diumenge, 23 d’agost del 2009

LA NIT (fragment)

Aquella primera nit seria diferent a qualsevol altre. Arreconades les preses d’Atauash, podrien estimar-se poc a poc, sense la por de ser descoberts ni l’angoixa de fer tard. Aquella nit seria tota seva; el temps i l’espai, el cos i l’ànima. Nit d’amor i de passió i, fins i tot, nit de luxúria.
Estaven sols al casat. La guaridora i ses filles romandrien a ca na Katis, com a convidades. Però, així i tot, malgrat saber-se amos de la casa, s’estimaren en silenci, sense estridències ni crits exaltats. El riu de foc que els omplia es desbordà sense el soroll d’esquerdes angoixants, una i una altre vegada, amb l’empenta que només poden mostrar els cossos joves, poc emprats. Res no les va poder ofegar, les flames; com a molt, després de molt lluitar, es reduiren a un caliu encès i entresuat, que reviscolaria amb el primer buf d’en soldemà.
Exploraren de nou recons que creien conèixer amb els ulls tancats, i es varen sorprendre de que el contacte de la pell estimada, el tacte suau de les mans, despertara sensacions noves, nous plaers inesperats, intensos, desbordants. I per fi, esgotats però feliços, sense poder dir quanta estona s’havien dedicat, els cossos se’ls afluixaren, es deixaren anar. Llavors, ajaçats sobre llana ensacada i amb les mantes més fines d’aquella pobra llar, Ainerís estalonà el cap a l’espatlla d’en Bàlash i, amb un t’estim just mormolat, s’adormí profundament.
Què formosa estava! Les galtes enrogides, el cos suat, Els pits, relaxats després de la brega, li lluïen a la llum de l’única flama que n’Ainerís s’havia encaparrat de deixar: una lluminària de terrissa sobre un tabalet d’ullastre, al costat del jaç. Vull veure’t, estimat, no puc deixar-te de mirar. No vull que la foscor se t’endugui, ni avui, ni demà, ni mai. I en Bàlash gairebé va plorar. Jo sí que podria estar-me tota la vida mirant-la, així, ajaguda al meu costat i esgotada d’estimar-nos. I no em cansaria mai, mai!, d’acaronar-la. I com l’estimo! I quina llàstima haver de marxar! Ara, que començam una nova vida, ara, que estem aprenent a estimar-nos com s’ha d’estimar. I, sense adonar-se, amb la mirada perduda entre el canyam d’un sostre fet malbé, en Bàlash repassà les prediccions de n’Arganir, els auguris que havien escoltat agafats de la mà. De la teva mà, Ainerís, tan calenta que espolsava el fred i la banyadura, que m’escalfava com res no pot escalfar.
Un àliga, que tengui cura d’un àliga... Què deu voler dir, açò? Per sort, sembla ser que podré fugir-ne, de l’àliga, i que, si vaig viu, no m’urpejarà ni se m’endurà al niu per ser devorat. I també ha dit que el falcó és el meu animal, i que d’ell en tenc qualitats. Què més puc demanar? Així, idò, ho aconseguiré, segur. Només depèn de jo, ben clar que ho ha dit l’oficiant. Ah..., i un fill, que tindrem un fill. Potser l’hem engendrat avui, qui sap? No seria meravellós, engendrar-lo en una nit tant perfecta com aquesta? I que serà un líder de guerra, ha dit, com son pare, com jo. Com jo?... Seré líder, llavors? Líder de guerra? I, per què no? Així s’acompliria l’auguri de quan vaig nàixer. Glòria i poder, fama i reconeixement; açò necessit, i açò tindré quan torni de lluitar pel púnic. Açò, si el cartaginès venç, és clar, que si és derrotat, ni glòria ni fama ni paga, només un tros de terra bruta en un país estrany. Però no pot perdre, el púnic, que noltros hi serem, empenyent-lo a la victòria, obrint-li pas. Perquè la seva victòria serà la nostra; la nostra llibertat.
Després d’aquest pensaments heroics, el cor d’en Bàlash s’entristí quan mirà de nou sa dona i la veié tant delicada, adormida i tranquil·la, i amb un somriure de felicitat. El pit nu, ara envalentit per la fresca que s’escolava per les esquetxes de la bastida, li pujava amb timidesa, amunt i avall, carregat de modestia, com si li fes vergonya mostrar tota la bellesa de que n’era capaç. En Bàlash, entendrit, la tapà amb la pellissa perquè el fred no nies sobre el cos nu i encara entresuat. Escalfa’t, estimada, no sigui que et vagis a refredar. Que, com ha predit n’Arganir, has de ser la més famosa de les que han habitat l’illa, des de sempre, des que els primers gegants varen arribar. Què injusta és la vida amb les dones que us quedau! No us envejo gens ni mica. I una altre... per què ha dit que serà curta, nostre passió? Cert que poc ens queda per tenir-nos com ens tenim ara, però jo sempre t’estimaré, sia on sia que habiti el meu cos. I si no me’n vaig, Ainerís? Què podria passar? Sí, ja ho sé, un daltabaix! Però, pensa-hi, com seria nostre vida si em quedés a l’illa, per manar des d’aquí, per complir el destí des de Balariash? Però, en què estic pensant! Açò no és possible. Tenc que unir-me a la lleva, marxar, i tu servaràs nostre fill per a que creixi, per a convertir-lo en el Bàlar del demà. I seràs famosa, que ho ha dit l’oficiant, la guaridora que salvarà l’illa del mal. Però, de quin mal? Què pot ser tant nefast? Ha dit que serà al final de ta vida, així que ha de quedar molt per arribar. I, no t’enorgulleix, açò, de fer-te famosa? No és el que sempre havies desitjat? I, mentrestant tot açò li rodava, el ulls se li anaren tancant i en Bàlash, per fi, descansà.

