divendres, 28 de novembre de 2008

OLORS DE NA MACARET

Article publicat a S’Ull de Sol - Novembre 2008

Un altre estiu, com sempre, gaudint de la visió de les illes d’Addaia trencant el blau del mar just on el marí s’ajunta amb el celest en un brusc intercanvi de tonalitats pures. Als peus dels penyals i fins les Aigües Verdes, els fons maragdes es veuen esquerdats per foscos bancals de posidònies, creant un mosaic d’intensitats impossibles de descriure amb aquestes, les meves pobres paraules. I al ben mig d’aquesta simfonia de colors, com si d’un esser mitològic es tractés, sorgeix Na Carabó, escull de roques ennegrides per les turmentes, lliser amb història antiga i real ambició d’illot, ara reconvertit en cau de gavines de bec vermell i amagatall de sargantanes úniques.

Quans anys fa que veig el mateix paisatge? Quans estius que me renovo amb la seva puresa? Crec que encara que volgués recordar-me de la primera vegada que en vaig gaufir seria impossible; i és que no pots discernir el quan de moltes coses amb les que has nascut. I jo, el paisatge de Na Macaret, l’he vist tota la vida, molt abans de tenir just un poc de seny.
A ca nostre sempre vam romandre a Na Macaret, no sé si, fins i tot, d’abans de jo nàixer. Ben cert que qualque any vam “desertar” cap Alcaufar o s’Arenal d’en Castell, però només van ser interludis agradables però aïllats, mai estades amb projecció definitiva. Com a definitiu, mon pare només entenia Na Macaret, sa barca i es serrans.

Ara, quan torn a omplir-me d’aquesta tranquil·litat per poder suportar altre vegada un munt de mesos sense gaudir de l’horitzó que més estim, intent recuperar records perduts, els més enfonsats, tant en el temps com en la memòria. I curiosament, m’adón que no son imatges el primer que se’m presenta, si no que son olors, aromes d’infància, flaires mig esborrades pel temps.
La primera i tal vegada la més obvia d’aquestes sensacions oloroses, però no per açò la manco important, és la flaire de les xarxes assecant-se al sol després de dies calades per culpa de les tramuntanades de finals d’estiu. Llavors, quan els llaüts, fermats als molls de fusta de la cala, les gitaven de mans d’aquells pescadors boni negres per l’implacable sol i els esquitxos salats, semblaven pesos morts, feixucs de tanta bavera com tenien. Era un moc verdós que ho empastifava tot. I a jo, aquella mena de porqueria m’omplia d’infantil i estranya curiositat. A més, entremig d’aquella verdor enganxifosa, sorgien restes mig podrits dels peixos mosegats pels que havien tingut més sort que ells i havien fuit de la mortal trampa; res de profit.
I aquells homos, que a jo me semblaven veritables gegants de llegenda, feinejaven descalços, ben calat el capell de palla, calçons arromangats i samarreta imperio bruta de mil taques. Braços alçats, esclarien i estenien les xarxes infestades damunt les roques, conbfiant en que el sol faria la feina.
I és aquella olor a la que em referesc, la de quan les algues començaven a assecar-se (idò, eren algues aquella bavor verdosa). Era aquell un aroma especial, diferent a tot el que havia sentint fins llavors, molt de mar, sorgit directament de les profunditats més desconegudes, com si tota aquella blavor immensa que ens espiava amenaçant i carregada de secrets que no volia deixar descobrir, se’ns hagués ficat al nas, com a càstig per intentar robar-li ves a saber què del seu ventre inviolable.
Llavors, amb el pas dels dies, aquella olor penetrant s’esvaïa, poc a poc, diluïda pel sol i la brisa. I quan els pescadors espolsaven les xarxes per deixar-les netes per la següent calada, s’aixecava un polsim que se’t ficava al nas de forma ofensiva, però res a veure amb l’olor tan intensa d’abans.
Ves que hi feia jo al costat dels pescadors mentre netejaven les xarxes! No tenia res més a fer que emprenyar-los? Ja m’ho deia ma mare, “no los molestes, que están trabajando”. Però ells em somreien, i segurament em feien bromes grolleres en relació a aquella olor, que per la majoria devia ser desagradable. Però és que el que ells anomenaven pudor a jo m’agradava; i ara, recordar-la, em reconforta. Crec que ja vos he dit qualque vegada que era (i crec que encara ho som ) un poc raro.
Tal vegada per açò, llavors, ensumant com un ca, cercava restes de l’aroma entre les xarxes plegades i ja llestes per calar, al cordam i als capcers, fins i tot en les desgastades bordes i quarters dels llaüts i les plegades lones de les veles. Però ja no era el mateix. Sí que hi era, però molt difús. I no, no era el mateix.

Per sort pels pescadors, aquella fortor de bavera assecant-se només la sentíem una o dues vegades cada estiu (si eren més, malament!), però els meus sentits infantils, de fillet de no encara set anys (llavors van deixar la cala per anar a Cala Molí), no l’oblidarien mai. És una de les olors de la meva infància més feliç.
Tal vegada els pescadors de Na Macaret (els que hi queden) encara la pateixen aquesta molesta bavera; segurament. I, pot ser, els seu nas acostumat no deu sentir-se ofès per la pudor de quan se descompossa. De totes maneres, sigui com sigui, pobres, quina feina més dura la seva!
I ara, jo, reconvertit en urbanitas a la força, allunyat de la realitat quotidiana d’aquesta gent, l’enyor aquesta pudor. Pot ser és una contradicció? Jo crec que no. Només és un record.
I n’hi han més; més dolços i agradables, més casolans i familiars. Però açò serà un altre dia.