diumenge, 26 d’octubre del 2008

ELS BARRACONS DEL PENYA-SEGAT

Port de Ponent. Any 123 a.C. (Port de Maó).

Quan en Guixer decidí que rescataria na Daínia o no tornaria amb en Balari, no tingué que buscar gaire per saber on era.
Després de fer-se amb roba nova en una caseta aïllada –“qui pot viure en aquest enfony espantós i permetre’s túniques tan bones?”-, en Guixer es fongué amb la gentada que omplia el port.
De tendal en tendal, remenant en un i altre mostrador, mentre preguntava preus i simulava regatejos, el resistent es mesclà amb la munió de nous vinguts i foranis residents –sabia que els hi deien metecs, encara que mai n’havia conegut cap-, mesclats amb una caterva d’illencs benestants i figuraries, a bon segur col•laboradors amb el romà invasor. I, sobre tot, parà oïda a les converses, idò tenia que assabentar-se on tenien els presoners més valuosos, perquè na Daínia tenia que ser amb ells.
A un dels venedors, un campani xerrameca que distribuïa vaixelles fines, després d’una estona d’intentar vendre’l una simulada càrrega de guix pels tallers italians –era de l’únic que n’entenia en Guixer, de guix-, el va convidar a un gerro de vi al taulell del costat –per sort, la túnica nova venia amb una bosseta de doblers recosida-; a veure si el vi li amollava la llengua cap on volia. I així va ser, idò, després del primer got, estava disposat a contar-li gairebé tot; també on eren els “vençuts” importants.
—Si és que n’hi ha d’aquests —digué el campani—, perquè tots els illencs son uns bàrbars i no valen per res; no s’hi pot esperar gaire cosa d’ells.
—I les dones? On tenen les millors dones?
—Tampoc n’hi ha d’aquestes. Sembla mentida que ho preguntis, tu que sembles illenc i has de conèixer les dones d’aquí. Bé..., illenc, però dels llestos, no dels vençuts ignorants. Eh?
—Es clar —contestà en Guixer, seguint-li la corrent—. Jo som dels que esperàvem als romans des de feia temps.
—Ben fet. Son el futur, amic meu —afegí el mercader aixecant de nou en gerro i omplint-se el got altre vegada per buidar-lo d’un llarg glop—. Però, escolta, si el que vols son dones, i bé de preu, res d’enganys, prova d’anar on tenen les putes pels soldats. Allà te’n llogaran qualcuna, i segur que les trobes econòmiques. I per una estona..., tant s’hi fa un poc de ronya.
—Les putes pels soldats? I on les tenen? —preguntà esperançat en Guixer.
—No deus voler comprar-ne, no? Te avís que no son bon negoci. Passats dos dies estan totes fetes mal bé. No deus ser dels que tenen familiars entre els resistents, no? O pitjor, un espia romà per provar la nostre fidelitat? —Malfià el campani—. Perquè si és així has de saber que jo soc fidel als romans, de tota la vida. Fins i tot el meu avi s’hi va mantenir fidel quan els vostres amics cartaginesos van esvalotar els meus compatriotes a Nola. Mai ajudaria a ningú que volgués fer-los traïció.
—No, home, no som espia. I com vols que estigui interessat en aquestes dones brutes i maldestres, quan puc gaudir dels plaers de les millors hetàries del port? Només és curiositat. Però, mira, t’ho contaré perquè ets un bon amic i m’hi puc fiar —insinuà en Guixer, aprofitant que el vi estava fent importants efectes en l’equilibri del itàlic—. El cert és que sí que havia pensat fer-ne negoci: vendre-les de nou al les seves pròpies famílies. Què et sembla?
—Molt bona aquesta! Sí que ho ets bon comerciant! Ni a jo se m’hauria acudit! Et desitjo bona sort! Mira, les putes son a les barraques del penya-segat, rere les murades del fortí, just a la obaga que mira a la colàrsega. Pregunta per en Quint: és l’encarregat del presoners; centurió veterà i un bon client. Per cert, juraria que té una túnica molt semblant a aquesta. —Mirant-s’ho amb ulls borratxos i mig clucs, el campani afegí—: I com és que no t’havia vist mai per aquí? Mira que jo hi venc cada temporada des de fa no sé quant, però...
Amb la informació que l’interessava al sarró, fart d’escoltar aquell bocamoll i tement que les malfiances que estaven naixent en el itàlic el portessin a denunciar-lo, en Guixer es posà a riure, li palmejà les esquenes amb tanta força que el got anà pel terra i, donant-li efusivament les gràcies, sortí del passadís de comerços atapeïts i es dirigí al fortí, l’ànima de l’antiga vila illenca, cap dalt del penyal vigilant.