dissabte, 22 d’agost del 2009

EL PRIMER "JALEO"

Article publicat a S'Ull de Sol. Agost 2009
Sembla mentida, però, ja ha passat un any. Es veu que sí, que ja li hem donat la volta al calendari, que ja tornem a estar amarats de suor per la calorada, i que St. Llorenç torna a ser aquí devora. Tot bé, idò.
I jo, ja em coneixeu, hi seré. Una de molt grossa n’ha de passar per que m’ho perdi, com aquella de la mili que us vaig contar fa un temps. Així que, déu mon guard de desgràcies que m’ho impedeixin; déu mon guard.
Sabeu que m’agrada recordar coses de quan era al·lot o de quan era un fillet petit i, després, voltros sou tan eixerits que fins i tot les llegiu. Remen fins que la llum se m’encén i, aquella guspira de memòria que creia apagada, reviscola fins a fer prendre la gala. I llavors se m’obra la porta i surten vivències que creia perdudes, situacions estranyes que em varen marcar, intencions mai assolides, i, de vegades, sentiments profunds i pors inconfessables.
Aquesta vegada, però, hi ha qualque cosa que em falla, perquè faig esforços i vaig despullant any rere any per arribar-hi, i res, per molt que ho intent, no aconseguesc recordar-me del “meu” primer St. Llorenç.
D’un St. Nicolau sí que en faig memòria, i de les primeres pomades, també; d’un jaleo amb no gaire gent i de com noltros, els amics, tocàvem els cavalls i ens mostràvem les mans plenes de pels i sabonera, com si fos el més gran trofeu. Però, de quin va ser el primer St. Llorenç, ho reconesc: no me’n record.
Com faig sempre... Sí, ja ho sé que em repetesc, però que voleu que us digui, és la costum. Deia, abans de que m’interrompéssiu, que, com faig sempre, vaig recórrer als àlbums familiars, plens de pols i amb qualque tranyina entre pàgina i pàgina. I tot el que vaig trobar, el més antic que hi havia de jo i les “meves” festes, va ser una foto al costat del cavall d’en Borràs (Joan, em sembla que es deia el que colcava). Duc una samarreta blava que lluïa un sol de coloraines al pit (una samarreta que donava una calor terrible, i és que el sol era un pegat de plàstic). Tenc els braços aixecats i la boca oberta; supós que cridava el molt bé de torn. I faig una cara d’al·lotot espantosa: ni bellumes de barbó, ni ombra de mostatxo. No dec tenir més de tretze anys en aquella foto, màxim catorze. Açò sí, ja feia s’embalum que faig ara: ben prou.
Però, i a n’açò anava jo, per què no me’n record d’aquelles festes? Sempre he pensat que la memòria és molt selectiva (al manco la meva) i se’n recorda del què vol i com vol. Se’ns fa fàcil esborrar el què ens desagrada i tenir present només el què ens deleix i ens fa o ens ha fet feliços.
Però, com us deia, aquesta vegada semblar ser que vaig errat, perquè res m’ha fet més feliç que St. Llorenç; mai no m’ho he passat tant bé com amb els cavalls i els amics. Es toc de fabiol a la Sala, es primer bot i sa bandera. Sa colcada. Ses Completes. I, mentrestant, anar de casa en casa, saludar, menjar, beure i cantar; xalar i oblidar-se de tot el que no sigui fer festa. I, per fi, el coronament de la litúrgia: es jaleo. Aquells primers acords que et posen els pels de punta, que et fan venir un calfred irrefrenable que et deixondeix del munt de pomades que t’hagis pogut empassar. Aquelles primeres empentes per arribar fins al Caixer Senyor. La olor a suor de cavall barrejada amb el gin que transpira la gentada; la calor humida. Els coneguts que trobes en mig de sa Plaça i et saluden com si sigueu íntims. Perquè tots som amics, llavors; perquè les rancúnies, si és que n’hi ha, s’esvaeixen i les diferències és com si mai hagin existit. Tots som feliços, llavors. I per què? Idò, perquè és St. Llorenç. I ha res millor?
I sí tan feliç som, si tan bé m’ho pas (i m’ho passava encara millor, us ho puc ben assegurar, que amb els anys els ànims es returen i el xalar és una altre cosa), per què no me’n record? Pensant-hi, pensant-hi, estic gairebé segur que aquest buit a la memòria es deu a que hi vaig arribar tard, a St. Llorenç, i ja se m’havia passat el moment per sentir-me colpit per la festassa. Impressionat? Segur que sí, però sense aquell deix que, durant la més tendra infantessa, et marca per sempre.
Devia tenir, idò, devers tretze anys (bé, posem-ne dotze) i mai m’hi havia quedat per St. Llorenç. I és que a ca nostre no ho eren de festes, i mon pare s’estimava més romandre a Na Macaret. Els que el vareu conèixer, a mon pare, sabreu que son delit era pescar i que els serrans s’amagaven quan ell desamarrava el llaüt. I com que a ca nostre no hi anaven a les festes, jo tampoc. Els germans sí que hi deurien anar, que per qualque ja tenien edat per trescar tot sols.

