dimarts, 29 de desembre del 2009

EN BÀLASH A CA NA KISBIS, LA GUARIDORA (continuació)


Planell de ca na Kisbis (casa 2 de sa Torre d'en Galmés).

Amb puntades petites i molt juntes la guaridora li cosí la ferida. Volia que la cicatriu, per altra banda inevitable , no fos escandalosa i marqués de per vida l’esquena nua del foner. No era aquella una ferida de la què enorgullir-se, pel que tampoc no hi havia per què fer-la massa evident.
En Bàlash de nou suportà el mal en silenci, encara que fou ben prop d’estamordir-se. Una suor freda li amarava el cos. Malgrat aquella fredor, notava com una escalfor intensa li enrogia la cara i les puntes dels dits se li tornaven com a branquillons ressecs.
Un cop enllestit el recosit, na Kisbis el cobrí amb un bon grapat de l’emplastre i, per damunt, hi escampà un punyat d’aquella argila que estotjava amb tanta gelosia.
—Ja estem.
—Gràc...
—Prou, calla’t. Qui t’ha dit que podies rallar? Ho faràs quan jo t’ho digui. I, a veure, ta mare, per què no és aquí? No serà que no en sap res, no?
—No... Els germans... Volia... volia arribar per l’ullastre.
—Quin una n’és fet que no vols que ta mare se n’assabenti? Sí saps que ho farà... Ho sap tot, ta mare.
—Un falcó..., per caçar... Em vaig despenjar pel tallat... —Amb un gest de dolor, en Bàlash aixecà el cap—. Els pares... L’esquena..., cremava...
Na Kisbis mirà a sa filla i va dir sense fer gaire cas al ferit:
—Si ja ho dic jo: uns inconscients són els homos. —Després, mirà de nou en Bàlash i continuà amb veu enfadada—: I tu, capbuit, si fas comptes fer coses que surten de la normalitat, malda tenir les esquenes cobertes. T’has de poder defensar. O no t’ho ensenya, açò, aquell vellot d’en Hàntish? Bé, si més no, ara tindràs un bon trau que t’ho recordarà per sempre. I prega perquè puguis moure l’espatlla amb normalitat. Sinó, ja me diràs com t’ho faràs per llançar, eh? —I de nou per sa filla—: Què t'he dit?: uns egoistes inconscients. Només pensen en ells, els homos. Ai...
—Deixa-ho ja, mare, no veus que pateix?
—I vols dir que no li està prou bé, patir? Però, és clar, com que tu n’estàs d’aquest capbuit... Per açò el defenses. —El ferit se les mirava amb la cara desfigurada pel mal, però en bona part també per l’espant: no s’esperava aquella esbroncada. Per fi, na Kisbis es mirà de nou l'al·lot ja més calmada—: La veritat, per una banda em sap greu ta ferida, perquè ets un bon al·lot. Però per una altra.., és que mereixeries quedar-te esgarrat. —Li va posar la mà al front i proseguí, ara amb veu més endolcida—: Però, no, no pateixis. Tens sort de que som la millor guaridora de l’illa. I no som jo que ho dic, eh?, que consti. Quedaràs prou bé per fonejar qualsevol bagenada que se t’acudeixi de fonejar. Però... Sí, sempre hi ha un però, què et pensaves?: tindràs d’esforçar-te. I no et serà gens fàcil. Qui la fa, la paga, estimat. Pens que ja ho ets aprés, açò.
