dijous, 18 de desembre del 2014

SILENCIS DE TARDOR AL POBLE

Article publica a S'Ull de Sol, decembre 2014

Eren les sis del matí i els carrers estaven en silenci.


   Aquell diumenge, com sempre, no havia pogut estar-se al llit més enllà del gemecs d’una esquena adolorida i maltractada pels anys. Sempre la maleïda esquena. A les cinc i mitja. I ara, amb el cafè a la mà i el portàtil encès, pretenia escriure. Però, aquell silenci...
   Va deixar la tassa i el fum aromatitzat d’aquell cafè imprescindible li va obrir els narius. I els sentits. Tots. Olors conegudes s’entremesclaven amb el silenci, gairebé absolut. Una gota, una única gota, es va escolar pel canaló de la teulada amb un xop que va semblar absurd. Un moix va passar per davall la finestra de la cuina, mandrós, potser enretirant-se de la cacera nocturna. Res més. Silenci.
   La banyadura, va pensar ell, és la banyadura que s’escola per la teulada i cau pel canaló. Ah, la maleïda banyadura, que se li fica al moll dels ossos envellits i no li deixa dormir com voldria. La mateixa banyadura que, quan no la pateix, l’enyora fins que l’ànima gemega.
   Aquest silenci és una matinada de tardor al seu poble. No l’importa en quina estació estiguin a qualsevol altre punt del món, ni si fa calor o tot és cobert de neu. Ell se sent bé, còmode fins i tot, assegut en aquella cadira de la cuina, al costat de la finestra a peu de carrer, amb el cafè que fumeja, el portàtil emmudit i el silenci que li amplifica tots els sentits. Sí, sent la solitud que l’envolta. Beneïda solitud, tan buscada i tan esquiva.
   La pantalla de l’ordinador mostra un word en blanc. No ha pogut escriure. Ni una paraula. Ni ho ha intentat. No pot fer res més que escoltar. Escoltar i maldar per esbrinar que s’amaga darrere d’aquella tranquil·litat tan emotiva.
   De cop, una paraula ressona i esquerda aquell equilibri tan fràgil. Un parell d’homos caminen pel carrer, i xerren, fluixet, amb aquell accent que és el seu.

   I llavors ho sap. Sap perquè se sent tan bé. Sap que el rodeja tot allò que estima. El silenci de quan era petit. La banyadura que li castiga els ossos envellits. Aquella gota que s’escola pel canaló emblanquinat. El moix que campava pel jardí de ca seva. Fins i tot d’aquelles paraules tranquil·les que rompen l’encant silenciós d’un matí de tardor.
   Comença a escriure. Ara sí. Ara ja pot.