I és perquè me’ls estim molt als meus pares (en present, que, per jo, és com si mon pare encara hi fos), que sinó fos així, n’hi hauria per enfadar-se. Com van poder deixar-me tants anys sense gaudir d’una festa que, després, en va robar el cor? Com van ser capaços de furtar-me els jaleos i no deixar-me olorar la suor dels cavalls? Bé, ara tampoc no és qüestió de fer-los retrets, que ja he dit altres vegades que mai no podria haver tingut uns pares millors, però aquesta...
Però el que sí és cert és que jo solet, pel meu compte, he maldat de recuperar minut a minut tots aquests anys de retràs, he intentat passar-m’ho com ningú; xalar el que no havia xalat, fer botar cavalls i viure sa festa amb tota la intensitat que es pot viure. De vegades, fins i tot em passava, de intensitat; val a dir-ho.
I seguiré sense recordar-me d’aquell primer jaleo. Però tampoc em preocupa gaire, perquè he canviat un record per uns altres trenta-sis d’intensitat infinita (sí, no m’equivoc amb el número). I esper afegir-n’hi uns quants més perquè, encara que cada vegada son més tranquils, no deixen de ser els meus dies de festa, pels que esper tot l’any.

dissabte, 8 d’agost del 2009

BÀLASH, AINERÍS I MARIS A TÀRBASH

El guarda de la murada els deixà pas franc i, tot dret, es dirigiren al imponent santuari, al costat de la talaia gran. A diferència de Balariash, Tàrbash no jeia sobre un turó, sinó que aprofitava els recursos d’una plana fèrtil que s’escolava lleugerament cap a tramuntana i cap a llevant. Però els primigenis constructors havien aprofitat el punt més elevat, un turonet rocós, per aixecar la gran talaia central. Des d’ell, la vista era suficient per a el control del territori i per assegurar les comunicacions via focs guardians: es dominaven des dels turons de tramuntana a les aigües de migjorn; des de les terres de ponent fins a les de llevant. D’aquesta manera, encara no havies entrat al poble i ja et veies controlat per la imponent construcció. I, al costat d’ella, com era costum a les terres bàlar, s’obria el santuari, un altre edifici singular. Tàrbash potser no era l’assentament bàlar més important, que Balariash i Tealash el superaven en grandària i riquesa, però sí que tenia qualque cosa especial. Era com si un aura de misticisme, de sobrenaturalitat, ho envoltés tot; sens cap dubte, Tàrbash era especial. Potser per açò, des de ben antic, fou triat com a seu principal a llevant pel culte a la Mare, la deessa més estimada a l’illa.
La llinda porticada del santuari era monumental i donava pas a un espai ampli, atapeït, però, de recons ombrívols, de capelles laterals encasament il·luminades i foscants; unes lluminàries pobres cremaven sobre ressalts, tot escampant més ombres que llums. Si ho havien fet aposta, havien encertat: el misteri omplia el santuari, de dalt a baix. La foscor del dia, la pluja que no deixava de castigar, i les cobertes de brancatge de bruc amb pells enseuades que cobrien bona part de l’espai, no ajudaven a que cap claror il·luminés les lloses esculpides, els capitells i les pilastres auxiliars. Al centre, on sempre, s’aixecava el Suport del Déus, en aquest cas de la Mare, la pilastra capitada més perfecte que mai no haguessin pogut construir els picapedres illencs. D’escaires perfectes i mides impressionants, la llossa única que feia de suport s’aixecava enfrontant-se a la talaia, com