dissabte, 31 d’octubre del 2009

EL MATI DE NA KATIS


Foganya de casa talaiòtica (Cercle de Cartailhac, sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.
En Bàlash trobà na Katis al racó de sempre, prop de la foganya que ja cremava. Agenollada i amb els braços emblanquinats fins els colzes, pastava farina de blat i d’ordi dins d'un gran còssil baix i de boca ample. Una de les serventes li anava afegint, poc a poc, rajolinets d’aigua i bocins de sèu segons indicacions de la mestressa. Altres dones s'afanyaven a moldre el gra del dia, la base de l’alimentació de gairebé tot el poble, ja fos com a pans rodons i plans o barrejada amb llet de cabra fins fer-ne una pasta de més o menys consistència, segons els gustos. Les dones manegaven els grans amotlons, amunt i avall, per sobre del gres rogenc que els feia de suport. Afegien el gra amb un ritme pausat, monòton, el qual, però, semblava no tenir fi. Aquella feina sempre l’havia trobat esgotadora, en Bàlash. No li semblava estrany que la majoria d’aquelles dones tinguessin els braços musculats, per molt que la resta del cos semblés esquifit. De fet, moltes patien de les articulacions i, amb els anys, les deformacions dels ossos eren molt comuns.
Així que na Katis sentí els passos que s’apropaven, deixà la feina i s’aixecà per besar-lo: sabia que era en Bàlash. N'hi quedava poc, de fer-ho, i volia aprofitar les ocasions. Sabia que, ja fos perquè marxés amb la lleva o, simplement, perquè en fer-se adult rebutgés les amorosies maternes, ben prest es quedaria sense aquells petons que tan l’afalagaven.
—Bon dia, mare. La Senyora t’ompli de benediccions.
—La Força t’aculli als seus braços poderosos —contestà na Katis, segons el ritual. La cara del fill quedà emblanquinada allà on sa mare l’havia besat, i açò va fer que el rostre seriós de la matriarca es trenqués en un somriure escàs.
—Sembla que avui no ets dormit gaire, mare.
—Ja ho saps, fill meu, dormir no és el que millor faig. Però, no pateixis, que ja dormiré quan la Mare se m'endugui. Ara tinc massa feina per perdre temps en dormir.
—Per què no vas a ca la guaridora? Kisbis et donaria qualque cosa per descansar, potser les seves famoses herbes del repòs. —Sa mare li va fer una evident senya amb les mans, com dient-li tan se val. Bàlash, però, insistí—: Si no dorms, si et manca descans, les tensions no et deixaran acabar la feina de ta vida. Pensa en els petits, mare. Noltros, en Kàtysh i jo, i na Maris potser, ja estem fets, a punt de collir diríem, però ells...
—Què? Vols Donar-li lliçons a ta mare, ara? —contestà na Katis, tot fingint un enutj que no sentia. Així, en conversa íntima amb el seu primogènit, era quan més còmode es trobava i quan més es deixava anar—. No et preocupis tant per ta mare, pobre envellida, que mai deixaré que les circumstàncies m’obliguin a deixar-us descuidats, ni a voltros, creguts quasi adults, ni a cap dels petits. A més, prou de xerrameca i desperta als dròpols dels teus germans. —Llençant-li un tros de pasta remullada, l’escridassà—: M’estàs fent perdre un temps valuós i, si no teniu res per emportar-us als camps quan marxeu, serà culpa teva. I, on és ta germana? Ja tindria que ser aquí, na Maris. L’he despertada fa una bona estona.
La veritat és que, malgrat l’edat, prop dels trenta cinc, na Katis encara era l’enveja de les dones de Balariash. Per qualque cosa li posaren de joveneta el cognom de la Bella, el qual encara era del tot vigent. Els anys i les penalitats de la vida illenca no se li reflectien, al rostre, encara suau i amb ben poques arrugues: just uns vanos subtils que li vorejaven els ulls. Estava gairebé com quan es casà amb en Baleir, just als setze. Llavors, na Katis era plena d’il·lusions i esperances, que pensava que el jove espòs era l’home més meravellós que mai hagués conegut. Estava segura de ser l'al·lota més afortunada de tot Màrish, el seu poble natal; potser fins i tot de tota la Menor. Fou un matrimoni de conveniència. Rere la mort del Bàlar d’aleshores, es cregué necessària una aliança entre la sang dirigent i el llevant més llunyà, fort en el comerç i en homes d’armes. Es necessitava descendència perquè la casta dels Bàlar es mantingués, i na Katis fou la triada per criar-los.
