diumenge, 30 d’octubre del 2011

UN NOCTURN DE TRAMUNTANA

La casa, vella, sacsejada pel pas del temps, gemegava per l’embat de la ventada. Els esvorancs de les finestres resseques, les clivelles de la fusta recremada, els badalucs de les portes desencaixades, les contrafinestres de llibret que ja no ajusten; tot plegat donava veu a un cor de laments, vida a una simfonia inacabada que jo, absent de tramuntanes i enyorat de temporals com aquell, havia perdut el costum de sentir. I, per açò, en silenci, arraulit sota els llençols de cotó blanc de ma mare, maldava per no perdre’m cap d’aquells crits intemporals, cap d’aquelles recances.

   La tramuntana havia arribat d’amagat, ajupida darrere d’una calor interminable. L’estiu passat ens havia dut una sequera engoixant, enemiga mortal de camps i de velleses, i havia aconseguit que qualsevol racó de ca nostra, qualsevol forat, per minso que fos, s’eixamplés fins esdevenir camí franc per a ràfegues descontrolades. I la casa, obstinada en la seva decrepitud, envoltada per un regust de temps descuidat, rost infinit, es deixava fer sense oposar-se a que l’oratge li netegés els passadissos, a que li garnés les cambres.  

   L’exèrcit de portes interiors, una formació estricte d’ullals envidrats, responia al pas de les corrents d’aire tot tremolant de por, com si qualsevol d’aquells embats imprevistos pogués rompre cristalls o rebassar-les de les frontisses i enlairar-les. El pas d’aquelles  forces invisibles s’obstinava en recordar-me que, per sort, era a redossa de les parets envellides de ca nostra i que, allà defora, les fulles de palma es barallaven contra un vent que volia esporgar-les, fer-les prendre el vol com un esbart de coloms que han perdut guiatge. Aquell bategar constant de portes i finestres enutjades, les corredisses dels testos desbocats de les terrasses, els cruiximents de racons de ca nostra que ni tan sols recordava, m’allunyaven del son i m’omplien d’un desassossec mancat del costum, una inquietud que no desapareixia ni per l’embolcall de les fustes restaurades del llit de ma infància.

   La primera nit de tramuntana, llarga, fosca, sorollosa, se’m va fer interminable. Però aquella mateixa vigília, aquell escoltar l’avanç dels esperits del vent per entremig dels ossos gastats de la casa, van tenir un efecte contrari al que, d’entrada, m’esperava. La mà de la tramuntana, freda i alhora enyorada, em va acaronar tal si jo fos una més d’aquelles fustes desgastades. I, tot obeint al sotrac de la seva empenta, em vaig veure impulsat a aixecar-me i, a les palpentes, agafar aquells fulls en blanc que tinc a la tauleta per tal d’emular, encara que només sigui en açò, al nostre poeta: “sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit”. I, joiós i sord de renous incòmodes, m’endins entremig dels tirabuixons dels mots, i escric elucubracions potser sense sentit, paraules que, per bo o per dolent, naixien bressolades per la ventada. I, sense remei, retorn al vers i pens que quanta raó té en Pons quan anuncia que “un vent xorc i assassí destraleja aquesta illa”. Ca nostra n’és testimoni, d’aquesta veritat.

   Finalment, agraït per tant soroll d’aparença fantasmal i gratificat per la redescoberta de sensacions oblidades, vaig saber que aquell vent tenia la virtut de fer-me enfora de tot allò que m’amoïnava. Sí, en aquella nit tan fosca, la tramuntana m’havia retornat a ca nostra.        




diumenge, 7 d’agost del 2011

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El segón llançament d'en Bàlash

Tot era llest pel segon llançament. Els acòlits corrien amunt i avall, re-posaven els còssils romputs i estenien cordills amb nusos mesurats per as-segurar que la distància era exacta. Mentrestant, jo frissava perquè aca-bessin, aquells homes. Ara, que tenia per mà les condicions del vent, era millor llançar ràpid abans que no canviessin. Però, què hi farem! L’únic que podia fer era intentar concentrar-me en el blanc i oblidar-me de tota la resta.

   El vent s’enfortia per moments mentre em copejava la cara. Jo maldava per no enfrontar-lo, no fos que el llagrimeig que sol provoca la ventada m’emboirés l’encert. I les busques..., açò sí que seria definitiu. En Hàntish sempre ens ho deia: els ulls són la vostre vida, ells us garanteixen l’encert; protegiu-los sempre. Sense els ulls lliures de destorbs, mai no sabreu on és el vostre blanc. I jo, com sempre, obeïa el mestre sense adonar-me, de tant acostumat com estava a fer-ho; potser com aquelles aus que cada any tor-nen sense que ningú els mostri el camí, per instint. Potser sí que elles són aus i jo foner, però el nostre instint se sembla.
   Per fi, els càntirs reposaven sobre els pals, però ara la distància s’havia incrementat fins a tres-cents cinquanta peus. Si bé encara no era excessi-va, la ventada començava a fer-la temible. En condicions normals, sense gaire vent, jo mai l’esguerraria, aquell blanc, i a bon segur que tampoc ho faria cap dels que esperàvem per llançar. Però, ara...
   La senyal de l’oficiant va ser la mateixa. I jo, de nou, vaig estendre el braç dret per agafar punteria i equilibrar el cos. Per un moment, el brogit de la voleiada va dominar el fragor de la tempesta. Érem com un eixam d’abelles enfurismades després d’haver-les robat les bresques carregades de mel. Sense presa, vaig esperar a que les regolfades afluxeissin. I, quan vaig sentir un moment de repòs, vaig deixar anar el braç. La bala va volar recte, aliena a les sacsejades de la tramuntana. I la meva terrissa va volar esmicolada de nou, i jo vaig aixecar els braços. Havia encertat de nou.
   Tot d’una em vaig girar per veure què havien fet els meus companys. De la meva renglera, només tres havien fallat: un bàlar d’Atalash i dos nortenys. Però dels nurair, cap. Maleïts sian! No feien comptes errar mai, aquests?
   Dels bàlar només en quedàvem dos: en Tàbalash de Tàrbash, aquell al•lot tan callat, i jo. Ens acompanyaven tres nurair i un septentrional, n’Urkhus, el jovenot malcarat de Sannir. Sí, aquell resultat refermava que els del meu costat eren molt bons. Seria complicat, molt complicat, tal ve-gada més del que jo havia imaginat. Una cosa era evident: les eliminaci-ons massives de la primera ronda havien estat degudes al vent i, potser també, a un excès de confiança. Els que havíem aconseguit suprar-la, no-més podíem ser els millors, en encert i de cap. I és que, sens dubte, aquell dia feia falta qualque cosa més que punteria per guanyar.
   Una vegada vaig saber com anaven les coses pel meu costat, em vaig gi-rar cap els altres. Primer a la dreta, per veure en Kàstysh. Mira-te’l, en vaig dir, estira el cos per semblar més alt, tot orgullós per haver encertat. Ara que ho pens, cerc que, fins aquell moment, mai no l’havia vist errar mai, i no seria aquell dia en què comencés a fer-ho. Al seu costat, espatlla per espatlla, hi havia en Bàlisj, que també havia encertat. El posat del nu-rair, més que orgullós, era de desafiament, fins i tot més que abans. Mira-va a dreta i esquerra, i juraria que havia fet una passa endavant per a que tothom s’hi fixés. Aquesta vegada no es mirava a en Kàstysh; qui sap, potser havia decidit que, ignorant-lo, aconseguiria més que desafiant-lo. Els ulls del ponentí deien “qui vulgui guanyar, haurà de superar-me, i no li serà gens fàcil”. Per descomptat, en Bàlisj era el nostre contrincant prin-cipal. Ja ho havia demostrat al Turó.
   Amb alegria i amb sorpresa, perquè no dir-ho, prop d’ells vaig veure el rostre d’en Kàlish que rebentava de felicitat. No ho hagués dit mai... Sabia que era bo, en Kàlish, però aquell era el seu primer Festival i, amb un vent tan esfereïdor, ben pocs podien avançar: únicament el més experts o els millors.
   Però no era el meu cossí l’últim que havia encertat a la dreta; hi havia altres dos nurair i..., sí!, també n’Ashanir, just darrere d’un al•lotot ponen-tí. A veure si ara el cossí d’enfora es convertirà en adversari, em vaig dir. Semblava que, per fi, hi havia un foner de veres entre els nortenys. La sang semítica no havia estat cap obstacle perquè ho aconseguís. No l’havia tractat gaire, n’Ashanir, però les vegades que havíem rallat, m’havia caigut bé. Tenia una mirada franca, sense embuts ni cops ama-gats, que t’empenyia a confiar-hi. El nostre parentesc era prou evident: te-níem una fesomia semblant. Però, quan acabés de crèixer, n’Ashanir em passaria per ben bé d’un pam —en aquell moment ja ho feia de dos dits—. El que sí tenia que fer, i de forma urgent, era enfortir-se, eixemplar el pit i les caramuixes que tenia per braços.
   Per fi vaig dirigir la mirada al sector central. En aquell cantó la tramun-tana bufava gairebé d’esquena, pel que encertar era més fàcil. No em va estranyar comprovar que era on s’havien trencat més terrisses. En queda-ven deu: cinc bàlar i quatre nurair —bé!, almanco en aquell cantó els ha-víem superat—, amb l’afegitó d’un norteny que no coneixia. Ei, en Bó-rash, també havia passat ronda. I, mira, em vaig dir, cerca en Kàlish, i com riu quan s’adona de que també ha encertat.

diumenge, 31 de juliol del 2011

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El primer llançament d'en Bàlash

Ullastre dominat per la tramuntana


La veu de l’oficiant em va retornar a la realitat:  
    —Foners, heu d’encertar al vostre blanc, i no cap altre. Encerteu o retireu-vos!
   Tot seguit, va enlairar el ram d’ullastre i el va deixar caure. El branquilló va caure tot bellugant-se, saccesat per la tramuntana que ens acompanyava. Quan toqués el terra llançaríem.