El coster pujava fent corbes tancades entre figueres frondoses i ullastres de fulles amples, esquitxat de matolls de bona mida de mata i bruc. El flanquejaven balmes eixamplades al marès esmicolat, magatzems de mercaderies unes i, altres, resguard de xarxes i ormejos de pesca. En Guixer havia sentit dir que moltes d’aquelles coves eren antigues tombes d’avantpassats heroics, espoliades i reconvertides pel comerç sempre creixent del Port. Però en Guixer només se les mirà amb curiositat. “Tombes...”, pensà, “masses tombes tenim ja. Millor magatzems”.
La pendent era prou important perquè en Guixer tingués que alenar amb força a mesura que guanyava alçada. Encara que el camí no era llarg i molt freqüentat per bous i bísties carregades, a ningú se li havia acudit eixamplar-lo per a que poguessin passar dos animals alhora. Així, cada vegada que en trobava qualcun de cara en un dels giravolts tancadíssims, en Guixer s’havia de decantar per deixar-lo passar. Aquell tràfec el descoratjava, idò li demostrava que la vida no s’havia aturat per la invasió, i que el comerç i el moviment de vaixells a la tranquil•la rada llevantina no s’hi havia ressentit. Ben al contrari, n’estava segur de que hi havia més gent que altres vegades quan, amb son pare, havia anat a vendre les senalles de guix.
En una d’aquelles aturades i mentre deixava passar a un bou baixet i carregat fins dalt -un dels de que tota la vida, ben diferent als que havia vist al port, grossos, peluts i amb unes banyes enormes-, en Guixer va girar-se cap el mar. Ell mai havia estat gaire mariner, idò el fet de néixer terra endins i que la seva família tingués el tros enfora del mar no hi havia ajudat, però malgrat açò, tingué que reconèixer que la imatge d'aquell capvespre, amb la gran quantitat de vaixells de tot tipus que es movien pel mirall del port, era una visió impressionant. Amb raó el púnic havia volgut quedar-se. Amb raó el romà feia contes no anar-se’n mai. Perquè aquell era un lloc privilegiat.
“Ves perquè hem de tenir un port tant bo? No en tenim prou amb platjals i caletes pels nostres bots? Si no el tinguéssim, tal vegada no s’hi voldrien quedar els invasors; i ens deixarien viure tranquils”, es deia en Guixer, mentre saludava al bouer amb una breu capada.
Molest per tanta bellesa traïdora, el jove reprengué la pujada, tot aixecant els ulls cap les murades del fortí que ja es mostraven rere els ullastres. “Què ben posat, el fortí, aquí dalt”, seguia dient-se en Guixer, “altre motiu per cobdiciar-lo. Amb pocs homos resistiríem un exèrcit. Llàstima que les gents del Port siguin més mercader que lluitadors...” .
Deixant de banda pensaments inútils, en Guixer va recórrer el perímetre de les murades de ponent, deixà enrere les portes guardades per soldats romans, i arribà a l’obaga del port, just per on ell hi havia entrat i d’on havia pres la túnica que ara vestia. “Quina volta he fet. Si ho hagués sabut ahir on eren...”. En aquell moment, el sol s’amagava per l’esquena i els colors del port lluïen com mai. Llàstima que en Guixer tenia altres coses en què pensar.

