diumenge, 14 de desembre del 2008

Religió, història i cultura

L’altre dia, xafardejant pels moviments del meu blog Honderos, creat amb l’excusa del naixement de la primera entrega de la novel•la i que ara s’ha convertit en el cau d’altres relats històrics i més cosetes que se m’acudeixen, vaig trobar una curiosa referència. Em va fer molta gràcia, i per açò la vull comentar.
Buscant a “com hi arriben els que et visiten” (pura curiositat) vaig trobar blog de caire religiós, fet des de Menorca (en concret, em va semblar que els responsables tenien seu a Ferreries). Havien traduït (molt bé, per cert,) part del primer capítol d’Honderos i, usant-lo com a introducció, n’havien fet una reflexió religiosa. Res a dir.
Deixant de banda si compartesc o no el fons de la reflexió, i de si estic d’acord amb la religió com a forma d’entendre la vida, em va omplir de satisfacció (ara just semblo el rei, amb açò de “l’alegria i satisfacció”) el veure que aquells paràgrafs, escrits amb tota la intenció del món, val a dir-ho, havien transmès just el que pretenien. Així, idò, què més pot demanar un escriptor que veure que el lector rep el que ell té la intenció d’expressar?
Els pensaments d’en Bàlash davant del santuari de Balariash, quan abans de retirar-se a descansar dona gràcies a la deessa mare per tot el que els hi ha permet gaudir i viure, volien refermar un sentiment que, des de sempre, ha estat present en qualsevol civilització. Fins i tot ara, com ho demostra el fet de que les seves paraules hagin pogut ser emprades com a introducció per un pensament cristià.
Com dic, no estic en contra de que s’hagin emprat, ben al contrari, diria que n’estic orgullós. Jo som dels que pens que al llarg de la història de les civilitzacions, la religió, el sentit espiritual de la vida, ha estat factor clau pel desenvolupament, per a que siguin el que ara son. Amb tot lo bo i tot lo dolent, es clar. Cert és que en nom de la religió s’ha fet moltes barbaritats, i que encara se’n fan (pensem en els integrismes i en la munió de sectes nefastes que roden pel món), però qualque cosa hi ha a la ment humana que fa que tots els pobles hi hagin passat per la religió, en un moment o altre de la seva història. Pot ser el grau de involucració de la religió com a eina de control de masses és un indicador del nivell de civilització de la societat. Però ara m’estic desviant i tocant temes filosòfics que s’escapen del meu enteniment. Que hi rallin altres d’aquestes coses.

Quina era la religió d’en Bàlash? Realment era la de la novel•la? Podria assemblar-se? Sempre s’ha rallat de la funció dels santuaris menorquins, del perquè de l’originalitat de les seves taules. Eren altars pels sacrificis? Eren símbols o representacions dels déus? Què eren realment? Qui ens ho pot dir? Pe desgracia no en sabem res, ni ho sabrem mai, perquè els registres arqueo-històrics que van apareixent no ens ho aclareixen. Ara, de vegades podria semblar que son simples suports estructurals (pensem en les noves excavacions del cercle Cartailhac). I ja no vull rallar de les hipòtesis diferents, rebutjades pels arqueòlegs “oficialistes”, les que rallen de la simbologia astral de les taules. D’açò, ni rallar-ne. De fet, jo tampoc hi crec massa.
De totes maneres, em nego a que les taules, el centre dels santuaris menorquins, únics en tota la mediterrània, malgrat les semblances amb altres d’illes germanes (Mallorca, Còrsega, Malta i altres), fossin mers útils estructurals. Si pensés açò, crec que s’esfondraria bona part del romanticisme que les envolta. Preferesc pensar que la funció religiosa és evident, i confirmada per les excavacions recents i passades, per les troballes de sacrificis rituals d’animals joves i la presència de focs cerimonials de llarga durada. Però, a quins déus es feien aquest sacrificis? Com s’estructurava el panteó dels menorquins talaiòtics?
Podríem fer mil hipòtesis, però a jo, la que més m’agrada (versió lliure, és clar) és la que reflex a Honderos: una dualitat divina, encarnada per la deessa mare (la Mare, així, senzill), creadora de vida, la terra; i altre deïtat masculina que simbolitzaria la força (i així l’anomen, la Força). El que no pretenia era personificar-los amb noms complicats, encara que vaig caure en la temptació de “punificar-los”, assimilant-los a la Tanuis i al Melkart cartaginesos. He volgut que aquestes deïtats fossin el reflexa de la iconografia religiosa del països que envoltaven als talaiòtics, tenint en compte les evidents originalitats ocasionades per la insularitat (pensem, per exemple, que en biologia, aquest fet dona lloc als endemismes dels que tant ens enorgullim a Balears en general i a Menorca en particular). Pens que difícilment podia ser d’altre manera.
Ben pensat, perquè havien de ser tan diferents els talaiòtics? Un poc sí, perquè si no, no tindrien raó de ser les taules. Però, tant com per imaginar-nos déus diferents? Me costa arribar a pensar-ho. I com a prova tenim les icinogràfies dels bous i dels déus guerrers, a més de les evidencies arqueològiques ja esmentades.
En fi, que encara que no som especialista de res i rall de moltes coses sense tenir prou coneixements, me semblaria evident que el menorquins de llavors tinguessin un component espiritual fort, tant com el poguessin tenir els seus veïns d’altres cultures, i que açò deuria marcar tota la seva vida, la quotidiana i la del més enllà.