Grabat de Gaston Voullier sobre Menorca

   Jo, després d’ensumar el vent, vaig carregar la fona amb el primer còdol, la vaig voleiar només tres vegades —la distància no neccesitària més empenta— i la vaig deixar anar amb un gir de braó quan el ram va tocar en terra. El blanc, la terrissa del suport, es va esmicolar d’una volada. Ja tens el primer, Bàlash, em vaig dir. Ni vent ni res de res.
   Aquell encert m’havia relaxat. Ara, sentia el cos disposat a obeir-me. Per açò m’havien entrenat, per respondre en situacions complicades com les d’aquell dia, per encertar entremig de la ventada. Ben cert que la distància era curta, però havia vist massa foners destrossats per un excés de confiança. El mestre Hàntish sempre ens ho deia: “tots podem fallar, fins i tot els millors, si no ho fem com ho hem de fer”.
   I com per confirmar les paraules del mestre foner, em vaig adonar que dels trenta-sis de la meva filera, més de meitat havien esguerrat el blanc. Vaig mirar a un costat i a un altre per comprovar com havia anat en les altres bandes: els bàlar i els nurair havíem quedat igualats. Els nortenys, per contra, havien patit molt més els estralls del vent: a la meva filera només en quedaven un parell. No, no eren veritables foners, els nortenys, ni ho seran mai.
   Els crits de la gent, que ens mirava des de les plataformes, se sentien afeblits per la tramuntana. Els udols del vent i els gemecs ho dominaven tot. Gemecs de ràbia, de frustració, d’impotència; un poc de tot.
   —Els que heu errat, una pas enrere —va cridar l’oficiant principal per tal de fer-se sentir per damunt de l’escàndol que ens envoltava—. Retireu-vos del camp i torneu a ca vostra. Des d’ara mateix, dediqueu-vos a con-vertir-vos en foners de veres. Oblideu-vos de menjar, de dormir i practi-que; només així, i si la Mare ho vol, podreu esdevenir allò que ara hauríeu de ser. —La veu mostrava l’enorme menyspreu que sentia pels joves der-rotats. Tothom l’entenia, a l’oficiant: sou la vergonya del vostre poble, els deia. Abans de continuar, però, va fer un gest amb les mans—: Torneu quan sigueu veritables foners!
   Capcots i avergonyits, els derrotats varen deixar el camp. Mentre l’oficiant ens rallava, els acòlits havien recol•locat els blancs i els havien allunyat. I, jo, vaig aprofitar per fer un repàs de les fileres. Cercava mon germà, en Kàstysh. I el vaig veure, a la dreta, just al centre del camp més castigada pel vent. I al seu cantó només en quedaven nou! Emvaig dir que, si aquells nou havien aconseguit encertar malgrat el frot vent que els castigava, volia dir que aquells eren molt bons.
   Per descomptat, també hi havia en Bàlisj, el nurair. Des d’on jo era, prou enfora, vaig poder percébre l’esguard d’oi del nurair. En Bàlisj tenia les celles arrufades i els seus ulls estaven clavats en mon germà. En Kàstysh, però, no semblava gaire afectat per aquella mirada; somreia satisfet. Era com si li sentís dir: “espera i veuràs; ahir en vas veure un tros i avui ho veuràs tot”. Quin un, en Kàstysh!
   Al centre, el cantó que tenia més a prop, havien quedat vint foners. Amb alegria, vaig veure amb que hi eren en Kàlish i el meu cosí d’enfora, n’Ashanir de Sannir. Però, mira, en Gílmash se n’anava. Pobre! Res no li havia sortit bé, a aquell jovenot tot muscle i poc cervell. Bé, malgrat aquell fracàs, jo sabia que tenia l’embarc assegurat: s’ho havia guanyat l’any anterior, quan havia arribat a la final. De totes maneres, què li diria, el mestre Hàntish?

diumenge, 17 de juliol del 2011

ELS HEROIS DE LES PRADERIES



Article publicat a S'Ull de Sol, juliol 2011

Les classes s’havien acabat. Els dies de sortir per la porta de l’hort, la de darrere, i anar fins l’escola amb una correguda, haurien d’esperar a que s’acabés un estiu que feia dies que festejava per tots els racons de l’illa. Tots els al•lots esclataven d’alegria, i ell també. Ell feia molt que somiava amb aquell dia.
   Sí, l’al•lot sabia que, des de llavors, potser podria dormir un parell d’hores més —si és que a ca seva allò era possible—, que aniria amb la bici i els amics fins Sa Bassa de St. Pere o s’Alzinar d’en Salord per jugar a fer casetes amb les branques somortes de pins i alzines, com aquella que havien fet l’any passat dalt d’una alzina revellida i plena de verdet. Segur que qualque dia s’aproparien al lloc d’es conco d’un dels amics i, l’amo, amb aquella cara de bon homo que posava, els deixaria que l’ajudessin a recollir les vaques i, amb un poc de sort, podrien manar la bístia quan anessin a recollir les garbes de sa tanca d’enfora. Com havien xalat, aquell dia! S’havien imaginat que eren els conductors d’una d’aquelles diligències del far-west , les de les pel•lícules que tant li agradaven a l’al•lot, i que una banda de pellroges els encalçava amb els seus cavalls de taques blanques i negres —de fet, eren les vaques que pasturaven a la tanca del costat, res més que açò—.
   Però ell, aquell al•lot, omplia el seu món de fantasies, d’històries, de mons imaginaris. A ell, però, no li feia falta sortir de ca seva per divertir-se; tenia un altre delit que no campar a l’ample pels camps torrats pel juliol de l’illa. A ca seva, al costat del soterrani, tenia “l’amagatall” —ell li deia així, però en aquell amagatall era on sa mare feia la bugada i cosia—. Allà, l’al•lot recreava uns mons imaginaris, uns mons que només eren seus. Sí, allà era on escampava el contingut d’aquell “tambor” de sabó caramull d’homenets de totes mides. I, quan ho feia, quan deixava anar aquella munió d’homes i d’animals, de casetes i tipis indígenes, de murades de fusta i saloons, l’al•lot es convertia en creador de vides, d’històries, de tragèdies, d’il•lusions; feia i desfeia segons el moment, segons l’ànim d’aquell dia.
   Aquelles figuretes de plàstic no només eren indis i caw-boys de l’oest americà —la majoria sí que ho eren—; també hi havia pirates coixos, soldats moderns amb bazuques i canons, herois napoleònics de capell emplomallat i uniformes plens de colors, i qualsevol mena de personatge que se li hagués acudit d’imaginar als creadors de joguines infantils d’aleshores. Amb les figuretes que més xalava l’al•lot, amb les que fantasiejava les històries més delirants, era amb les d’aquell poblat de pellroges que li havien dut els Reis de l’any passat. A ell li agradava pensar que eren de la tribu dels siuox, els més valents de les praderies, els seus herois; i és que, sense saber perquè, se sentia molt proper a aquells homes seriosos i valents, a aquells homes que no volien que cap forà —l’homo blanc— els espatllés el seu món de sempre; a més, aquells siouxs eren capaços de muntar al pèl sobre uns cavalls de crins escabellades, de colors llampants i, mentre assetjaven les caravanes, feien uns crits de guerra que ell, aquell al•lot fantasiós, envejava.
   Potser aquell món, el dels siouxs, els dels herois de les praderies, no era el de d’alzinar on construïen casetes de post on amagar-se i rallar de coses prohibides, ni els del lloc on la bístia es convertia en un tronc de cavalls al galop. Potser no. Aquell era un món allunyat del d’una illa que l’al•lot encara aprenia a estimar. Era un món de fantasia, un món on, aquell al•lot, s’estava acostumant a viure quan l’escola s’havia acabat.
   Ara, passats els anys i viscudes mil vides, el que fora aquell al•lot fantasiós encara intenta crear móns, indrets on poder viure com ell creu que s’hauria de viure, històries d’uns protagonistes que, potser ja no són els pellroges de les praderies, però que també són herois que defensen la seva forma de viure.

