dissabte, 29 de maig del 2010

EN BÀLASH I NA KATIS


Dues vistes de la casa dels bàlar, a Balariash, on s'aprecia una estança i, al fons una sala comunal amb un patiet que donava a la cova magatzem. En la sala del fons, la comunal, és on tenen la conversa que segueix en Bàlash i sa mare. Aquesta casa es correspón amb la nº1 del jaciment de Sa Torre d'en Galmés. Fotos d'en Joan i en Pep Gómez.

El dia abans de la partida en Bàlash havia tingut una conversa amb sa mare.
—Vull que rallis amb na Kisbis, mare, i que organitzeu el casori per abans de la lleva. —Els petits ja eren a les cambres, així que ningú els destorbaria.
—Tanta frissera? —Per primera vegada en sa vida va veure dubtar sa mare—. Podries no embarcar-te, fill meu; espera un any més. Ningú t’ho podrà retreure.
—I tu m’ho dius? Tu, que sempre m’has dit que tinc que ser conscient del meu destí? Com s’entén, açò?
—Tens raó, fill, però és que... —i va girar la cara perquè no li veiés els ulls.
—Mai no et duc la contraria, ho saps, però aquesta vegada... Sé que ha arribat el moment. És l’hora de reunir-me amb mon pare. Però abans, m’he de casar amb n’Ainerís. —Va agafar sa mare per les espatlles i la mirà directament als ulls— Mare, ha de ser ara o, potser, no serà mai.
Ella se’l mirà plorosa, i no només pel fum que s’escapava de la foganya gairebé esgotada i que inundava l’estança. El perdia; el fill més estimat era a punt de anar-se’n. Però només es va permetre aquell moment de feblesa i, tot d’una, l’orgull de la matriarca se sobreposà. La mirada se li tornà a omplir de fermesa, per molt que una busca de debilitat surés entre les humitats dels ulls enrogits.
—Tens raó, Bàlash, no sé com t’he pogut dir açò. Ara mateix aniré a ca la guaridora i en rallarem. Però una cosa et diré: només t’hi casaràs si, després del Festival, aconsegueixes la majoria; sinó, no. Un Bàlar només es casa quan és un homo i tu encara no ho ets. Pensa-hi, Bàlash. Na Kisbis no posarà entrebancs.
—Gràcies, mare. No te’n penediràs —i els ulls d’en Bàlash ballaven de content mentre volia abraçar sa mare.
Na Katis el tallà sense contemplacions; ja n’hi havia prou de febleses per un dia.
—Però, vigila! No frissis tant, que pot passar qualsevol cosa. No estàs bé, ho saps, i et pot guanyar qualsevol. Sí, ja ho sé —amb la mà aixecada no el va deixar replicar—, no has de menester guanyar per obtenir el que vols. Però tothom voldrà prendre’t el lloc. I en Kàstysh, ja saps que diu: fa comptes acompanyar-te i l’única manera que té de fer-ho és guanyar. —Na Katis va fer un parell de capades—. No sé a què tanta pressa, ton germà; si és un fillet!
—No, mare, ja no ho és. Ha crescut i molt. Jo sé que ho pot fer; pot guanyar.
—I si enguany ho fa un nurair? Són bons, també. Com es deia, aquell de d’antany? Sí, un de jovenet...
—En Bàlisj, de Làkesej. Però jo vaig ser millor. I, mare, som conscient de tot açò, i també sé fins on puc arribar. Em costarà, però ho puc tornar a fer. De totes maneres, si no som jo, que guanyi en Kàstysh. M’agradarà embarcar-me amb ell. Ho sé, mare, ho sé..., per a tu serà més dur perdre dos fills a la vegada. Però, no eres tu qui deies que tot és regit pel destí? A més, ja saps que quan en Kàstysh s’encaparra ningú pot fer-hi res; que ha de salvaguardar-me de qualsevol mal, diu. —I mare i fill començaren a riure.
Per fi, es van fondre en una abraçada plena de sentiment.

