diumenge, 7 d’agost del 2011

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El segón llançament d'en Bàlash

Tot era llest pel segon llançament. Els acòlits corrien amunt i avall, re-posaven els còssils romputs i estenien cordills amb nusos mesurats per as-segurar que la distància era exacta. Mentrestant, jo frissava perquè aca-bessin, aquells homes. Ara, que tenia per mà les condicions del vent, era millor llançar ràpid abans que no canviessin. Però, què hi farem! L’únic que podia fer era intentar concentrar-me en el blanc i oblidar-me de tota la resta.

   El vent s’enfortia per moments mentre em copejava la cara. Jo maldava per no enfrontar-lo, no fos que el llagrimeig que sol provoca la ventada m’emboirés l’encert. I les busques..., açò sí que seria definitiu. En Hàntish sempre ens ho deia: els ulls són la vostre vida, ells us garanteixen l’encert; protegiu-los sempre. Sense els ulls lliures de destorbs, mai no sabreu on és el vostre blanc. I jo, com sempre, obeïa el mestre sense adonar-me, de tant acostumat com estava a fer-ho; potser com aquelles aus que cada any tor-nen sense que ningú els mostri el camí, per instint. Potser sí que elles són aus i jo foner, però el nostre instint se sembla.
   Per fi, els càntirs reposaven sobre els pals, però ara la distància s’havia incrementat fins a tres-cents cinquanta peus. Si bé encara no era excessi-va, la ventada començava a fer-la temible. En condicions normals, sense gaire vent, jo mai l’esguerraria, aquell blanc, i a bon segur que tampoc ho faria cap dels que esperàvem per llançar. Però, ara...
   La senyal de l’oficiant va ser la mateixa. I jo, de nou, vaig estendre el braç dret per agafar punteria i equilibrar el cos. Per un moment, el brogit de la voleiada va dominar el fragor de la tempesta. Érem com un eixam d’abelles enfurismades després d’haver-les robat les bresques carregades de mel. Sense presa, vaig esperar a que les regolfades afluxeissin. I, quan vaig sentir un moment de repòs, vaig deixar anar el braç. La bala va volar recte, aliena a les sacsejades de la tramuntana. I la meva terrissa va volar esmicolada de nou, i jo vaig aixecar els braços. Havia encertat de nou.
   Tot d’una em vaig girar per veure què havien fet els meus companys. De la meva renglera, només tres havien fallat: un bàlar d’Atalash i dos nortenys. Però dels nurair, cap. Maleïts sian! No feien comptes errar mai, aquests?
   Dels bàlar només en quedàvem dos: en Tàbalash de Tàrbash, aquell al•lot tan callat, i jo. Ens acompanyaven tres nurair i un septentrional, n’Urkhus, el jovenot malcarat de Sannir. Sí, aquell resultat refermava que els del meu costat eren molt bons. Seria complicat, molt complicat, tal ve-gada més del que jo havia imaginat. Una cosa era evident: les eliminaci-ons massives de la primera ronda havien estat degudes al vent i, potser també, a un excès de confiança. Els que havíem aconseguit suprar-la, no-més podíem ser els millors, en encert i de cap. I és que, sens dubte, aquell dia feia falta qualque cosa més que punteria per guanyar.
   Una vegada vaig saber com anaven les coses pel meu costat, em vaig gi-rar cap els altres. Primer a la dreta, per veure en Kàstysh. Mira-te’l, en vaig dir, estira el cos per semblar més alt, tot orgullós per haver encertat. Ara que ho pens, cerc que, fins aquell moment, mai no l’havia vist errar mai, i no seria aquell dia en què comencés a fer-ho. Al seu costat, espatlla per espatlla, hi havia en Bàlisj, que també havia encertat. El posat del nu-rair, més que orgullós, era de desafiament, fins i tot més que abans. Mira-va a dreta i esquerra, i juraria que havia fet una passa endavant per a que tothom s’hi fixés. Aquesta vegada no es mirava a en Kàstysh; qui sap, potser havia decidit que, ignorant-lo, aconseguiria més que desafiant-lo. Els ulls del ponentí deien “qui vulgui guanyar, haurà de superar-me, i no li serà gens fàcil”. Per descomptat, en Bàlisj era el nostre contrincant prin-cipal. Ja ho havia demostrat al Turó.
   Amb alegria i amb sorpresa, perquè no dir-ho, prop d’ells vaig veure el rostre d’en Kàlish que rebentava de felicitat. No ho hagués dit mai... Sabia que era bo, en Kàlish, però aquell era el seu primer Festival i, amb un vent tan esfereïdor, ben pocs podien avançar: únicament el més experts o els millors.
   Però no era el meu cossí l’últim que havia encertat a la dreta; hi havia altres dos nurair i..., sí!, també n’Ashanir, just darrere d’un al•lotot ponen-tí. A veure si ara el cossí d’enfora es convertirà en adversari, em vaig dir. Semblava que, per fi, hi havia un foner de veres entre els nortenys. La sang semítica no havia estat cap obstacle perquè ho aconseguís. No l’havia tractat gaire, n’Ashanir, però les vegades que havíem rallat, m’havia caigut bé. Tenia una mirada franca, sense embuts ni cops ama-gats, que t’empenyia a confiar-hi. El nostre parentesc era prou evident: te-níem una fesomia semblant. Però, quan acabés de crèixer, n’Ashanir em passaria per ben bé d’un pam —en aquell moment ja ho feia de dos dits—. El que sí tenia que fer, i de forma urgent, era enfortir-se, eixemplar el pit i les caramuixes que tenia per braços.
   Per fi vaig dirigir la mirada al sector central. En aquell cantó la tramun-tana bufava gairebé d’esquena, pel que encertar era més fàcil. No em va estranyar comprovar que era on s’havien trencat més terrisses. En queda-ven deu: cinc bàlar i quatre nurair —bé!, almanco en aquell cantó els ha-víem superat—, amb l’afegitó d’un norteny que no coneixia. Ei, en Bó-rash, també havia passat ronda. I, mira, em vaig dir, cerca en Kàlish, i com riu quan s’adona de que també ha encertat.