si formés amb ella un únic cos ancestral. Potser sí que hi tenien a veure, però si era així, els oficiants tenien el secret ben guardat. I el capitell, també sense imperfeccions, solemne i observador, s’enclavava amb una precisió que ja ningú posseïa a l’illa; els ulls de les divinitats, punt de trobada d’esperits i vivents. I quan el sol comandava sobre els nivolats, l’ombra se li estirava fins a sobrepassar la llinda, i encara més enllà. Aquella ombra era considerada pels tarbashir com a la més gran benaurança, idò, hi veien en ella el reflex de la deessa que els venia a visitar.
Sia com sia, aquell dia de pluges constants, la Mare tenia l’ombra estotjada i el foc cerimonial, que no hi podia mancar, era protegit per un coberxo de branques d’ullastre i cuir sobreposat. Al costat de la foganya, sense res que el cobrís de l’aigua que l’estava xopant, l’oficiant els esperava.
—Benvinguts siau, joves de Balariash, parella il·lustre, fill del Bàlar i sa dona, guaridora singular. Us esperava.
Àtabash, idò aquest era el nom del principal servent de la Mare a Tàrbash, era un home d’edat indefinida, ni massa jove ni massa gran. Esquifit, com gairebé tots els de la casta sacerdotal, es cobria només amb vestes primes, com si la pluja no l’estès banyant. Els cabells llargs, amb visibles flocs blanquinosos, sobretot a les temples, se li aferraven al cap, tot donant-li un aspecte de més edat. Però era quan li miraves els ulls que te n’adonaves que Àtabash era jove, potser més del que ell volia mostrar. Es deia d’ell que seria el més gran dels oficiants, el més savi, i que, d’aquí no gaire, dominaria els concilis sacerdotals.
—Apropeu-vos —continuà—, que amb aquesta pluja estareu freds i calats. —I dirigint-se a na Maris, la qual s’havia quedat una passa enrere, afegí amb un gran somriure que l’il·luminà—: Tu ets na Maris, veritat? Nostra nova serventa de la Mare, el nou esperit virginal que ca teva ens ofereix per incrementar les lloances a la Deessa. No t’entristeixis, jove forta i decidida, que aquí trobaràs tot el que sempre has cercat.
I sense poder-ho evitar, Maris també va somriure: la primera vegada des de feia un bon grapat de dies. Què te aquesta veu que t’hi fa confiar?, pensà en Bàlash. Aquest homo és especial. Sap què dir, com i quan dir-ho, i aconsegueix el què vol com que sigui el més natural.
Àtabash de nou es dirigí a la parella:
—I voltros, ja podeu rallar. Què desitgeu de la Mare? Què heu vingut a buscar?
—Que beneeixi nostra unió, volem, que la faci immortal. I per açò li duim presents, que desitgem sien del seu agrat.
—Mostreu-los, idò, que només Ella decidirà.
En Bàlash tragué del sarró un drap que embolicava un brau de bronze, una figura estilitzada i amb llargues banyes aixecades, germà del que oferí a la Força, a Balariash.
—Volem oferir-li aquest brau, per a que els déus no s’envegin i se n’adonin que els estimam per igual.
—I també aquest flascó d’aromes orientals —afegí n’Ainerís, sense que ningú li donés pas. Fins llavors s’havia mantingut en segon terme, però sense amagar-se, com feia na Maris. I continuà—: I volem un sacrifici, el més bo que li pugueu donar, el que més li pugui agradar. Jo me l’estim molt, la Mare; idò, d’ella ens ve la saviesa, ella és la mestra de les guaridores i fou la primera del meu ram.