dissabte, 22 de maig del 2010

POLÍTICA I DISTRIBUCIÓ DEL TERRITORI


















MAPA DE LOCALITZACIONS

1-Balariash (Sa Torre d’en Galmés) 2-Tealash (Trepucó)
3-Màrish (Maó) 4-Tàrbash (Torralba d’en Salord)
5-Àtalash (Talatí de Dalt) 6-Kóstash (So na Caçana)
7-Jàmash (Binixamó-Torre Llissà) 8-Ialash (Alaior)
9-Atauash (Son Bou-Atalis) 10-Càsvish (Calescoves)
11-Làkesj (Son Catlar) 12-Iammij (Ciutadella)
13Giammij (Cala Morell) 14-Aímmanij (Torre Vella d’en Lozano)
15-Tàruij (Torre Trencada) 16-Làmmij (Torre Llafuda)
17-Duinnij (Es Tudons) 18-Antenas – Antennaj (Sant Agustí)
19-Camp del Festival (Es Mercadal) 20-Sannir (Sa Nitja)
21-Màssenir (S’Alairó) 22-Fósennir (Fornells)
23-Dainnir (Addaia) 24-Talasnnir (Montgofra-Favàritx)
25-Ionnir (Es Grao-Illa d’en Colom) 26-Bàlnerash (Trebalúger)
27-Atalniash (Curnia) 28-Ainíedish (St. Vicens d’Alcaidus)
29-Taurenish (Torelló) 30-Túrinash (Sa Torreta de Tramontana)
31-Kànudish (Caparrot de Forma) 32-Kànierash (Binissafullet)

A mesura que feien camí, se’ls uniren les gents dels llogarets i, més tard, dels altres pobles. Així, al peu del turó d’Ialash coincidirien amb els de Tàrbash i Kóstash i van formar una comitiva encara més important. Amb els de Tealash, Màrish i Atalash es trobarien als plans de romandre. I açò era així perquè els del cap de llevant feien la ruta que, des de la colàrsega del port i el barranc que hi desembocava, creuava en diagonal el territori del clan; un camí ple d’alzinars atapeïts, però amb senders ben marcats. Els de Balariash, Tàrbash i Kóstash arribarien als Plans d’Ialash resseguint els barranqueus propers. Aquella ruta, amb pluja, era més complicada que l’altra, perquè els Plans es negaven amb facilitat i es convertien en un laberint de bassals i torrenteres mal de travessar.
Segons asseguraven els savis dels santuaris, tots els llevantins eren d’origen comú: eren bàlar. Però la situació geogràfica dels assentaments fou la responsable de que, durant anys, existís una forta rivalitat. De fet, llevant es dividia en dos: el cap oriental, comandat per Tealash, i el migjorner, encapçalat per Balariash. Que Tealash posseís fortes murades li feren ambicionar la capitalitat del clan. Però, mentrestant els tealashir es cloïen rere bastions, Balariash creixia oberta, fins que es va convertir en centre neuràlgic i, sobre tot, lloc d’acollida per als que se sentien ofegats pel desmesurat control llevantí. Que l’estament dels santuaris recolzés Balariash i que els dirigents històrics, els Bàlar, hi fossin originaris, també tingué molt a veure en la puja del Poble del Turó, com se’l coneixia des d’antic. Finalment, Balariash es convertí en capital nominal dels bàlar i en regidora del territori oriental. Val a dir, però, que no mancaren refrecs. Malgat tot, els dirigents de Balariash foren polítics hàbils i encara millors negociadors, tot cedint quan podien cedir per obtenir el què dessitjaven: la pau. I aquella tranquil·litat generalitzada féu créixer la prosperitat. Els maridatges polítics també hi contribuïren, a la pau; bona prova fou l’enllaç entre en Baleir i na Katis, entre l’estirp dels Bàlar i una de les famílies preponderants de llevant.
Pel seu costat, els ponentins també patiren aquestes divergències territorials. La gelosia i les enveges crearen tants problemes, sinó més, que a llevant. En aquest cas, el protagonistes foren, per un costat Làkesej, dominadora del ponent migjorner, amb Iammij com a embarcador més important, i, per l’altre Aímmanij, principal assentament del ponent septentrional i que dominava el fortí costaner i l’excel·lent redossa de Giàmmij. Ells, com els seus parents llevantins, també solucionaren les diferències a força de cop i tractat, de baralla i matrimoni. A ells, però, els hi costà més i les diferències només es tancaren quan Làkesej demostrà, sense cap dubta, qui era el més fort. Però ja feia anys que ningú no es barallava, a ponent. Les rivalitats amb els bàlar eren més poderoses que les internes i s’havien adonat que, sinó anaven junts, mai no aconseguirien superar a aquells llevantins creguts.
Entre encalçar poltres que fugien i empènyer muls tossuts, en Bàlash encara trobà qualque moment per a que el cap li donés voltes; que no serà com antany, que no estàs prou bé. A part dels reconeixements oficials, de poc li serví ser el guanyador més jove del que ningú no recordava, idò, no li suposà res més que un cert renom i les enveges dels que no l’estimaven.
Enguany serà diferent; no estic per guanyar. Però tinc que fer els possibles per destacar i, almanco, guanyar-me la majoria d’edat un any abans d’hora; ho he de fer. L’arribada de l’emissari púnic i l’anunci de la lleva per a la primavera havien encès les urgències d’en Bàlash. És l’oportunitat que cercava. Era el Festival, era la lleva, era n’Ainerís, era..., eren tantes coses que maldava mantenir-se ocupat per no pensar-hi; així que, benvinguts fossin els poltres i els muls, benvingut el tribol.

