dissabte, 27 de març del 2010

L'ARENGA DEL MESTRE FONER



Escultura de foner balear -Mallorca-.

Un dia, quan faltava ben poc per a que els bàlar s’anessin cap el camp del Festival, el mestre foner reuní els elegits per donar-los els darrers consells. Encara que només eren sis els triats, tots els altres també l’escoltaven; açò sí, en un segon terme respectuós. En Hàntish se situà d’esquena al ponent per a que el sol que anava de baixa li ombregés el rostre; una de les manyes apreses per revestir-se d’autoritat. Certament, semblava que els rajos li naixessin de l’esquena i mostressin un ésser sobrenatural, fosc i clar alhora.
—Escolteu-me, joves foners! —cridà amb veu potent, fidel a la imatge sobrenatural que mostrava; imatge, però, allunyada de l'esperat en un cos revellit com el seu—. Silenci quan el mestre ralla! Sobre tot, voltros, els triats. Ben poc falta pel dia més important de la vostra vida: arriba el Festival de la Força! —Aquí sempre aprofitava per donar-li el toc de dramatisme que havia aprés que era fonamental—. Sou l’orgull dels bàlar de Balariash! I sereu l’enveja de la resta de l’illa! Ho sé. —Era el moment de rebaixar el to de veu per fer-lo més proper—. Sé que he sigut molt dur, però de res no haurà servit si un de voltros no torna com a guanyador. Recordeu tot el que us he ensenyat. I recordeu què significa el Festival: la culminació d’un any d’esforços, el premi pel bon treball. I ser l’imatge de la mateixa Força: un déu vivent. Qui no ho val, açò? Però el Festival és molt més que una culminació personal. Sé que ho sabeu, que us ho he dit altres vegades; l’any passat, i l’altre, i cada any. Però no em cansaré de repetir-ho; heu de tenir-ho molt clar —i un dit encorvat els senyalà un rere l’altre—. El Festival marca l’inici de totes les coses. La Mare es prendrà un repòs i ens deixarà en mans del seu consort, la Força. I és quan aprofitam per prepara-ho tot pel retorn de la deessa, perque ho trobi tot de gust i vulgui quedar-se entre noltros. —Per primera vegada es va permetre un somrís de complicitat—. El renaixement de la Mare, però aquesta és una altre celebració, molt més femenina, i noltros, ara, no n’hem, de fer res. Al Festival s’han de donar les gràcies per la culminació d’un nou cicle de vida. I per agrair-li-ho com ens ho demana li hem de demostrar que som dignes fills seus; li hem de demostrar que seguim son dictats, els de la Força. —Mirà fixament als joves de la primera fila—. Voltros sou els triats per oferir-li el millor de Balariash. Un de voltros tornarà com a vencedor; els ossos d’aquest vell mestre ho pressenten. Però heu de tenir molt clar que aquestes proves que tan bé coneixeu, aquestes proves que heu repetit mil vegades en aquest camp que ens envolta, no les guanya el que només és el millor amb la fona. Perquè el Festival és molt més que una simple competició. Destresa i habilitat, agilitat i resistència, velocitat i paciència, força i orgull, encert i, per damunt de tot, honor; tot açò s’ha de tenir per guanyar. Sense aquest honor mai aconseguireu res, joves foners. —En Hàntish rebaixà la veu fins a fer-la semblar la de l’avi que explica rondalles al net—. És com si fóssiu fills meus. Tu, Bàlash, l’actual guanyador, no sé si seràs tu o qualsevol de vosaltres —i la mirada els creuà de banda a banda, un rere l’altre una altra vegada; i tots sentiren un calfred—. Tots sabem que en Bàlash no està en les millors condicions. Sí, Bàlash, no m’ho pots negar. Calla i escolta al teu mestre! Però t’has recuperat prou bé per participar. Almanco seràs un mal de cap; t’hauran de vigilar i, així, quan no s’ho esperin, qualsevol dels altres els hi donarà el toc de gràcia. Per açò, escolteu-me bé, us heu de superar! Heu de ser millors que mai! La victòria és a les vostres mans. Heu sentit? Gílmash, Talèrish, Bórash, Kàlish, Kàstysh?
El mestre deixà a en Kàstysh, el més jove, per al final. No ho feu sense motiu, en Hàntish. Qualque cosa li deia que aquell al·lotot cepat, tossut i seriós tindria molt a dir en aquella edició del Festival.
Tot seguit, la mirada del mestre, enfosquida per l’edat i la duresa de tot el viscut, escrutà amb atenció la d’en Bàlash; hi cercava signes de desconfiança, de feblesa, però només hi trobà decisió. No sé si faig bé, es digué l’ancià. Vull mostrar seguretat però les dubtes omplen l’esperit de¡aquest vell. Hi si frissam massa? Podria esperar un altre any, en Bàlash; no li passaria res. Però no, ja està fet. Ara tocar confiar-hi. I, a més, coneixent-lo, segur que no hagués volgut esperar. Ferit o sà, en Bàlash volia participar-hi. Com dur-li la contraria a un jove tant obstinat?

