dimecres, 30 d’abril del 2014

NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS, Ed. PLAYA DE ÁKABA VV.AA, un llibre en el que he participat


NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS,  El libro que todos loes editores, escritores y amantes de los libros deberían leer. VV.AA.
   Prólogo de Lorenzo Silva. Epílogo de Enrique Clarós.



   He tingut l'honor de ser escollit entre el vint-i-set autors que han participat en aquest arriscat projecte de l'editorial PLAYA DE ÁKABA, amb un relat en castellà anomenat DIDEROT REVIVIDO.
   L'escriptor francès retorna d'entre els morts i es troba en un món desconegut. De forma ben estranya, però, s'adona que les coses, malgrat els avenços tecnològics, no han canviat tant. Punyent com era, Dideror no pot deixar d'expressar les seves opinions, dures i directes, sobre el que veu en aquesta nova vida que, passatgera, se li ha atorgat Llegiu tot el llibre, no us deixarà indiferents.
   

Texte de la solapa:
   En la Francia de 1763, el escritor y filósofo Denis Diderot escribía una Carta sobre el comercio de libros encargada por la comunidad de libreros de París. En este texto Diderot defiende los derechos del autor y la posibilidad de que los creadores vivan dignamente de su trabajo. Diderot sabía de lo qu ehablaba ya que él mismo no se enriqueció con sus libros y se vio obligado a vender si biblioteca para poder ofrecer una dote a su hija. Más de dosciento cincuenta años después, el 99% de los escritores seguimos sin poder vivir de nuestras obras.
   Ventisiete autores escriben aquí su Nueva carta sobre el comnercio de libros y nos ofrecen sus opiniones sobre el plagio, los derechos de autor, la piratería, y  otros muchos problemas que hacen del comercio y la distribución de liibros un negocio no seguro y en peligro de extinción. Que esto suceda depende básicamente de nosotros: los amantes de los libros

diumenge, 27 d’abril del 2014

Pels camins de "La Força dels Anhels". De Binigaus a cala Escorxada.

Un altre cop pels camins de “La Força dels Anhels”.
   Aquesta vegada, en plena primavera, vam seguir les petjades dels tres caminants tramuntanencs en el seu pas des de Bingaus (Aigües Clares a l’obra) fins a les cales de camí a Trebaluger (Platja del Riu), una de les etapes del seu peregrinatge fins a ponent, a la recerca de fer realitat els anhels de la seva vida.
   Al llarg d’aquest camí, ens van envoltar dels mateixos ramells plens de flors que haurien d’haver vist ells. Les estèperes blanques i rosades, les violes de sorral, els romanís farcits de flors blavoses, van ser els nostres companys fidels. Vam caminar fins a cala Escorxada per un corriol que avança paral·lel a la costa, en aquesta ocasió allunyat del Camí de Cavalls. Segons el llibre “GR 223-Menorca El Camí de Cavalls”, Ed, Triangle-Postals, a la pàgina 188, ens indica que anar i tornar es fa en 2h 20 mt, més o menys el que vam estar-hi noltros, sense frisar gaire i aturant-nos a fer fotos i contemplar paisatges i indrets. És, per tant, una excursió fàcil i molt recomanable.

Noltros, però, no vam trobar un Binigaus encalmat, amb l’aigua com un mirall que van trobar en Primer, na Palònia i el Mestre.

Tant era, però. L’hem vist moltes vegades, amb les seves aigües tant transparentes que sembla que no n’hi hagi, tantes que som capaços d’imaginar-nos com les van veure ells després de deixar endarrere el barranc on els havien succeït tantes coses.

“...després d’una bona estona de caminar, el camí es va eixamplar i el barranc es va obrir en una vall on desguassava el rierol fins a convertir-se en un aiguamoll, al fons del qual van poder veure per primera vegada la mar de migjorn, encesa pel sol.
   —Aigües C...lares —va anunciar en Primer amb la mà al front per a no enlluernar-se; fins i tot l’arena brillava—. Des d’aquí, per la c...osta, sempre cap a pooonent —va repetir les instruccions del Jove Cap.”
   Avui en dia, el terreny de desguàs del torrent temporal només s’embassa en les èpoques de pluges. Llavors hi creixen tota mena de plantes de prat, fins i tot l’estranya Euphorbia atropurpurea. Aquell dia, sobre l’arenal, vam veure la preciosa viola de platja (Mathiola sinuata)
   Des del blocao vora la platja surt un caminet que, costa a costa, s’endinsa en una marina de pins, ullastres i sivines.



