LA DECISIÓ D'EN GUIXER

Port de Llevant. Any 123 a.c. (Maó).


En Guixer estava desesperat. Perquè tot allò? Per a què tant patir? Què en trauria d’aquell martiri? I no trobava respostes; estava perdut, sol de nou, envoltat per les tenebres de la incertesa.

Després de deixar enrere la cabana del penya-segat, amb el cos del centurió Quint Arpini dessagnant-se amb el coll obert de banda a banda, en Guixer es va sentir desorientat. Mentre havia tingut aquell romà menyspreable al davant, l’ànim se li havia mantingut ferm, alt, amb totes les ganes de lluitar intactes, fresques i deixondadores com la nit que ara l’envoltava; és sentia capaç de remenar-ho tot per trobar na Daínia. Però de cop, el món se li havia caigut al damunt.
Seguint un impuls mal d’explicar, ses passes cauteloses l’estaven duent a la colàrsega, al tancat del presos; i és que la promesa feta a na Keta li pesava tant com les enormes pedres centrals del més gran santuari. I mentre feia camí, esmunyint-se de mata en mata i de rocam en rocam, en Guixer s’anava adonant del què havia fet. Havia mort un centurió, i no un qualsevol; aquell Quint era el de la guàrdia, el cap del vigilants del tancat. Just sortís el sol, la seva absència no passaria desapercebuda. Així, idò, d’aqui no res tothom el cercaria; tot d’una els tindria a sobre.
De fet, en aquell moment, amagat vora el penyal de marès, amb el polsim de roca desfeta caient-li des de dalt com si fos una feble nevada i a redossa d’un matoll d’aladern, en Guixer meditava. El més bo de fer, es deia, seria deixar-me de sentimentalismes i pujar a la ciutat, oblidar-me de promeses fetes en moments de debilitat i dedicar-me a la tasca a la que m’obliga la fidelitat al cap.
Però per molt que s’intentés convèncer, en aquells moments dubtava, i molt. Com sempre que se trobava davant d’una decisió compromesa, se li apareixia la imatge de n’Alena. I sense adonar-se, començava a rallar-hi. Què faig, Alena? Ja sé que és ta germana, i que te l’estimaves molt. Jo també me l’estim, què et penses? És ma família! Però, com m’ho faré per cercar na Daínia si tenc que anar estirant-la? Està molt dèbil, Alena, bonibé ni pot caminar. Com vols que me segueixi el pas?
I després en Guixer escoltava, atent però alhora atemorit, esperant una resposta que no arribava. No tenia clar què li provocava més ànsia, si esperar la veu d’alarma i que tota la guàrdia sortís a cercar-lo o l’anhel per la veu de n’Alena. La necessitava aquella veu, per tranquil•litzar-se, per a que li aconsellés què fer.
Aquí, els guàrdies me trobaran amb facilitat, es deia; massa prop de la maleïda cabana, i només amb el miserable refugi del penyal, la foscor i l’aladern. Així, idò, decidí que tenia que moure’s, cap a munt o cap avall, però era urgent fer-ho. Ara és el moment; ralla’m, Alena. Diguem què faig; no ens sobra temps.
Dalt del penyal i per l’esquena, li ululà un mussol solitari; un de petit, d’aquells que es confonen amb les branques nuoses i que no els veus fins que no els sents. Quanta estona feia que l’aucell observava al jove atemorit?
Espantat, en Guixer es girà de cop per intentar esbrinar què era i d’on venia l’inesperat renou. Però el mussol no feu esment de prendre el vol, ni tampoc semblà que s’atemoria per la proximitat del intrús.
Va ser llavors, quan en Guixer sentí que aquells dos enormes ulls, plens de llum i de vida, se li clavaven a l’ànima. I pensà que només podia ser n’Alena, encarnada en l’animal; perquè aquella pau, aquella tranquil•litat que se li estava instal•lant al cor, tan sols podia crear-li s’estimada. Alena, ets tu? Perquè no em deies res? On eres? Perquè t’amagaves?
El mussol girà el cap d’aquella manera que només ells ho saben fer, com si li faci tota la volta. No, Alena, no deixis de mirar-me; queda’t. I aquella mirada inquietant se fitxà de nou al jove, tan profundament que li provocà alhora un estrany desassossec. I en Guixer pensà, i si no és n’Alena, i és l’esperit del romà que cerca venjança?
Negant-se, però, a pensar que la pau que primer havia sentit l’hagués provocat un esperit venjatiu, en Guixer tornà a dirigir-se a n’Alena. Perquè no em vols dir res, Alena estimada?
I llavors, de cop, els sentits se li aclariren, i l’escoltà clarament. L’udol es convertí en paraules i, aquestes, prengueren sentit. Sí, era n’Alena. Com ho havia pogut dubtar?
Saps de mai t’oblidaré, estimat Guixer; no ho faig ni ho faré. Era ta dona en vida i encara ho som. Sempre ho seré. Però no pots esperar que, cada vegada que dubtes, et digui què has fer. Deixa’t endur pel cor; fes el que et mani. I no contis amb que és ma germana, pensa que és qualsevol. Fos qui fos, tindries en compte el que li vas prometre? Podries tancar els ulls amb pau la resta de ta vida si, al manco, no l’anessis a veure i li expliquessis perquè no la pots alliberar? Series capaç de deixar morir una esperança? Guixer estimat, decideixis el que decideixis, quan li expliquis, ella t’entendrà. Recorda’t que és ma germana i, com feia jo, buscarà el fons de les teves raons, i el trobarà. Sé com ets, Guixer; som ta dona i ningú et coneix millor que jo. Sé que faràs el que has de fer. I jo sempre t’estimaré, per açò i per tot.
I el mussol emprengué el vol; un vol pausat, silenciós, que se’l endugué fins la foscor del barranc. I en Guixer altre vegada quedà sol. Però ara amb un somriure que l’il•luminava el rostre. Perquè n’Alena li havia rallat! Seguia estimant-lo! No l’oblidava! I podia haver-hi res més important que allò?
Com havia fet sempre i com no deixaria mai de fer, seguiria el consell de s’estimada. Què li deia el cor? És clar, com ho havia pogut dubtar? Aniria fins el tancat, buscaria na Keta i l’alliberaria. Després, qualsevol cosa podia passar.