dissabte, 20 de març del 2010

ELS DUBTES D'EN HÀNTISH


Vista de Sa Torre d'en Galmés (Balariash) des de migjorn. El camp en primer terme s'assimilaria al camp de pràctiques del mestre Hàntish. Foto d'en Pep Gómez.
El dies d’estiu foren lliscant lents i tranquils. La vida a Balariash continuà aferrada a l’ensopiment que imposava la calor sufocant, sense que cap fet destacable goses de trencar el tedi d’una vida ancorada a la monotonia. La recerca de pastures fresques pels ramats, la segada esgotadora de les espigues engroguides, la feinada de batre les garbes i el posterior emmagatzematge acurat del gra per omplir els sitjars. Allò era el més important: les reserves per tot l’any. Però també s’havien de cardar i filar els feixos de llana, netejar i adobar pous i cisternes, la collita dels fruits que maduraven sense treva i l’estivada dels horts. La feina dels artesans que no en sabia, d’estacions: terrissaires i assaonadors, fonedors i orfebres, picapedres i mestres d’obra. I, per suposat, el constant aprenentatge dels joves foners. Tot aquest garbuix de treballs continuà acumulant-se en la rutina dels bàlar durant la convalescència d’en Bàlash. Res no s’aturà per esperar-lo.
Pel seu costat, en Bàrcaj, el poll de falcó pel que en Bàlash s’havia jugat la vida i al que tots ja anomenaven el llamp d’en Balèrish —per en Púnish, però, només era el bitxo del marrec— havia crescut de forma espectacular; sempre sota les atencions del petit que no se’n separava ni un instant. El borrissol i el plomall desmanegat havia deixat pas a les primeres plomes, les quals havien nascut lluentes per convertir aquell pollet petit i lleig en un animal encara jove i per fer, però en el què ja es mostrava l’elegància dels falcons que regnaven als cels de l’illa. El vol d’en Bàrcaj encara era maldestre, de vegades incert, però l’alimentació que en Balèrish s’encarregà de subministrar-li, per moments excessiva, li feu guanyar un vigor que, al nial i al costat del germà avassallador, mai no hagués assolit. En Bàrcaj esdevingué un masclet no gaire gran, però fort com una roca. En Bàlash opinava que estava gras, que son germà l’encebava com un capó. El germà major gaudia amb els avanços de la rapinyaire i cada dia hi descobria un aspecte nou. Val a dir, però, que gairebé tots se’ls mostrava en Balèrish, el veritable ensinistrador. El petit, amb l’entusiasme que hi posava a tot, s’estava convertint en un falconer expert. Intuïció, deia ell, res més que açò.
En Bàlash no tenia gaire temps per falcons, i per açò se l’havia cedit gustós, al petit, molt més descarregat d’obligacions. El dia més important de l’any pels aprenents s’apropava. I amb aquella proximitat, el ritme dels entrenaments i la dificultat de les proves a que els sotmetia el mestre Hàntish s’havia incrementat; tant així que, si sempre havien estat esgotadores, ara s’havien convertit en impossible, vàlides només pels millors.
El joves que participarien al Festival de la Força s’esforçaven per arribar-hi en les millors condicions i, per açò, patien un entrenament específic i molt intens. El mestre foner sempre era estricte, però en aquell moment de l’any mai es mostrava satisfet ni amb els blancs assolits ni amb la forma de ferir-los. Els llançaments eren massa lents, excessivament desviats cap una o l’altre banda, massa alts o massa baixos; cap encert tampoc era prou de ple. El conformisme no existia pel vell instructor, i molt menys l’elogi.
Durant tot aquell temps, la ferida d’en Bàlash li havia impedit progressar com als companys, fins el punt de que en Hàntish temé que que no assoliria el nivell mínim per defensar amb garanties la victòria de d’antany. I açò que les cures i atencions de les guaridores, mare i filla, havien estat constants, i el procés de cicatrització del trau fou tan ràpid que semblà màgic. Però la recuperació de la força i la mobilitat eren una altre cosa.
—No t’hi veig per participar-hi, —dubtava en Hàntish—. Més val que cerqui qualcú per substituir-te.
—No, mestre, ni pensar-hi. Vos assegur que estaré en les millors condicions quan arribi el moment. M’esforçaré encara més.
—No ho sé, Bàlash. No...
—La guaridora diu que la ferida ja està curada, que ara només és qüestió de temps i d’esforç. Segur que...
—Açò és el que em preocupa: el temps. La ferida, bé, no em preocupa, però els que abans no et superaven, ara ho fan; açò sí que és greu. No hi arribaràs, Bàlash.
—No, mestre. No faig comptes quedar-me enrere.
—T’avís: si veig que no pots, no hi aniràs.
—D’acord, però ja veurà... Tot anirà bé.