N’era ben conscient d’açò, ella, i de bon principi no es féu cap il·lusió. Però, per sort, aquell enllaç esdevení ple d’amor. En Baleir, na Katis descobrí un home dolç, amorós, ple de bonhomia, poc amic d’aldarulls i que fugia de l’afició desmesurada al vi dels illencs que s'ho podien permetre, i dels que no però malbarataven la fortuna en aquell vici. Tot açò, sense renunciar a unes fermes conviccions i molt conscient dels deures de la posició privilegiada que li corresponia.
Dia rere dia, na Katis sentí créixer un sentiment que, al principi, el considerà com de respecte, però que ben prest esdevení, fins i tot, d'adoració. Els joves, en contra del que era habitual i del que la majoria podria haver esperat, s’enamoraren.
Per açò, per aquest sentiment que els unia, la separació forçada per l’allistament a la lleva púnica del marit deixà la jove i enamorada Katis sense el suport vital que acabava de trobar i atemorida pel què podria passar. Però una altra vegada tingué sort. Per una banda, els fills que s’havien obligat a tenir en ràpida succesió i, per una altre, les obligacions del rang social que, en tot moment, li ompliren i atrafegaren l'existència.

Per descomptat que en Bàlash n’estava orgullós d’ella; cap dels seus companys tenia una mare així, tan jove i tan formosa. La majoria de les dones illenques duien el pes de la feina feixuga marcat al cos. Prest les carns se’ls afluixaven per la maternitat i el rostre se’ls colrava pel sol i la saladura, donant-les una fesomia de duresa que se'ls ajustava com el caràcter mateix de l’illa. I açò valia tant per a les dones illenques de naixement, bàlar o nurair, com per a les nouvingudes, serventes o dones comprades per maridar. I és que la vida de la mare del foner podia arribar a ser molt dura, encara que, per descomptat, tenia moltes més compensacions que la de qualsevol serventa.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

ADÉU A BALARIASH



Balariash queda enrere (Sa Torre d'en Galmés). Foto Pep Gómez.

Mai m’han agradat els comiats. Mai m’ha agradat viure’ls; ni tampoc recordar-los. Em fan patir, i n’estic fart, de patir. Per açò no hi rallaré, de l’adéu; per açò passaré de llarg per aquests moments tant difícils. No faig comptes rallar-vos dels ulls foscos de ma estimada clavats al meu cor, uns ulls que sempre més m’han acompanyat; ni de les llàgrimes que no vaig deixar vessar, però que encara em neguen l’esperit. Ni de ma mare, ni dels germans. No, no faig comptes rallar-ne.
Només diré que, de bon matí, els de la lleva vàrem emprendre el camí de Màrish; hi erem tots, en Kàstysh i la resta dels companys. La comitiva era més gran del que no em pensava; a darrere hora se’ns havien ajuntat més i més homos.
El conco en Mèlkish ens acompanyaria com a dirigent de Balariash i cap dels bàlar. Ell s’havia encarregat d’enviar missatgers per fer-ho del tot oficial: les naus púniques son a Màrish; tothom que vulgui embarcar-se, que hi vagi. I van ser molts els que van respondre.
Per descomptat que hi érem gairebé tots el joves de la darrera fornada, els del darrer Festival, i d'altres que havien decidit esperar i que, en aquell moment, havien trobat que era la seva. Però també n’hi havia molts més que volien acompanyar-nos. Alguns potser no tenien més remei que fer-ho, si és que volien tirar endavant: homos de camp, empobrits per la desgràcia i sense terres per llaurar; gents sense ramats per vendre i que ho havien perdut tot. Eren persones sense futur que, si no sortien de l’illa, s’anirien empobrint fins a fer-se’ls impossible sobreviure. Homos desesperats, açò eren. La majoria ni tan sols eren foners de veres; potser sabien emprar la fona o llançar una javelina endurida, però no havien rebut el mateix entrenament que noltros, els professionals. D’entrada, si eren admesos pel comandament púnic, no lluitarien. Serien auxiliars: els exposats de la primera línea, els primers en morir.
Noltros, en Kàstysh i jo, no ens embarcàvem per fer fortuna. Tal vegada érem privilegiats —tothom ens ho deia, o almanco ho pensava—, encara que moltes vegades he pensat que realment no ho érem gens, de privilegiats. Nostre família en tenia prou perquè no ens fes falta pujar-nos a una bístia de caminar incert. Per contra, nostre futur a l’illa tenia l’horitzó net; per posició i per fortuna. Però aquesta mateixa posició, el rang, com l’anomenava noatra mare, era el que ens empenyia a embarcar-nos. Érem els fills del Bàlar, els hereus, i, per açò, havíem de ser foners de guerra; per obligació havíem d’encapçalar els illencs que lluitaven mar enllà. Mon pare hi era. L’avi ho havia fet i s’havia convertit en un heroi; i molts altres parents també hi havien anat, amb més o manco sort, tot s’ha de dir. I en aquell moment ens tocava a noltros. Acceptar-ho, açò havíem de fer.