Encara que mai no li havien agradat els retrets, en Bàlash no va tenir més remei que donar-li la raó. Era forta, aquella dona, potser tant com sa mare, i quin caràcter... Tal vegada, si s’hagués embarcat ella i no son marit, les coses haguessin rutllat d’altra manera per la família. Però no era feina de dones, lluitar. Per sort per la comunitat, i de manera especial pel jove, és clar, na Kisbis havia continuat la tasca que millor sabia fer: guarir.
Però el discurs no havia acabat:
—I, ara, Bàlash, oblida’t de que ta mare no se n’assabenti. Tot d’una enviaré n’Ainerís a dir-li-ho. Tranquil, que no l’espatarem gaire. Açò sí: faig comptes dir-li la veritat. Que has de reposar uns quants dies sense moure’t. Que te’m de fer cures, renovar-te l’emplastre fins que la ferida es tanqui del tot; i, sobre tot, que no vull que sagni amb el primer sotrac. Li demanarem que et quedis aquí, a ca nostra. Què et sembla? Així podrem cuidar-te millor. —I amb un somriure irònic, afegí—: T’imagines que no quedessis prou bé i que, per açò, no s’acompleixin els designis dels astres? Encara seria culpa meva, que la guaridora et va adobar malament. No res; t’has de posar bé per convertir-te en el foner més famós, l’elegit pels estels; açò diu tothom, no? Idò, noltros et cuidarem, n’Ainerís i jo. A que sí, filla?
N'Ainerís s’enrajolà de dalt a baix. Sense fer-li cas, sa mare li tocà el genoll i li féu una senya amb el cap; en va tenir prou. L’al·lota sortí corrents per avisar na Katis.
Pel seu cantó, en Bàlash s’enfonsava al jaç. Sinó en tenia prou amb el mal de la ferida, ara, el temor a sa mare l’arronçava encara més. Por li feia enfrontar-s’hi. Ben bé, però, no n’estava segur què li sabia més greu: sí l’enuig de sa mare o que n’Ainerís en fos testimoni. Poc a poc, tot emprant la poca claredat que li restava, s’adonà que no hi podia fer res, que tindria que rebre el que li vingués, empassar-s’ho i, sobretot, recuperar-se el més prest possible. Ho faria, i tant! Encara que, hores d’ara, se sentís sense forces, ni per recuperar-se ni per res. Braços i cames li pesaven com a troncs inerts i tenia el cap com a emboirat; a més, tot li rodava i li feia mal el cap. Tenia raó la guaridora: tindria d’esforçar-se. Sí, ho faria. De fet, potser només eren les ganes, però com si, ara, un cop finalitzades les cures, se sentís un poc millor.
—Estigues quiet, foner inconscient. —Na Kisbis el va veure inquiet—. T’has portat prou bé; no ho espatllis, ara. Ens has demostrat que ets valent: has aguantat sense queixar-te; i pocs n’he vist que ho hagin pogut fer. I prou que sé el mal que t’he fet, creu-me. Descansa, Bàlash. Descansa i, d'aquí no res, et trobaràs millor.
Li posà la mà al front. Em preocupa aquesta escalfor. El remei per les febres, sí, li farà falta. Ara..., no me’n record si me’n queda, d’escorça d’orient. Potser al flascó de dalt... I sinó..., bé, qualque cosa trobarem. Quan no n'has trobat, de solucions, Kisbis? Idò...
I una altra vegada per en Bàlash:
—Ara tornaré, d'acord? Mentrestant, aprofita per pregar-li a la Deessa Bonadona, Bàlash, que se n’apiadi de tu. Et farà falta el seu suport perquè ta mare no acabi la feina del falcó.
I quan se n'anava, ho va fer flastomant. No es just fer patir a una mare d’aquesta manera. Si fossis fill meu...