diumenge, 19 de juny del 2011

BUIDAR


Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2011

Diu el diccionari que buidar (del llatí vocitu, buit) significa fer sortir d’un receptacle tot allò que conté. També té l’accepció estranya de transcriure textos i d’esmolar o donar forma a un objecte metàl•lic. Per altra banda, també ens diuen que es pot acceptar com a sinònim de vomitar i que s’empra en la frase feta “buidar el pap”: dir tot allò que es pensa. De totes les accepcions possibles, però, la que més s’escau al sentit que cercava l’he trobat al DCVB, el molt valuós Alcocer-Moll: desocupar un lloc, anar-se’n.
   Estic segur que tots n’heu buidat, de llocs que estimàveu. I no em referesc només a cases o pisos, sinó a qualsevol receptacle on estotjar, guardar, amagar, recloure o oblidar mil i un objectes, uns d’estimats i d’altres dolorosos, secrets íntims i personals, records familiars, d’infantesa, imatges d’amics perduts, efluvis dels primers amors. Segur que us heu emocionat en fullejar un llibre i trobar aquella flor de la que ja no us recordàveu o, potser, heu arribat a riure o plorar en reviure qualque instant de felicitat o tristor. Però, malgrat tot, estic convençut que, després, heu arraconat sentiments i us heu desfet del que haviau de desfer-vos. Sí, jo us entenc, perquè a jo també m’ha passat açò.
   En poc temps he hagut de buidar dos d’aquest espais. Dos espais, però, del tot diferents. Un m’era personalment molt llunyà, atapeït d’imatges enterbolides pel temps, amagades sota una pàtina de pols i d’un anacronisme indigerible. Val a dir, però, d’entre tanta polseguera, va emergir una part de la història familiar que jo desconeixia —papers i fotografies d’abans de la guerra, cartilles de racionament, cartes plenes de tristesa i de dolor—. Potser allò va ser l’únic que em va fer gaudir d’aquella buidada. Per tota la resta, va ser esgotador.
   L’altre buidatge va estar carregat de sentiment i ple d’una estranya sensació de pèrdua. Remenar objectes que han format part de la teva vida, tonteries sense valor real però que són part de la teva història personal, et remouen les entranyes i els records; hi veus passar tota una vida. Vam omplir tot un contenidor d’andròmines que formaven part del meu —del nostre— patrimoni personal. Però moltes vegades un record deixa de ser-ho per convertir-se en un trasto inútil. Per açò, per molt que alguns objectes semblessin plens de vida —un gerro que havíem vist des que teníem us de raó, uns llibres antics i esfullats, un feix d’eines rovellades, el timó d’un llaüt que ja no existia—, cap d’ells ja no era nostre ni ens servia per res més que per ocupar espai.
   Sí, així va ser com vaig descobrir que buidar significa també avançar mentre mires enrere amb enyor, però amb la convicció que el passat hi és per ajudar-te a prosseguir, mai com un contrapès que et destorba el caminar. De totes maneres, buidar, com a sinònim d’avançar, no apareix en cap diccionari. Per què?

diumenge, 29 de maig del 2011

EN BÀLASH ES PREPARA PEL PRIMER LLANÇAMENT

Restes de na Comerma de sa Garita (Alaior). L'Ara del camp del Festival s'hi semblaria.

Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que no sé on se ficava el menjar—, de nou vam dirigir-nos cap el tancat del Festival. El sol just trencava els enormes nivolats blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, entremig, com avergonyit del color pur que mostrava, el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. La tramuntana té açò, que s’enduu les boires fosques, allunya les pluges i deixa l’horitzó més net que després de qual-sevol rentada. Qualque cosa bona ha de tenir conviure amb un buf tan esbojarrat.
   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina; tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova i el vent ens agitava els cabells. Aquell dia, però, carregàvem el sarró ple de pedres ben equilibrades, ben pul•lides. Hores de fregar, molta paciència per arrodonir-les, allisar-les, per rebutjar-ne unes i escollir-ne unes altres. Aquelles eren nostres millors pedres.
   I mentre caminàvem, un neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho fa-ria per dominar el buf de la tramuntana? Sabria, de qualque manera, compensar la feblesa que havia demostrat en la cursa del dia anterior? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. Tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i el grinyol de les branques de les alzinas somogudes per l’oratge me la recordava. No podia deixar de repetir-me que, aquell, era un mal presagi. Però, tot d’una, per mirar de refer-me, em vaig assegurar que depenia de jo redreçar el mals presagis i convertir-los en bons. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.
   Aquell segon dia tot va ser molt més ràpid; res de cerimònies interminables. Els oficiants, enfilats a la portalada central de l’Ara, ens van repartir en tres grups. Ens cridaven un per un i, tots, mostràvem cares serioses, de concentració, malgrat també se’n veia qualcuna de suficiència; poques.
   —Bàlash de Balariash: esquerre!
   El teu cantó natural, Bàlash, per fi una bona senyal!, em vaig dir. Els tu-ronets ens farien de resguard i la tramuntana ens copejaria esmorteïda. El pitjor, el que ningú desitjava, era el cantó dret, el que s’obria al mar des d’on entrava la tempesta. Em vaig dir que vigila, Bàlash, que les alçades faran regolfar la ventada i açò et pot trair. De totes maneres, em vaig recordar que tant donava: si volia guanyar, al llarg de la jornada tindria que encertar des de qualsevol posició; llavors, perquè preocupar-me? Tothom sabia que, arribat l’últim tram de la prova, els oficiants triarien els blancs més complicats del cantó més batut pel vent. Perquè, si un vol ser el mi-llor, ho ha de ser en qualsevol condició.
   Llavors, ens vam col•locar en fileres ordenades, amb prou espai, però, per voleiar la fona. Al davant, a cent setanta-cinc peus i equilibrats sobre varals prims enclavats al terra, ens esperaven els blancs. Les fustes lluïen acabades de pintar amb els colors dels clans i les gerres, ficades cap per avall, semblaven noves i del mateix color que la terra enfangada que ens envoltava.
   Tant concentrat estava mirant-los, que no me’n vaig adonar que a en Kàstysh li havia tocat a la dreta, on més bufava, ni tampoc que en un Bà-lisj satisfet l’acompanyava. En Kàlish va anar al centre, amb en Gílmash, ara manco estarufat que ahir, abans de la cursa. Prop seu es va situar n’Ashanir, el septentrional llargarut i parent nostre —cossí d’enfora—.
   De fet, res d’açò m’importava. Fins que no fes el primer llançament i esmicolés el primer gerro, no volia saber res de ningú. Potser després, quan el nervis se m’haguessin relaxat, em permetria una ullada per veure qui havia encertat i qui m’acompanyava a la segona tanda. Perquè jo encertaria; segur.


dissabte, 21 de maig del 2011

JARDÍ ENVELLIT

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2011


Jardi de ca nostra con era fa tres o quatre anys.
Ella és na Gorda.

 
Jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida. Ufanós, cada primavera esclatava de flors i alegries, i un aroma de roses i clavellines s’escampava per l’aire fins que entrava per la finestra oberta del menjador. Sí, aquell jardí mostrava el batec de ca nostra, les ganes de viure que l’omplien.