En Mélkish tancaria el tracte amb els llegats cartaginesos, i també amb els mercaders que ens comprarien subministraments per compte de l’exèrcit. Ell, en Mèlkish, rebria la primera part de la paga d’enrolament. Era, aquesta, una paga comunal, que se’ns abonava en funció del nombre de caps, d’homos d’armes, que s’embarcaven. Llavors, les autoritats locals -una altre vegada en Mèlkish- s’encarregaven de repartir-ho per localitats. Tants n’has aportat, tant te’n toca. Les següents pagues, les de guerra, les rebria cada foners de forma particular. S’ha de dir, però, que en Mèlkish es quedava una part important d’aquesta bestreta; pels maldecaps, deia. És la comissió, afegia, tot emprant el llenguatge comercial que cada vegada feia servir amb més assiduïtat. En treia prou de les lleves, en Mélkish. Era el més ric dels bàlar, sens cap dubte.
Per traginar la paga púnica, des de Balariash ens acompanyava una bona rècula de bísties que, esperava en Mélkish, tornarien carregades fins a dalt. Tenalles i gerros d’oli d’oliva, i àmfores de vi bo; açò sobre tot. També hi hauria qualque dona per les cases dels notables; vaixelles i aixovars fins; flascons d’essències orientals; i un reguitzell d’articles d’us quotidià i ornamental, de ferro i bronze, que posarien a tothom d’allò més contents. De coses d’aquestes, segons el conco les més econòmiques, n’hi hauria moltes. El mateixos matxos feien el viatge d’anada amb la somada de joncs adobats: feixos amples que penjaven dels costats de les bísties. També ens acompanyaven un bon nombre de bens i cabres, porcs i aviram engabiat, així com cistells caramull de verdures de temporada. En Mélkish confiava vendre-ho tot a bon preu. Els patrons de les naus, a més dels tractants de l’estrateg, sempre cercaven menges fresques pels viatges de mar. Així, idò, aquella era una bona ocasió per fer negoci. Tancava el seguici un ramat de muls joves que s’havien mercadejat durant el Festival. Les tropes cartagineses sempre anaven darrere dels millors animals, i els nostros ho eren, els millors.
Amb tot açò, es pot entendre que la comitiva que va sortir de Balariash era, a més de gran, escandalosa. Però també he de dir que era ordenada, que d’açò se n’encarregaven els homos d’en Mèlkish, i sense contemplacions. Perquè l’ordre de l’avanç era fonamental si volíem arribar prest a Màrish. Les negociacions, encara que ja estaven mig tancades, s’havien de concretar aquell mateix vespre; les naus volien salpar de matinada i encara s’havien de carregar. Tenien pressa, els púnics.
Aquella marxa, per la forma com la vàrem fer, em va semblar una de les moltes que havíem patit amb en el mestre Hàntish: forçada i sense temps per descansar. Però, estàvem acostumats a patir-les. Així, idò, que se’n preocupessin uns altres pel cruiximent, que a noltros no ens importava.
El mestre Hàntish... Pobre vell; mai més no el tornaria a veure. Com havia après a apreciar-lo. Cert que, a la primeria, quan era un fillet, vaig arribar a odiar aquell vellot que ens cruixia cada dia. Però, després... Sempre recordaré els consells que ens donava. Ara tocava als petits, patir-lo. Però fins quan? Sembla mentida! De la lleva de l’avi Balèrish, gairebé cec, mig sord, amb els ossos entumits per la malaltia, i encara capaç de mostrar-nos les coses més importants per a la vida del foner, tot allò que ens seria necessari per sobreviure. Com m’agradava escoltar-lo! Sí, seria una altra de les coses que enyoraria. Una més.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

MAR I MUNTANYA

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2009.


St Martí d’Ogassa, Ripollès. Gairebé 1400 metres de tranquil·litat.