Sabia com arribar-hi sense que ningú s’adonés; fins i tort tenia clar on cercar les claus de les cadenes. Per açò, no li va ser complicat esmunyir-se sota la tanca com la nit anterior per arribar on era el manat de ferros; penjaven a la garita del vigilant. Havia decidit que si tenia que matar de nou, ho faria; què més li donava després del centurió.
Com s’imaginava, el guardià dormia com un a nadó, segurament confiant en què ningú podia arribar fins el cor del poder romà sense cridar l’atenció. Se sentien segurs a la nova capital, els maleïts invasors. Però aquella seguretat li costaria la vida al desgraciat. La mateixa fulla esmolada que havia vessat la sang d’en Quint, esquinçà la carn d’aquell coll com si fos de sèu, i la sang fosca regalimà per la mà d’en Guixer, calenta, enganxosa i repugnant.
El manat de claus, grans i rovellades, penjaven vora la banqueta on seia el mort. Amb molta cura, les agafà maldant que no fessin renou. Els companys del dormilega dessagnat tal vegada no ho eren tant i, qui sap, potser estaven més alerta.
Després tot va ser fàcil, i trobar na Keta ni li va costà gens. L’al•lota jeia on l’havia deixat, en la mateixa postura, com si no hagués passat un dia des de llavors. Les mans enlairades li sagnaven pels braons engrillonats, i el cap cot i tombat a l’esquerra amagava la cara rere els cabells llargs, extremadament bruts i esvalotats.
Encara és fermada; açò vol dir que és viva, se digué en Guixer alhora que la tocava amb cura. Sí, està calenta; és viva.
—Keta, desperta. Keta. Som en Guixer, desperta.
El cap de la jove just es mogué per mostrar uns ulls mig tancats. Cercles moradencs els envoltaven com a mostra de que, també aquell dia, havia patit els maltractaments dels captors; malauradament qualcú s’havia divertit amb ella.
En Guixer maleí de nou als romans, però no se permeté mostrar els sentiments; no volia que na Keta s’adonés de la llàstima que li feia el seu aspecte.
—Guixer —mormolà per fi l’al•lota, fent evident tot el que patia—. Ja no t’esperava. Pensava que te n’havies oblidat.
—Mai, Keta. Saps que sempre he complert les promeses. Ara, t’amollaré i vindràs amb jo.
—Guixer, no podré. No veus com estic? Ahir altre vegada; no sé quants eren. No puc més.
—Vindràs, i tant que vindràs. No et pens deixar en mans d’aquests maleïts.
—Saps perquè encara estic viva, Guixer?
La mirada del jove va ser tan interrogant que, malgrat el dolor, la presonera mostrà un somriure dolç, que, a en Guixer, li va recordar dolorosament el de l’Alena.
—Ma germana m’ho ha dit; espera’l i després fes el que vulguis, m’ha dit.
—I a jo m’ha dit que fes el que me digués el cor. I açò estic fent —respongué en Guixer, alhora que, sense perdre temps, començava a deslliurar-la, tot provant les claus fins a trobar la bona—. El cor m’ha dut fins a tu. I ara, marxarem junts; per noltros i per n’Alena.
—Sí, per n’Alena. —I na Keta inspirà profundament abans d’afegir—: Gràcies, Guixer, però ja és tard. —I el cap li tombà endavant, i els cabells tornaren a cobrir sa mirada dolorida.
Perquè na Keta havia mort, consolada, per fi. I en Guixer començà a plorar, de nou desesperat.