   Unes escaletes davallaven des de la cuina fins un porxo on teníem els testos de fulles de trau i d’aspidistres. Aquell porxo era ombrívol i humit, amb les parets emblanquinades de verdet i amb els ramells tan alts que s’ajupien contra les bigues del sostre. Just al costat, hi havia el degotadís de la cisterna, sota el qual sempre hi havia un bassiol ple de lliris d’aigua i vorejat per claps d’herba sana, tanta que fins i tot l’empràvem per cuinar.
   Un caminet de rajoles vermelles travessava el jardí i el dividia en dos parts desiguals, com si el que el va dissenyar, ho hagués fet regint-se més per la situació de l’escala que per la simetria. Aquella desigualtat, però, li donava un encant especial, al jardinet. Ambdues pasteretes estaven vorejades de rosers, cada un d’un color diferent: n’hi havia de rosats, de grocs, de vermell clar, de granat i un altre de blanc que, per jo, era el més preciós. Alguns d’aquells rosers eren trepadors de flors amples i desmanegades, però d’altres, els arbustius —com aquell blanc tan polit—, eren dels que feien flors recollides i perfectes. Els rosers creixien al costat d’uns pals emblanquinats que feien de suport a un enramat d’heura, la qual, com una plaga verdosa i indomable, avançava des del cantó on el jardí mudava per convertir-se en hort.
   Els dos vorals de les pasteretes esclataven de violes de fulles d’un verd lluent, entre les quals, cada primavera, apareixien una munió de flors petites d’una intensitat descomunal. La flaire d’aquelles violes dominava a qualsevol altra, tant que fins i tot els rosers i les dàlies reconeixien que aquelles flors blavoses i estranyes, tan petites, eren les millors.
   Els espais lliures entre els rosers eren plens de clavellines. En teníem unes que ma mare anomenava “claveles reventones”, de flor enorme i vermella, i que a jo em semblaven com si rallessin amb accent andalús. Però els clavells que més aroma escampaven eren els petitons, de flor senzilla i de color rosat o blanquinós.
   Arrenglerades contra la paret de pedra seca de la pastereta esquerra, cada primavera hi apareixien, com si d’un miracle es tractés, un nombre impossible de dàlies de tots colors, de tulipes, de gladiols i de frèssies blanques, i una massa compacta de lliris vermells i grocs.
   La pastereta de la dreta, més ample i amb ínfules senyorials, a més dels rosers i les clavellines, acollia els poc arbres que havíem deixat créixer al jardí: un ficus que va arribar a ser gegantí i un matoll d’herba-lluïsa que es va convertir en preciós. Però a jo m’agradaven més els espais oberts que deixaven aquells arbres, el bocins de terra verge on sembràvem qualsevol cosa que creixés i omplís de colors aquell marró obscur de la terra humida —amb el temps, aquells recons es van omplir de les meves plantes de botànic—. I com si la terra sabés que ens agradava l’esclat de colors i les flaires intenses, d’un d’aquells claps oberts, així que començava a fer calor, sorgia un matoll enorme de galans de nit (ma mare li deia dondiegos). Poc a poc, a mesura que els seus rizomes creixien sense control, aquells dondiegos es van convertir en una veritable plaga i, rebassar-los, era la feina més desagraïda.
   Sí, jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida, caramull de colors. Sempre, fins aquell dematí en què, mentre mirava pel finestral, el vaig veure envellit, sense flors i amb un plàstic blau per evitar que les males herbes es fessin les senyores del tros. Encara mostraven el nas quatre frèssies florides, un roser esquifit que ni tan sols floria i l’esquelet de l’herba-lluïssa, plorós, com de dol, que es desfeia mig podrit.
   I, llavors,vaig pensar que, el jardí i jo, potser havíem envellit junts, havíem madurat alhora, sense gaire control. Tal vegada les arrugues del meu rostre eren com aquells recons buits, absents de vida? Eren les bosses que s’enfosquien sota els meus ulls del mateix color que aquell plàstic que no deixava créixer les males herbes?
   No ho sé, no n’estic segur, però com que és evident que queden ben poques flors al meu jardí, vaig decidir que les cuidaria.

diumenge, 15 de maig del 2011

US DEMAN PERDÓ A TOTS

Sí, he de demanar-vos perdó perquè fa molt que us tinc abandonats. Fa temps que les circumstàncies em tenen allunyat de l’escriptura, més enllà del projecte en el que m’estic centrant i que ocupa tot el meu temps lliure. No, no em queda temps per adobar aquest blog perquè creixi com jo volia. I mireu que me l’estim, al blog!

   D’afegitó, la feina, un caramull de tensions professionals, m’impedeixen dedicar-hi tot el temps que jo voldria. Sí, també per açò ara no és bon moment.
   Deixeu-me, però, que us digui que no tot ho he deixat de banda, que hi ha camins empresos que no deixaré de caminar, d’escriure. El meu projecte de novel•la avança, potser no al ritme que jo voldria, però no es queda endarrere. I, a més, les escriptures passades han donat qualque fruit, encara que mai tan dolç com a jo m’hauria agradat.
   Sí, amics, vaig quedar finalista en dos concursos literaris: el Vila de Gràcia (amb el conte “El Ritual del Trànsit”) i al Illa de Menorca de Relats (amb “El llaüt”). Ja us dic, malgrat no vaig guanyar cap dels dos, sí que em van servir d’empenta en un moment de baixa moral literària.
   I com que m’agrada escoltar als que en saben, faré cas del mestre Ponç Pons i no deixaré mai d’escriure. Gràcies, mestre, per animar-me quan més ho havia de menester.

Amics, esper que, ben prest, torneu a llegir-me. Res no m’agradarà més. Jo promet tornar. Us esper.

dissabte, 26 de febrer del 2011

EL NEGUIT D'EN BÀLASH




Fona i pedra fonera. Imatge de mallorcaweb.com
 

Surt el sol a Menorca.
  Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que vés a saber on se’l ficava, el menjar—, vam dirigir-nos de nou cap el tancat del Festival. El sol just trencava els nivolats enormes i blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —les ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, per entremig, com avergonyit pel color pur que mostrava, es veia el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. I és que nostra tramuntana tenia açò, que s’enduia les boires fosques, allunyava les pluges i deixava l’horitzó més net que després de qualsevol rentada. Qualque cosa bona havia de tenir aquell buf esbojarrat.
   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina: tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova, amb nostres colors. El vent ens agitava els cabells, per molt que tots ens els haguéssim fermat o lluíssim tornelles gruixudes. Aquell dia, però, a més de les tres fones també carregàvem el sarró ple de pedres, totes ben equilibrades, totes ben pul•lides. Hores de fregar pacient, d’arrodonir-les, d’allisar-les, de rebutjar-ne unes i d’escollir-ne unes altres. Eren nostres millors pedres, les que mai erraven. En qualsevol altre circumstància, a la guerra, en les baralles normals, empraríem qualsevol roc, però per a la Prova de l’Encert no: només les millors.
   I mentre caminàvem, el neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho faré per dominar el buf de la tramuntana? Podré, amb la meva habilitat, compensar la feblesa que vaig demostrar en la cursa d’ahir? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. I, per paga, tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i l’oratge que feia grinyolar les branques de les alzines m’ho recordava. Mals presagis, Bàlash, no podia deixar de repetir-me. Però, tot d'una, per mirar de refer-me, m’assegurava que només depenia de jo redreçar el presagis i convertir-los en lloances. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.

dissabte, 19 de febrer del 2011

ESCOLTA, GELIDA


Les tres joves ballaven amb un ritme ideal, simbiosi perfecta entre el frenesí i la suavitat més acollidora. Braços amunt, braços avall, volta i revolta, ara un genoll ara l’altre. I, així, una i una altra vegada amb totes les variacions possibles que un coreògraf il•luminat hagués pogut imaginar. Harmonia i ritme, moviments que se succeïen com si rere d’un només n’encabís l’altre. I com a perfecte complement del ball, les bellumes dels vestits hindús; robes amples i de colors vius carregades de lluentors estranyes, com la claror d’un altre món. I entremig, els melics serpentejants de les ballarines que lliscaven en una atmosfera irreal; una boira enriquida per uns llampecs inquietants de tots colors, de totes formes i mides.
   Tanmateix allò semblava un restaurant hindú, però na Gelida va pensar que es trobava a les portes d’una nova dimensió. Per això, amb el nas enganxat al finestral, no podia deixar d’observar les ballarines, captivada. Bollywood, es va dir sense ni tan sols parpellejar, això és Bollywood. Alguna cosa més hi havia, però què? Mai no li havien agradat massa aquella mena de balls però aquell... I na Gelida va obrir la porta i va entrar; se sentia cridada.
   Namasté, benvinguda.