Vam arribar de nit, perquè sortir de Barcelona —en soldemà era 11 de setembre— s’havia convertit en un suïcidi col·lectiu. Carrers plens a vessar. Semàfors que canvien de color i no has avançat ni un metre. Un desastre. Mil i un com se’ns ha acudit en veu alta i els nervis que començaven a brollar. Total, una hora per deixar ciutat --un recorregut que faig cada dia en no més d’un quart d’hora--. Resignats i carregats de paciència, amb l’esperança de la pau que anàvem a cercar, vam fer un ommm... d’allò més budista i decidirem que ens ho prendríem amb calma. Més valia.
Era la primera vegada que anàvem a aquella casa rural i volíem arribar-hi de dia. Ja se sap, pels camins de muntanya és bo de fer perdre’s. I més jo, que no m’agrada gens manar de nit. Però de nit vaig haver de manar, i per una pista cimentada amb mil i un esvorancs, i que regirava entre ombres d’arbres --impossible endevinar de quina casta--, amb masies enfosquides per un fanal dèbil que només donava per esbrinar l’aïllament de la vida de muntanya.
Tres hores després de deixar el carrer Aragó entràvem a la casa rural. I el primer que vaig sentir va ser el silenci. No se sentia res! I jo, que sortia del brogit inabastable de la ciutat, vaig quedar copsat. Vaig tancar el ulls per omplir-me d’aquella pau i, de cop, per una d’aquelles voltes inexplicables que dona el subconscient, em vaig trobar enfora d’aquelles muntanyes: al costat del mar. Era a la Menorca de quan era petit, a cala Molí, devora de la que anomenàvem la caseta dels Enanitos. Però tot d’una me’n vaig adonar de que em faltava qualque cosa, que la correlació no era exacta: mancava la renou del mar que, por molt esmorteïda que t’arribi --i a cala Molí gairebé no es mou, el mar--, sempre la sents. La renou i la olor. Aquella salabror inexplicable que se t’enganxa al nas i t’omple els sentits de mar profunda. Olor d’algues, de verdet de llenegall, d’escata de peix acabat de pescar, de llaüt amarrat, de xarxa, de cornet i pitjallida. I a l’esquena, la pinassa i els llentiscles, la marina fins el voral. I els tamarells, arbres que s’estimen la mar, i s’acoten per venerar-la i besar-la amb amorosia.
Vaig obrir els ulls i no ho vaig poder evitar: em vaig sentir decebut. I mira que la muntanya m’encanta. M’agrada molt caminar pels boscos atapeits, plens de llums escolades i verdejants, per pistes que s’enfilen fins alçaries que a la nostre illa ni tan sols podríem somiar. En soldemà volíem pujar al Taga, un dosmil per a principiants. I és que jo ja no som el que era i ja no estic per escalades ni per costers massa empinats.
La mestressa ens va rebre i ens va donar de sopar. I quin sopar! Tot era de casa; fins i tot el pa. Boníssim! L’habitació també era encantadora, tota de fusta, antiga, però cuidada fins el darrere detall. I vam dormir tranquils, acollits per la calma de la muntanya, una calma que havíem anat a cercar. I jo, encara ple l’enyor de les olors de cala Molí, vaig somiar.
Quants en tenia? Deu, onze anys? Anàvem amb les canyes de suro cap el riu, a la pesquera del tamarell. Els esparralls ens esperaven. En Situs (a.c.s) i jo teníem les roques estriades des de principis d’estiu. Havíem fet pasteta amb formatge i no dúiem ni per bromejar: no feia falta. No record de què rallàvem, pel camí, però ell sempre en tenia qualcuna per contar. I jo reia, i l’escoltava. M’agradava escoltar-lo, en Situs, i veure’l pescar. Tenia un toc especial. Ben pocs esparralls li fugien; i si s’apropava qualque llissa, ben igual. I sempre en pescava més que jo, però tampoc m’importava. Eren aquelles estones, amb l’aigua escalfada del riu banyant-nos els peus, amb els crancs i les gambetes fent-nos joques mentre posàvem pasteta a l’ham, per les que jo anava a pescar. I pels esparralls, és clar, que n’agafaven ben prou. Tot s’ha de dir.
I les poques estones en que callàvem, jo aprofitava per aixecar el cap. M’oblidava del suro que s’enfonsava i escoltava el silenci d’aquell braç de mar que naixia o moria —mai n’he estat segur, d’açò— entre una simfonia de canyes i jonqueres, envoltat de tamarells i pinedes fresques. Un oratge inexistent onejava amb vergonya el canyar; mentrestant, qualque ocell valent sobrevolava la riba i es perdia entre un desgavell de branques. La cadència d’un motor se sentia des d’enfora i una pau immensa omplia el cor tendre de l’al·lot de deu anys que era jo.
