dissabte, 25 de juliol del 2009

N'AINERÍS ES PREPARA PER A LA CERIMÒNIA

Balariash es deixondia poc a poc, amb el ritme calm que imposa la matinada. Els cans lladraven esvalotats pels primers signes de vida i, alhora, afamats clamaven les restes de la nit passada. I els galls, vigies infatigables de l’aparició del primer raig de sol, saludaven l’albada des de dalt dels paredats, com feien cada dia des que qualcú, vés a saber qui, els havia incorporat a la fauna domèstica illenca.
Aquell matí es transpirava entusiasme per tot, i no només pel xivarri dels animals, que açò era normal, sinó que s’endevinava qualque cosa diferent, que no es trobava qualsevol altre matí d’hivern. S’endevinava la gran festa, l’esdeveniment de la temporada, li deien, i ningú se la volia perdre. Així, idò, les feines domèstiques s’haurien d’acabar a deveres, les tasques dels camps d’enfora quedarien per l’endemà i els envions s’haurien d’enllestir abans de que el sol s’enfilés fins al més alt.
Era un succés mai vist: dos joves, de les millors i més antigues famílies, ambdós de reconeguda vàlua, maridarien fora temps. Per ells, per a veure'ls i assistir a la cerimònia, la vida a la comarca gairebé s’aturaria, i el poble s’ompliria de familiars i convidats, amb l’afegitó d’una caterva de xafarders i foravilans arribats de qualsevol llogaret amagat, i que no es volien perdre l'ocasió de menjar fins esbutzar i beure fins ofegar-se; i açò, un bon tiberi i un bon gat, no se’l perdria per res del món un bon illenc.
En aquell mateix moment, mentrestant tothom despertava, a ca n’Ainerís l’activitat ja era frenètica. La protagonista del dia feia estona que estava aixecada, idò, tenia tantes coses a fer que li semblava impossible enllestir-les totes. Amb llargues passades, una i una altre vegada, es pentinava els cabells negres amb un raspall d’alzina de dents fines. Per l’altre banda i amb cara de molta son, sa germana petita l’ajudava maldestre amb una pinta d’os. N’Ainerís la deixava fer, encara que només l’enredava. Mesquineta, li fa tanta il·lusió! Ja me l’arranjaré, després, quan se’n cansi.
Una bona estona abans, quan encara era nit fosca, s’havia aixecat per refregar-se la cabellera amb cendres de salicórnia i, després, esbandir-se-la amb molta aigua clara. Se l’havia eixugat amb un llenç net, per a que sa mare se l’ha untés amb oli de llentiscle aromatitzat amb pètals de rosa capolats. El tocat seria força senzill, però demanava molta preparació. Els cabells s’havien d’estirar enrere, tot el possible, per, després, recollir-los en una tornella gruixuda, la qual es trenaria amb filats blaus i blancs entregirats. Aquest penjoll colorejat, cauria amb llibertat per l’esquena nua de la núvia, per a moure’s amb el bombolleig estudiat del pas del seguici. En el front deslliurat, hi lluiria una diadema de flors fresques blanques i grogues, que sa mare havia recollit al barranc el dia anterior, tot cercant-les en recons amagats que només elles coneixien. Una cop pentinada, n’Ainerís se vestiria la túnica llarga i d’un blanc immaculat, el color de les cerimònies de la Mare. Aquell llenç, anuat rere el coll, li cobriria fins els peus descalços i encara més, idò, la tradició deia que les penges de la núvia tenien el poder d’escombrar tot el dolent de la terra; hi havia, idò, que arrossegar-les per tot Balariash. Aquelles vestes s’obrien per l’esquena fins la cintura, de tal manera que només la trena la cobriria. Per a que tot aquest vestiment s’aguantés, n’Ainerís lluiria un cenyidor de cuir multicolor, amb nusos especials per a l’ocasió, i tancat amb sivella d’espirals de bronze; una relíquia de la família. Al pit, l’únic penjoll seria la destral de bronze de doble tall, l’antiquíssim símbol de les guaridores. Dels lòbuls li penjarien anelletes curtes de vidre incolor, no gaire ostentoses, i als braços nus, unes flexibles espirals de bronze també d’allò més senzill. Massa senzillesa, remugà sa germana.