Aquella nit feia calor, una calor sufocant, angoixosa, ofegadora; qualsevol adjectiu que se li acudia a na Gelida, experta cercadora de qualificatius adients, era pobre per descriure-la. Llençols enganxats i coixí xopat, samarreta fora i el cos nu amarat de suor; i és que ni el ventilador l’alleugeria. Però de dormir, res de res. Un cop d’ull al digital, un més, i es va adonar que just havien passat cinc minuts des de l’última ullada: cinc minuts de la mitja nit de divendres. I ella sola a casa.
   I si surto al carrer? Va fer un nou giravolt i, per fi, va llençar els llençols pel terra. La immobilitat dels cortinatges de la finestra, oberta de bat a bat, li va dir que ni aire corria. Vols dir que es podrà respirar, al carrer, Gelida? Però el reguitzell de veus plenes d’animació que li arribaven la van animar. Potser sí...
Amb prou feines es va poder posar els shorts de dret i la samarreta de tirants. I perquè nua seria un escàndol, que sinó... Merda, la ronyonada!, va flastomar així que el mirall del tocador li va mostrar una noia amb uns malucs més amples del que a ella li hagués agradat. T’has vist? Vint-i-dos anyets i carregada de mitxelíns. Demà mateix, demà començo règim, que avui amb aquesta calor...; i de veritat, Gelida, res de gelats i res de xocolata. I les xancles? On són les xancles?
   Un cop amb l’uniforma de noctàmbula desmanegada, es va llençar escales avall disposada a voltar a la recerca d’un oratge inexistent, d’un benestar que vés saber on s’amagava. Els vorals encara cremaven malgrat l’hora, tant que li va semblar que la goma de les xancles es fonia. Els peus li van començar a suar. Agost a ciutat, quina merda! Quin fàstic d’anticicló i quin fàstic de tot plegat!
   La discoteca llatina del davant vomitava personal cridaner; tots suats, és clar. Com poden ballar amb aquesta calor? I se’ls mirava i escoltava els crits, els xiscles d’unes noies exuberants que es perdien entre el tuf de la calorada i el fum d’uns taxis que no deixaven de passar. Quina enveja d’escot, Gelida, que tu molta ronyonada però de tetes ben poquet. I, amb gest automàtic, les mans li van pujar als pits i se’ls va palpar; exacte, poc més de no res. Un xivarri d’oyetudóndevas i de nometoquespapito l’envoltava; el ritual de cada divendres nit. I la urbana? On és la urbana que ha de vetllar pels que volem dormir? Si no fos per la calor, jo hauria d’estar dormida; ja em diràs.
   I, llavors, na Gelida es va posar les mans a les oïdes per no escoltar res. Si fos com abans... I va començar a caminar capbaix, amb parsimònia, sense direcció precisa. Hores d’ara la calor ja no era tan sufocant; l’angoixava molt més no sentir allò res de tot allò que desitjava sentir. Des de quan, Gelida? Com que no te’n vas adonar que no senties?
   Es va allunyar de la gentada carrer avall, fent ziga-zagues per les quadricules de l’eixample, ara la dreta, després a la esquerre. I mirava de no pensar, s’esforçava per deixar la ment en blanc i cercar. Observa, Gelida, i escolta, es deia pas rere pas; fes com abans. Busca estímuls, Gelida, els necessites. Però, quin estímul hi havia en suar i suar? Escolta, Gelida, escolta...
   Sense adonar-se, es va trobar pensant en s’àvia, pobreta, que poc que l’havia conegut. Sempre de negre, cara rodona, galtes enrogides, cabells blancs i monyo rodó aixecat, i encongida, tan poqueta cosa. I la cadira, aquella andròmina amb rodetes de fusta que grinyolaven quan ma mare l’empenyia. Quants en tenia, jo? Tres, quatre anys? Què petita! I se’n recordava. I tant que se’n recordava. S’àvia li rallava amb aquella veueta tranquil•la i ferma; i aquell accent valencià que mai no va perdre, ni quan la malaltia era prop d’endur-se-la per sempre. Escolta la terra, Gelideta, xicoteta bonica, escolta-la, que ella et parlarà. A mi sempre em va parlar i encara em parle, per molt que ja sia velleta i prop de morir-me. A tu també ho farà, ho sé; la terreta tot ho sap, filleta i a tu t’ha triat. I, després, fluixet, gairebé a cau d’orella, que encara semblava que l’envoltés la flaire a colònia barata amb que sa mare s’encaparrava en remullar-la: que ta mare no s’entere, que ella és de les sordes, o de les que ho volen ser, que això encara és pitjor. Xe, refotuda filla, que mai no hagi volgut escoltar. Però tu no, tu obre les oïdes i escolta la terra. Fes-me cas, xiqueteta polida.
   I això va fer, na Gelida: va obrir les oïdes i, amb elles, tots els sentits. I oïa i sentia més enllà del que oïen i sentien les amigues, els companys de l’escola, o aquell primer xicot que la va voler besar. Matusser; se’l veia venir de tan enfora que ni va tenir que escoltar per saber què volia.
   Per na Gelida es va fer normal sentir-ho tot; tot li parlava. I, amb aquell escoltar, tot allò que l’envoltava li mostrava com es sentia. I ella, poc a poc, es va sabre capaç d’ajudar-los, de rebatre molts dels mals que afligien la terra; la petita, però, aquella terreta de la que sempre li havia parlat s’àvia. Res de grans coses ni de grans desastres, res de canvis climàtics ni de calentaments globals. Per això no es va estranyar quan la falcia que havia trobat al terra va tornar a volar. Sa mare, zoòloga de renom, li havia dit si no sabia que les falcies caigudes ja mai més no tornen a volar. Però ella, res, ni cas; que jo la cuidaré i volarà; i tant que volarà. I va caçar-li mosques, se les feia empassar i li deia falcia polida, volaràs, veritat? Fins que, un bon dia, li va xiuxiuejar les paraules que pertocaven i la va deixar anar des del terrat. La falcia, na Falcieta li deia na Gelida, va bategar dos cops les ales i, amb un xiscle agut, va començar a planejar. Després d’uns instants ja revolava entre l’estol de falcies que omplien el cel del poble. Gràcies, Gelida, no t’oblidaré mai, li deia entre xiscle i xiscle. Ella tampoc no oblidaria mai aquella veu agraïda.
   Per això també, perquè sentia, va saber que son pare es moria. Per què no vas al metge, pare?, li va dir el primer dia que es va adonar que quelcom no rutllava. Estic bé, filla; és la feina, que em té aclaparat. Ves-hi, creu-me. Tranquil•la, filla, ja veuràs com d’aquí no res... I en tres mesos es va morir; pobret, son pare, que el tumor se’l va menjar i no li va deixar ni dir-los adéu. De vegades es fa dur, escoltar, Gelideta, xicoteta bonica.
   I ara, amb els seus vint-i-dos acabats de fer, sense pits generosos i amb ronyonada abundant, amarada de suor i sola en aquella ciutat on des de feia un any cercava fer-se un nom com a escriptora, es sentia molt enfora de ca seva, dels seus, de tot allò que havia estimat i que l’havia fet feliç. I, per acabar d’adobar-ho, el banaula aquell que l’havia deixat. Per això s’havia adonat que no escoltava. Serà el disgust que m’ha ensordit?, pensava. Impossible, que disgustos d’aquests ni han molts a la vida; es superen i ja està. Ha de ser aquesta calor, aquest agost a ciutat que m’ha eixugat l’enteniment, els projectes, les històries i, fins i tot, el sentit més important, aquell que mai no m’havia fallat. En mal moment vaig decidir no tornar al poble.
   Aclaparada pels pensaments, na Gelida caminava per escampar les cabòries que l’omplien, per refer-se l’interior, i per cercar l’escoltar perdut. Volia sentir la terra una altre vegada. Potser és que la terra de ciutat s’ha mort per la calorada? O s’està ofegant sota l’asfalt i no pot parlar? Però no, que no fa gaire encara l’escoltava. I va posar la mà sobre l’escorça d’un arbre del voral. I tu, per què no em parlés? Jo et conec, que mon pare me’n va ensenyar qualque cosa, d’arbres. Casuarina equisetifolia, arbre australià. Potser ets massa enfora de ca teva, com jo, i per això estàs trist i callat. Eres tu o algun parent teu, que m’havies parlat de les cotorres que tant t’emprenyen? Sí, eres tu; tenies una veu tan dolça. Parla’m de nou, si us plau...
   Ni el xivarri de les clavegueres sentia na Gelida, i això que, en arribar a ciutat, gairebé l’havia fet tornar boja. Rates, moltes i de totes mides, i altres coses que vés a saber que eren; mai ho va voler esbrinar. Crits, mèulos, xiscles, brams, udols i gemecs; de tot. Per sort, després d’un parell de maldecaps i un gran esforç de voluntat, va aprendre a no escoltar-los. I ara, ni fent un esforç.
   Ho hauria d’haver sospitat. Com no me’n vaig adonar que m’enganyava, el banaula aquell? Com no vaig endevinar que aquells t’estimo eren forçats? Sense adonar-me, havia començat a perdre la capacitat d’escoltar. Massa capficada, potser? Els estudis, l’escriptura, i els tios. Merda de tios! Alt i ros, uns ulls verds que t’encisaven, ben plantat; un encant. I sabia xerrar de tot. I deia que m’estimava. Em sabia afalagar, el cabró. Petiteta meva, em deia, mai no en trobaré una altre com tu. I com t’estimo, Gelideta meva, amb un to de veu que gairebé em recordava s’àvia. I jo me’l vaig creure. M’enganyava i jo sense adonar-me. Com m’ho vaig empassar? Perquè ja no escoltaves, Gelida, per això; no senties res de res. Ni les mans de l’altre on tu tocaves senties, ni els llavis de l’altre on estaves besant, ni el sexe de l’altre quan feies l’amor. Ni això.
   I ara, angoixada pel silenci que l’envoltava, amarada de suor i amb la samarreta que se li arrapava on no s’havia d’arrapar, na Gelida no podia deixar de mirar bocabadada les ballarines del restaurant.
   Just obrir la porta la música la va fer seva i se la va emportar enfora, molt enfora. Feia calor, a la sala, però es podia suportar; era una calor agradables, fins i tot sensual.
   Els braços amunt i avall de les ballarines semblava que volguessin parlar-li: escolta, Gelida, escolta un altre cop. I la música insistia: escolta, que pots escoltar. I al fons, en un recó mig amagat, un hindú de calba lluenta li va fer un gest amb els ulls. Vine, Gelida, que aquí hi ha qualcú que vol tornar-te a veure.
   Les taules eren plens i tothom semblava xalar. Aixecaven els braços en un intent per seguir aquell ritme impossible de les ballarines. Semblaven feliços, va pensar na Gelida, i no els importava suar. I així, mentre mirava a uns i altres, es va acostar al hindú calb. Aquest, amb els palmells de les mans extesos, li va assenyalar una velleta que seia en una cadira de rodes: encongida, poqueta cosa, cara enrogida, cabells blancs i monyo aixecat. La dona se la va mirar. Vine, Gelideta, vine, xicoteta bonica, i li va allargar la mà. I, així que la mà de la velleta la va tocar, els sentits de na Gelida van fer un esclat i el món se li va obrir de nou. Va sentir s’àvia com reia, va veure na Falcieta que tornava a volar. I va escoltar son pare que li deia adéu, Gelida, sempre t’estimaré. I també va veure les mans de l’altre tia com grapejaven el malparit que l’havia deixat. I aquelles mentides que feia temps que li deia i ella era incapaç d’ escoltar se li van fer evidents. I li va ser ben igual; a qui l’importava aquell babau?
   Benvinguts de nou, sentits. On éreu? Per què m’havíeu abandonat? I tu, s’àvia, com t’ho has fet per tornar? Mai me anat, Gelideta, xicoteta bonica, mai. Només m’havies de cercar.
   Les ballarines seguien aquell ritme entre frenètic i suau de Bollywood, i tothom les corejava. I na Gelida, amb dues llàgrimes que se li escolaven galtes avall, va aferrar la mà de s’avia. No em tornis a deixar.