OLORS DE NA MACARET

Article publicat a S’Ull de Sol - Novembre 2008

Un altre estiu, com sempre, gaudint de la visió de les illes d’Addaia trencant el blau del mar just on el marí s’ajunta amb el celest en un brusc intercanvi de tonalitats pures. Als peus dels penyals i fins les Aigües Verdes, els fons maragdes es veuen esquerdats per foscos bancals de posidònies, creant un mosaic d’intensitats impossibles de descriure amb aquestes, les meves pobres paraules. I al ben mig d’aquesta simfonia de colors, com si d’un esser mitològic es tractés, sorgeix Na Carabó, escull de roques ennegrides per les turmentes, lliser amb història antiga i real ambició d’illot, ara reconvertit en cau de gavines de bec vermell i amagatall de sargantanes úniques.

Quans anys fa que veig el mateix paisatge? Quans estius que me renovo amb la seva puresa? Crec que encara que volgués recordar-me de la primera vegada que en vaig gaufir seria impossible; i és que no pots discernir el quan de moltes coses amb les que has nascut. I jo, el paisatge de Na Macaret, l’he vist tota la vida, molt abans de tenir just un poc de seny.
A ca nostre sempre vam romandre a Na Macaret, no sé si, fins i tot, d’abans de jo nàixer. Ben cert que qualque any vam “desertar” cap Alcaufar o s’Arenal d’en Castell, però només van ser interludis agradables però aïllats, mai estades amb projecció definitiva. Com a definitiu, mon pare només entenia Na Macaret, sa barca i es serrans.

Ara, quan torn a omplir-me d’aquesta tranquil·litat per poder suportar altre vegada un munt de mesos sense gaudir de l’horitzó que més estim, intent recuperar records perduts, els més enfonsats, tant en el temps com en la memòria. I curiosament, m’adón que no son imatges el primer que se’m presenta, si no que son olors, aromes d’infància, flaires mig esborrades pel temps.
La primera i tal vegada la més obvia d’aquestes sensacions oloroses, però no per açò la manco important, és la flaire de les xarxes assecant-se al sol després de dies calades per culpa de les tramuntanades de finals d’estiu. Llavors, quan els llaüts, fermats als molls de fusta de la cala, les gitaven de mans d’aquells pescadors boni negres per l’implacable sol i els esquitxos salats, semblaven pesos morts, feixucs de tanta bavera com tenien. Era un moc verdós que ho empastifava tot. I a jo, aquella mena de porqueria m’omplia d’infantil i estranya curiositat. A més, entremig d’aquella verdor enganxifosa, sorgien restes mig podrits dels peixos mosegats pels que havien tingut més sort que ells i havien fuit de la mortal trampa; res de profit.
I aquells homos, que a jo me semblaven veritables gegants de llegenda, feinejaven descalços, ben calat el capell de palla, calçons arromangats i samarreta imperio bruta de mil taques. Braços alçats, esclarien i estenien les xarxes infestades damunt les roques, conbfiant en que el sol faria la feina.
I és aquella olor a la que em referesc, la de quan les algues començaven a assecar-se (idò, eren algues aquella bavor verdosa). Era aquell un aroma especial, diferent a tot el que havia sentint fins llavors, molt de mar, sorgit directament de les profunditats més desconegudes, com si tota aquella blavor immensa que ens espiava amenaçant i carregada de secrets que no volia deixar descobrir, se’ns hagués ficat al nas, com a càstig per intentar robar-li ves a saber què del seu ventre inviolable.
Llavors, amb el pas dels dies, aquella olor penetrant s’esvaïa, poc a poc, diluïda pel sol i la brisa. I quan els pescadors espolsaven les xarxes per deixar-les netes per la següent calada, s’aixecava un polsim que se’t ficava al nas de forma ofensiva, però res a veure amb l’olor tan intensa d’abans.
Ves que hi feia jo al costat dels pescadors mentre netejaven les xarxes! No tenia res més a fer que emprenyar-los? Ja m’ho deia ma mare, “no los molestes, que están trabajando”. Però ells em somreien, i segurament em feien bromes grolleres en relació a aquella olor, que per la majoria devia ser desagradable. Però és que el que ells anomenaven pudor a jo m’agradava; i ara, recordar-la, em reconforta. Crec que ja vos he dit qualque vegada que era (i crec que encara ho som ) un poc raro.
Tal vegada per açò, llavors, ensumant com un ca, cercava restes de l’aroma entre les xarxes plegades i ja llestes per calar, al cordam i als capcers, fins i tot en les desgastades bordes i quarters dels llaüts i les plegades lones de les veles. Però ja no era el mateix. Sí que hi era, però molt difús. I no, no era el mateix.