Els barracons no eren més que quatre fustes mal plantades i un sostre de canyes recosides, aferrades al penyal de marès i tot clos per una paret seca de pedra menuda i la mateixa mescla de branques punxents dels altres tancats. Cap a l’esquerra, rere una figuera exuberant, s’intuïa la caseta del robatori, segurament el cau del cap de la guàrdia, aquell Quint del que li havia rallat el campani.
Ara tenia que estar alerta, idò, si l’enxampaven rodant d’amagat i amb la roba sostreta, tot s’hauria acabat. Despullant-se, en Guixer començà a avançar cap els barracons foscos, idò a aquella hora la penombra del penya-segat ja se’ls havia engolit. Cap llum sortia d’aquelles posts resseques; només gemecs ofegats que, si no paraves molta atenció, podien confondre’s amb les remors nocturnes dels animalons.
En Guixer s’escolà per davall les punxes, encara que aquesta vegada se’n va endur més arrapades, qualcuna que fins i tot el va fer sagnar. I l’espectacle que trobà fou altre vegada esfereïdor. Les dones, totes molt joves i qualcuna encara una fieta, eren fermades de peus i mans amb cadenes, i alhora, altres trams de ferros les ajuntaven a una biga a mitja alçada. D’aquella manera, les dones tenien les mans enlaire i restaven esfondrades unes contra les altres, cap cot, mig despullades i amb els cabells esvalotats davant la cara. Impossible reconèixer-les. No hi havia més remei que cercar una per una o atrevir-se a cridar el nom de Daínia.
I en Guixer començà a examinar-les cor encongit, idò pensava que si sa germana no hagués mort en l’atac, tal vegada ara seria una d’aquelles desgraciades. Pobres dones! Si les pogués alliberar totes..., però tenia que ser realista; aquella no era la seva feina principal.
Després d’haver recorregut la fila d’al•lotes –idò totes ho eren al•lotes, cap dona-, es va convèncer que no hi era. “Elles m’ho han de confirmar”, pensà el jove. “però, quina? si totes son boni mortes”.
Entre les captives, només una l’havia mirat als ulls, i la seva mirada destil•lava un odi que mudà just el reconegué.
—Guixer, Guixer —sentí el jove com el cridava una veu desmaiada.
—Qui ets? —contestà, apropant-se a la captiva.
—No em coneixes? Som na Keta.
—Keta? Només conec una Keta i... No! No pots ser tu! Keta, estimada, què t’han fet?
Era na Keta, na Kaleta, la germana petita de n’Alena, sa dona morta, i no podia tenir més de dotze anys. Ell la feia a Ialàs, amb els seus sogres.
—Què hi fas aquí?
—Massa llarg per contar-t’ho ara. Van matar els pares i a jo em varen dur aquí fa dos dies.
—I...?
El mut assentiment de l’al•lota confirmà les pitjors sospites: l’havien violat, i ves a saber quants d’aquells miserables i embrutits legionaris.
—Et trauré d’aquí, t’ho assegur. Però, digues, saps on és na Daínia? Era amb voltros?
—Sí, fins ahir. Ara la té el maleït Quint, a la seva caseta. La volia per ell.
—Però si jo... —començà a dir en Guixer, sense entendre perquè no l’havia vist quan va agafar la túnica—. I encara hi es?
—No ho sé. Avui he sentit que se la volia regalar al comandant romà per a que la dugués a Roma pel triomf, o qualque cosa així. No sé com, però havia descobert que era un dels caps de la revolta.
—Tenc que alliberar-la i dur-la a ponent. En Balari m’espera. És amb els ponentins, que també s’han aixecat.
—Però no em deixis aquí, Guixer! No ho aguantaré altre vegada. Abans em trauré la vida.
—Vindràs amb jo, t’ho juro! Però ara, les claus, Keta, qui les té?
—Al barracó de la guàrdia, supòs. Quan venen a buscar-nos, un d’ells sempre les duu. I en Quint també en té unes.
—Idò, farem una cosa, Keta. Esperem, tornaré a cercar-te. Ara, agafa açò —i li amagà una daga entre la roba—; guarda-te-la i fes-la servir si no torn. Però tornaré, confia-hi.
—Frisa, Guixer, i si pots alliberar-les a totes —digué l’al•lota mirant als voltants—, fes-ho. Morirem si no sortim d’aquí aviat.
Fent-li una besada al front, en Guixer sortí del tancat i es dirigí de nou a la caseta del centurió. Cada vegada era més prop de l’objectiu, però tal vegada ja era massa tard.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

ELS TANCATS DE PORT DE LLEVANT

Colàrsega del Port de Llevant. Any 123 a.C. (Port de Maó).

A en Guixer només li quedava gira cua i tornar cap a ponent per retrobar-se amb en Balari i en Norteny, l’altre company.
Però el que més temia era la reacció del seu cap. Què li diria? I com ho faria? Tenia que dir-li la crua realitat sobre na Daínia o era millor amagar-se-la? Perquè encara que sabia del cert que no era morta, la jove guaridora del Pou havia estat empesa cap un destí tal vegada molt pitjor que la mort.