dissabte, 5 de febrer del 2011

EL MATÍ DE LA SEGONA PROVA


Em vaig despertar amarat de suor i amb el cos adolorit. Em vaig dir no, Bàlash, que avui no és dia per posar-Se malat. Però tot d'una vaig rebutjar qualsevol sentiment d’autocompasió malaltisa i vaig enretirar els tapalls amb què m’havia protegit de la frescor de la nit i, de pas, de la humitat de la mati-nada. Al meu costat, en Kàstysh roncava, com sempre.
   —Com s’ho fa, aquest? —em vaig dir—. Què no donaria, jo, per tenir la seva calma i dormir com un tronc!
   I llavors ho vaig veure clar: eren els nervis. Era la por al fracàs la que em tenallava l’estómac i em feia esgarrifar. Suor freda, tremolors, sensació de buidor: res que no pogués aclariramb un bon plat de sopes calentes i un bon foc.
   Vaig sortir del tendal amb l’esperança de retrobar-me amb la visió del dia anterior, amb n’Ainerís; però no, no hi era. Maleït sia! Tanmateix, no vaig tenir gaire temps per decepcionar-me perquè, on el mati abans m’esperava n’Ainerís, revolava un desgavell de branquillons, els quals rodolaven i s’embullaven amb les teles escapades que partien a volar. I és que la tramuntana s’havia desfermat,capaç de endur-se qualsevol cosa que no estès ben fermada. Des de dins del tendal ja m’ho havia semblat que bufava, però ni de bon tros que ho fes tant fort.
   Li vaig donar l’esquena a la tempesta per dirigir-me al foc familiar, el qual escalfava el prat de romandre. Els que el cuidaven havien aixecat un paredat que l’encerclava pel costat nord, per treballar-hi sense que les guspires ho cremessin tot. I com que no podia ser de cap altra manera, ma mare ja hi era. Allà almig, tot ho ordenava i tot ho controlava, i, per suposat, treballava com qualsevol altre. A més d’ella, també hi era na Maris, ma germana. El que no era tan normal que hi fos era en Balérish. Sí, en Balèrish i el seu falcó encaputxat, és clar.
   —Què fas aixecat tan prest? T’ha fet por aquesta tramuntaneta? O és el falcó que t’ha picat el nas?
   —No te’n riguis, Bàlash —em va contestar tot ofès—. No podia dormir. Els nervis...
   —Però si som jo qui hauria d’estar nerviós. Mira que ho ets... —I diri-gint-me a ma mare—: M’he despertat tot suat, mare, i amb el cos adolorit. No hauré enmalaltit, veritat?
   —No ho sé, fill; per si de cas, farem venir na Kisbis. Deu ser l’esgotament d’ahir. Vas acabar rebentat.
   —Tu ho fas per veure la guaridoreta —va intervinir en Balèrish tot somrient.
   —Què dius, marrec? Que encara et donaré una ventima; així que vigila. —I una altre vegada per ma mare—: No, que no són excuses, mare. Jo crec que ha de ser de gana. Sent l’estómac...
   —Idò, a què esperes? Menja. Què et penses que faig des de trenc d’alba?
   Abans de seure’m i fer cas a ma mare, vaig assegurar-me la veta que em recollia els cabells i em vaig enretirar els flocs rebels rere les orelles. M’agradava tenir la cara lliure de destorbs, ja fos per menjar o per fonejar. Just començar, me’n vaig adonar que estava afamat. El tassó de sopes calentes es va buidar tot d’una i, entre mos i mos, vaig ser capaç d’engolir trossos de carn freda de la nit passada. I a mesura que tot se m’assentava al ventrell, em vaig sentir millor; molt millor, de fet: les forces em retornaven, el mal d’ossos es va convertir en un record i la suor freda en una agradable escalforeta que em va retronar els colors a la cara.
   —Fet, mare; estic com a nou. Però si insisteixes en anar a cercar na Kisbis, no seré jo qui t’ho impedirà.
   —Vols dir que tot era gana? Mira que tu, per veure n’Ainerís, ets capaç de qualsevol cosa —reia ma germana des de l’altra banda del foc.
   —Sí —va intervenir en Balèrish entre glopada i glopada de la seva gana insaciable—, gairebé vas llançar-te pel barranc per estar amb ella.
   —Menja i calla, sinó vols rebre una clotellada. —Sempre tenia que dir la seva, en Balèrish—. Tranquil•la, mare, que estic bé. Ara, entre les men-ges i la tramuntana, estic ben despert i disposat a tot.
   I mentre rallàvem, va aparèixer en Kàstysh, el nou heroi dels bàlar. Mon germà badallava i tenia els ulls plens de lleganyes.
   —No he dormit en tota la nit, amb aquesta ventada. I tu, Bàlash, com t’ho has fet?
   —Tindràs barra! Tota la nit has roncat com un porc i ara dius que no has dormit.
   —Què dius? Jo no ronc...
   I tots vam esclatar a riure. Potser en Kàstysh era l’heroi del Festival, pe-rò encara era ben al•lot.
   —Va, prou de bajanades, que estic afamat. Mare, em donau menjar o me’n tenc que anar on als nurair, a manllevar sopes escaldades?
   Ma mare, sense dir res però amb una d’aquelles estranyes mirades ple-nes d’amor que de tant en tant ens reservava, li va passar un bol caramull de llet de cabra ben calenta i sopes de blat estovades. Per altra banda, na Maris li va apropar una plata amb trossos de cabrit i tortades planes que encara fumejaven. Tot seguit, ma mare va començar a escridassar als servents.
   —Au, ganduls, que encara no hem acabat la feina. Prou de riure i de badar, que se’ns fa tard. I tu, Maris, deixa de contemplar ton germà i remena les brases, però que no s’aixequin guspires. No sé què farà la Mare amb una vessuda com tu... I després, desperta na Tànuis, que amb açò de que és petita...
   Na Maris va abaixar la mirada i es va dedicar al foc; estava acostumada als esbroncs de nostra mare. No sé com s’ho va fer, però es va adonar que me la mirava; nostres ulls es van creuar i ens vam somriure. Com l’entenia, ma germana! I com me l’estimava! I amb aquella mirada li vaig dir que no pateixis, Maris, que ja saps que ella t’estima. Ho fa per enfor-tir-te, perquè quan vagis a Tàrbash demostris que estàs ben educada. Nos-tra mare sap que no és açò el què desitges, però quin remei: cadascú té el que li pertoca i el teu destí és servir a la Mare.