Aquells capvespres eren dels millors, a Macaret. Plens d’harmonia, plens d’una serenor que, més tard, he cercat per tot i només he trobat on sempre l’havia trobat. Però, quan ho he fet, ja era una pau canviada, inestable, esgarrapada per força a un brogit que s’encaparra en deixar-nos sense allò que era nostro des de sempre.
I em vaig despertar amb una sensació de gran pèrdua. On era la meva pau? Vaig obrir la finestra que mirava a llevant i l’habitació es va omplir de llum. Encara no es veia el sol, que les muntanyes eren altes i el tenien ben amagat. Però la vida s’havia despertat, a St. Martí d’Ogassa. El arbres, que de nit havien mantingut el seu anonimat, s’havien convertit en unes nogueres precioses, en uns roures pènols enormes i en uns freixes llampants, que somovien les branques empesos per un oratge suau, gairebé inexistent. Un picot copejava un tronc i la renou de la seva feinada omplia la vall. Esquelles de vaques baixaven des de la muntanya; uns animals grisos, marrons i gairebé blancs. Un cavall vell i una somera esquellada trescaven davall del finestral.
Vaig respirar aquell aire fred de la matinada muntanyenca i, per un moment, vaig retrobar la pau que havia somiat. No era cala Molí, ni era Menorca. Era St. Martí d’Ogassa, comarca del Ripollès.
No deu ser tan enfora el mar de la muntanya, vaig pensar. Encara que aquí no hi hagin esparralls.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

MATINADA DE L'EMBARC - continuació.




Llinda de casa talaiòtica de Balariash (Sa Torre d'en Galmés) i habitacle intrior d'una de les cases. Fotos d'en Pep Gómez.
Amb aquests pensaments estava quan un sol tímid va començar a aixecar-se, tot enrogint l’horitzó de llevant. I tant absort em trobava que gairebé ni me’n vaig adonar de l’esclat de colors que va acompanyar l’albada; ni de que uns rajos escapats s’escolaven entre uns nivolats espessos a mitja alçada. Si hagués estat atent, aquell cel m’hagués mostrat que seria un bon dia per navegar, i que l’oratge ens empenyeria amb insistència, des de llevant.
El vigia de la talaia, un dels aprenents d’en Hàntish, era a punt d’acabar el torn de guarda. Em vaig adonar que em mirava d’amagat, fent esforços, però, per demostrar que no deixava de cercar possibles senyes de les talaies properes. No podia tenir més de dotze anys, l’al·lot, i jo, és clar, el coneixia; era un bon aprenent i es convertia en un foner de profit. Però no estava jo per coneixences ni per xerrades. Havia pujat per cercar solitud, per encalmar el neguit que m’angoixava. I l’al·lot, tot s'ha de dir, me’l va respectar, el desitg. Li ho vaig agrair amb una mirada i un somriure; ell va tornar a la vigilància, amb el pit inflat i l’orgull pels aires.
Em quedava poc per emprendre el camí de Màrish. Amb en Kàstysh i la resta de companys partiríem per posar-nos en mans del déus i enfrontar-nos al futur, al destí. Potser açò era el que m’havia empès a contemplar la sortida del sol. Tal vegada volia que el sol naixent m’omplís de la seva força, i que la mà de la Mare em dugués enlà, em protegís i que, sobretot, em guiés d'anada però, sobretot, cap el camí de tornada. Aquella era la força i la ventura que hauria de menester per mantenir-me en vida fins que el maleït destí volgués retornar-me.
De cop, el sol va sortir de darrere d’aquell nivolat que, fins aleshores, li havia amagat la cara. I els seus rajos van embolicar-me amb força. Faria calor per ser l'inici de primavera i, açò, no faria còmode el camí fins el port d’embarcada. Però, quan havíem tingut un camí bo de fer, noltros? I, des de quan ens queixàvem? Per açò ens havien entrenat, per suportar-ho tot sense obrir boca. Per açò havíem patit el fred i la pluja, les ventades i el sol més aclaparador de l’estiu. Per açò havíem sentit el braços aterrits i esgotats, el cos glaçat o suat fins semblar que se’ns desfeia. Però sempre se’ns havia demanat, se’ns havia exigit, que estiguéssim preparats per llançar i encertar, per defensar-nos i atacar, per sobreviure i vèncer. Tot era part del nostre entrenament, de la preparació que patíem des de ben petits, la que havia fet dels foners de les Balears els mercenaris més preuats de tot el Mar; els millors. I jo n’era un d’ells. I puc dir sense vergonya que n'estava orgullós de ser-ho.
