursa des del Pla del Festival fins el cim del Turó (vermell). En negre la drecera d'en Kàstysh.

En Kàstysh va recuperar l’alè i es va dir vigila, que d’aquest pas no hi arribaràs. I alhora que reprenia el pas va mirar envant. Se m’ha fet enfora, en Bàlisj; maleït sia!
   El cansament ja es feia evident en la majoria i el camí enfangat tampoc ajudava. Eren a mitja pujada i més d’un ja havia perdut l'alè; sobretot els que més havien frissat d’entrada. Per contra, en Bàlash havia mantingut el pas, amb la qual cosa anava avançant-los un rere una altre. El pas del jove no defallia i les busques de plogim li refrescaven la cara. El Mestre Foner li havia mostrat que s'havia d'aprofitar qualsevol humitat i ara s'adonava que aquelles gotetes mimses el revifaven. Beneit Mestre! 
   Enfora, on el camineu es perdia rere un dels giravolts, encara podia veure els capdavanters. No són tan enfora. No te n’adones, Bàlash, que vas bé? Vas bé. Però una cosa sabia del cert des de feia estona: aquella no era la seva cursa. Llavors, sinó havia de ser per a ell, qui millor que en Kàstysh? Se li va ocórrer d’emprar les herbes de la guaridora per forçar el ritme i apropar-s’hi. I de cop ho va veure clar. Sí, açò mateix, li he de dir. Però..., no em sentirà. I ha de ser ara o mai; i si rebentes, rebentaràs.
   Resolt, va abaixar el cap i va forçar el pas. Les pedres, Bàlash, vigila; i el fang. I amb tot açò i sense adonar-se, va aconseguir apropar-s’hi prou perquè en Kàstysh el sentís. Per la seva banda son germà havia guanyat terreny i en Bàlisj ja girava el cap. I rere d'ells, un reguitzell de joves esgotats.
   En Bàlash va superar-los sense entrebancs. Les baralles i travetes cada vegada eren més esporàdiques, que el cruiximent només donava per alenar. Però quant va se prop d’arribar a crit de son germà, va sentir un dolor intens al costat. Tot d’una va saber què fer. Va agafar una pedra plana, una d’aquelles tan fosques de les mitjanies del Turó. La va trobar freda i xopa però, sobretot, reconfortant. Sí no se m’espassa..., les herbes; no me’n quedarà una altra. Es va esforçar encara més per tal d’acompassar les alenades, però el mal persistia. Fes-t’ho com vulguis, però hi has d’arribar, o almanco fins on et senti. No puc..., el costat... I va ser llavors quan, desesperat, va agafar un punyat d’herbes de la guaridora i se’l va ficar a la boca. Tot d’una, com per encanteri, el pas se li va alleugerar i el mal va desaparèixer; i va recordar: roega-les, però no te les enviïs.
   Quan els capdavanters eren prop de perdre’s rere el derrer, en Bàlash ja era prou a prop per poder dir la seva. Va agafar tot l’aire que els pulmons li van perme-tre i va cridar:
   —Kàstysh! Les roques! Les roques!
   En sentir el seu nom, en Kàstysh es va aturar en sec. És en Bàlash; em necessita! Però quan va veure que li assenyalava el penya-segat de l’esquerra, el va entendre tot d’una: la drecera. Acostumat com esteia a fer-li sempre cas es va dir que mai m’ho diria si no ho veiés clar. Així que, després de comprovar que el nurair seguia el corriol principal, el jove bàlar es va dirigir cap el rocam. En aquell punt, el penyal s’aixecava alterós per ajeure’s tot d’una per la falda del darrer tram. Una paret calcària dominava aquell recó de la pujada, farcida de viaranys plens de matolls i flanquejada per costers de pendents impossibles just dessota d’on guaitava el cim del Turó.
   El camí que seguia en Bàlisj, el principal, era estret però ben marcat per anys i anys de pujades. Després d’una volta àmplia, evitava els terrenys més esquerps fins el replà culminal. Era més bo de fer, ben cert, però també més llarg. Per la drecera que havia agafat en Kàstysh no hi solia pujar ningú; massa esforç per poc guany. Just l'empraven quatre agosarats que resseguien els trencs per trobar herbes per les guaridores. I se les pagaven a bon preu, les herbes, perquè tothom deia que les del Turó Sagrat eren les millors, fins i tot màgiques.
   En Kàstysh s’hi va enfilar sense importar-li el rellisc de la banyadura ni els còdols amollats que rodolaven en avall. S’aferrava a les pedres xopes i als matolls que li tallaven les mans. Queia i es tornava a aixecar, sense desmai. Sabia que, després d’aquell tros esgotador, encara li quedaria córrer costa amunt i com mai. Açò ho saps fer, Kàstysh, es deia pas rere pas. I guanyaré prou temps per avançar-lo. Si en aquell moment hi hagués pogut pensar, se n’hagués adonat que l’experiència amb els poltres i les eugues del barranc l’estava ajudant a guanyar la cursa. I és que aquell coster del Turó era com els del barranc: gairebé impossible per a gairebé tothom.
   Per fi, en Kàstysh va arribar on el pendent s’alleugerava fins a permetre-li córrer. Així, ajupit i esbufegant, el jove bàlar es va dir ja hi ets; ara, el blanc.
   En Bàlisj no s’havia preocupat gens ni mica per en Kàstysh. On va, aquest? Per la drecera? Que s’enfili i se la foti. Tan segur estava de la victòria que no l’importaven els altres. Amb passes curtes i accelerades, continuava només concentrat en mantenir el ritme i la respiració. Serà fàcil, es deia; l’alenar no m’impedirà tombar el blanc. Ets el millor, Bàlisj, el millor. I si l’al•loteu camacurta vol escalar, que escali; i si se la vol fotre, que se la foti.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