dissabte, 15 de maig del 2010

CAMÍ DEL FESTIVAL

L’endemà, la matinada arribà carregada d’humitat, com han de ser els dies d’inici de tardor. Les boirines emblanquinaven els volts de Balariash i, mentrestant, la claror feia esforços inútils per escolar-se entre els cúmuls que omplien el cel. Aquells nivolats enormes anunciaven l’arribada de turmentes, alhora que un oratge feble bufava sostingut des de gregal. Aquell era el temps que li agradava al déu Consort; era quan s’humitejaven els aixeregats camps illenc després dels sufocs de l’estiu, i s’iniciava la fertilització que els duria al renaixement primaveral, l’estació de la Mare. Però si tot eren bones senyals per al camp, ben bé no ho eren per als que estaven a punt de partir cap el centre de l’illa, fins el peu del Turó Sagrat. Si els nívols descarregaven com semblava que ho volien fer, els camis s’omplirien de bassals i el fang argilós se’ls enganxaria als peus, i tots, homos i animals, arribarien al pla del Festival bruts i cruixits. Abans d’iniciar-se les proves, haurien de fer net les bísties, adecentar-les pel mercat. Perquè, com deia en Mèlkish, les bísties són com les dones: primer t’entren per l’ull i després les tastes. A ell li agradaven ben joves i polides, bísties i dones.
En Bàlash, ben allunyat del que pensava son conco, aixecà la vista i no veié al cel res que l’inquietés, ni cúmuls ni boirines. He dormit ben pla, pensà el jove. I ara es trobava disposat a tot. La fresca de la matinada el reviscolava i la humitat el deixondia. I és que, després dels patiments per recuperar-se, l’esperit del jove s’havia encalmat. Es sentia en perfectes condicions per afrontar qualsevol cosa.
Malgrat ser tant prest, tothom ja es movia. Empentes i corregudes dels més joves, crits i xiscles esgavellats; i, per damunt de tot, la veu autoritària de sa mare que posava ordre. D’entremig del desgavell, gorgí en Balèrish.
—Bàlash, em deixaràs dur en Bàrcaj? Me’l deixes? —Era la tercera vegada que li demanava.
—No siguis cansat. Del que t’has de cuidar és de no deixar-te res. Les fones, les duus?
—I ara, per què m’ho dius, açò? No les veus, o què? —El petit s’assenyalà el cenyidor d’on n’hi penjava una; una altre era enrevoltada al braó—. Com vols que me les deixi? —Però Balèrish s’havia encaparrat, així que insistí—: Me’l deixes o no?
Fou sa mare qui posà fi a la discussió.
—Prou, Balèrish! No siguis cansat. Vés i ajuda als pastors.
I en Bàlash no pogué fer una altre cosa que riure davant la cara d’indignació de son germà. El despedí amb un copet al cap i li va fer senyes de que després rallarien. Com era aquell fillet! Carregats de feina com estaven i ell preocupat pel falcó.
I és clar que se’l deixaré, si ja és més seu que meu. A més, sense el falcó, tindré més llibertat de moviments. Menar les bísties no serà gens fàcil. I, qui sap?, potser em puc atracar fins on vitaja ella...
Quan el sol hauria d’haver trencat les boires de la matinada, encara no se’l veia per aumon, clos com estava rere muntanyes de boires grisses. Però, sense fer cas d’aquestes nivolades, la família Bàlar es posà al front de l’expedició de Balariash; els seguia gairebé tot el poble. I per encapçalar-la se’ls uní en Mèlkish, amb sa dona i els fills.
—Se’t saluda, Katis, dona de mon germà.
—Se’t saluda, Mèlkish, germà de mon marit.
Complerts els protocols, la llarga filera d’homos, bísties i ramats inicià el viatge. Els petits, en Púnish i en Balèrish entre ells, s’entremesclaren amb la gentada per trobar-se amb els amics. El petit lluïa amb orgull el falcó encaputxat sobre el puny esquerre. I ben amunt que el duia, per a que tothom el veiés, per molt que la rapinyaire li adormís el braç de tant com pesava. Per altre banda, en Bàlash i en Kàstysh tenien prou feina amb els muls i no retrobarien ni amics ni germans fins arribar al lloc d’acampada, uns replanets dessota la Roca del Gegant.