Bàlash, em vaig dir, és hora de deixar de somiar, que n’Ainerís es deu demanar on t’has ficat. Així, idò, vaig fer una darrera ullada al llevant i em vaig acomiadar de l’al·lot vigilant amb una capada silent.
Com que ca ma mare era al costat de la talaia, amb dos bots m’hi vaig plantar. Em va sorprendre trobar mon germà assegut al portal, tot sol. Què fa, en Kàstysh? Com és que no s’està preparant? Estrany... Amb la mà dreta i la mirada perduda, acaronava el cap del ca portalà. Aquest, ajagut al seu costat, mantenia el caparró estalonat a les cames estirades, orelles relaxades, ulls mig tancats; se’l veia a gust, al ca. Era el de sempre, el de color daurat amb la punta de la cua negra. Aquesta peculiaritat havia fet que en Balèrish li possés un nom del que jo mai me’n recordava; Cuatacat o qualque cosa semblant.
—Kàstysh —el vaig treure de l’ensopiment—, què fas? A què ve aquesta cara? Avui és el gran dia!
—Res... Pensava.
—Per la Mare estimada! Molt malament has d’estar per enredar-te en pensaments, tu. —M’agradava fer-li bromes d’aquestes. Ets un homo d’acció i no de pensaments, li solia dir, així que no perdis el temps pensant i actua. Bromes que, per altre banda, ell sabia que eren per fer-lo enfadar. Era un joc entre germans i ens encantava jugar-hi. Com que vaig veure que no reacionava com sempre, vaig deixar les bromes de banda—: Jo també hi he anat, a meditar. He vist sortir el sol des de la talaia i sembla que m’ha anat bé; m’he animat un poc.
—No he dormit en tota la nit
—I ara voldràs que m’ho cregui.
—Que sí et dic. —Amb una ganyota que volia ser de broma—: Potser és que et noto a faltar. Tants anys de suportar-te i ara, ja veus...
—Si mai no te n’has adonat de si hi era o no. Sempre ronques com un porc.
—Però, què dius? Jo no ronc.
—No, que va! Kàstysh, de veres, que jo t’estim molt, però la renou més insuportable que he sentit mai és la dels teus roncs. —Però la seva cara em va fer veure que no era moment per bromes—. I ara, a veure, què et preocupa? Tindries d’estar content! Ens embarcam! Avui! No era açò el que volies?
—Saps què et dic, Bàlash? —Vaig interrogar-lo amb la mirada, tot animant-lo a continuar—. Sent que estic deixant coses sense fer, coses molt importants. Ara, quan ha arribat l’hora, tenc la sensació de que no és el meu moment, encara.
El vaig mirar estranyat. Què li passa, a aquest, ara?
—Però, Kàstysh, què et pot faltar per fer? Vas guanyar el Festival, el que vol dir que ets el millor foner de l’illa; ens embarcam junts, com sempre havies desitjat; tothom t’admira i en diuen meravelles, de tu. De veres, Kàstysh, no t’entenc.
—T’envejo, Bàlash.
—Què dius, ara?, —me’l vaig mirar estorat.
—No te n’adones que ho tens tot, tu? Ets l’hereu, i contra açò no res hi puc fer; a més, n’estic content de que ho siguis i per res voldria el teu lloc. Estàs cridat a ser el cap dels foners en batalla i sé que et guanyaràs allò que et correspon per naixement; tampoc és açò el que t’envejo, que saps que sempre et faré costat.
—Idò? Per què has d’envejar-me? No t’entenc.
—Perquè tens una cosa que jo mai no podré tenir, Bàlash. Tens una dona que t’estima i un fill que t’estarà esperant quan tornis. Jo sé que mai no ho tindré, açò; sé del cert que moriré sense dona que m’estimi i sense fill al que servar. Sempre seré un foner caparrut i solitari i, açò, m’entristeix, i molt; tant que m'he replantejt moltes coses, Bàlash. Ara me'n don compte de que me’n vaig massa prest, de l’illa, que si em quedés una altre estació, tal vegada apareixeria la meva Ainerís. Potser em casaria i tindria fills. Després podria anar-me'n tranquil; et cercaria on fossis i tornaríem a ser junts. —I mon germà va reposar el cap entre les dues mans, aclaparat—. Per açò t’envejo, Bàlash, només per açò. I no m’agrada gens fer-ho, però...
El ca va grinyolar i va provar de xuclar-li la cara; ell també se n’adonava del patiment de mon germà. En Kàstysh el va fer fora amb suavitat. Surt, deixa’m, que no estic per festes, ara.
—Idò, encara hi ets a temps. No t’embarquis. Queda’t fins la següent lleva. Saps que t’estaré esperant.