—Gran paraules per una dona tant jove, i encertades; Ainerís, la que serà la més gran. Sí, no us estranyi que conegui coses que ningú no hauria de saber. Recordeu on sou i amb qui esteu rallant. —I amb aquelles paraules, el rostre li canvià: els ulls li creixeren i una llum blanquinosa li envoltà el cap. I de nou, ja normalitzat—: I, res més?
—Voldríem beure del Pou Sagrat. La fertilitat, encara que som joves, no la volem descuidar. I per noltros és molt important assegurar un hereu abans d’embarcar.
—És clar, la lleva, que t’endurà enfora... Idò, baixareu al pou i beureu l’aigua de la fertilitat. Jo només som un pobre oficiant, però estic segur que la Mare us escoltarà. I ara, doneu-me el presents.
En silenci i amb les ofrenes a la mà, Àtabash és retirà al fons del recinte, on les ombres no deixaven veure res amb claredat. Fins el joves arribaren paraules mormolades en l’idioma especial, una lletania harmoniosa, una cançó xiuxiuejada pel baix. N’hi havia que deien, aquells a qui els agrada rallar, que cada déu tenia un llenguatge peculiar. Però ningú no ho sabia, açò, i els oficiants tampoc ho esclaririen mai. Aquelles veus melodioses, aquelles paraules desconegudes, eren el secret més ben guardat; la clau del poder dels déus, deien els que no sabien callar.
Passada una eternitat, Àtabash retornà on el joves l’esperaven, encara més banyats.
—Vostres ofrenes plauen a la Mare. Ella us protegirà, us mostrarà el camí i encendrà lluminàries per quan les ombres us vulguin barrejar. I ara, mentrestant jo faig el sacrifici acurat, dirigiu-vos al Pou. —I aixecà una mà per advertir-los—: I tingueu cura, que avui, amb aquesta pluja, l’accés serà complicat. Una aprenent us guiarà. —I per a na Maris—: Escolta-la, et veuràs reflectida.
I quan els joves ja abandonaven el recinte sagrat, la veu profunda de n’Àtabash el tornà a cridar:
—Coneixeu la llegenda del Pou?
—L’hem sentit cantar. Però les llegendes son açò, històries desfigurades per la veu dels cantaires i difuminades pel pas del temps. Qui saps si son de veres?
—Idò, si voleu conèixer-la, la real, demaneu-li a l’al·lota que us acompanyarà. És el primer que aprenen les novícies. I us assegur que la història no estarà emmascarada per res del que has dit, que per altre banda, és de veres: masses llegendes estan falsejades i ens fan creure coses que no s’ajusten a realitat. Escolteu-la, i sobretot tu, Maris, que ben prest la tindràs que recitar.
En aquell moment una ombra creuà la mirada de la jove. El primer moment, aquell encant per la veu de l’oficiant, havia passat, i na Maris tornava a ser l’al·lota rebel que odiava el futur que li tenien preparat. Històries i llegendes, pous i sacralitats... I la fona, on la podré estotjar per a que no me la trobin? Has de saber, oficiant de veu encisadora, que no hi pens renunciar. I n’Àtabash se la mirà com si l’estès escoltant.
Mentrestant el joves se n’anaven, n’Àtabash medità en silenci, sense moure’s, tot soportant la pluja constant. Canviaràs, estimada Maris, canviaràs. M’agrada que siguis així, forta i capaç de lluitar pel que estimés, que no et dobleguis davant res que no consideris adequat. Esperits com el teu ens fan falta, ara i més endavant. I voltros, parella encisadora, els millors dels bàlar, sou la llavor de nostre futur. Camineu amb cura, mireu on trepitjau. Jo seré a prop vostre, per escoltar-vos, per aconsellar-vos, per ajudar-vos a caminar. Jo, i els déus estimats.