—Què no et cases amb el Bàlar? Idò, demana-li que et doni joies bones; en deu tenir moltes de sa mare. Què no seran teves, després?
Però n’Ainerís se la mirà i ni tan sols li contestà. Aquelles germanes, on tenien el cap?
Just en aquell moment, aparegué sa mare i la petita se n’anà corrents. Na Kisbis no aturava, tot el matí d’aquí allà, encomanant feina a tothom; per açò havia fugit, la petita, per a que no n’hi toqués més, de feina.
—Encara estàs així? Deixa, —i començà a pentinar-la amb força—. Açò s’ha de fer bé, que després queden flocs per fora i fa lleig.
—No m’importa, ma mare. Tant m’és; només vull agradar-li a en Bàlash, i li agrado, prou bé que ho sé.
La cara de sa mare s’encengué amb un somriure joiós.
—I jo també ho sé, des que us vareu veure per primera vegada. Semblàveu uns estaquirots, embambats un a cada cantó dels aljubs. Però, saps que et dic, filla? Que me n’alegro. A veure si tens la sort que jo mai no he tingut.
—Mare, que no m’importa que sigui un foner principal, en Bàlash, ni que son pare sigui el Bàlar embarcat. Encara que no tingués cognom ni hagués guanyat festivals, també me l’estimaria; encara que cada dia tingués que carregar pedruscall o passar l’arada pels camps més prims, també n’estaria enamorada. En Bàlash és ma vida, mare.
—Escolta el que et diré, noia eixelebrada, ara ets jove i açò vol dir que tens la capacitat d’enamorar-te amb tota l’ànima. I açò està bé. Tot és meravellós, com hauria de ser sempre. Però, filla, arribarà el dia en que l’amor s’acabi, o en que la distància endormisqui l’estimació i s’esvaeixi la passió que ara t’omple. Tal vegada a tu no et passi, la Mare ho vulgui, però masses dones conec que ho pateixen, açò. Quan aquesta flama que ara et consumeix s’apagui, al manco a tu et quedarà el rang, el més alt. I llavors, donaràs gràcies a la Mare pels dons que t’ha atorgat, lloaràs ses benaurances i que no t’hagi fet com ta mare: sola, pobre i dissortada.
—No digues bajanades, mare. —N’Ainerís féu mitja volta per enfrontar-la—. Oblida tot el dolent que has viscut fins ara i sigues feliç al meu costat.
—I no te n’adones que ho soc, de feliç? Molt més del que et pots imaginar. Ho ets tot per jo des que vaig perdre a ton pare. Ets l’hereva del meu art, l’únic que tenc. Et sembla poc?
—T’estim, mare, i sempre t’estimaré.
I les dues s’abraçaren com no ho havien fet mai. I aquella abraçada fou remullada per llàgrimes d’emoció, i un munt d’angoixes reprimides es deslliuraren dels fermalls.
Però na Kisbis era una dona forta; sempre ho havia demostrat. Així, idò, es deslliurà de sa filla amb una empenta suau.
—Prou de plorar, que seria lleig que arribessim tard i amb els ulls inflats. Acaba de posar-te la diadema, i no la facis malbé. —I na Kisbis, que semblava del tot recuperada, enfilà la porta—. Vaig a veure que fan tas germanes, que la petita se m’ha escapat i vés a saber on és. I l’altre, faldejant sense fer res de bo, com sempre. Quines ganes tenc de casar-les i perdre-les de vista!