diumenge, 16 de gener del 2011

EN MÈLKISH I EL MERCADER BOMÍLCAR



Imatge de mercaders fenicis. El nostre Bomílcar era un d'ells.
  Un cop acabada la cursa de la Muntanya, quan el capvespre mudava cap el fosquet i les boires s’omplien dels reflexes rogencs de la posta, es va reunir una gentada vora la renglera de tendals on es servien les begudes més fortes i els menjars més saborosos de l’illa. Tavernes els deien, nom desconegut a l’illa fins que no l’havien dut els mercaders hel•lens de la Magna Grècia. A aquella hora, aquelles tavernes eren el lloc més freqüentat del Festival, caramull de gent disposada a rallar del què fos, a comentar la jornada, a divertir-se i beure fins a reventar.
   Davant d’un d’aquest taulells —on un taverner de Màrish servia un vi espès  i caríssim de les illes gregues—, en Mèlkish es va trobar amb Bomílcar, el mercader gadirita que representava l’exèrcit púnic d’Ibèria. Els acompanyaven altres notables bàlar, tots satisfets per la victòria d’en Kàstysh a la cursa.
   —T’ho vaig dir o no? Som els millors! —cridava en Mèlkish mentre aixeca una copa de ceràmica decorada.
   El gadirita va riure i va fer una llarga glopada d’aquell líquid vermellós. Tot d’una va amagar un gest de disgust: quin vi més dolent, per Baal!, es va dir. Com els enganyaven, a aquells ignorants!
   —Avui heu guanyat, però encara queda demà. No frissis tant, Mèlkish —va fer, tot empassant-se el disgust pel vi. Mentrestant, la beguda se li escolava pels llavis i li embrutia la barba punxeguda i ben retallada.
   —Noltros hem guanyat primer, Bomílcar, i açò és el més important. El meu nebot, en Kàstysh, ha humiliat aquests ponentins tan creguts. Demà... —Mentre no deixava de beure, va assenyalar el mercader amb el dit i va afegir—: Espera i veuràs com els apallissam demà. La prova de tir no tindrà color.
    —Si tu ho dius...
   —I ara que ja has vist de què som capaços, els bàlar, beu, que avui toca xalar: la nit és llarga, amic Bomílcar i el vi del millor. Ei, què hi deis, vol-tros? —va dir alhora que es girava cap els dirigents, els quals estaven dis-posats a rure-li qualsevol gràcia—. Després ja cridaré qualque joveneta perquè ens alegri el vespre —i tothom va esclartaa a riure una altra vegada.
   —Bevem, idò, —respongué Bomílcar, en un balear sense gairebé gens d’accent peninsular. Es va apropar la copa als llavis i just se’ls va mullar—. Però, escolta, hauríem de rallar d’altres coses: de negocis, per exemple. Què me’n dius de la lleva? Serà bona? Molts joves?
   —Potser ho dubtes? —En Mèlkish no el va deixar continuar—. Ba, deixa de banda les tonteires i explica’ns noves d’Ibèria. Com va la guerra? Tanta urgència té d’homes, l’Estrateg?
   —Res d’urgències; previsió se’n diu. Amílcar està capficat en pacificar les tribus ibèriques. Potser emprarà pactes, potser sí —afegí tot clucant l'ull—, però... En fi, que requereix homos de qualitat per dissuadir-los. —I, com qui no fa, en Bomílcar afegí—: I voltros, teniu noticies d’Àfrica?
   —Gairebé no ens arriben mercaders des d’allà. N’hauríem de tenir, de notícies? Res que ens afecti?
   —Bé, no ho sé. Els regnes númides són un bullit de conspiracions i bufen vents de rebel•lió. L’Estrateg no se’n refia. Dos fronts allunyats volen dir més homes i, sobretot, han de ser de confiança.
   Mentre en Bomílcar dissertava sobre la política dels Barca i afegia tot d’elogis per ensabonar els illencs, en Mèlkish l’escoltava embambat. Tot allò que succeïa més enllà de les terres illenques li interessava molt. No debades els conflictes púnics eren una font d’ingressos extraordinària, la millor, i l’illa els necessitava, aquells ingressos. Les lleves implicaven beneficis, més esclaus i servents per obrir terres noves al conreu, egües i sementals nous per millorar la raça de les bísties, metalls per fer eines més bones, més joies per mostrar els mèrits dels grans i, com no, més dones per millorar la sang reclosa dels illencs. Pel seu costat, en Mèlkish es fregava les mans perquè, per a ell, també volia dir més al•lotetes foranes per fornir el seu gineceu particular. Ah, pensava el bàlar mentre escoltava el púnic, com li agradaven aquelles filletes a mig fer!
   —Crec que aquesta vegada us oferirem una bona remesa de foners —va deixar de fantasejar, en Mèlkish, per mostrar tot l’orgull que sentia—. Els meus nebots hi aniran, i tal vegada el meu fill gran. I ja els has vist: per molt que els nurair siguin bons...
   —Els teus nebots, dius? Vols dir aquests que han guanyat avui? Però si són al•lotets! —En Bomílcar es mirava sorprés en Mèlkish mentre aquest afirmava amb el cap i no deixava de beure.
    —Demà passat en Kàstysh ja serà tot un homo; i amb açò n’hi ha prou per embarcar-se, no?
   —Com vulguis; voltros sabreu... Quan s’obrí la temporada de navegació, tornarem; llavors, podran embarcar-se, ell i tots els que tenguis.
    —Rallaràs amb els nurair, també?
   —Què t’has pensat? —Ara, en Bomílcar somreia de costat i es fregava el barbó. La copa havia quedat sobre el taulell i el púnic intentava ni mirar-se-la, no fos que el fessin tornar a beure aquell líquid horrorós—. O és que sou els únics foners de l’illa? L’Estrateg els valora molt, els nurair. Són molt valents; potser els més valents.
   —Escolta, púnic! —va cridar en Mèlkish alhora que s’inclinava cap el mercader. Els ulls semblaven a punt de sortir-li de les òrbites—. No ens comparis amb aquest pocacosa de ponent. Els bàlar som els millors!
   —Tranquil, homo, que no n’hi ha per tant. Saps que ells pensen igual? Però d’ells, és clar. I és que, a la fi, tots sou iguals... —Aquell somriure sornaguer no li desapareixia. En Bomílcar va trobar que tocava tornar a remullar els llavis, no fos que aquell bèstia s’ho prengués malament—: Per cert, tinc un col•lega a l’illa germana per anunciar la lleva, però es veu que se li han complicat les coses.
   —I açó? —Els ulls d’en Mèlkish començaven a mostrar l’embull del vi.
   —Alguns clans s’han tornat molt bel•licosos. De vegades, no ens deixen ni desembarcar.
   —Idò, veniu aquí. No us acollim bé o què?
   —Però ells són més.
   —Mai seran tan bons com noltros; açò ja ho saps. La bona vida els ha estovat. —En Mèlkish es va apropar al mercader i va afegir en veu baixa i embullada—: A més, tenen tractes amb els romans —i es va fer enrere mentre afirmava amb el cap.
   —Res seriós, segur. Voltros, sou germans de sang dels de la Major, no?
   —Psss... —va fer en Mèskish mentre gesticulava amb les mans—. També hi mercadegem. No vol dir res, açò. —I, de cop, va semblar com si el dirigent bàlar hagués descobert un secret ben amagat—. Escolta, no serà que els romans paguen millor que voltros?
   —Ara sí que m’has defraudat, Mèlkish —i en en Bomílcar va fingir sentir-se ofès—. Pensava que lluitàveu per la glòria. I resulta que...
   —Prou de bajanades, púnic, hi ha altres coses a més de la glòria. Noltros volem guanyar, i ho farem amb voltros o sense voltros; només al costat del guanyador hi ha benefici. Mentre n’Amílcar segueixi mostrant-se invencible, els millors foners lluitaran per a ell.
   —Que així sigui, bàlar. —I en Bomílcar va aixecar la copa en un brindis per, tot seguit, mirar pels voltants—: I ara, on són aquestes femelles de les que ralles? Les tastarem o què?

