PRIMERS RECORDS

Article publicat a S’Ull de Sol. Agost 2008.

Segurament hi ha diferents teories per explicar perquè no tenim records clars de la nostre més tendre infantessa. De tota manera, ja es sap que els especialistes troben temps per estudiar-ho tot i no crec que aquesta sigui un excepció. Si jo no ho sé, tenc que reconèixer que és per pura ignorància.
Però en aquest moment no m’importen gaire aquests motius, ni les explicacions raonades dels psicòlegs i altres terapeutes del ram. De fet, ja coneixem la complexitat de la ment humana i d’açò no en rallarem ara, ni tampoc de les seves implicacions filosòfiques ni racionals. Repeteixo, no. La meva intenció és que no em deixeu tot d’una, per cansat.
El cert és que bona part d’aquesta vida “sense records”, la inicial, la més tendre, la del nadó, la tenim ben coberta pels altres, pel què ens han contat mil vegades sàvies, pares, germans, o, fins i tot, aquelles tietes ralladores que no callen mai. Normalment son anècdotes, situacions gracioses, descripcions deformades (segur!) de com eres o de què feies; un poc de tot.
De jo deien que, de ben petit, era rosset, grassó, que sempre tenia gana i que era molt bon fiet (mumare, es clar). Per altre banda, els germans deien que era un ploraner insuportable. Ja ho veis, un munt d’informació que segurament es tan desenfocada com ben intencionada, tan real com magnificada pel temps i els sentiments.
Però tampoc era d’açò del que jo vos volia rallar. No sé com m’ho faig, però, quan començ a recordar, vaig enganxant una cosa amb l’altre i no sé on aturar-me. El que jo volia, i no sé si ja he arribat tard per aconseguir que m’escolteu, és rallar-vos de les coses que només recordes per tu mateix, d’aquella mena de flashos que ningú t’ha explicat però que saps del tot que son certs. Son poques coses, tot just refets aïllats i puntuals que, per si sols, no conformen cap mena d’història. Per jo, aquests records son tan importants que he fet un esforç per separar-los dels altres, dels explicats i, sobre tot, per reviure’ls. Segurament per voltros no ho seran d’importants aquests primers records meus (per qualque cosa son només meus), però penseu amb els vostres. Imagineu els primers record segurs que teniu, aquells que només provenen de voltros, i segurament trobareu coses amagades i precioses. I, encara que semblin intranscendents, petites coses, seran vostres; única i exclusivament vostres.

Tal vegada aquesta que vos contaré no és ben bé la primera imatge mental que tenc gravada, però el consider un dels instants més feliços de la meva vida.
Aquell va ser el darrer estiu que va viure sàvia materna, “la abuela Consuelo”. Jo devia tenir dos o tres anys, i llavors, com cada any, mon pare va llogar una caseta per passar l’agost. I aquell estiu li va tocar a Alcaufar.
Ben pocs records tenc d’aquell agost, però hi ha una cosa que mai oblidaré: l’imatge d’un pati amb una barana de pedra seca rematada per un emblanquinat. I aquell pati era ple de pins (o, al manco, a jo m’ho semblava), i davall d’aquells arbres tant alts, mumare hi treia a prendre la fresca a sàvia Consuelo. La pobre dona ja devia estar molt malalta, ja que anava amb una cadira de rodes que, per cert, a jo em feia bastant d’oi: era com de bova i fusta, i amb un forat al mig per posar-hi l’orinal. Després, durant molts anys va rodar per ca nostre aquella cadira, pel que vaig poder-la inspeccionar a consciència, i, per fi, fins i tot em va agradar.
El capvespres, quan sàvia prenia la fresca, mumare em seia damunt la falda per que em servés una estona; supòs que així la feia feliç. I, no ens enganyem, també m’hos tenia entretinguts a tots dos. Jo sé del cert que m’estava tranquil damunt sàvia, com sabent que la pobre estava malalta i no l’havia de destorbar massa.
Qui sap, tal vegada escoltava embadalit les seves darreres paraules carinyoses, que en el seu valencià (era de l’horta, la dona) segurament em sonaven ben estranyes. També voldria pensar que ella i jo sentíem, en silenci, la renou de les branques quan es movien bressolades pel vent de l’estiu, o aquell concert de cigales cantant monòtona i interminablement el seu reclam estiuenc. Tal vegada qualque pardal atrevit venia a menjar al nostre costat, sense cap por d’aquells dos estaquirots bocabadats, o potser era una gavina la que creuava el cel del capvespre amb vol suau i xiscle estrident.
Podria haver passat tot açò, però també pot ser que passesin tantes coses, tants instants meravellosos, que imaginar-los seria etern. Tal vegada va ser així, etern i meravellós, però jo no ho sé. Els meus records s’acaben aquí. Jo damunt sàvia, content.

Moltes vegades hi he tornat a Alcaufar, intentant localitzar la caseta i els pins. Moltes vegades he pensat que l’havia trobat, però mai n’he estat segur. Tampoc record res més d’aquell estiu, ni si me banyaven al mar, o si me deixaven a l’arena davall l’etern para-sol, per molt que m’ho hagin contat mil vegades.
Tampoc sé per mi mateix si sàvia es va morir prest després d’aquell estiu (sí que ho va fer, pobreta), i tampoc vaig patir el colpidor dolor familiar d’aquesta mort.
Sembla ser que m’he estimat més quedar-me amb els pins de branques gegantines sota els que sàvia i jo romanien tranquils. Pot ser perquè aquest record és del tot meu, i de ningú més. O tal vegada perquè és uns instant feliç.