diumenge, 31 de juliol del 2011

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El primer llançament d'en Bàlash

Ullastre dominat per la tramuntana


La veu de l’oficiant em va retornar a la realitat:  
    —Foners, heu d’encertar al vostre blanc, i no cap altre. Encerteu o retireu-vos!
   Tot seguit, va enlairar el ram d’ullastre i el va deixar caure. El branquilló va caure tot bellugant-se, saccesat per la tramuntana que ens acompanyava. Quan toqués el terra llançaríem.

Grabat de Gaston Voullier sobre Menorca

   Jo, després d’ensumar el vent, vaig carregar la fona amb el primer còdol, la vaig voleiar només tres vegades —la distància no neccesitària més empenta— i la vaig deixar anar amb un gir de braó quan el ram va tocar en terra. El blanc, la terrissa del suport, es va esmicolar d’una volada. Ja tens el primer, Bàlash, em vaig dir. Ni vent ni res de res.
   Aquell encert m’havia relaxat. Ara, sentia el cos disposat a obeir-me. Per açò m’havien entrenat, per respondre en situacions complicades com les d’aquell dia, per encertar entremig de la ventada. Ben cert que la distància era curta, però havia vist massa foners destrossats per un excés de confiança. El mestre Hàntish sempre ens ho deia: “tots podem fallar, fins i tot els millors, si no ho fem com ho hem de fer”.
   I com per confirmar les paraules del mestre foner, em vaig adonar que dels trenta-sis de la meva filera, més de meitat havien esguerrat el blanc. Vaig mirar a un costat i a un altre per comprovar com havia anat en les altres bandes: els bàlar i els nurair havíem quedat igualats. Els nortenys, per contra, havien patit molt més els estralls del vent: a la meva filera només en quedaven un parell. No, no eren veritables foners, els nortenys, ni ho seran mai.
   Els crits de la gent, que ens mirava des de les plataformes, se sentien afeblits per la tramuntana. Els udols del vent i els gemecs ho dominaven tot. Gemecs de ràbia, de frustració, d’impotència; un poc de tot.
   —Els que heu errat, una pas enrere —va cridar l’oficiant principal per tal de fer-se sentir per damunt de l’escàndol que ens envoltava—. Retireu-vos del camp i torneu a ca vostra. Des d’ara mateix, dediqueu-vos a con-vertir-vos en foners de veres. Oblideu-vos de menjar, de dormir i practi-que; només així, i si la Mare ho vol, podreu esdevenir allò que ara hauríeu de ser. —La veu mostrava l’enorme menyspreu que sentia pels joves der-rotats. Tothom l’entenia, a l’oficiant: sou la vergonya del vostre poble, els deia. Abans de continuar, però, va fer un gest amb les mans—: Torneu quan sigueu veritables foners!
   Capcots i avergonyits, els derrotats varen deixar el camp. Mentre l’oficiant ens rallava, els acòlits havien recol•locat els blancs i els havien allunyat. I, jo, vaig aprofitar per fer un repàs de les fileres. Cercava mon germà, en Kàstysh. I el vaig veure, a la dreta, just al centre del camp més castigada pel vent. I al seu cantó només en quedaven nou! Emvaig dir que, si aquells nou havien aconseguit encertar malgrat el frot vent que els castigava, volia dir que aquells eren molt bons.
   Per descomptat, també hi havia en Bàlisj, el nurair. Des d’on jo era, prou enfora, vaig poder percébre l’esguard d’oi del nurair. En Bàlisj tenia les celles arrufades i els seus ulls estaven clavats en mon germà. En Kàstysh, però, no semblava gaire afectat per aquella mirada; somreia satisfet. Era com si li sentís dir: “espera i veuràs; ahir en vas veure un tros i avui ho veuràs tot”. Quin un, en Kàstysh!
   Al centre, el cantó que tenia més a prop, havien quedat vint foners. Amb alegria, vaig veure amb que hi eren en Kàlish i el meu cosí d’enfora, n’Ashanir de Sannir. Però, mira, en Gílmash se n’anava. Pobre! Res no li havia sortit bé, a aquell jovenot tot muscle i poc cervell. Bé, malgrat aquell fracàs, jo sabia que tenia l’embarc assegurat: s’ho havia guanyat l’any anterior, quan havia arribat a la final. De totes maneres, què li diria, el mestre Hàntish?