dissabte, 8 de gener del 2011

AQUESTA JA NO ÉS LA MEVA ADREÇA




Feia un any que no hi eren. I cada dia, un rere l’altre, ell regirava el pis com ànima en pena. Primer, l’estança que havia compartit amb la Senda, vestidor y lavabo inclosos; després, les tres habitacions: les dels nens i la dels convidats; la sala de jocs i els altres dos lavabos; fins i tot s’havia atrevit amb la cambra de la minyona —poc més que un rebost—, per veure si de qualsevol recó sorgia aquell habitual “buenos días, señor, ¿le preparo...?” Però sempre acabava igual: sol, destrossat al sofà i amb els calçotets rebregats, els mateixos des de no sabia quan, aquells tan elegants que li havia regalat la Senda pels Reis.
   Passava les hores enfonsat davant del home cinema apagat, inútil i enorme, en front del qual, la nit abans de l’últim dia de la seva vida, ell havia intentat gaudir de la trilogia del “Senyor dels anells” —versió estesa, per descomptat, quina altra, sinó?—, mentre ella posava morros i comentava que “si no et canses de veure sempre el mateix?” A la sala de jocs del costat, plena de trastos i andròmines infantils, els nens es barallaven, ploraven i grunyien al mateix temps que en Gandalf cridava aquell “no pasarás” que sempre li havia posat la pell de gallina. Ah, la Comunitat, com li hagués agradat ser un d’aquells herois!
   Havien passat els mesos, i des de la sempiterna perspectiva del sofà, els passadissos de les seves Mines de Moria particulars eren caramull de capses de pizzes a mig menjar i de carmanyoles de plàstics del xino, mostoses d’agredolç, les quals duien camí de convertir-se en més pudentes que les deixalles d’una horda d’orcs. I les ampolles, quantes n’havia? Amuntegades per qualsevol recó, rodolaven i dringaven cada cop que ell —com en Merry i en Pippin provant de fugir dels uruk-hai—, intentava arrossegar-se fins el llit. Whisky, vodka, gin, rom, absenta; de tot. L’antídot ideal pel licor de vida dels ents de Fangor.
   Aquella nit, la trucada dels mossos l’havia deixat estabornit, sense saber què fer. No tornarien mai més, no s’ho podia creure. Desorientat, s’havia deixat caure al llit i havia estirat el braç, cercant la Senda, però no hi era. El seu cos, calentonet i esquerp alhora, no hi era. Si algú pocs dies abans algú li hagués jurat que la notaria a faltar, li hagués dit que estava boig, però en aquell moment era ell qui embogia per tornar a escoltar la veu endormiscada però plena de duresa de la Senda dient-li que “avui no, que demà hem de matinar”. I havia enyorat el regust agre de l’enuig de cada cop que el rebutjava. I havia plorat per no poder donar-se la volta amb una revolada de llençols blancs, teatral i mesurada pel costum, d’aquells llençols de cotó que tant li agradaven a ella, brodats amb fil blau amb les inicials FR en cal•ligrafia rocambolesca, que ni les seves inicials s’havia dignat a posar aquella bruixa de la seva sogra.
   I, més tard, aquella mateixa nit interminable en que havia sabut que no tornarien, havia tornat a veure la Senda asseguda al butacó del tocador, envoltada de pots i flascons inexplicables, davant del mateix mirall que ara dormia recobert d’abandó. I havia reviscut tot el seu ritual: com es desmaquillava, com es raspallava mil vegades la cabellera negra i se la recollia en un monyo complicat, i com s’omplia la cara de potingues llefiscosos que deia que li refermaven la pell. Però, quina mena de refermamanet necessitava, la Senda, si els seus trenta-un anys eren plens de fermesa? Que ni marques del part tenia, ni estries, ni pits despenjats, ni cel•lulitis, ni res de res. Era preciosa, la Senda, la miressis per on la miressis. I ell havia tornat a arrufar les celles i havia reviscut les seves mirades de cada dia, ara al llibre, ara al tocador, ara als hobbits, ara a la preciositat amb que s’havia casat. Però mai més no podria retrobar el reflex de la Senda entre les motllures rococó, sinó que per sempre més hi hauria una buidor que sabia impossible d’omplir. Mai més podria tornar-se a dir que què guapa, la Senda! Ni tampoc aquell quan acabarà? mig somrient.
   Després va venir la bessonada, i les nits sense dormir tot gronxant nadons i embogint pels plors d’aquell parell de salvatges que havia parit la Senda, que vés a saber a qui havien sortit aquells dos, perquè la seva mare sempre li havia dit que ell no era gens ploraner de petit. A la família d’ella, segur, que es pensen molt i són poc, que pensen que els diners ho són tot, que criden en lloc de parlar perquè així pensen que tenen més raó. Ben Feliu, els bessons, o Rocabruna, que tant se val, perquè a la sogra deixa-la anar, amb aquell sempitern monyo groc pallós i aquella veu de pito que no hi ha qui l’aguanti.
   I ara què?, es deia mentre els esquitxos d’aigua sabonosa i pasta de dents resseca del mirall del lavabo li amagaven una presencia desfigurada. “Després de tant patir-vos, ara què? On sou? Per què em vas deixar, Senda? Per què te’ls vas endur? Que injust...”
   Al despatx li havien dit que tranquil, que “no pasa nada. Cógete unos días, los que necesites”. Però, i els clients? “Nada, tranquilo, tu, ahora, a reponerte” i, mentrestant, el González, el Cap d’Area, li posava la mà sobre l’espatlla i li donava copets. “Cuando vuelvas todo te estarà esperando”, i els ulls d’en González cercaven no sé què a la taula del despatx.
   Però no havia pogut tornar-hi. Havia intentat fer-ho però mai no ho havia aconseguit, que un dia s’havia posat l’americana i tot, però la porta li havia barrat el pas. I, després, cada dia el maleït ring-ring de la sogra o la cunyada, o vés a saber quina de les amigues de la Senda. No, no volia sentir a ningú. Alguna vegada havia despenjat, però mai no havia contestat: no sabia què dir. La sogra..., segur que li donaria la culpa. I la cunyada, ploraria i s’oferiria a fer-li companyia, a consolar-lo. I no eren consols que volia; era recuperar-los, patir-los de nou, tornar a sentir-se desgraciat al seu costat, això volia.
   Als tres mesos el González li havia trucat. Que “no voy a poder cubrirte más”. I ell, sense deixar-lo acabar, havia llençat el telèfon i havia agafat l’ampolla més propera. Mirant-se l’aparell destrossat havia brindat pel malparit d’en González i la puta empresa dels collons i havia buidat l’ampolla, així, d’una glopada. Al dia següent, havia rebut la notificació certificada: despatxat. I què, qui volia una feina com aquella? L’havia mantingut només per a ella, per poder dur-la al Liceu, per la hipoteca d’aquell palauet del mal gust on havien viscut sis anys. A la merda tot, a la merda el Liceu i les hipoteques, a la merda els bancs i tots els González del món. I es va tornar a amorrar a l’ampolla, la de vodka marca no t’hi fitxis, que mesos enrere li hagués fet fàstic i ara li semblava la millor: pur alcohol de cremar, de cremar records, per convertir-los en cendres i que se’ls endugués aquell oratge de barri benestant que entrava per uns finestrals que la Senda ja no podria tancar mai més.
   I un dia havia arribat la carta del banc. Una setmana, li donaven una setmana o tindria que deixar la casa, que s’havien esgotat els terminis i mil romanços més que no va poder llegir. Però una cosa sí que quedava clara: el fotien fora, fora d’aquella casa que la Senda havia triat i que a ell sempre li havia semblat exagerada. “Els papàs ens ajudaran”, havia dit ella mentre el petonejava davant del somriure còmplice del jove encorbatat de la immobiliària. “I estarem prop dels papàs. No et fa il•lusió?” Il•lusió? I li havia contestat que no saps quanta; però no el trobes una mica... “Ideal, és ideal; i a la mamà li ho semblarà, també”. I tant que li va semblar ideal, tan ideal com deixar de pagar les factures quan ell també ho va deixar de fer. Va ser quan després que no li obrís obrir la porta, i ella pica i torna a picar, que fins i tot ho havia provat amb la clau de porter. Però ell havia barrat les tanques de seguretat i els hi havia cridat que “deixeu-me en pau, que ves-te’n, mala puta, ves-te’n a follar amb el teu puto amant”.
   La imatge que aquell dia li retornava el mirall era la d’un home derrotat, un home que s’havia sentit desgraciat quan ells vivien però, des que aquell camió els havia escapçat la vida, malvivia ensorrat. Ell no havia volgut anar-hi, que “a mi no se m’ha perdut res a Llavaneres, i saps que no l’aguanto, la teva mamà”. I, un cop sol, havia decidit posar-se per enèsima vegada la trilogia, cavalcar de nou el meara blanc d’en Gandalf per terres de Rohan i llançar-se coster avall contra les hordes de la Mà Blanca a l’abisme de Helm; i si no es dormia, potser arribaria a reptar al Senyor Fosc a les portes de Mordor mentre en Frodo s’arrossegava per les faldes de la Muntanya del Destí. Llavaneres... que se li havia perdut a Llavaneres?
   I en aquell moment va arribar el cop, un cop fort i sec, i unes veus que van cridar el seu nom. Ell i els calçotets de la Senda van trontollar fins la porta i van intentar escoltar rere el núvol alcoholitzat que l’envoltava. Feia molt que només obria al pizzero i al xino del restaurant, però aquells cops no sabien a chop-suei ni a una margarita.
   Desnonament, o això li va semblar que deien. Mentrestant, els seus ulls celest i enterbolits van entreveure el sobre del banc. Per molt que les lletres saltironejaven esbojarrades, s’entrecreuaven i es difuminaven de forma totalment aleatòria, encara va poder llegir aquella adreça que tan bé coneixia, la seva: Ganduxer... I va repetir-se-la una i una altra vegada com per no oblidar-la, alhora que el cos li relliscava contra la porta cuirassada que els de fora eren incapaços de forçar. Ganduxer..., “aquesta ja no és la meva adreça”.
   Arrufat al terra, perdut entre capses de pizzes plenes de mosques i pots d’arròs tres delícies a mig buidar, es va adonar que el terrabastall de fora s’havia aturat. Animat per aquella pau momentània va regirar-se les butxaques i va trobar dues monedes, les últimes. Les he d’aprofitar, es va dir entre rots d’agredolç passat i bafarades d’alcohol. Quina pizza hauria demanat en Frodo abans de salpar des dels ports?