dilluns, 30 de setembre del 2013

Barba-rossa, de Joan Pons

Portada de Barba-rossa

Joan Pons


El meu germà me l’havia recomanat amb entusiasme i jo li havia promès que el llegiria. Però no ha estat fins no fa gaire que no l’he pogut aconseguir. Cap llibreria no el tenia, ni en format paper ni en format digital. Però per fi l’he trobat; a Amazon, per sort, els quedava un exemplar. En tres dies l’he tingut a casa i en dos me l’he llegit.
Aquest tresor tan mal d’aconseguir és “Barba-rossa” (Les ales esteses, 202, Ed. La Magrana, 2ª edició del 2007), una magnífica novel·la de l’escriptor menorquí, de Ferreries, Joan Pons, un autor de llarg recorregut, molt premiat i una veu indispensable dins del panorama literari en llengua catalana.  Un referent, vaja.
   Barba-rossa és una novel·la de plenitud i no és, de cap manera, una novel·la a l’ús. De temàtica històrica (pren el nom del pirata Barba-rossa, el qual assolà la Mediterrània durant el segle XVI), no és una novel·la històrica com solen ser les novel·les històriques: és una obra carregada d’un ritme especial, una veu que te contagia i t’atrapa des de la primera línea, uns sons que t’empenyen a llegir-la en veu alta, com s’ha de llegir la poesia. Barba-rossa, tota ella, és música i color i, per què no, poesia.
   Podria destacar mil fragments que hauria pogut signar el millor dels poetes, però després de tant de subratllar i marcar fulls em costa decidir quin incloure com a mostra.  Potser aquest: “De sobte, els peixos de colors empal·lidiren. Les arboces madures es tornaren blanques. Els raïms de llentiscle es convertiren en grans de glaç”. O per què no aquest altre, per molt que relati una crueltat: “Aviat van començar a rompre les portes embarrades i van entrar a les llars per les finestres i per la boca dels fumerals. Bruts de sutja i de sal posaven les mans damunt les nenes i els infants i els violaven sense respectar el sexe ni les edats”. Perquè és així, sí, tant fa que Joan Pons ens parli de bellesa: “El moll era una piuladissa constant i el seu refilat acompanyava les falues, les tartanes i les galiasses quan es feien a alta mar...”, o que descrigui al malvat: “Càustic, astut, maquiavèl·lic i malvat, Barba-rossa va dispensar als missatgers una perversa mercè: només respectaria deu llars”, el ritme i la paraula adient són el regnes d’aquesta novel·la.
   Podria anomenar altres recursos que Joan Pons emprar de forma magistral (unes enumeracions fantàstiques, per exemple) però no voldria fer-me pesat amb les lloances. No cal. Deixeu-me afegir que, a més, Joan Pons en cap moment no renuncia a una menorquinitat, a un us del llenguatge amb girs menorquins, que, per a mi, que sóc un menorquí convençut que intenta escriure amb aquest deixat, el fa doblement interessant.

   Només em falta afegir que si no heu llegit Barba-rossa, de Joan Pons, llegiu-lo, si us plau.

diumenge, 8 de setembre del 2013

Sa posada - S'Ull de Sol, agost 2013


Article publicat a S'Ull de Sol, agost 2013

Ell ja no travessarà el passadís de ca sa mare, tan interminable i carregat de portes que només els de la casa sabien què amagaven; indrets secrets, qui sap si plens d’esperits incansables. No, aquell St. Llorenç seria el primer en què, després de cinquanta anys d’habitar-la, ca seva de tota sa vida no l’acolliria com l’havia acollit fins llavors.  
   Ses festes omplien ca seva de gent, d’aquella alegria que es desferma camí de Completes. S’havia convertit en un aturador imprescindible pels amics, per qualsevol conegut que hi volgués fer posada. Tots hi eren benvinguts, fins i tot els que hi entraven d’afegitó, que n’eren ben prou. Al final del passadís enfosquit s’obria la sala on ells paraven taula. Allí s’amuntegaven tots, fins que hi cabien, pomada en mà i mos a la boca. Entabanats de suor i de festa, reien i cantaven fins que els llibres de les prestatgeries, els quadres i les fotos de la família també reien i cantaven amb ells, empeltats de tanta alegria. Sí, la casa en gaudia, de la festa. Les formatjades, els panets de camot, de sobrassada i de formatge, les coques de verdures i els pastissets, escortats en tot moment per bòtils de pomada, d’aquella tan granissada, eren els responsables de que, qui abandonava aquell racó de bulla i harmonia, sortís al carrer carregat d’una alegria que aniria escampant fins dalt St. Pere Nou.
Es Camí Nou, cap a Completes.
   El més important però, era que l’esclat de joia de St. Llorenç rejovenia ca seva com no la podria haver rejovenit cap altre cosa. Aquella casa envellida, mancada d’endreçaments, prenia un caire diferent gràcies a aquelles hores en què la festa li havia omplert les entranyes. Potser només era una sensació, però després de St. Llorenç, ca seva semblava més lluminosa, més ample, fins i tot més polida i més seva. Potser és que s’havia empeltat de les ganes de viure que, incògnites, guaitaven des del fons dels bòtils de pomada i que, tots, aixeregats, maldaven per descobrir.
   Ara, però, en aquestes festes, ell ja no podrà travessar el passadís, ni arribarà a la sala entaulada. Ara ja no ho és, ca seva. La placa de sempre, la de son pare, ja no orna la porta i, a l’enfront, hi mana el cartell d’un mestre de cases. Quina sort que tens, pensa ell cada cop que hi passa, t’enjoveneixen. I es diu que la vida no s’atura i que no en sap, d’enyorances. I es promet que trobarà una altra posada, i tant que la trobarà. Un altre lloc on cantar, on menjar qualque formatjada, i on beure un bon glop de pomada, sí, d’aquella tan bona, tan granissada.
       


La Força dels Anhels, nou tast, noves fotos

L’endemà, quan el sol encara no cremava, les cabres ja trescaven per les pissarres dels penya-segats. Els bens, més prudents, rossegaven tot allò que provava de brotar pels costers de vora mar, tot just uns secalls d’aladern i quatre herbes esgrogueïdes.

   En Primer, però, ni se’n cuidava, del ramat. Amb el sarró esgotat, caminava de na Rodona al Sivinar, coster amunt, coster avall. I cada vegada que arribava dalt del coll d’entre cales, guaitava cap a mar. 


A dessota, el baldreig començava a emblanquinar el lliser. Per què no se’l podia treure del cap, aquell escull, aquells colors que tant li havien cridat l’atenció? Tanmateix, els ulls també se li anaven cap el camí de Dai.