Després de trobar el cau solitari i assolat, en Guixer s’havia dirigit cap on el duia el rastre romà. Poc en sabien d’amagar rastres aquells invasors, o tal vegada tant se’ls hi feia si en deixaven o no de senyals. Estaven tan segurs que ningú els seguiria que no van perdre temps en esborrar ni amagar res, ni passes ni focs, ni deixalles ni la sang que encara embrutava les branques dels marges i que no es netejaria fins que no plogués.
Açò queda pels furtius, com noltros, pensava amb raó en Guixer. Si jo sabés que ningú em pot encalçar, tampoc amagaria els passos. Ni jo m’amagaria!, es deia el jove mentre, amb la mirada sempre al terra per no perdre’s res, es dirigia a llevant. Perquè cap allà era cap on anaven les petjades, cap on els romans havien establert el seu lloc de comandament: al Port de Llevant (o Magonna, som s’encaparraven de dir-li alguns) .
Una vegada van deixar enrere el cau, romans i captius (perquè n’hi havia, segur, idò així ho deien les marques de les passes) agafaren el camí d’Ialàs, un sender no massa important però sí ben marcat i prou transitat en les èpoques de vida tranquil•la.
Sí, quan noltros encara l’empraven, però ara... Aquests pensaments assatjaven al rastrejador cada vegada que es trobava amb quelcom conegut, ja fos una pedra, una fita o un arbre singular, com l’alzina gegantina que hi havia a la bifurcació que dur, per la dreta, als casats del poble i, per l’esquerra, cap a les terres del nord i llevant, passant pel que havia sigut ca seva. Idò sí, aquell nou camí, més bo que l'altre, era el què, després d’una estoneta, es trencava de nou a les Quatre Boques, un encreuament que tothom coneixia. I el de l’esquerra, el que s’endinsava al bosc més espès, era el de ca seva, el que duia fins el Clot d’es Guix.
Ah, l’alzina! Allà, davall l’enorme ombra de les branques esteses, els feiners dels llogarets hi feien, des de sempre, un petit mercat. Però els darrers anys havia anat creixent; idò, ensumant el negoci, la gent d’Ialàs s’hi havia anat afegint, i fins i tot de més enfora hi venien. Els mercaders omplien l’ombra amb les seves pertinences esteses damunt d’estores d’espart o directament al terra, fins que va ser tan plena que es van tenir que distribuir per altres arbres propers. Vaixelles fines o gerros més grollers per emmagatzemar, terrissa variada, peces de teler o telers sencers, llanes i teles ja teixides i acolorides, cistells de bova, cordes de cànem, formatges de cabra o, darrerament, també de llet de vaca, fruites i verdures dels hortals, sacs de llegums i cereals, eines de ferro i, fins i tot, qualque joia senzilla que l’orfebre local fonia d’altres velles i rebutjades. Allà era on havia conegut n’Alena, rere el taulell de son pare, venent ous; i s’hi havia enamorat tot d’una. Era tant preciosa! I li havia somrigut amb tanta dolçor que no s’hi va poder resistir.
En Guixer s’aturà un moment i va veure que, sense adonar-se, havia arribat al trencant de ca seva. Amb tristor, va mirar a l’esquerra fins on el camí es perdia entre les ombres del bosc. Dues llàgrimes li van fugir sense voler, però fent un esforç, el jove s’obligà a continuar. Feia temps que no hi pensava, que no sentia tant a prop aquell dolor d’esperit ferit. I és que la preocupació pels companys li havia fet oblidar per un temps pel que vivia des que ho havia perdut: el record de s’estimada, la imatge de n’Alena. La més bella d’Ialàs! Sa dona perduda!
Maleïts romans!, pensà de nou en Guixer, no em podeu prendre tot el que estim. Primer ma família i, ara, els amics. No, no podeu!
Esperonat per aquesta ràbia que renaixia, el jove forçà el pas i reprengué la cursa. El terreny no era difícil, amb pujades i baixades constants, però gairebé sempre obertes i esclarissades i sense grans entrebancs, al manco fins arribar als costers que desguassen als plans que tanquen la colàrsega. Per açò en Guixer va poder fer un bon camí, frisant tant com les cames eren capaces de dur-lo. Tant així que, després de córrer bonibé mig dia, va veure sorgir el mar rere les branques de l’alzinar, brillant pels reflexes d’un sol que ja volia pondre’s per l’esquena.