  

De tant en tant creuarem trams a sobre mateix del mar, amb tallats alts i protegits per baranes de fusta. El camí és pedregós i ens caldrà dur une sbones sabates. O tenir el peus encallits com els d’en Primer o na Palònia, que caminaven descalços, sense haver de menester cap mena de calçat.



   Però no tot el camí és planer. Trobarem barranquets on el terreny s’humiteja i on en Primer va trobar uns replans herbosos que va admirar. “I admirava els replans que hi apareixien de sobte, redossats de ventúries, herbosos i plens d’humitats. Com hauria engreixat el ramat amb aquella herba tan bona.”



                   
   Aquest barranquets ara es travessen amb facilitat gràcies a uns esgraons que s’han escolpit sobre el marès. S’ha de reconèixer que fan més fàcil la caminada, però també que desvirtuen el paisatge. No calia, la veritat.

 Per fi arribem a cala Escorxada, una de les que van trobar els tres caminants abans de Platja d’es Riu (Trebaluger i el seu torrent permanent).
   “Tot seguint un camí vorejat de pins i sivines, van travessar un parell de caletes tancades per roquissars modestos d’un marès molt blanc. En Primer va pensar que de ben poc li servirien, aquells penyals que s’esmicolaven. Al mateix temps, els ulls del pastor comparaven aquella costa amb la de ca seva, molt més resseca, tota de pissarres fosques.”
Cala Escorxada és una platja verge, la qual té el camí d’arribada per terra restringit. El cartell del camí ho deixa ben clar.

   La veritat és que no hi estat mai, a l’estiu, però me la imagino plena de barques, motores i llots, així que no deu ser una platja tranquil·la. Les aigües, però, són tan clares com les de Binigaus i conviden a refrescar-t’hi. Noltros, però, no ho vam fer: plovisquejava.


   Un caminet que surt des de la mateixa platja segueix fins a cala’n Fustam i, des d’allà, fins a Trebaluger, on els protagonistes dels “Anhels” trobaran els primers signes de violència.

   “Passava del migdia quan van baixar fins a una cala on, pel costat de ponent, hi desguassava el rierol més ample que en Primer no havia vist mai.
   —Des de Platja d’es Riu haureu d’endinsar-vos al barranc pel costat esquerre del torrent —els havia alliçonat el Jove Cap—. I quan arribeu a la primera bifurcació, agafeu coster amunt. Tot d’una arribareu a Casats Grossos. Jo fa temps que no hi vaig, però segur que us rebran bé. Som parents —havia conclòs.
   El barranquí no els havia parlat d’uns coberxos que s’aixecaven a redossa d’uns tamarells, unes construccions de canyís i fustes de platja que, ara, estaven esfondrades del tot. Uns contenidors ceràmics restaven trencats al terra i, a cops de massot, havien esbotzat unes barques de fons pla. Uns ormejos de pesca, nanses, xarxes i filacs, restaven romputs i escampat per terra.”

   Noltros, el dia de la caminada, no vam passar de cala Escorxada; el temps no convidava a més. Però valgui una imatge via web de Trebaluger, amb el riu i els tamarells al centre, per veure-la com la van veure els protagonistes.
  Cala Escorxada té moltes coses a veure. D’entrada trobem un blocao de la Guerra Civil molt ben camuflat i que enfoca a l’arenal.


   Tot seguit, darrere unes dunes petites i ben cuidades, apareix el naixement d’un barrancó on s’amaguen, al costat obac, unes construccions enderrocades, antics vestigis de l’explotació que hi hauria d’haver en aquell lloc. Una d’aquestes construccions es va fer tot aprofitant una cova , imagino que d’enterrament, per convertir-la en un bouer crec que és un bouer tancat de forma ben curiosa. La casa adjacent, totalment enderrocada, té una inscripció sobre la pedra marès que fa de llindar, la qual que vaig ser incapaç de desxifrar. Veieu-la voltros mateixos i si sabeu què hi diu, endavant.






     
  





T