dissabte, 13 de març del 2010

TORNAR


Cala Molí, des d'Addaia, un dels llocs on sempre faig comptes tornar. Foto d'en Pep Gómez.
Article publicat a S'Ull de Sol, març 2010.
A principis d’enguany es va jubilar en Miquel, immillorable company i bon amic. I he de dir que, d’entrada, em va fer enveja, molta enveja, tanta que m’hagués canviat per ell ulls tancats. Alaiorenc de soca-rel, dels de tota la vida, un bon dia li va tocat deixar ca seva a contracor. Però ara toca tornar, i aquesta vegada per quedar-s’hi.
Hi vaig rallar, amb en Miquel, de tot açò i, sobretot, de què sentia en saber que tornava a Menorca per sempre, per no tornar a agafar aquell vol setmanal. I em va assegurar que només una cosa sabia del cert, i és que encara seria més feliç. I me’l vaig creure perquè se li veia als ulls satisfets. Si fos jo, estic segur que la felicitat m’ompliria a vessar; de la nit al dia em convertiria en un homo nou.
Va ser després quan, pensant pensant, em vaig fer unes quantes preguntes i, a més, d’aquelles males de contestar. Estàs segur que te’n tornaries ara mateix, a Menorca?, em demanava. Estàs segur que no t’importaria deixar totes les coses que aquí tens sense tancar? N’ets conscient de que tot el que t’envolta és allò que has triat? I, allavonces, em vaig convèncer que jo, per bo o per dolent, no som en Miquel, i que, ara per ara, no tinc la vida organitzada per tornar i quedar-me, que per molt que me l’estimi, a Menorca, com mai podré estimar enlloc i que ca nostra ho serà per sempre, no podré tornar fins que la vida m’hi dugui. Ella, la vida, va ser la que em va fer creuar la passarel·la d’aquell vaixell de proa recte i bordes clavetejades, de cobertes pudentes i fumeral recte i enlairat (Ciudad de Alicante, es deia aquell tros de suro que, segons parer dels entesos, que d’aquests sempre n’hi ha, era molt mariner), i també la vida em va dipositar amb desgana a l’altra banda del mar.
Però, del que sí n’estic segur és de que, més prest o més tard, la vida m’ho retornarà: em durà enlà perquè els ossos vells que llavors tindré descansin tranquils, estones a Alaior i d’altres a na Macaret. Passejaré per sa Torre d’en Galmés i per Torralba, tot escoltant el silenci de la història que hi reposa; caminaré per Son Bou i, sobretot, seuré hores i hores davant d’aquest teclat. I sé que inventaré històries, i que m’ompliré l’esperit de paraules que sempre cercaran qui les vulgui escoltar, però a les que tampoc no lis importarà gaire quedar-se al calaix. I sé que llavors seré feliç, que ningú no ho dubti; doblement feliç, perquè tindré prop meu tot allò que més estim i em veuré envoltat de l’alè que sempre m’ha donat vida.

