dimecres, 25 d’agost del 2010

DISSABTE DE ST. LLORENÇ DEMATÍ



Diverses fotos de les festes de Menorca. La primera pertany a la portada del diari Ultima Hora de Menorca i és del jaleo del dissabte de St Lloreç, a Alaior (l'autor de la narració posterior apareix a la foto). La segona, la del fabioler, és de St.Joan de Ciutadella. La última mostra el detall d'una cua ensacada amb la buldrafa sobre les anques del cavall.





Narració publicada a S'Ull de Sol, agost 2010

En Sito encara no havia obert les barreres i el cap negre d’en Moro ja sortia per la portalada de l’estable. Mai sabrem si aquell dematí, ambdós sentien el mateix, potser sí, però el pessigolleig que removia l’estómac del jove caixer no l’havia deixat fer ni un mos de coca amb xocolati, tan bones que les feia sa mare, ses coques bamba. Aquell seria el primer any que sortiria els dos dies, tot sol, i açò no l’havia deixat dormir. Quina responsabilitat, no deixava de repetir-se, es jaleo d’es dissabte. I, mentre empenyia en Moro perquè el deixés entrar a l’estable, el cap d’en Sito se’n va anar fins son pare, l’amo en Tòfol, assegut a una cadira de rodes des de feia més de mig any, mesquinet, i en com li hagués agradat que tornessin a compartir cavall. Amb la mitja parla que li quedava, l’amo li havia insistit en què sortís. Mai no ho faràs!, va quequejar l’amo, per a què tenim el cavall, idò? I, mentrestant, madona li eixugava la bavera que li regalimava d’uns llavis somorts.
Moro, Moret polit; tranquil, company... En Sito li rallava i li omplia la menjadora, que sempre estava afamat aquell cavall. L’animal, negre del tot, com han de ser els de la seva casta, capejava amb tota la força d’un coll amplíssim alhora que les crins, llargues i trenades des del dia abans, anaven amunt i avall. Després de menjar, en Moro va refregar el morro contra el jove i va copejar el terra amb la pota del davant, l’esquerra, que son pare sempre deia que aquest Moro deu ser esquerrà. El cavall també estava impacient. Olorava la festa, potser?
Quedaven poques hores pel toc de fabiol i encara manco per tenir l’animal preparat; en Sito tenia molta feina per envant. Sortiria des de sa cotxeria de cas conco en Rafel, a n’es Camí Nou, així que havia de dur el cavall a Alaior; res, mig hora al pas. Allà el guarnirien, ben elegant, amb l’estrella al front i la cua ensacada i plena de flocs. I ell, després de vestir-se, demanaria una benedicció que son pare, amb els ulls amarats de llàgrimes, gairebé no li podria donar. I esperaria el pas d’es Fabioler per unir-se a sa qualcada, i recollir sa Capellana i es Caixer Batlle. Quin moment, Moro, botar davant la Sala; el primer any! Enguany colcava entre els joves, no com els altres vegades, quan els diumenges substituïa son pare.
En Sito raspallava el llom del cavall i una altra vegada ho repassava tot. Sa mare li havia planxat sa levita, que ni un arrua hi quedava. Ell mateix havia espolsat sa guindola, que li anava un poc grossa però era igual; era la de l’amo i no en podia dur cap altra. Els esperons lluïen com una patena i el pitral, amb el cor d’inicials CA en cal·ligrafia, brillava com un sol. Cabeçada i brides negres com la nit, ben embetumades, i el fuet amb un llaç vermell nou. I la buldrafa, un tresor familiar, feia dies que l’havien repassada fins el darrer detall, que ni un fil del brodat tenia fora de lloc. I és que a ca l’amo en Tòfol, preparar-se per St. Llorenç era una litúrgia, i tots n’eren fidels.
La mà d’en Sito va recórrer el coll negre d’en Moro i el va palmejar amb força; sabia que açò li agradava. Llavors, va estalonar el front contra la galta del cavall. L’enyoraràs a l’amo, Moro, Moret estimat? Jo sí, i molt.

diumenge, 1 d’agost del 2010

L'ORACIÓ DE L'OFICIANT

Presumpte "taula/altar/pedre suport/el que sigui" de Na Comerma de Sa Garita. Devant d'un lloc semblan fou on l'oficiant va invocar els déus a l'inici de la cerimònia.

Quan tot fou preparat per iniciar la cerimónia, l’oficiant principal, un homo d’edat indeterminada que ben bé hagués pogut tenir cent anys, aixecà els braços per reclamar silenci. Quan d’una banda a l’altre del pla només s’escoltava el buf de l’oratge i el retruc de la pluja contra el rocam, una veu molt diferent de l’esperada aixecà l’oració inicial:

Escolta’ns, déu de la Força, t’esperam!
És per a tu, Esperit del Poder, que entregam aquesta sang.
Noltros, els servents més humils dels déus principals,
Noltros, que et manllevam el poder de les pedres voladores,
Noltros, que de tu hem après a foragitar la por,
Noltros, que per tu som i serem els millors de la terra.

Dóna’ls ta força a aquest joves,
Deixa’ls que mostrin sa destresa i poder.
Guia’ls i no els emboiris la mirada.
Que ses pedres sempre encertin,
Que els braçosno s’arroncin mai,
I que l’enemic els hi reti sa vida.

Foners de la Menor!
Orgull dels clans.
Honoreu la Força!
Serviu a la Força!
Ell vos mostrarà el camí,
Ell vos manarà a la victòria.

Lluitau i guanyeu, foners!
Com des que hi ha records,
Com fareu des d’ara i per sempre.
Per la Força desitjada,
Per la Mare, la més estimada,
Pel temut esperit Ferotge,
Pel Sol del dia i la Lluna de la nit amagada,
Pel déus de les més minses de les coses.

Protegiu-los,
Perquè ells vos correspondran.
Doneu-los vostres dons i vos serviran,
Per sempre, per voltros, déus del món.

En acabar l’oració, els sis oficiants iniciaren els sacrificis. I aquest fou un procés llarg i complicat, perquè només hi havia una única manera de fer-ho: la correcta, la dictada per la tradició de cadascun dels déus. Qualsevol errada, qualsevol entrebanc, duria grans desastres a l’illa i, per descomptat, obligaria a la repetició de tot el procés. Un veritable desastre que ningú no volia.