COMENÇA LA PRIMERA PROVA

Vista dels costers del Toro des de dalt la muntanya. El camí pel que pujen els participants a la Cursa pasaria per indrets semblants, costeruts, empinats i plens de penyals calcaris. Una prova de la duresa del camí és que avui en dia encara es coneix un dels trams com a "camí del calvari".
Els que no havien estat anomenats van començar a deixar el pla. Era el dia dels corredors, el dia dels més resistents; era el dia de la cursa més esgotadora que un illenc mai no es pogués imaginar.
   Els participants es van anar situant on els oficiants els indicaven en una línea més o manco ordenada. Pocs s’estaven quiets: uns feien estiraments, altres es fregaven les cames, i encara n’hi havia que assajaven la cursa sense moure’s del lloc. Bona part dels joves, però, tenien els ulls clavats al terra; eren els que pregaven al seu déu protector, o a la Mare, o a qui fos que volguessin pregar.
   En Bàlash es movia inquiet i l seva vista es perdia pel camineu per on s’enfilaria la cursa. Només podia repetir-se que era molt estret, que el recordava més ample. Empentes i més empentes, d’açò se’n recordava molt bé. Ens ho prendrem amb calma, d’acord?, es deia per donar-se ànims. I després, se-gons com vagis, ja forçaràs.
   I mentre el cap d’en Bàlash estava en aquestes, l’oficiant encarregat de donar la sortida va deixar caure la branca d’ullastre que, en tocar al terra, indicaria que la cursa havia començat.
   El jove ni es va adonar del clamor d'un públic esgavellat, perquè una altra cridòria, encara més esfereïdora, l’havia envoltat. Noms i consignes, brams i udols; qualsevol cosa per tal de trencar la tensió acumulada. Però en Bàlash, res d’açò. Ell va partir a córrer totalment concentrat, sense encalçar els primers esbojarrats que s’havien volgut situar al capdavant des del principi. Tens un pla, Bàlash, segueix-lo, es repetia; manté les forces fins saber com vas. I pensava en les herbes de la guaridora i es deia no, no les empraràs.
   En Kàstysh no el va esperar. El seu pla era ben diferent al de son germà, més agressiu, molt més d’acord amb les forces que sentia esclatar-li a dintre. Situat entre els primers, tot d’una es es va endinsar pels roquissars que duien a la falda del turó, un indret ple de penya-segats i passos estrets. Endavant, germà, frissa tu que pots, l’animava silent en Bàlash des de la seva posició enrederida.
   La majoria dels capdavanters eren nurair; entremesclats, uns quants bàlar —en Gílmash, en Tàbalash i en Kàstysh— i tres septentrionals. Tot sortejant penyots caiguts, bardissars d’esbarzers i matolls d’argelagues punxents, els corredors guanyaven alçada. El camí prest va deixar de ser-ho per convertir-se en un corriol imprecís que aprofitava els passos naturals: les escletxes del penyal i els costers manco empinats. En segons quins trossos amb prou feines hi cabien d’un amb un.
   Fou en aquells moments d’aglomeració que van començar les empentes i les travetes, els cops i el mirar de treure del pas a l’oponent; tot estava permés. Van ser molts els que van caure en aquests primers trams. Alguns s’aixecaven i continuaven, però també d’altres es van tenir que retirar amb el front obert, amb traus que sagnaven i qualcun amb un os esquinçat. Per ells, no només s’havia acabat la cursa, sinó tal vegada també el Festival. Les guaridores tindrien feina.
   En Bàlisj tot d’una havia deixat clar que no permetria que ningú l’avancés. I els primer en adonar-se van ser els bàlar que van gosar d’apropar-se-li. En Gílmash el primer: va acabar estampat d’una empenta contra el rocam. I és que el jove nurair volia guanyar, encara que allò volgués dir finalitzar la cursa tot sol. Ni els del seu clan se li apropaven, per si de cas.
   Pel seu cantó, en Kàstysh mantenia la distància sense apropar-se de més i sense dei-xar, però, que es fes gaire enfora. De fet, el jove bàlar dosificava l’esforç; es trobava còmode amb aquell pas. I les empentes tampoc l’atemorien; el cos rabassut d’en Kàstysh era capaç de suportar-ne qualsevol. No, ningú li feia por, ni aquell cregut d’en Bàlisj.
   Quan va enfilar el tercer pas, n’Àndrisj de Làkesej, un dels nurair més forts, se li va acostar. En Kàstysh no el va veure venir, així que l’escomesa el va agafar per sorpresa: de l’empenta va sortir rebotit cap a les roques. L’esquena del jove bàlar va copejar la calcària amb la sort de que, en aquell tros, era gairebé llissa i  entapissada per coixinets de massanella. En Kàstysh va aprofi-tar la inèrcia per llançar-se contra el nurair, de tal manera que el que va sortir rebotit va ser aquest; l’havia agafat per sorpresa, i com que n'Àndrisj no va trobar cap penyal que l’aturés, va rodolar coster avall.