diumenge, 16 de febrer del 2014

La Força dels Anhels: imatges i localitzacions. Avui, EL NAUFRAGI

Les tramuntanes a la costa N de Menorca s’han de viure. Potser no són comparables a les galernes del Cantàbric ni a les turmentes de la costa atlàntica gallega, però pels que les hem viscut des de petits, pels que fins i tot les hem patit, són espectaculars.
   Situem-nos. Viatgem en un mercant fenici, un vaixell del segle X a.C., petit, acostumat a viatjar de dia i a cercar redós de nit. És en ruta cap a les noves colònies del Mar Occidental, en una època en què aquell mar era gairebé desconegut i per on només s’hi atrevien els valents.
   Ell, un sacerdot exiliat, separat per força de la seva vida i dels seus anhels, guaita el mar des de proa i es lamenta.
   “Sota el cap de cavall que presidia la proa, on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.”

Cap de cavall, cua de peix, així eren els mercants fenicis que dominaven el mar en aquelles èpoques, pels volts del segle X aC.
    Durant la nit sí, moltes tempestes s’aixequen de nit; no és un recurs literari es desferma la tempesta. Les baldritxes, aus pelàgiques que es redossen a terra per niar a la costa N de Menorca ho fan força—, volen entre els escumalls. Per al sacerdot fenici, exiliat i amargat, aquelles aus són esperits funestos que no  presagien res de bo.  
   “Ocells silenciosos de plomatge fosc baldritxes, les havia anomenat el patró envoltaven el mercant de l’exili, i creuaven per proa i pujaven i baixaven les ones, sempre a ran de mar, sense deixar-se atrapar pels escumalls que trencaven cada cop més forts.”
La tramuntana avisa a qui sap llegir els avisos del cel i de la mar, però aquells fenicis del segle X a.C. viatjaven per un mar desconegut. I les costes que havien de tocar eren llocs incògnits, amagats i protegits per cales i esculls. El nord de Menorca és, precisament,  una costa plena d’ensurts, de penyals altíssims, de roquissars, de llissers que just es mostren i pedres submergides, de refugis aparents que, si no els coneixes, es poden convertir en veritables trampes mortals. La costa d’Addaia, na Macaret, Montgofra i Favàritx, on arribarà el vaixell tiri, n’és una d’aquestes. Així ho demostren el gran nombre de derelictes que s’hi troben (als illots de na Carabó, a ses Formigues, a la punta de Montgofra, al cap e Favàritx), vaixells de diferents èpoques que no van poder evitar la força de la tempesta de la costa N menorquina.
Illes d'Addaia, amb el llisser i els illots de na Carabó al davant.

“Una ràfega embogida el despertà. Un cop de mar sacsejà la nau i un esquitx gelat li recordà on era. Res de temples, res de setials; res d’estimades, res de l’Única; res d’hereus deixats endarrere per la mà del Summe Sacerdot. L’envoltava la maregassa i aquell vaixell ple de mariners bruts i plens de por.”
   Jo sé que vol dir despertar-se per aquests cops de vent, encara que, per sort, mai des de dins d’un vaixell tan precari com el de l’exiliat. Van ser bastants, potser moltes, les nits en què el meu germà i jo vam tenir que dur a redossa el llaüt del meu pare per protegir-lo de la tramuntana que, com si ho fes a posta, s’havia aixecat de nit. Potser noltros érem tan ineptes com el patró del mercant fenici i no havíem sabut llegir les senyes del cel i del mar. Però així era: ens aixecaven en plena nit, pujàvem al llaüt i el menàvem, a poc a poc i entre les ones, fins el fons de Cala Molí on, després de fermar-lo en roda i desembarcar amb l’aigua fins el pit, mon pare ens recollia. I què dir de les tempestes que vaig haver de suportar a bord dels vaixells, precaris i antiquíssims algú se’n recorda del “Ciudad de Alicante”?, en els que viatjava els primers anys d’estudiant a Barcelona: nits inacabables de no poder moure’m, agafat als barrots d’una llitera petita en un camarot que pudia a gasoil i a vòmit, o en aquelles “sillas de toldilla” on era impossible no deixar-hi la vida a força de gitar. Sí, sé que no és el mateix que havia de sentir Ell a bord del mercant tiri, però per a mi va ser suficient.
   “I l’exiliat, amb la cara desfigurada per l’espant, veié per sobre la borda com s’acostaven els trencants. Un impuls li féu buscar la flama de la guia. La veu del Totpoderós, clara, inconfusible, li deia que, quan s’apagués el fanal, saltés a l’aigua. Llavors, allunyar-se dels esculls, només així sobreviuria. Però, i després?, preguntava ell, com fer-ho per a no ofegar-se? I la veu li cridà que si no hi confiava, moriria com els altres. 