Per sort pels pescadors, aquella fortor de bavera assecant-se només la sentíem una o dues vegades cada estiu (si eren més, malament!), però els meus sentits infantils, de fillet de no encara set anys (llavors van deixar la cala per anar a Cala Molí), no l’oblidarien mai. És una de les olors de la meva infància més feliç.
Tal vegada els pescadors de Na Macaret (els que hi queden) encara la pateixen aquesta molesta bavera; segurament. I, pot ser, els seu nas acostumat no deu sentir-se ofès per la pudor de quan se descompossa. De totes maneres, sigui com sigui, pobres, quina feina més dura la seva!
I ara, jo, reconvertit en urbanitas a la força, allunyat de la realitat quotidiana d’aquesta gent, l’enyor aquesta pudor. Pot ser és una contradicció? Jo crec que no. Només és un record.
I n’hi han més; més dolços i agradables, més casolans i familiars. Però açò serà un altre dia.

PRIMERS RECORDS

Article publicat a S’Ull de Sol. Agost 2008.

Segurament hi ha diferents teories per explicar perquè no tenim records clars de la nostre més tendre infantessa. De tota manera, ja es sap que els especialistes troben temps per estudiar-ho tot i no crec que aquesta sigui un excepció. Si jo no ho sé, tenc que reconèixer que és per pura ignorància.
Però en aquest moment no m’importen gaire aquests motius, ni les explicacions raonades dels psicòlegs i altres terapeutes del ram. De fet, ja coneixem la complexitat de la ment humana i d’açò no en rallarem ara, ni tampoc de les seves implicacions filosòfiques ni racionals. Repeteixo, no. La meva intenció és que no em deixeu tot d’una, per cansat.
El cert és que bona part d’aquesta vida “sense records”, la inicial, la més tendre, la del nadó, la tenim ben coberta pels altres, pel què ens han contat mil vegades sàvies, pares, germans, o, fins i tot, aquelles tietes ralladores que no callen mai. Normalment son anècdotes, situacions gracioses, descripcions deformades (segur!) de com eres o de què feies; un poc de tot.
De jo deien que, de ben petit, era rosset, grassó, que sempre tenia gana i que era molt bon fiet (mumare, es clar). Per altre banda, els germans deien que era un ploraner insuportable. Ja ho veis, un munt d’informació que segurament es tan desenfocada com ben intencionada, tan real com magnificada pel temps i els sentiments.
Però tampoc era d’açò del que jo vos volia rallar. No sé com m’ho faig, però, quan començ a recordar, vaig enganxant una cosa amb l’altre i no sé on aturar-me. El que jo volia, i no sé si ja he arribat tard per aconseguir que m’escolteu, és rallar-vos de les coses que només recordes per tu mateix, d’aquella mena de flashos que ningú t’ha explicat però que saps del tot que son certs. Son poques coses, tot just refets aïllats i puntuals que, per si sols, no conformen cap mena d’història. Per jo, aquests records son tan importants que he fet un esforç per separar-los dels altres, dels explicats i, sobre tot, per reviure’ls. Segurament per voltros no ho seran d’importants aquests primers records meus (per qualque cosa son només meus), però penseu amb els vostres. Imagineu els primers record segurs que teniu, aquells que només provenen de voltros, i segurament trobareu coses amagades i precioses. I, encara que semblin intranscendents, petites coses, seran vostres; única i exclusivament vostres.

Tal vegada aquesta que vos contaré no és ben bé la primera imatge mental que tenc gravada, però el consider un dels instants més feliços de la meva vida.
Aquell va ser el darrer estiu que va viure sàvia materna, “la abuela Consuelo”. Jo devia tenir dos o tres anys, i llavors, com cada any, mon pare va llogar una caseta per passar l’agost. I aquell estiu li va tocar a Alcaufar.
Ben pocs records tenc d’aquell agost, però hi ha una cosa que mai oblidaré: l’imatge d’un pati amb una barana de pedra seca rematada per un emblanquinat. I aquell pati era ple de pins (o, al manco, a jo m’ho semblava), i davall d’aquells arbres tant alts, mumare hi treia a prendre la fresca a sàvia Consuelo. La pobre dona ja devia estar molt malalta, ja que anava amb una cadira de rodes que, per cert, a jo em feia bastant d’oi: era com de bova i fusta, i amb un forat al mig per posar-hi l’orinal. Després, durant molts anys va rodar per ca nostre aquella cadira, pel que vaig poder-la inspeccionar a consciència, i, per fi, fins i tot em va agradar.
El capvespres, quan sàvia prenia la fresca, mumare em seia damunt la falda per que em servés una estona; supòs que així la feia feliç. I, no ens enganyem, també m’hos tenia entretinguts a tots dos. Jo sé del cert que m’estava tranquil damunt sàvia, com sabent que la pobre estava malalta i no l’havia de destorbar massa.
Qui sap, tal vegada escoltava embadalit les seves darreres paraules carinyoses, que en el seu valencià (era de l’horta, la dona) segurament em sonaven ben estranyes. També voldria pensar que ella i jo sentíem, en silenci, la renou de les branques quan es movien bressolades pel vent de l’estiu, o aquell concert de cigales cantant monòtona i interminablement el seu reclam estiuenc. Tal vegada qualque pardal atrevit venia a menjar al nostre costat, sense cap por d’aquells dos estaquirots bocabadats, o potser era una gavina la que creuava el cel del capvespre amb vol suau i xiscle estrident.
Podria haver passat tot açò, però també pot ser que passesin tantes coses, tants instants meravellosos, que imaginar-los seria etern. Tal vegada va ser així, etern i meravellós, però jo no ho sé. Els meus records s’acaben aquí. Jo damunt sàvia, content.