diumenge, 9 de maig del 2010

DISPUTES I TERRITORI














Imatges de murades talaiòtiques de Menorca. Les deus de dalt són de Torrellafuda (Ciutadella). En una es veu la continuació de la murada des de dalt del talaiot (perifèric) i a l'altra un accés de la mateixa murada (més o manco modificat); ambdues fotos d'en Pep Gómez. La tercera es una visió de la murada septentrional de Sa Torre d'en Galmés (Alaior), amb un bastió d'influència clàssica (foto Pep Gómez). I les dues darreres pertanyen a les murades de Son Catlar (Ciutadella), amb un detall de la porta d'accès principal des de l'exterior (foto de la web de na Magda Clapès) i una mostra de la murada exterior, també amb un bastió del mateix tipus que el de Sa Torre d'en Galmés (foto menorcaweb).
A l’esperit illenc encara eren presents els dies en què els clans veïns, bàlar i nurair, havien lluitat per desavinences frontereres, per fer-se els amos del territoris. Potser, arribat aquell moment de la història illenca, no era bo de fer donar la culpa a ningú de l’inici de les disputes, perquè aquestes venien des de l’arribada dels actuals pobladors a l’illa, des de la coneguda com a Época dels Gegants, però el cert era que cap del dos clans no havia sabut tallar-les abans de que fos massa tard. I la bogeria es desfermà. Amb grans esforços, les poblacions deixaren de mirar al mar, com fins llavors, i es fortificaren cap a l’interior, i crearen veritables fortaleses i tota una xarxa de fortins d’avançada. Les poblacions principals foren guarnides amb bastions i murades inexpugnables, i la defensa del territori passà a ser el primer mal de cap. Bona prova d’aquesta disbauxa encara era evident a la nurair Lakesej, que passà de ser una població oberta i en constant creixement, a encerclar-se de fortes murades flanquejades per bastions imponents. Aquesta mateixa força defensiva l’escanyà i la féu estancar-se, i va aturar un creixement que semblava imparable, tot traspassant-lo a uns altres assentaments ponentins no tant closos. Qualque cosa semblant passà a llevant amb Tealash, veritable dominadora d’aquella part del territori fins a la irrupció de Balariash, vila més oberta i sense aquell paredat escanyador. Ben cert que Balariash també en tenia, de murades, però no la cloïen del tot; la vila era, cap a mar, lliure d’entrebancs, i era per aquell cantó creixia sense fre; es va convertir en vila d’acollida. En canvi, Lakesej i Tealash, esdevingueren indrets per la protecció rere unes murades imponents, potser molt segurs, cert, però també tancats i sense poder de creixement.
De totes maneres, ni els més vells se’n recordaven de la darrera guerra entre clan. Feia molt que no hi havien enfrontament de veres. Aquelles guerres antigues vessaren molta sang illenca, però no feren res més que demostrar que cap dels dos era prou superior a l’altre com per guanyar-lo. Després de l’última bogeria, que arrasà una de les poblacions més antigues de l’illa, enclavada sobre un dels millors barrancs, s’establiren pactes de no agressió i es delimità un territori d’exclusió que, des d’aleshores, estava deshabitat. El pla del Festival i el Turó Sagrat que el dominava eren gairebé al bell mig d’aquesta zona. Ningú, ni bàlar ni nurair —ni, per descomptat, cap septentrional— s’hi podia establir, però sí que el podien emprar com a pastures i aprofitar-ne els recursos.
Aquesta pau obligà a abandonar viles i llogarets. Amb el pas dels anys, aquests llocs descuidats s’anaren degradant fins a convertir-se en munts de còdols i pedres esfondrades, reaprofitades en molts cassos pels adobs dels pobles principals. L’esperit poètic del glossadors locals, una professió molt arrelada i estimada per tots, s’encarregà de donar forma a belles llegendes i romanços tristíssims, històries d’amors desgraciats i tràgics. La història més famosa, la que tothom es delia per escoltar, rallava de dos amants de clans rivals que, sorpresos en amor prohibit, foren condemnats a morir llançants des de les alçades del barranc que els separava. En el moment de la mort, ambdós clamaren el seu amor i es juraren que romandrien junts per a tota l’etenitat. Segons els cantaires, els cossos dels amants desgraciats es convertiren en rocs enormes que, empesos per la força de l’amor, rodaren per la llera del torrent fins a trobar-se.
Llegendes i cançons a part, hores d’ara les disputes entre clans se solucionaven als Festivals, i d’una forma molt més reglada; per molt que, més d’una vegada, tot acabés a tocs i codolades.