   Sé que moltes de les fotos de les localitzacions marítimes com aquesta de l’escull de Montgofra no mostren la força del temporal encara no he tingut la sort de poder-les fotografiar, però al menys podem fer-nos una idea.
   “En aquell moment, el pànic ja s’havia ensenyorit de coberta. Els varals amb què els mariners havien intentat allunyar el vaixell del perill s’havien esmicolat al primer embat. Un sotrac enorme aclaparà la nau. Tot es desfeia. Sempre a popa, el patró seguia aferrat a la canya inútil d’un dels timons. Els mariners cridaven desesperats i desapareixien entre l’escuma. I el sacerdot, arrufat al racó de proa, esbrufava glopades de sal. Fou llavors, quan una claror minsa s’obria pas per llevant, que s’adonà que el fanal s’havia apagat.”


Les albades al N de Menorca són impressionants. Potser Ell en va veure una de semblant a aquesta, emboirada i enfosquida, però n’hi ha de meravelloses. Quan el cel és net i la mar encalmada, l’esclat de colors és únic. N’he vist i n’he fotografiat tantes que no sabria quina mostrar-vos. Potser valguin aquestes dues.

I per fi, el naufragi inevitable.
   “Molt a prop, l’ombra del vaixell es desfeia. Les restes l’envoltaven: estelles esmolades, fragments de velam, cossos destrossats, cordes que amenaçaven amb embolicar-se-li i enfonsar-lo. Entre ona i ona, entre amenaça i perill, la matinada li mostrà una costa tenebrosa, unes ombres carregades d’incerteses.”


“Una onada l’aixecà i ell, de nou, besllumà la terra fosca. Un cop a l’esquena el deixà sense alè. Era el pal del fanal, sacsejat per la tempesta. Atordit, féu un últim esforç i els braços s’hi varen aferrar amb força. Gràcies, mon Déu, pregà mentre lluitava contra unes onades que intentaven arrabassar-lo de la salvació. La promesa, mentrestant, li retronà a les temples: tot el dolor del món; el regne...”
   I aquí comença tot. Un viatge ple d’incerteses, un exili i un naufragi, els quals duran a aquest sacerdot fenici a convertir-se en el detonant d’una revolució cultural en un racó de món que, aleshores, era desconegut, i també temut, per a gairebé tothom.
   De veritat que no us ve de gust saber-ne més?

diumenge, 2 de febrer del 2014

Mai no ho vaig saber

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2014

Mai no vaig saber si aquell tres de gener del seixanta plovia, o si només plovisquejava,  o si ans el contrari lluïa aquell sol esmorteït tan impressionant dels dies d’hivern. O potser hi havia aquella boirina matinera que ho deixa tot humit, la beneïda banyadura, que feia llenegadisses les llambordes de sa Muntanyeta. No ho sé.
Aquí va començar tot

Carrer de sa Muntanyeta

Campanar des de dalt sa Muntanyeta (préstec d'internet)
Sa Costa de l'Esglesia a l'`poca de l'Arxiduc i ara (péstec d'internet)
Mai no em van explicar si la tramuntana regolfava pel carreró o si la calma endormiscava els vianants que pujaven la costa. De fet, no sé si és gaire important saber-ho, tot açò. Perquè d’aquell dia, el que més m’importa, és que jo hi vaig néixer. Estic segur que si els meus pares no m’ho van explicar, i me’n van explicar moltes, de coses d’aquell dia, i d’altres, moltíssimes, per qualque cosa havia de ser.
   Era diumenge, açò sí que ho sé. Un diumenge d’hivern, potser com qualsevol altra, pels volts de St. Eulàlia, a les 10 del matí, l’hora en què els carrers que pugen a l’església s’omplien de fidels. Vull pensar que la gent anava a missa de deu, si és n’hi havia una, de missa de deu. No ho sé del cert, però em sona molt, encara que jo mai no ho he estat gaire, d’anar a missa. Les dones, amb el vel negre que marcava el decor de l’època, les faldilles fosques molt decents, uns abrics sobris ben botonats i amb qualque joia, potser un camafeu discret a la solapa per donar-li el toc endiumenjat; d’anar mudat, com deien llavors. Els homos, amb el capell fosc dels diumenges, ben afaitats i amb olor a Varon Dandy, el bigoti retallat, les sabates enllustrades,  els pantalons i l’abric també d’anar mudat. El fum de les cigarretes, potser uns Ideales d’aquells que havies de tornar a liar, se confonia amb el baf que el fred els feia sortir per la boca mentre agafaven del bracet a les seves dones, acompanyant-les fins la porta de l’església per, després, separar-se i dirigir-se, elles a la dreta i ells a l’esquerra del passadís, com marcava el costum d’aquells anys.
   I mentre tot açò passava, mentre la vida transcorria tranquil·la, fins i tot monòtona, sense ensurts, sense destorbs, jo anava fent camí per néixer, allà, al costat de l’església, a sa Muntanyeta, al poble que des d’aquell moment seria el meu per sempre.
Vsita general d'Alaior

   Va ser un bon dia per néixer. Ho sé. I sé també que vaig néixer en un bon poble, un poble on cada vegada que tinc la sort de tornar m’empelt de la seva calma, del seu esperit. Un poble que m’ha donat moltes coses, moltes més de les que m’ha pres.