Moltes vegades hi he tornat a Alcaufar, intentant localitzar la caseta i els pins. Moltes vegades he pensat que l’havia trobat, però mai n’he estat segur. Tampoc record res més d’aquell estiu, ni si me banyaven al mar, o si me deixaven a l’arena davall l’etern para-sol, per molt que m’ho hagin contat mil vegades.
Tampoc sé per mi mateix si sàvia es va morir prest després d’aquell estiu (sí que ho va fer, pobreta), i tampoc vaig patir el colpidor dolor familiar d’aquesta mort.
Sembla ser que m’he estimat més quedar-me amb els pins de branques gegantines sota els que sàvia i jo romanien tranquils. Pot ser perquè aquest record és del tot meu, i de ningú més. O tal vegada perquè és uns instant feliç.

SANT LLORENÇ ROBAT

Article publicat a S'Ull de Sol, septembre del 2008.
Com podreu veure si vos animeu a llegir-lo, aquest article es va escriure a finals d'estiu, quan les vacances s'havien acabat i repreniem la vida quotidiana. D'aquí que certes coses semblin fora de lloc, ara que som més prop del Nadal que d'altre cosa.

El més segur és que quan llegiu aquestes paraules l’estiu ja sigui història i, qui sap, tal vegada hauran caigut el primers ruixats i, els que més en saben, hauran collit els primers i més bons esclata-sangs.
Però per jo, que sempre estic fora temps, ara és principis d’agost, és Barcelona, carrer Aragó, eixample esquerra; fa una calor insuportable i del carrer puja una renou de mal fer. De totes maneres, em consol pensant que en pocs dies tornaré a Menorca, just d’aquí un parell. Falta poc per reviure el pessigolleig que et remou l’estómac quan trepitges de nou ca teva. Sempre em passa, i açò que he anat i vingut ves a saber quantes vegades.
Un poc més animat, em pos un cafè amb gel, engec el ventilador, introduesc Aida al CD i, segut davant l’ordinador, intent escriure qualque cosa coherent, tasca ben difícil perquè, no sé si ho heu provat, però escriure amarat de suor és ben complicat.
D’aquesta manera, me venen al cap les festes viscudes, tot el que he xalat durant tant d’anys, els bots a sa Plaça, els Jaleos, ses Completes, el primer bot davant la Sala, es replec d’es caixers per sa Qualcada, i tantes i tantes coses que per jo han estat sempre indispensables. I de cop, me n’adón de que hi va haver un any en que no ho vaig viure tot açò, que em van robar St. Llorenç; fins avui, el meu únic St. Llorenç perdut.
Va ser l’estiu del 1984 quan no vaig tenir més remi que anar a fer la mili (se’m van acabar les pròrrogues i les excuses), a Getafe, Madrid, al RAA, un eufemisme d’artilleria antiaèria. No res: quatre canons antediluvians que encara es movien amb volants manuals i manetes.
Feia ben poc que havia tingut el plaer de rebre el premi d’investigació de l’Ateneu de Maó i no m’havien donat permís per anar a recollir-lo. De totes maneres, pobre de mi, esperava que em donessin uns dies per “las fiestas patronales” (els hi donaven a tots!), però quina va ser la meva sorpresa quan em van dir, textualment, que “para los polacos no hay permisos”.
Em vaig quedar de pedra i enfonsat en la misèria (si és que era possible estar-hi més que en aquell cau de dròpols i borratxos). Pensant pensat, vaig arribar a la conclusió que s’havien equivocat; santa inocència! I és que jo no era “polaco”. Els “polacos” eren els catalans (pobrets, que putejats estaven). I a jo, menorquí com era, per què se’m considerava català a Madrid? Tal vegada perquè havia gosat rallar català amb els “polacos” del quarter?
I així, amb aquestes dubtes rodant-me, vaig gosar presentar-me al sergent de la negativa furibunda (un xusquero borratxo). Però la seva contestació em va convèncer de que era millor deixar anar el tema de les nacionalitats. “Tu no sólo eres polaco, sino que, además, eres un polaco de mierda”. Punt i final.
El “polaco de mierda” se’n va anar als barracons, emprenyat, cagant-se amb la mare pàtria i en tots els sants que la servaven. Quina culpa en teníem noltros de rallar un idioma diferent i per què li feia tanta ràbia a aquell tros de brutot?
Resignat a perdre’m ses festes, em vaig fer el més enfora possible del sergent antipolonès i vaig intentar que les hores s’esvaïssin entre efluvis d’alcohol barato i bocates tirosos de cantina. Gairebé com casi cada dia.