I jo, que em pensava que la cosa s’acabaria aquí, que les cabòries sobre la meva vida en tornar a Menorca estaven estotjades per una altra ocasió, sa meva dona va tornar a obrir la caixa dels trons. L’endemà de la festassa pel meu cinquanta aniversari, pet inclòs, va i em deixa anar, com si fos una càrrega de profunditat, que què haguessis fet si t’haguessis quedat a Menorca? Ho has pensat mai com hagués estat la teva vida si no haguessin decidit venir a fer feina aquí? Què haguessis trobat, a Menorca? De què faries feina? I encara més, t’haguessis casat amb la mateixa dona? I jo, us ho dic del cert, no vaig saber ben bé què contestar, i mireu que em costa quedar-me sense paraules –potser la ressaca hi va tenir molt a veure-. Què em demanes, tu, ara?, vaig contratacar, tot provant de muntar una defensa d’aquelles impossibles –“numantines”, lis diuen els castellans-, no veus que encara tinc el cap emboirat pels whiskys d’ahir vespre. Però ja sabeu com van aquestes coses: ella va insistir. Vaig provar d’acabar-ho amb un segurament hagués fet oposicions i ara seria profe d’institut, o vés a saber, potser funcionari, o jo què sé! I t’agradaria?, va seguir com un corcó. I sense pensar-hi, tot d’una vaig dir que sí, que per ser a Menorca qualsevol cosa. Però després qualque cosa se’m va disparar dins del cap i vaig afegir un qui sap pensatiu. Perquè, insistia ella, els teus fills, serien els mateixos? I t’hauries divorciat, a Menorca? Potser si la teva vida hagués estat diferent... I nosaltres, va afegir tot seguit –crec que aquesta era la pregunta clau, per a ella-, ens haguéssim conegut mai, nosaltres? A tu t’hagués cercat fins i tot davall les pedres més amagades del darrer recó del lloc més recòndit del món, i t’hagués trobat, ho sé, vaig respondre-li en un atac de poesia barata però sincera, que al final és la que val.
Gràcies a ella, al interrogatori, ara sé que no m’importa gens quina hagués estat la meva vida si m’hagués quedat a Menorca: hagués estat una vida que mai no existit ni existirà. Llavors, de què serveix pensar-hi? Del que sí n’estic segur és que, a Menorca o on fos, hagués tingut els dos mateixos al·lots que ara tinc (són bons al·lots, tot dos; sí, ja ho sé que no està bé que son pare ho digui, però què voleu?). També estic segur que, a Menorca o on fos, hauria trobat aquesta dona a la que tant puc estimar. Del que no sé jo si n’estic tan segur, és si ara, sense haver sortit de l’illa, podria escriure amb l’enyor amb que ho faig o si podria sentir-la alhora tan a prop i tan enfora.
Crec que són la distància i aquest enyor les que m’han empès a escriure la majoria de coses que he escrit, que escric i que faig comptes escriure. Però, deixeu-me que us faci una confessió: no m’hagués importat gens provar-ho. Escriure de Menorca i des de Menorca ha de ser meravellós.

divendres, 5 de març del 2010

EN BÀRCAJ, EL FALCÓ.