dissabte, 1 de maig del 2010

RETRAT D'EN MÈLKISH, BÀLAR EN ABSÈNCIA

Imatge d'una orgia en honor del déu Baccus. Per descomptat que no té res a veure ni amb en Mèkish ni amb els foners, i ni tan sols amb Menorca, però sí que mostra el gust per a les jovenetes que s'estilaven en aquesta mena de disbauxes a que tan afeccionat era el Bàlar en absència.

Ningú podia dir que en Mèlkish no fos un bon Bàlar; es preocupava per l’engrandiment del clan i pel benestar de la seva gent. Mai no s’havia embarcat com a mercenari, perquè no li corresponia; no de bades era el germà mascle més jove de la nissaga i, per açò, li pertocava quedar-se i regir fins a la tornada del legítim hereu: en Baleir, el pare dels germans. Però com molts altres, en Mèlkish tenia un costat fosc: era un gran amant de la festa i embogia pel vi i les dones. S’havien fet famosos els menjarots que feia preparar pels del seu cercle, tiberis que sempre s’acabaven amb borratxeres descomunals i rebolcades luxurioses amb qualsevol de les moltes serventes especials que acumulava a costa d’un enorme dispendi; el meu gineceu perticular, l’anomenava tot orgullós. Malgrat aquest desgast físic, el cos encara no se li havia degradat gens ni mica; potser un estómac un poc més prominent que anys enrere eren l’única senya d’una decadència que el començava a encalçar. La planta d’en Mèlkish era forta i compacta, amb els músculs de braços i cames ben marcats, esquena ample i un tors que semblava una bota a punt d’esbotzar. El que realment el perdia, però, era que, en el trancurs d’aquestes disbauxes de sexe i alcohol, se li regirava el caràcter i es perdia en bravates i desgavells. En aquells moments, qualsevol cosa que no fos el seu desig, es convertia en una afronta que només sabia aclarir de forma violenta; llavors, era impossible rallar-hi. Aquell caràcter explosiu havia generat més d’una dificultats amb els nurair. Bajanades d’aquells rucs ponentins, s’apressava a dir en Mèlkish. Val a dir, però, que no és que els nurair fossin precisament de d’esperit tranquil, i no els hi costava gens respondre a les provocacions. Per sort per a tothom, quan se li passava l’efecte del vi i el cap deixava de trontollar-li, en Mèlkish tornava a ser el d’abans i tot reprenia el bon camí. Més d’un deia que el volien veure quan, un anys d’aquests, perdessin al Festival, perquè tot arribaria. Ningú sabia com encaixaria la derrota, però gairebé tots pensaven que malament; molt malament.