LA MENORCA TALAIÒTICA I TOTES LES ALTRES

Article publicat a S'Ull de Sol, abril, 2015

L’altre dia ell va compartir a Fb una foto de Sa Cudia Cremada Field School, on es veia un senyor dels anys vint o trenta del segle passat recolzat contra una taula de Torralba del tot sense excavar. I aquella foto li va dur al cap moltes coses.

Foto en qüestió publicada a la web de Sa Cudia Cremada Field School

   Unes d’actuals, com la candidatura de la Menorca Talaiòtica i la manipulació que se’n vol fer. I és que ell sent passió per la història de la seva terra i la politització del procés li fa mal. Està d’acord en què la riquesa arqueològica de Menorca sigui reconeguda com un bé comú que s’ha de preservar, però no suporta que se’n vulguin apropiar i emprar-la com a eina separadora de les altres cultures que han fet de Menorca el que actualment és. Pensa que no és just emprar la marca Talaiòtica per crear diferències entre cultures germanes. Cap menorquí actual no és talaiòtic, però per contra molts tenen arrels catalanes, per exemple.

   Avui, però, ell no té el cos gaire reivindicatiu. Per açò, d’aquella foto antiga, el que realment li va tocar la fibra va ser la maleïda realitat del pas del temps. Ell mai no va veure el recinte de la taula de Torralba com apareix a la imatge —tampoc no és tan vell—, però recorda perfectament quan estava boni bé sense excavar. Quan hi anava d’excursió amb les bicicletes —que enfora estava!— o quan els Hermanos els duien a fer-hi sa bereneta. Llavors la majoria de les pilastres estaven tombades i la taula semblava molt menys espectacular.

Taula de Torralba, tal i com està ara, del tot excavada.

   I ell, una vegada superat el garbuix de sensacions contraposades, va decidir que el que havia de fer era deixar-se de romanços polítics —li costa no indignar-se— i felicitar-se pels avenços de l’arqueologia moderna, per l’empenta de tots els que han fet possible que el coneixement de la història de la nostra terra s’hagi ampliat fins a límits insospitats quan ell era un fiet de calçons curts. Felicitar-se per les coses bones que ens ha regalat el progrés. Açò sí, sense creuar-se de braços davant dels que es volen aprofitar d’aquesta feinada amb finalitats poc clares.

   No oblidem, pensa ell, que Menorca, la talaiòtica i totes les altres, és de tots, no només dels que comanden. 

No, diguem no...

Article enviat per a publicar a S'Ull de Sol, març 2015

Ell acabava de llegir, com sempre feia, els titulars del Menorca, format electrònic i, sense saber per què, li va venir una pregunta al cap: per què sempre començava els seus escrits amb ELL? Ho feia, tal vegada, per a poder explicar coses que mai no s’atreviria a confessar en primer persona? Per semblar més íntim, més pròxim? I finalment, ell, jo, arribava a la conclusió que ho feia així per ser, per semblar, més literari. Coses dels que tenen la dèria d’escriure, es deia, em deia.

   Llavors, per què ell, jo, s’estava qüestionant aquest to dels escrits? I la resposta li va venir, em va venir, ben evident: ell, jo, havia arribat a la conclusió que ni que fos per una vegada volia dir alguna cosa com a persona i no com a autor, volia que la seva, la meva, opinió fos clara i contundent. Potser l’opinió, la del que us escriu aquestes línies, no servirà per a gaire cosa, hi ha vegades hi ha que donar la cara i ara és el moment.

Projecte

   Jo som de la generació del QUI ESTIMA MENORCA NO LA DESTRUEIX. Som de la generació de SALVEM S’ALBUFERA D’ES GRAO (tenia una enganxina a la finestra del meu estudi de ca mumare, al costat d’una altra que deia Nuclears, No gràcies, amb solet al mig). Estic orgullós de ser de la generació fundacional del GOB (a la foto del carnet tenc divuit anys, una cartulineta verda esfilagarsada), del que encara en som soci. Som d’una generació que ja creia que havia superat tots els daltabaixos que podia patir la meva, la nostra, estimada illa.

Carretera actual

Obres

   Però, vés per on, resulta que la meva generació ha retornat, o ha renascut, o l’han fet renàixer a cops de destrossa. I ens veiem obligats a tornar a cridar que QUI ESTIMA MENORCA NO LA DESTRUEIX. Hem de tornar a cridar, fort i clar, per aconseguir que els interessos, del tipus que siguin, no destrossin el que és de TOTS, no només d’uns quants, dels que comanden com si fossin els governadors d’una colònia on els nadius, noltros, hem de acceptar i callar.

   Ell, jo, dic, fort i clar, que no hi estic d’acord. Prou d’amagar-me darrere d’una tercera persona. Com diu el estimat Raimon: nosaltres no som d’eixe món. Jo no som d’aquest món que m’estan construint. No, el nostre món, la nostra Menorca, no és la que ens estan llegant, la que pretenen deixar als nostres, als meus, fills i néts.

   No, diguem no.