divendres, 17 de juliol del 2009

BALÈRISH, LES JONQUERES I EL PENYAL DE LES SENYES

En Balèrish no se n’empatxava de fugides amoroses, ni de les nits apassionades entre sorres i sivinars. El petit anava carregat de feina i no podia distreure’s ni un instant. I sinó en tenia, se’n cercava, que sempre trobava coses que fer. Sa mare li encomanava mil envions, un munt de feinetes: esmolar les falçs amb pedra tosca, i sense tallar-te un dit, sents?; fermar les garbes acabades i ajudar a moure-les per a la càrrega i, com no, aprendre a “jonquejar a mida”, que així l’anomenava, sa mare, a la feina de tallar jonqueres sense fer-les massa curtes ni massa llargues, que després s’han de llençar; tot un art, els deia. També li havia tocat aïllar-se dalt del penyal de les senyes, fer estada amb el senyaler i memoritzar els codis, com feien tots els al·lots que, per rang, aspiraven a ser foners; un art, açò de les senyes, segons en Bàlash.
Però per en Balèrish tot aquell desgavell de feines no eren res més que un joc, un joc divertit on s’aprenien les coses més interessants. Les nits que passà a les alçades assagetà al guarda amb mil qüestions, que per a ell eren vitals. Qui els va construir, el fortins? I per a què? De qui ens volien protegir? I, ara, per què no hi ha gent armada? I quan fa que hi son? I el senyaler, un homo de llargs anys i no gaire paciència, s’encomanava als déus i provava de respondre al fill del Bàlar. Mira que sinó fossis fill de qui ets, t’aguantaria, jo... Quin marrec, aquest! Però s’enviava els pensaments i responia, una per una, les preguntes i qualcuna per duplicat; bon un, en Balèrish.
I així el petit es va entèmer de què allà dalt s’hi construí, en temps dels gegants o potser abans, un fortí per a gent armada, homos que triaven viure aïllats com a mostra de valentia, disposats a rebutjar les incursió de foranis que volguessin assolar la costa. Pirates, els anomenava el senyaler. Pirates... Quina paraula; m’agrada, és emocionant, pensà en Balèrish. Quantes aventures es podrien viure amb aquella paraula. I el guarda li digué que aquells malfactors, perquè ho eren, de dolents, afegí el vigia, venien d’enfora. Ligurs, sículs, homos de costes amagades, gent sens escrúpols i disposada a tot. Dones, sobre tot cercaven dones; se n’enduien totes les que podien arreplegar. I noltros, bé, els dels fortins, les defensaven fins a la mort.
Ja m’ho havia dit, ma mare, açò de les dones, pensà en Balèrish. Les dones son l’esgraó més important dels bàlar, i de l’illa sencera, així que cuideu-les i protegiu-les amb totes vostres forces; son el futur de l’illa, deia sa mare. I en Balèrish se’n recordava de tot, del que li deia sa mare, del que li explicava el mestre foner i, ara, també se’n recordaria de les paraules del senyaler, de totes.
Però volia saber-ne més. I la murada? Què protegeix una murada a mig coster? Els covals dels morts, potser? A la gent, fillet demanador, a qui sinó? Quan arribaven naus hostils, les gents del platjal s’amagaven rere el mur. I els valents del fortí baixaven i apedregaven als malvinguts fins foragitar-los; no tenien por de ningú, els valents, i sempre solien guanyar. Però no només lluitaven, els dels fortins, que també maldaven de fomentar el mercadatge, idò, protegien els bescanvis, i oferien menges i abeurada als vaixells amics.
I en Balèrish escoltava bocabadat. Naus hostils, pirates sículs, homos sense por, bescanvis en platjals solitaris... Quins noms, quin món... I en aquest món, el meu, no passa ben bé res. Massa tard he nascut, es deia el petit, tot arrufant el nas.
—Però ara ja gairebé no en queden, de pirates —va concloure el senyaler, alhora que ventava la gala per a revifar-la—. Pel cantó de tramuntana potser, però per aquí... Ara, les naus de guerra solquen el Mar: púniques, romanes, de Massalia; moltes, tal vegada masses. Per açò, ara, som senyalers i açò ja no és un fortí.