Kisbis tenia fama benaguanyada de no aprofitar-se de la gent. Mai demanava un preu tancat, i només li pagava qui podia. I, per açò, moltes vegades es quedava sense cobrar. Deien d’ella que era un model de bona dona, que no n’hi havia de millor, però també deien que així mai no en sortirien de pobres, a ca la guaridora. Però, malgrat tot, se’n sortien; vivien del seu treball. I si per una vegada havia tingut la sort de topar amb qualcú com jo, d’una família amb prou hisenda per pagar, benvingut sia; per què desaprofitar-ho?
Malgrat aquest anar passant, era evident que les possibilitats de prosperar de la guaridora eren mínimes. Tenien gairebé res per a mercadejar; els camps de la família havien canviat de mans. Un reduït ramat de cabres els hi donava llet i formatge; prou per les menges de cada dia però per res més. I, per sort, també els hi quedava l’hort, del que se’n cuidava la mateixa guaridora. Per açò no m’estranyava que na Kisbis em cuidés com ho feia: jo era clau pel futur de la seva família. Després d’haver confirmat amb ma mare nostre prometatge, aquest futur havia mudat. Ca la guaridora emparentaria amb la casa del Bàlar, la més important; l’horitzó s’havia asserenat. Per un afortunat cop de timó, la nau de la guaridora, tan antiga com el mateix clan, reprendria el rumb que li pertocava, per llinatge i per rang. I jo, que estava profundament enamorat de n’Ainerís, me n’alegrava.
—Veig que t’has avançat, Bàlash. Venia a dir-te que t’aixequessis. Ara toca enfortir les cames, caminar. Com que pel pati seria poc voltar, quan es posi el sol et deixaré sortir; però just una passejada i t’acompanyarà n’Ainerís. Podriau vorejar la murada de a prop. I com que no trobareu ningú, res d’explicacions. Però, escoltem bé, foner capbuit: no vull ni un esfors. Així que, si et canses, li dius a ma filla i us retureu, o t’hi agafes i que t’ajudi a caminar. D’acord?
—D’acord. Obediència total. Si se’m permet, voldria preguntar..., i els meus germans? Què no han vingut?
—I tant! Germans i una caterva de companys atemorits. Els he foragitat de males maneres, que tinc una fama per mantenir. Les amenaces d’encanteris els ha fet fugir corrents; menys el petit. Com es diu?... Balèrish, sí; quin al·lotet! No se’n volia anar sense rallar-te d’un tresor que duia amagat al sarró: un pollet de falcó.
—Sí, en Balèrish..., no el coneixeu bé. No creu en màgies, només amb allò que pot entendre i tocar. Però, per contra, s’empesca unes històries... A jo m’agrada que me les conti. Què dieu, guaridora? Te raó, en Balèrish, de no creure en màgies?
—De vegades és bo de fer creure allò que som incapaços d’entendre, allò que no sabem explicar. El món en té, de secrets, fill meu, i qualcuns prou amagats; qui sap, potser... Però, rallant d’encanteris..., en Balèrish estava encantat! Quan tots han marxat, m’ha dit que no passessis pena per en Bàrcaj; crec que m’ha dit aquest nom. Sembla paraula nurair, veritat? Me l’ha ensenyat i..., per la Mare, que ho és de lleig! Vols dir que valia la pena gairebé deixar-se matar per un animaló com aquest?
—Serà meravellós, guaridora, segur! No l’heu vist mai, al falcó, volar?
—Què et penses? És clar, que jo també surt al camp. I amb açò tens raó, el falcó és veloç, i molt elegant.
Mentre la guaridora rallava, jo no podia fer una altra cosa que riure’m de la ocurrència d’en Balèrish. Ja l’hi havia posat nom, al falcó. Bàrcaj, el llamp; molt apropiat. Així era com anomenaven n’Amílcar a Ibèria. Un bon auguri, a bon segur.