diumenge, 17 de juliol del 2011

ELS HEROIS DE LES PRADERIES



Article publicat a S'Ull de Sol, juliol 2011

Les classes s’havien acabat. Els dies de sortir per la porta de l’hort, la de darrere, i anar fins l’escola amb una correguda, haurien d’esperar a que s’acabés un estiu que feia dies que festejava per tots els racons de l’illa. Tots els al•lots esclataven d’alegria, i ell també. Ell feia molt que somiava amb aquell dia.
   Sí, l’al•lot sabia que, des de llavors, potser podria dormir un parell d’hores més —si és que a ca seva allò era possible—, que aniria amb la bici i els amics fins Sa Bassa de St. Pere o s’Alzinar d’en Salord per jugar a fer casetes amb les branques somortes de pins i alzines, com aquella que havien fet l’any passat dalt d’una alzina revellida i plena de verdet. Segur que qualque dia s’aproparien al lloc d’es conco d’un dels amics i, l’amo, amb aquella cara de bon homo que posava, els deixaria que l’ajudessin a recollir les vaques i, amb un poc de sort, podrien manar la bístia quan anessin a recollir les garbes de sa tanca d’enfora. Com havien xalat, aquell dia! S’havien imaginat que eren els conductors d’una d’aquelles diligències del far-west , les de les pel•lícules que tant li agradaven a l’al•lot, i que una banda de pellroges els encalçava amb els seus cavalls de taques blanques i negres —de fet, eren les vaques que pasturaven a la tanca del costat, res més que açò—.
   Però ell, aquell al•lot, omplia el seu món de fantasies, d’històries, de mons imaginaris. A ell, però, no li feia falta sortir de ca seva per divertir-se; tenia un altre delit que no campar a l’ample pels camps torrats pel juliol de l’illa. A ca seva, al costat del soterrani, tenia “l’amagatall” —ell li deia així, però en aquell amagatall era on sa mare feia la bugada i cosia—. Allà, l’al•lot recreava uns mons imaginaris, uns mons que només eren seus. Sí, allà era on escampava el contingut d’aquell “tambor” de sabó caramull d’homenets de totes mides. I, quan ho feia, quan deixava anar aquella munió d’homes i d’animals, de casetes i tipis indígenes, de murades de fusta i saloons, l’al•lot es convertia en creador de vides, d’històries, de tragèdies, d’il•lusions; feia i desfeia segons el moment, segons l’ànim d’aquell dia.
   Aquelles figuretes de plàstic no només eren indis i caw-boys de l’oest americà —la majoria sí que ho eren—; també hi havia pirates coixos, soldats moderns amb bazuques i canons, herois napoleònics de capell emplomallat i uniformes plens de colors, i qualsevol mena de personatge que se li hagués acudit d’imaginar als creadors de joguines infantils d’aleshores. Amb les figuretes que més xalava l’al•lot, amb les que fantasiejava les històries més delirants, era amb les d’aquell poblat de pellroges que li havien dut els Reis de l’any passat. A ell li agradava pensar que eren de la tribu dels siuox, els més valents de les praderies, els seus herois; i és que, sense saber perquè, se sentia molt proper a aquells homes seriosos i valents, a aquells homes que no volien que cap forà —l’homo blanc— els espatllés el seu món de sempre; a més, aquells siouxs eren capaços de muntar al pèl sobre uns cavalls de crins escabellades, de colors llampants i, mentre assetjaven les caravanes, feien uns crits de guerra que ell, aquell al•lot fantasiós, envejava.
   Potser aquell món, el dels siouxs, els dels herois de les praderies, no era el de d’alzinar on construïen casetes de post on amagar-se i rallar de coses prohibides, ni els del lloc on la bístia es convertia en un tronc de cavalls al galop. Potser no. Aquell era un món allunyat del d’una illa que l’al•lot encara aprenia a estimar. Era un món de fantasia, un món on, aquell al•lot, s’estava acostumant a viure quan l’escola s’havia acabat.
   Ara, passats els anys i viscudes mil vides, el que fora aquell al•lot fantasiós encara intenta crear móns, indrets on poder viure com ell creu que s’hauria de viure, històries d’uns protagonistes que, potser ja no són els pellroges de les praderies, però que també són herois que defensen la seva forma de viure.