Però el dia va arribar. L’hora del primer toc de fabiol, del permís davant la Sala i dels primers bots. I jo, estirat en un banc brut, em fotia calimochos sense filtre i em cagava amb tot un altre vegada, sense oblidar-me de les marginacions lingüístiques.
No sé si és perquè som un sentimental o de tant gat que anava, però em vaig posar a plorar, tal vegada de ràbia, o de tristor, no ho sé; o un poc per tot. Però les llàgrimes van començar a sorgir sense fre. I tant plorava que un dels veterans, encara més borratxo que jo, me va dir: “Pelu (novato, en l’argot quartelari), ¿qué t’ha pasao que lloras como una nena?”. I el cel se'm va obrir: li vaig contar tot. No sabria dir perquè, però me va escoltar fins els final.
“¿Y no tienes a nadie allí? Llámale ahora mismo y que te lo cuente todo, con pelos y señales. Eh!, pero esto te va acostar un litro de calimocho, ¿m’has entendio, pelu de los cojones?”.
Si allò funcionava, el litro d’aquella beguda impossible em va semblar ben poca cosa. Cridaria al meu germà, però com no hi seria fins ben tard, tindria que esperar que acabés el jaleo. Sí, aguantaria; com fos, però ho faria.
Quan vaig pensar que ja era bo de fer començar a trobar qualcú a ca nostre, vaig anar a les cabines (no, encara no hi havia mòbils; què voleu, un ja te els seus anyets!) i vaig telefonar a Alaior. A la primera res, a la segona tampoc, i quan ja pensava que no tindria ni temps ni duros, me va respondre una veu entrebancada, riallera i a la que tot li feia gràcia; i, de fons, un xivarri impressionant. Però sí, era es meu germà que acabava d’arribar de sa plaça.
I allò va ser un interrogatori de dalt de tot. Com ha botat l’Amo? Qui a fet més festa? Es cavall de l’amo en Pau, està tant locu com sempre?, Com anava en Xec d’es Borrassos? I es flabioler, sonava bé? I així mil i una preguntes que el pobre no tenia ni temps de respondre.
Per fi, quan va aconseguir que em calmés un poc, em va fer un relat fil per randa de com havia anat tot, des de la sortida de la Sala fins el final del Jaleo, des de ses Completes fins els bots més polits.
I jo un altre vegada plorava; com un banaula. Perquè sentia la música del Jaleo posant-me la pell de gallina mentre, davant meu, s’aixecava orgullós en Sito de Biniaxau, perquè m’enganxava a en Perico Pixonet intentant que fes un bot normal i no aquell daltabaix estrany que sempre feia, perquè cridava com un loco quan el cavall d’en José de Sta. Victoria estirava amb força les potes dalt de tot, gairebé en contra de les lleis de la gravetat, i perquè sentia l’inexplicablement reconfortant tacte de les mans plegades del cavall negre de l’Amo aguantant-se en l’aire mentre tota la plaça intentava posar-se davall. I perquè el so del flabiol m’embolcallava i em transportava de nou a Alaior, al costat dels meus, a viure de nou sa meva festa.

Per sort mai més he trobat cap altre sergent ignorant i amb esperit antipolonès. Ves quina gent que hi ha pel mon! Perquè encara en queden d’aquest, no vos penseu que tots son morts.

EN QUINT, EL CENTURIÓ

Port de Llevant (Magonna). Any 123 a.C. (Maó).