—No puc, Bàlash, ho he promès i, ara, no puc faltar a la promesa. M’hauries d’entendre millor que ningú. Tu tens un destí, però jo en tenc un altre: he de ser la teva ombra, l’escut que et resguardi del mal. Tu seràs l’heroi, Bàlash, i jo hi seré sempre, al teu costat. És el meu destí i no puc fugir-ne. Ja saps, els maleïts estels...
—Va, germà, que només seria una temporada. Els estels ho entendran. Després podràs ser l’escut i la javelina, la pedra i la salvaguarda del pobre desgraciat del teu germà.
Fent un esforç per sobreposar-se, en Kàstysh va afegir amb una veu que volia ser més alegre:
—Que no, et dic. Em tindràs que suportar, vulguis o no. Ens embarcarem a Màrish i, t’ho assegur: te n’afartaràs, de jo. Faig comptes no separar-me’n mai.
—Ja et veig, Kàstysh, —vaig voler continuar amb el to desenfadat que ell havia començat—, trobaràs una ibera preciosa, o tal vegada una d’aquelles celtes tant rosses i de pitarram generós. O una líbia d’ulls foscos i pell daurada. Què me’n dius? No t’agradaria? Ja et veig, Kàstysh, rodejat de fillets ploraners, que se t’escolen entre les cames i et fan tropissar.
—Ai, Bàlash, com t’ho agraesc; al manco proves de fer-me riure. I bona falta que em fa, que no me’n vull anar trist. —Va agafar el caparrot del ca i el va sacsejar amb força. El pobre animal va aguantar la carícia amb paciència, com sempre. Feien bo, en Kàstysh i aquell ca—. Potser tens raó i, més endavant i vés a saber on, trobaré la dona que m’enamori. I, tant de bo, tindrem un fill. I si el tenc, faig comptes estimar-lo molt, com no he estimat mai. Un fill, Bàlash, un somni...
Me’l vaig mirar fixament i no em podia creure el que veia. Aquells ulls foscos com la nit, que sempre s’havien mostrat tant durs i plens de determinació, estaven enfonsats i vessaven llàgrimes. En Kàstysh plorava! Germà... No em vaig poder contenir i el vaig abraçar. No sé que faria sense tu, Kàstysh; no sé si seria capaç...
—Obeeix el cor —li vaig dir—, fes el que et mani. I oblida’t de destins i d’estels.
En Kàstysh em va tornar l’abraçada, encara amb més intensitat. I, per molt que vaig fer un esforç per contenir-me, també se’m van saltar les llàgrimes. No, Bàlash, ara no has de plorar. Per açò vaig agrair-li que fos ell el primer en rompre el silenci.
—No t’he dit que ni rallar-ne, de deixar-te tot sol? No hi ha res més a dir. I, ara, tranquil·litzem-nos i eixuguem-nos el ulls, que si nostra mare ens veu, què creus que dirà? Trobes que se sentirà orgullosa dels fills que s’embarquen si els veu plorar?
—No vull ni pensar-hi.
I amb aquesta vam rompre a riure. Les llàgrimes se’ns van assecar i, així com estàvem, abraçats, vam entrar al casat tot cridant on sou, que ja hem arribat. El ca, esvalotat pels crits, es va enretirar. Amb un grinyol ploraner, es va ficar al cau i es va jeure amb el cap entre les cames. En Kàstysh encara va trobar temps per acotar-se i acariciar-lo. Sempre me’n recordaré dels ulls de l’animal: com li va agrair aquella darrera carícia! I és que en Kàstysh sempre ho va tenir, açò: sabia fer feliços als altres.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

MATINADA DE L'EMBARC: BÀLASH


Talaiot i santuari de Kòstash (So na Caçana). Foto d'en Pep Gómez.

No me’n podia envenir. Per fi havia arribat el dia. I, ara, què?
Era com si fes molt temps que la infància s’havia anat. I l’edat adulta, tant somiada i tant lluitada, m’havia despertat com el toc d’una pedra fonera, amb violència descomunal. De cop, els matins al costat de n’Ainerís se’m pansien com una flor primerenca, sense adonar-me. Els maldecaps de les decisions se m’amuntegaven i no sabia com desfer-me’n. Els capvespres amb els germans i les juguesques dels companys havien deixat de tenir sentit. Les pràctiques, les proves, tot allò que havia estat ma vida fins llavors; tot feia temps que ja no hi era. Mai m’hagués imaginat que fos tant complicat ser adult, i tant dur.