I per tornar al principi, al fet de que una cita d’en Bàlash serveixi per il·lustrar un comentari catòlic. Repetesc el que ja he dit perquè no en quedi cap dubte: lectors, podeu emprar qualsevol part de la meva obra per reforçar les vostre idees. Fins i tot, empreu-les per anar en contra del que vulgueu, en contra meu si voleu. Empreu en Bàlash com a argument, raoneu amb la innocència d’en Balèrish. Açò voldrà dir que m’heu llegit i que no vos ha estat indiferent.
La cultura també és això: interacció entre els que la generen i els que la consumeixen. I per jo, la cultura és la millor religió.

diumenge, 7 de desembre del 2008

ESCULLS

Trenca l’alba rere les illes d’Addaia. El globus rogenc que just es mostra encén la matinada invocant una simfonia de colors que inunda roques i redosses, costers ressecs i mars obertes. Els penyals sobtadament s’encenen en flames i les ones, encara adormides, desprenen pampallugues tot delatant zones encalmades i fragments de mar arrissada ves a saber per quina raó estranya. I sempre a l’ombra, amagats rere l’eterna protecció dels illots paternals, es mantenen indiferents els foscos esculls de Na Carbó.
Masses coses han vist aquests penyots per esvarar-se per una nova albada, per molt acolorida i triomfant que ens pugui semblar als que la mirem d’enfora. Antics vaixells destrossats en lluita contra un mar enfurismat i valent. Punt de trobada del més bàsic intercanvi comercial, del que ara només en resten breus testimonis trencats de terrissa ebussitana. Cau de sargantanes negres i úniques que pasturen entre fonoll marí i halofil•les resseques; de descomunals caragolins que omplen les basses de tempesta; i de crancs peluts, el quals es defensen de l’encalçament de mans al•lotines, inconscients i joganeres.
I la tèquina, bot de mar plana i poc fonda, amb la que remant amb la poca força dels nostres minsos anys, buscàvem els macars de Na Carbó com destí llunyà d’aventures de fillets amb ànsies marineres; amb les oïdes plenes d’històries fabuloses, de n’Odiseu i el cíclop Polifem, esperant trobar en l’arena de l'escull la petjada perduda que delatés el pas de l’heroi.
Allà, entre berenetes de pa amb sobrassada i cocs de carnixua, collíem cornets de roca i cercàvem nacres enclavades. I de vegades, nedant nedant, els dies en que la valentia es sobreposava a la habitual prudència, arribàvem fins el llisser de tramuntana on emergeixen els esculls negres, a la recerca dels secrets més amagats. Perquè és allà on hi ha el vaixell enfonsat, mut testimoni d’èpoques antigues, i que noltros, al•lots inconscients, cercàvem fins trobar àmfores senceres solidificades amb la roca mare. I ens submergíem per tocar-les, provant fins i tot d’agafar-ne trossos, aliens a l’espoli del en podíem ser responsables.
I em pregunto si, per ventura, aquell vaixell perdut, víctima de la més tremenda tramuntana, era germà d’aquell altre de la punta de Montgofre, on les cales es barallen per l’espigó negrós, fins que aquest, avergonyit en front la blancor del seu veí, el Cap Gros, s’amaga sota les aigües esvolotades pel xaloc.
I mentre hi arribem, motor engegat i proa al llevant, se’m mostren dalt del penya-segat les boques fosques de les balmes, enfonys de marès desfet, refugi d’anys i gents oblidades. La Cova dels Ossos, on de joves remenàvem per trobar-hi fragments de bronze verdós. I al costat, bessona però tan diferent, la Cova dels Soldats, trist forat on es guarien el desgraciats que durant la nostre guerra vigilaven els "blocaos" de tramuntana, guaita d’invasions utòpiques, llocs de fam descomunal.
Però quan som sota el penya-segat, una gavina mediterrània, d’aquelles de bec fi i vermell, gràcil i estilitzada, aixeca el vol molesta per la nostre intrèpida invasió de la seva zona d’exclusivitat reproductiva. Aquell vol excels, net i sense entrebancs, de moviments dolços i gairebé invisibles, em tranquil•litza l’esperit atrafegat que encara remuga pels passats dies de vida ciutadana, fent-me oblidar, així, altres esculls més mundans i menys poètics, aquells que hem de sortejar destres, no sigui que el vaixell del cada dia es destrossi amb les punxes esmolades del rocam més amagat.
I és llavors, quan relaxat i en pau amb el món, tot fa un tomb inesperat. Perquè aquella gavina cridanera em porta mesos enrere, quan saludava el mati enrederit de les terres del ponent més ponentí, a les magnífiques ries gallegues, on gaudia del poble amb el nom més màgic mai sentit: Porto do Son, el poble dels sons. Remors dolços i tranquils. Matinades adormides i sorolls de barques sortint a la mar brava de l’Atlàntic més ferotge. Poble dominat per les marees, tan desconegudes per noltros, mediterranis de cor i naixement, d’esperit bressolat pel nostre càlid mar interior.
Un mati en que enyorava les meves albades menorquines, just davant del finestral de la ria, talaia de dones marineres que esperen amb mirada plorosa la improbable arribada del marit perdut, veig sorgir l’ombra d’un escull amagat, roques vergonyoses, que només es mostren quan la marea és més baixa i no res es pot amagar.
I vet aquí que, sense que potser hi tingui res a veure, se m’acudeix que tal volta en aquelles roques cèltiques, cau de meigues antigues i farcides de conjurs de nits d’ànimes, tal vegada també hi perillaren antics vaixells salpats de terres estranyes, intrèpids navegants a la recerca de noves costes on mercadejar, passat engolit per la foscor més freda de l’oblid.
I qui sap si en aquells mateixos esculls submergits, o potser en altres companys de negror profunda, també hi romanen àmfores com les meves, germanes de les que dormen per sempre sota les càlides aigües de Na Carbó, al centre de la meva badia encesa pels colors de l’albada mediterrània, tan llunyana i alhora tan pròxima a totes les albades del món.