En Quint Arpini, el centurió de la guàrdia, dormia despreocupadament.
Sobre un matalàs de llana i tapat per una manta revellida, tan prop de la foganya que gairebé es cremava els peus, aquell homenot d’estómac prominent i barba descuidada, roncava com un porc. Als peus del llit hi descansaven, com abandonades, l’espasa curta i les proteccions de cuir rígid que es posava quan feia la ronda. Al terra, davall d’un petit tabalet de fusta, jeia, llençat com un gerro clivellat, un senzill casc metàl•lic i d’aspecte gens apropiat per qui encara aspirava a apropar-se a l’alta oficialitat degut al seu pretès origen. Completava el mobiliari una taula atrotinada i plena de restes mossegats, taques de líquids indefinibles i gots a mig buidar. I, estalonada, destacava per damunt de tot una enorme àmfora desbocada, de les que solien transportar vi des d’Ibèria. Tota la resta era a les fosques.
Així el veié en Guixer quan, amb molta cura, mirà per la finestreta de la cabana. Aquella caseta només era un miserable quadrat de fustes enclavades sobre un senzill sòcol de pedres i amb el penya-segat fent-li de paret posterior; realment semblava no poder amagar res. Així, idò, on podia ser na Daínia? I si altre vegada havia arribat tard i ja l’havien lliurat al comandant, com havia sentit na Keta que volien fer? Però en Guixer no desesperà. Si havia arribat fins aquell punt, jugant-se la vida per na Daínia, ara no es faria enrere.
Mirant als costat per vigilar els possibles moviments de la guàrdia, s’apropà a la porta i començà a obrir-la amb molta cura, maldant que la renou de les frontisses no despertés al soldat dormit.
—No sé perquè pas tanta pena —es digué en Guixer en veu baixa—. Està tant borratxo que no sent res de res.
Per si de cas, el jove duia la mà dreta fortament tancada sobre la daga, tant que la sentia suada i els dits li començaven a formiguejar mig adormits. Lentament, els obrí i tancà per revitalitzar-los, no fos que quan els necessités de ver el traïssin. Així, idò, empenyé suaument l’aspre fulla de la portalada amb la mà esquerre i entrà al cau del romà. Poc a poc, i sortejant els molts destorbs que trobava, s’apropà al llit disposat a aconseguir, com fos, que en Quint li digués on era na Daínia.
La poca claror de l’estança, només la d’aquella foganya bonibé ofegada, ho mantenia tot en tenebres. Per açò el jove no podia saber que hi havia rere la espessa negror del fons de la cambra. I si na Daínia era allà, amagada rere qualsevol cosa? Potser era fermada i bocatancada per una forta mordassa que li impedia rallar. Seria millor apropar-s’hi i veure què hi havia? Per què no aprofitar el gat d’aquell embrutit per regirar primer la habitació i, així, evitar perills?
Mentre aquells pensament li rodaven, el dormit va fer un brusc moviment i es donà mitja volta. Recol•locant l’abundat estómac cap l’altre banda, el centurió continuà dormint plàcidament, tot i que primer esbufegà fortament i mormolà paraules inconnexes que el estorat jove ni tan sols intentà entendre.
Aquells moviments sobtats el van decidir; res d’aventures. Primer en Quint, ja fos per treure-li la informació o per eliminar-lo. De totes maneres seria un romà manco; pot ser millor.
Per fi, en Guixer arribà fins el llitot i, posant-li la daga al coll, emprà la mà esquerre per tapar nas i boca al romà. Quan li començà a faltar l’aire, el ulls d’en Quint s’obriren de cop, de bat a bat. Les seves pupil•les, dilatades per la manca de llum i per l’espant, es clavaren en uns ulls foscos que el miraven fixament.
Obeint al instint militar, el romà intentà defensar-se. Amb un moviment violent, que semblava impossible en un cos tan feixuc i encara endormiscat, estirà la mà per buscar l’espasa, al temps que intentava deslliurar-se. Al moment, sentí que la fulla esmolada que tenia just al coll relliscava fins fer-li vessar sang. Llavors, en Quint Arpini va entendre a les clares que aquell bàrbar anava en serio.
Veterà com era, el centurió va saber de seguida què fer; així, afluixà el cos i deixà la iniciativa a l’atacant. No sabria dir ben bé què, però hi havia qualque cosa en aquells ulls que li deien que més valia fer-li cas. Ja arribarà el moment de regirar-me, pensà.
—Més val viure ara per venjar-me després —mormolà mig ofegat el romà, imaginant-se que l’illenc no l’entendria.
En Guixer, en veure que el romà se li retia, es tranquil•litzà un poc. De totes maneres, ni afluixà la presa ni retirà la daga gens ni mica.
—On la tens, porc romà? On és na Daínia? —digué a mitja veu.
Els ulls d’en Quint mostraven que no entenia res de res, però el jove no s’atrevia a amollar-li la boca, no fos que comencés a cridar i despertés a tota la guàrdia que dormia.
—No tenc cap més remei —es digué en Guixer—. O el mato ara mateix o afluix per a que ralli.
I en Guixer decidí arriscar-se. Empenyent un poc més la daga fins vessar encara més sang, deslliurà la boca del presoner.
Agafant aire de cop, en Quint recuperà el color de la cara, que ja començava a posar-se moradenca. Només el pit del romà es mogué, mentre que la resta es mantingué del tot immòbil.