Alhora que tot açò succeïa, que les responsabilitats se m’acumulaven i enyorava la infantesa perduda, creixia un sentiment contradictori que m’empenyia a desitjar-les, les responsabilitats de cada dia. Perquè, ara, aquest cada dia també se m’acabava. El moment tant anhelat i, alhora, tant temut, havia arribat: la lleva havia estat cridada. M’embarcava.
I m’era molt difícil fer-ho. Però, com sempre m’havia dit ma mare, ets el fill del Bàlar i ho has de demostrar, cada dia, encara que et costi renunciar a les coses que més estimes. Per açò, davant dels altres, m’esforçava per mostrar l’alegria del que vol embarcar-se per lluitar, del que cerca la glòria, del que desitja tornar carregat de riqueses per engrandir la família. Era el meu destí. El destí..., sempre el destí. I no podia lluitar-ne, contra el destí; ningú pot fer-ho. Plegar-me’n, acceptar-ho i provar de treure’n profit. Res més.
Jo no era com els altres, prou bé que ho sé, prou que ho sabia. No tenia l’esperit dels companys, o l’eima d’en Kàstysh, que esperava la batalla per demostrar del que n’era capaç. I no és que tingués por del que em podia passar, d’un futur incert; ni pensar-hi. Sabia prou bé on anava. Sabia què havia de fer, i ho faria sense tremols. Però tampoc em delia per demostrar res. I llavors manco que mai. Llavors, que tenia allò que sempre havia desitjat, el millor que mai no m’havia passat. Tenia moltíssimes raons per no voler anar-me’n i tantes més per desitjar tornar!
Enrere, closa pels murs del casat, quedaria ma estimada i, amb ella, el fill que li omplia el ventre de mare. Nostre amor, treballat amb suor dia a dia, havia fructificat; com tothom esperava, per altre banda, i com noltros havíem desitjat amb bogeria. No sé si va ser l’aigua del Pou de la Mare o la passió dels nostres esforços. Tampoc m’importava gaire. El cert és que n’Ainerís estava prenyada i jo era l’homo més feliç del món. Aleshores, com podia deixar-los, ara? I ho havia de fer, no hi havia cap més remei. Però, com podia alegrar-me? Com podia unir-me a la felicitat dels que celebraven l’embarc dels herois?
I, amb ells, amb n’Ainerís i el petit que neixeria, també deixava tot allò que estimava: ma mare, el suport de ma vida fins feia ben poc; els germans petits, els riures i els escàndols de cada dia; i l’illa, aquest tros de terra que m’havia esculpit fins fer-me com era. Però, de vegades, aquest sentiment se’m feia contradictori. Illa estimada i terra que m’obligava a abandonar-la. Com s’entenia, açò? Així, idò, havia d’estimar-la o d’odiar-la per fer-me fora, a l’illa? Però, cada vegada que aquest pensament em venia, se m’apareixia el barranc des del penya-segat, amb les fondalades plenes de bosquines i de bísties que hi trescaven; les ones del canyar del prat d’Atauash i les dunes, on n’Ainerís i jo havíem aprés a estimar-nos; el mar, immens i aclaparador des de l’arrecerat del vigia; i la cala de Càsvish, foradada pels antics que cercaven el repós de l’eternitat. Com podia odiar-ho, tot açò? Com podia menysprear una terra que m’havia fet néixer i m’havia empès a ser el que era? Una terra que, malgrat tot el que m’havia fet patir, jo sabia que m’estimava. Deixar la Menor era un altre dels motius de tristor, i no el més insignificant. Estava segur que, aquesta terra, torturada per tramuntanades i eixuta de sequeres, m’estimaria sempre, i que m’acolliria quan tornés victoriós o, qui sap?, tal vegada envoltat per la boira fosca de l’oblit i la derrota.
Malgrat els auguris sobre el meu futur, jo no podia compartir la confiança dels altres. Cada vegada estava més segur de que aquell seria un camí ple de patiments i que, si per ventura arribava al final amb èxit, només ho faria després de molts entrebancs, de moltes amargures. I, en aquell moment, no n’estava gens segur de voler patir tant.
Aquest era l’estat d’ànim amb que m’enfrontava al darrer dematí a Balariash. Un esperit ple de dubtes i angoixes. I perquè no era capaç de dormir, ni tan sols escoltant l’alenar endolcit de n’Ainerís, vaig deixar l’estança i, encara nit fosca, em vaig enfilar a la talaia; des d’allà contemplaria l’albada de primavera, la darrera, amb el desitg de que aquella visió única m’acompanyés per sempre i encalmés el neguit que m’ofegava.