SANT LLORENÇ ROBAT

Article publicat a S'Ull de Sol, septembre del 2008.
Com podreu veure si vos animeu a llegir-lo, aquest article es va escriure a finals d'estiu, quan les vacances s'havien acabat i repreniem la vida quotidiana. D'aquí que certes coses semblin fora de lloc, ara que som més prop del Nadal que d'altre cosa.

El més segur és que quan llegiu aquestes paraules l’estiu ja sigui història i, qui sap, tal vegada hauran caigut el primers ruixats i, els que més en saben, hauran collit els primers i més bons esclata-sangs.
Però per jo, que sempre estic fora temps, ara és principis d’agost, és Barcelona, carrer Aragó, eixample esquerra; fa una calor insuportable i del carrer puja una renou de mal fer. De totes maneres, em consol pensant que en pocs dies tornaré a Menorca, just d’aquí un parell. Falta poc per reviure el pessigolleig que et remou l’estómac quan trepitges de nou ca teva. Sempre em passa, i açò que he anat i vingut ves a saber quantes vegades.
Un poc més animat, em pos un cafè amb gel, engec el ventilador, introduesc Aida al CD i, segut davant l’ordinador, intent escriure qualque cosa coherent, tasca ben difícil perquè, no sé si ho heu provat, però escriure amarat de suor és ben complicat.
D’aquesta manera, me venen al cap les festes viscudes, tot el que he xalat durant tant d’anys, els bots a sa Plaça, els Jaleos, ses Completes, el primer bot davant la Sala, es replec d’es caixers per sa Qualcada, i tantes i tantes coses que per jo han estat sempre indispensables. I de cop, me n’adón de que hi va haver un any en que no ho vaig viure tot açò, que em van robar St. Llorenç; fins avui, el meu únic St. Llorenç perdut.
Va ser l’estiu del 1984 quan no vaig tenir més remi que anar a fer la mili (se’m van acabar les pròrrogues i les excuses), a Getafe, Madrid, al RAA, un eufemisme d’artilleria antiaèria. No res: quatre canons antediluvians que encara es movien amb volants manuals i manetes.
Feia ben poc que havia tingut el plaer de rebre el premi d’investigació de l’Ateneu de Maó i no m’havien donat permís per anar a recollir-lo. De totes maneres, pobre de mi, esperava que em donessin uns dies per “las fiestas patronales” (els hi donaven a tots!), però quina va ser la meva sorpresa quan em van dir, textualment, que “para los polacos no hay permisos”.
Em vaig quedar de pedra i enfonsat en la misèria (si és que era possible estar-hi més que en aquell cau de dròpols i borratxos). Pensant pensat, vaig arribar a la conclusió que s’havien equivocat; santa inocència! I és que jo no era “polaco”. Els “polacos” eren els catalans (pobrets, que putejats estaven). I a jo, menorquí com era, per què se’m considerava català a Madrid? Tal vegada perquè havia gosat rallar català amb els “polacos” del quarter?
I així, amb aquestes dubtes rodant-me, vaig gosar presentar-me al sergent de la negativa furibunda (un xusquero borratxo). Però la seva contestació em va convèncer de que era millor deixar anar el tema de les nacionalitats. “Tu no sólo eres polaco, sino que, además, eres un polaco de mierda”. Punt i final.
El “polaco de mierda” se’n va anar als barracons, emprenyat, cagant-se amb la mare pàtria i en tots els sants que la servaven. Quina culpa en teníem noltros de rallar un idioma diferent i per què li feia tanta ràbia a aquell tros de brutot?
Resignat a perdre’m ses festes, em vaig fer el més enfora possible del sergent antipolonès i vaig intentar que les hores s’esvaïssin entre efluvis d’alcohol barato i bocates tirosos de cantina. Gairebé com casi cada dia.

Però el dia va arribar. L’hora del primer toc de fabiol, del permís davant la Sala i dels primers bots. I jo, estirat en un banc brut, em fotia calimochos sense filtre i em cagava amb tot un altre vegada, sense oblidar-me de les marginacions lingüístiques.
No sé si és perquè som un sentimental o de tant gat que anava, però em vaig posar a plorar, tal vegada de ràbia, o de tristor, no ho sé; o un poc per tot. Però les llàgrimes van començar a sorgir sense fre. I tant plorava que un dels veterans, encara més borratxo que jo, me va dir: “Pelu (novato, en l’argot quartelari), ¿qué t’ha pasao que lloras como una nena?”. I el cel se'm va obrir: li vaig contar tot. No sabria dir perquè, però me va escoltar fins els final.
“¿Y no tienes a nadie allí? Llámale ahora mismo y que te lo cuente todo, con pelos y señales. Eh!, pero esto te va acostar un litro de calimocho, ¿m’has entendio, pelu de los cojones?”.
Si allò funcionava, el litro d’aquella beguda impossible em va semblar ben poca cosa. Cridaria al meu germà, però com no hi seria fins ben tard, tindria que esperar que acabés el jaleo. Sí, aguantaria; com fos, però ho faria.
Quan vaig pensar que ja era bo de fer començar a trobar qualcú a ca nostre, vaig anar a les cabines (no, encara no hi havia mòbils; què voleu, un ja te els seus anyets!) i vaig telefonar a Alaior. A la primera res, a la segona tampoc, i quan ja pensava que no tindria ni temps ni duros, me va respondre una veu entrebancada, riallera i a la que tot li feia gràcia; i, de fons, un xivarri impressionant. Però sí, era es meu germà que acabava d’arribar de sa plaça.
I allò va ser un interrogatori de dalt de tot. Com ha botat l’Amo? Qui a fet més festa? Es cavall de l’amo en Pau, està tant locu com sempre?, Com anava en Xec d’es Borrassos? I es flabioler, sonava bé? I així mil i una preguntes que el pobre no tenia ni temps de respondre.
Per fi, quan va aconseguir que em calmés un poc, em va fer un relat fil per randa de com havia anat tot, des de la sortida de la Sala fins el final del Jaleo, des de ses Completes fins els bots més polits.
I jo un altre vegada plorava; com un banaula. Perquè sentia la música del Jaleo posant-me la pell de gallina mentre, davant meu, s’aixecava orgullós en Sito de Biniaxau, perquè m’enganxava a en Perico Pixonet intentant que fes un bot normal i no aquell daltabaix estrany que sempre feia, perquè cridava com un loco quan el cavall d’en José de Sta. Victoria estirava amb força les potes dalt de tot, gairebé en contra de les lleis de la gravetat, i perquè sentia l’inexplicablement reconfortant tacte de les mans plegades del cavall negre de l’Amo aguantant-se en l’aire mentre tota la plaça intentava posar-se davall. I perquè el so del flabiol m’embolcallava i em transportava de nou a Alaior, al costat dels meus, a viure de nou sa meva festa.

Per sort mai més he trobat cap altre sergent ignorant i amb esperit antipolonès. Ves quina gent que hi ha pel mon! Perquè encara en queden d’aquest, no vos penseu que tots son morts.