—Així m’agrada. Si ets bon al•lot no et mataré; només et deixaré fermat fins que et trobin. Així que, col•labora, d’acord?
En Quint, que no entenia res d’aquell idioma tan estrany, va moure els ulls per mostrar incomprensió.
—Pot ser si t’entengués, bàrbar fastigós; però si no me ralles més clar no farem res —aconseguí dir amb veu esquerdada, fruit de l‘ofec i la mala vida. L’excés de vi i altres licors més forts, les putes barates i les malalties que li havien encomanat, el tenien tant trastornat que els comandaments de la legió l’havien arraconat en aquell destí indesitjat per tenir-lo enfora de qualsevol comandament de noble naixença.
—No ralles illenc? —preguntà en Guixer.
—Rallem llatí, ignorant! —contestà en Quint qui, sense entendre què li deia, decidí mostrar-se bel•ligerant.
El to ofensiu del romà feu entendre en Guixer que l’havia insultat. Per açó, sense pensar-s’ho dues vegades, li clavà una galtada que li girà la cara i li va fer obrí el llavi inferior.
—I ara? Ja m’entens, porc greixós?
Després del cop, l’esguard d’en Quint canvià. S’adonà que la primera impressió, la de la mirada penetrant, havia estat la bona i que aquell jove estava fet d’altre pasta. Ben segur que no seria tan bo d’enganyar com els ignorants als que havien vençut fins llavors.
—Què vols saber? —digué en Quint intentant controlar el neguit i emprant una estranya mescla de llengües que havia aprés durant les campamnyes. Allò ho tenia que entendre; tothom coneixia, més o manco, la parla franca dels campaments.
I açò va funcionar, idò aquelles paraules li sonaren millor a en Guixer, que s’adonà que el romà volia cooperar.
—Daínia. Coneixes el nom? Daínia —repetí, espaiant les síl•labes per fer-les més entenedores—. On la tens?
—Daínia? Sí! —En Quint lluí per primera vegada un somriure pudent i ple de queixals corcats—. Es clar, Daínia! És la teva dona? —A mesura que rallava i en Guixer escoltava, el centurió anà agafant confiança, pel que continuà de nou en llatí—. Pot ser és la teva puta preferida? Tal vegada enyores les seves cuixes escanyolides? A jo m’agradaven els seus pits, els tenia petits però ben posats, com de fieta sense acabar de fer. Llàstima!, els vaig gaudir poc temps.
I mentre xerrava no deixava de fer ganyotes burlesques per demostrar-li a aquell bàrbar que tant li era el que li hagués passat a l’al•lota. I és que de cop, en Quint Arpini havia perdut la por. És sentia segur; se’n sortiria.
Ala memòria li vingué la imatge de na Daínia. I tant que se’n recordava. Com oblidar-la si era la més ben feta i l’única aprofitable; bé, bonibé l’única, perquè ell ho aprofitava tot. Just veure-la l’havia fet enretirar pel seu us personal. Però un dels illencs, torturat per treure-li informació o pot ser només per esvair l’avorriment de la soldadesca, va confessar que la joveneta era, de fet, un dels caps principals de la revolta.
Amb aquella informació, en Quint Arpini, pretès parent llunyà del gran general Caius Marius –de fet la seva família provenia del mateix poble, però només eren porquers en una finca dels Marius-, maquinà un pla per recuperar el favor del comandament i deixar per sempre aquell forat fastigós: entregaria la presonera al procònsol Metel, per que la exhibís en triomf a Roma. Amb açò es guanyaria el lloc que li pertocava i seria un heroi.
Sí, era un bon pla. Llàstima que deixaria de gaudir d’aquell cos tan ben fet i que tant boix el tornava ; sobre tot quan es defenia, quan lluitava perquè no la fes seva. Llavors la copejava amb força, emprant fins i tot el fuet amb que castigava als més mandrosos dels vigilants. I llavors era quan més en fruïa! Perquè, només quan la sang regalimava abundosa entre els pits aixecats i la musculosa esquena de la jove era ben retxada, la presonera s’arronsava, plorava i demanava una clemència que tan sols rebia quan es retia i deixava de resistir-se. I llavors... Ah, com gaudia d’aquells moments en Quint Arpini! Sí, era una llàstima perdre'ls.

I així, per fi en Guixer ho va entendre tot. I no li va fer falta que les paraules li foren entenedores. La fastigosa mirada d’aquell porc era tan evident que tot d’una va saber que era ell qui havia forçat na Daínia, i a na Keta i a tantes altres desgraciades; ell i els seus. Mal parits!
Pot ser ell mateix havia mort n’Alena aquell maleït matí prop del Clot d’es Guix, després de destrossar-la per gaudir-ne del cos inert. Alena estimada!
I en Guixer va perdre el món de vista i els ulls se li injectaren de sang, una sang que el cridava sense poder resistir-s’hi, una sang que en reclamava encara més.
I per açò, poc a poc, sense deixar de mirar els ulls del centurió, en Guixer li obrí el coll de banda a banda, alhora que tornava a tapar-li la boca perquè no cridés.
I en Quint Arpini, pretès parent d’un famós general, morí incrèdul, com si no pogués entendre perquè el seu triomf s’acabava en aquella caseta mal feta, al cul del port fastigós d’una illa bàrbara i plena d’ignorants.
Mentre el matava, altre vegada espaiant les paraules, en Guixer mormolà:
—No em diràs on és na Daínia, però mai més tornaràs embrutar-nos amb la teva presència.