dissabte, 4 de juliol del 2009

UNA CANÇÓ, TRES BANDERES

Article publicat a S'Ull de Sol, juliol 2009
No fa gaire, un d’aquells dissabtes desastrossos en que no saps què fer, vam llogar “Los girasoles ciegos”, una bona pel·lícula sobre les misèries de la postguerra. Però, a banda del fil argumental i de l’actuació d’un Javier Cámara sempre excepcional, fins i tot en registres dramàtics com era el cas, el què més em va impactar van ser les escenes del pati d’una escola de capellans (no sé de quina casta eren, aquells capellans —vull dir de quina congregació, que no se m’enfadi ningú—, però segur que no eren dels “meus”), on els al·lots, abans d’entrar a classe, cantaven el “Cara el Sol”, braç aixecat i en la posició marcial de firmes; mentrestant, s’enlairaven tres banderes i tots els frares estaven sèrios, amb cara de mala llet.
I dic que aquella escena em va copejar perquè, en veure-la, vaig retrocedir un raig d’anys, fins a la infantessa més oblidada, la que tenim arraconada i amb la que mai hi pensam, ja sigui perquè l’hem desat aposta a una calaixera fosca per a que no emprenyi, o perquè no ens va colpir prou i es va esvair amb la maduresa. En el meu cas, potser és una mescla de les dues; no n’estic prou segur.
Aquell pati de pel·lícula no era el de la meva escola, i ja he dit que els capellans tampoc eren els meus, però l’himne nacional-patriòtic i les banderoles que s’aixecaven sí que ho eren: em vaig trobar revivint un passat del que gairebé ni me’n recordava. Un d’aquells al·lots podia haver sigut jo mateix. Tres banderes aixecant-se amb parsimònia per tres màstils plantats en una mena de podi, com el de les curses, el d’enmig més alt. Al centre, la preconstitucional, o de la gallina, com també se la coneix; la de la f.e. (sí, en minúscules), a un costat; i la tercera, que suposo que seria la dels requetés, a l’altre. I si la meva memòria de fillet no em falla (que segur que no), la vermella i negra anava a la dreta i la blanca i vermella a l’esquerra.
L’escena del film també mostrava la vigilància carregada de cel patriòtic dels capellans, per a que tothom cantés i mostrés respecte i, sobretot, entusiasme al càntic, a cop de clatellada si feia falta. Veus, jo, d’açò no me’n record, però del que es tractava era de cantar el més fort possible. Tant feia si afinaves com si no: cridar, açò era l’important; ah, i saber-se la lletra, és clar. Així, idò, cara el sol es cantava cridant, com se suposa que han de cantar els homos (o els projectes d’homos que érem noltros, perquè de projectes de dones no n’hi havia, en aquell pati) i els patriotes (voleu dir que en poc temps no he escrit moltes vegades “patriota”? Ufff, quin repelús...).
La qüestió és que, mentre mirava el dvd, ben arraulit a una butacó de ca nostre, vaig intentar recordar què podia sentir quan, braç enlaire, anunciava als quatre vents que m’havia posat una camisa nova que, a més, qualcú s’havia molestat en brodar-la en vermell just ahir. I en acabar la cançoneta (m’agradava el tros de les cinc roses, potser era l’esperit botànic que se’m despertava), cridàvem, bramàvem o, fins i tot, udolàvem, perquè semblaven animalons cridaners, allò de visca el que més tard vaig saber el què era i que sempre més vaig rebutjar, i després, que s’aixequés una cosa que anomenaven Espanya (amb forta entonació a la síl·laba central), i que jo, us ho ben assegur, llavors encara no sabia què era (després sí, quin remei). Perquè, escolteu açò, quan jo cantava amb el sol a la cara (ara entenc el per què d’aixecar el braç, era per protegir-nos els ulls del sol), no tenia més de quatre anys. I, què ha de saber un fillet de quatre anys del significat polític d’allò que li fan cantar?
Res en sabia de política, llavors (bé, i ara tampoc), però sí que m’agradava cantar, i molt (i encara m’agrada, i aprofit qualsevol festa per fer-ho; eh, al·lots?). A ca nostre, ma mare sempre ens havia bressolat amb cançons de la seva València natal, adobades amb altres de la seva terra d’acollida, la nostre; però també ens cantava moltes altres (ara mateix record una munyeira gallega –no te cases con ferreiro, que te molto que lavare, casaté con marineiro que su ropa lava el mare- o una isa canària –el zurrón del gofio yo lo traigo aquí, y el que quiera gofio me lo pide a mi. Gran Canaria se ha dormido con el arrullo del mar-) que, als germans, ens agradaven molt. Supòs que, per açò, perquè vaig créixer entre cançons i música (mon pare tocava l’harmònica molt bé), record aquell moment de fer files al pati de Ca’ts Hermanos com un bon moment, per res tivant ni dolorós; una forma alegre de començar el dia.
També es de veres que, d’aquells primers anys a La Salle, no record gaire cosa, perquè me’n vaig anar a estudiar a Maó amb deu anyets (a fer l’ingrés al batxillerat) i son més potents els records maonesos que els alaiorencs; els de La Salle, eh? Per no recordar, ni tan sols me’n record dels hermanos que vaig tenir de profes en aquells primers anys. Bé, mentida, de qualcun sí; i és que tenc una d’aquelles famoses fotos de tota la classe a l’escalinata (amb l’hermano Manuel, un jove ensotanat i de cara malaltissa, o al manco açò sembla per la foto).
Però, curiosament, la imatge del pati ple d’al·lots formats i cantant, la tenc gravada al foc. Ara mateix seria incapaç de dir qui dirigia el cor patriòtic de cada dia, ni qui tibava de les cordes que feien pujar les banderes, però crec que encara podria cantar sencera aquella maleïda cançó i, fins i tot, cercar entre els cotxos aparcats que ara omplen el pati el punt on estava palplantat. És curiós com hi ha coses que no oblides mai, per molt que després les consideres nefastes.
I jo us diré perquè no la he oblidat, la cançoneta: idò, perquè xalava cantant. No sé si jo era el què més cridava (segurament la veueta d’un fillet entre tants al·lotots devia quedar emmascarada), però sí que record que hi posava tota l’ànima en cada estrofa. Per sort, tanta efusió patriòtica es va quedar en no res i vaig créixer sense més destorbs que qualsevol altre.

I el mateix dia que vaig veure la pel·lícula, també vaig llegir una de les col·laboracions d’en Pere Reurer, plena d’eloqüència, com sempre (sí, Pere, aquella en la que tenies problemes d’enravenamenta dolorosa). I les seves paraules em van fer pensar si els al·lots d’Es Ramal també la cantaven, la cançó de les banderes victorioses, o si van tenir la sort de lliurar-se de formar al costat dels companys que feien guàrdia vora els estels (luceros). Mai no ho he sabut, però, si ho feien, tal vegada n’hi havia qualcun a qui li passava el mateix que a jo: que li agradava cantar. Perquè, tot en gros, érem al·lots innocents que cantàvem; el mal era tot el demés.