Els tancats van ser bons de trobar; només va tenir que deixar-se endur per la pudor de pixums i merdes fermentades. I allà, entremig de tota aquella immundícia, el ramat de captius; pitjor que bestiar. I eren molts; un milenar, o més.
Han d’esser aquí, es digué en Guixer, però ves a saber on. Idò, segur del que tenia que fer, el jove avançà més amagat que mai, vigilant les guàrdies romanes i evitant mostrar-se en cap moment, fins arrecerar-se en un canyissar, a la vora del torrent que aboca des del barranc proper.
Allò pudia com no havia sentit empestar res mai. Com ho suportaven els romans, allò? Els captius no en tenien cap més remei, idò estaven amuntegats, tancats per barreres de post reforçades per ferros diversos, i amb brancatge punxant d’argelagues i esbarzers tapant forats. I és que els romans s’havien fet enfora, i només hi anaven els que tenien que vigilar. Camí de la ciutat, sota el penyal de marès esmicolat, els que no estaven de ronda es protegien en una covatxa. I des d’allà tenien una visió total del camp de presoners, enfora de la pestilència i dels milers de mosques que cobrien els cossos desmaiats del tancats .
Per açò en Guixer s’adonà que no tenia més remei que esperar que fos nit closa i arrossegar-se fins els desgraciats. Tindria que entrar, descobrir on eren els seus i, el més difícil, sortir amb ells i fugir.
S’empastifà el cos amb fang negre i pudent de la colàrsega i, quan ja no es veia res més que els focs dels vigilants sota el penyal, es dirigí al tancat. Arribar-hi va ser fàcil, i entrar-hi tampoc va ser gaire complicat: només va tenir que cavar un poc amb les mans (la terra era banyada de tanta porqueria i bonibé tot era fang emmerdat) i aixecar les branques que protegien el terra d’aquell tros.
Una vegada dins, caminà acotat entre els illencs reclosos, mirant-los per mirar de trobar els seus. S’adonà que la majoria eren dones i al•lots, fins i tot fiets i fietes ben petits, que romanien sense forces, estesos damunt les seves pròpies deixalles, esquàlids i moribunds. Però per fi, al cantó de tramuntana, trobà el que cercava: un grup d’homos, ferits i maltractats, que, estalonats uns amb els altres, provaven de dormir. En Guixer els va reconèixer: sí, eren els seus.
Intentant no despertar als que dormien, s’apropà a un que semblava estar més despert.
—No diguis res! Silenci! Som en Guixer, el del cau.
L’homo se’l mirà amb cara de sorpresa, obrint els ulls tot el que la porqueria li permetia; però no va dir res. Per contra, amb les mans li va fer insistents senyals de que se n’anés, com donant-li presa.
—Rallem, digués qualque cosa. Què vos passa? On és na Daínia?
I llavors l’homo obrí la boca i li mostrà un forat sanguinolent, la cicatriu ennegrida i recremada que omplia on abans havia tingut la llengua. Pels déus estimats, es va dir en Guixer, li han tallada!
—I els altres? També estan com tu?
La trista afirmació de l’antic company li va fer comprendre que la crueltat romana havia sigut immensa i que tots havien patit martiri. Llavors, s’adonà que, en tost de peus, hi tenia dos monyons embenats i plens de sang i porqueria. I els altres no estaven millor. Al que no li faltaven els peus li mancaven les mans, i a molts, a més, el nas, les orelles o ves a saber què més. Els romans havien inutilitzat aquells homos per sempre; cap d’ells podia fugir ni tornar a lluitar.
—I na Daínia. On és na Daínia? A ella també...?
L’homo negà amb el cap i, estenent el braç, assenyalà la balma dels soldats.
—Què li han fet? No em diguis que... L’han violat! L’empren de puta pels soldats! —digué en Guixer, ja segur del que havia passat.
La muda afirmació dels ulls del desgraciat va fer esclatar la ràbia d’en Guixer, tant que, sense voler, li fugí un crit desesperat. No! Un altre vegada no!

Així, després de deixar els antics companys, i sortir d’aquell tancat de desgràcia i mort, en Guixer va tenir que decidir què fer. En Balari li havia dit que tornés, que volia saber què passava a llevant, però també li havia donat marge per decidir. I açò va fer, decidí quedar-se i trobar na Daínia.
Ell havia perdut sa dona, per açò ara no podia comportar que el seu cap i alhora amic, perdés la seva, i de la mateixa forma com l’havia perdut ell.
Sí, la trobaria. I la tornaria a ponent, o no tornaria.