dissabte, 19 de desembre del 2009

EN BÀLASH ARRIBA A CA NA KISBIS



Després de patir el turment del coster, en Bàlash arribà a ca la guaridora. Hores d’ara, l’esquena li cremava com un mar de flames. El dolor era tan insuportable que tingué que estalonar-se al llindar, sense esma per fer ni una passa més.
—Ainerís, Ainerís...
A l’al·lota, que feinejava pel pati, li semblà reconèixer la veu. Sí, era el seu estimat! Però quina veu més desmaiada... I si qualcú s’havia fet mal? O, pitjor encara, i si era ell qui estava malalt? En Bàlash no s’atreviria a visitar-la sense demanar-li permís a sa mare, i manco en aquella hora; no, no era tan agosarat. Així que qualque de dolent pasava.
Resolta, però amb el rostre marcat per la preocupació, obrí la porta. Just veure’l, n’Ainerís se n'adonà que en Bàlash estava ferit. L’agafà per la cintura, el féu entrar al portal i el va seure al banc de pedra del pati, en el primer recó buit que va trobar.
—Mare, mare! Frissa, és en Bàlash. Malferit! —N’Ainerís cridava sense deixar de aguantar el cap mig desmaiat del jove .
La guaridora arribà eixugant-se les mans al davantal i, després d’una certa sorpresa inicial, estudià amb mirada experta els ulls del ferit.
En Bàlash, amb mitja veu, li digué:
—La ferida..., l’esquena, guaridora.
—Prou que ho sé. Però el mal ja t’ha envaït. Els ulls m’ho mostren. Tot m’ho mostren, el ulls. I a tu t’espurnegen com el caliu encés. I açò vol dir que el mal t’està posseint; són les febres. Així que no ens podem enredar en xerrades inútils. —Mentrestant, na Kisbis enretirava l’embenatge sagnat—. Ainerís, desperta! Deixa de mirar-lo com si fos homo mort i fes qualque cosa de profit. Ajuda’m; agafe’l, cap el jaç. Ha de reposar. Vés netejant-lo, i fes-ho tot d’una. La ferida amb aigua d’escabiosa; i recorda: tèbia, que no cremi. Malda que quedi ben neta, sense restes de bruticia. Remena-la bé, sense por de fer-li mal, que no res ha de malbaratar la curació. Sí, ja sé que ho saps, però ara no hi ets. —Sa mare sempre aprofitava per alliçonar-la—: Després, benes netes, ben fort i sense por de fer-li mal. I mentrestant m’esperes, refresca'l amb aigua de roses. Vaig a preparar un emplastre fresc, que els que tenim estan un poc passats. -I mentre se n'anana-: Esper que no sigui massa tard. Els mals esperits...
Na Kisbis s’apressà cap a l’estudi del fons, on preparava els guariments. Aquella sala, la més fosca de la casa, era atapeïda de flascons i cossiols de tota mida, i sempre hi coïa qualque cosa en un petit foc. La guaridora, amb moviments precisos, obrí un pot rere l’altra, sense dubtes. Tenia molt clar què cercava, quins remeis eres els adients. Així, els pots i saquests es foren arrenglerant al seu davant fins que na Kisbis se sentí satisfeta. Tot seguit, tancà els ulls per demanar l’estaló de la Mare Guaridora i afegí un grapat d’hipèric en un morter d’ullastre; el triturà ben fi. Després li ajuntà un brot de molsa del torrent, una busca de liquen d’alzina i un trosset de rosegó de pa mig florit. Ho tornà a remenar tot, aquesta vegada maldant de no triturar-ho. Per donar-li la consistència precisa, li afegí una mesura de sèu de bou que havia bullit dues vegades; per clarificar-lo, li havia dit a sa filla quan aquesta es queixà per l’olor de la segona bullida. Poc satisfeta, n’afegí un poc més, de sèu. Per fi, amb un gest de conformitat, decidí que l’ungüent tenia la fermesa desitjada. En acabar, trià un gerro de boca ample del recó més fosc de la cambra, un kàlathoi foraster ornat d’animals en negre on guardava l’argila cicatritzant, ben protegida per una pedra plana de gres porós. Perquè l’argila ha de respirar, Ainerís, que així es manté pura i el seu efecte és immediat. Aquella terra de propietats meravelloses se la duien des de les faldes d’un dels turons rogencs de vora mar, a tramuntana, que no pot ser d’una altre banda, recorda-ho, filla, d’aquell coster i de cap més; sempre procurava tenir-ne una bona provisió. Un cop va haver embolicat l’argila en un drap humitejat, agafà una caixa de fusta d’un prestatge del costat de la porta. Abans d’obrir-la, passà suaument la mà per sobre dels signes gravats: uns petits cercles concèntrics flanquejats per un reixat. Era una caixeta antiga, herència de l'estirp més antiga de les guaridores de Balariash, on hi guardava les agulles d’os i bronze que emprava per cosir ferides; tot un tresor. Tot seguit, agafà el bolic de nervis i tendons estirats que emprava per suturar. Per fi, carregada amb tot el que li feia falta, retornà al costat de n’Ainerís i el jove malferit. Tot el procés li dugué poc temps, a na Kisbis. La precisió dels moviments, la mesura del pas entre aquell desgavell de còssils i gibrells, de cabassos i paners que vessaven, feia que mai fes trajectes inútils. Cada cosa tenia el seu lloc i tot era a l’abast. Fins i tot el sostre baix, creuat per bigues de mata sobre les que descansava el teulat de bruc i canyís enfangat, n’era ple: manats d’herbes posades a secar. Era un racó a vessar d’olors intenses, que s’entremesclaven fins aclaparar al que no n’estava acostumat. Des de les agradables flaires de la menta, la camamil·la, el romaní, la farigola o el tem, fins a fortors poc definides que sorgien de cubells arraconats, com si volguessin passar desapercebuts. De tot hi havia

dissabte, 12 de desembre del 2009

NA KISBIS, GUARIDORA DE BALARIASH


Ca na Kisbis, la guaridora de Balariash (cercle excavat a Sa Torre d'en Galmés, costat nord). Foto d'en Pep Gómez.
Previ: en Bàlash, ferit pel falcó en voler robar-li un poll del niu, envia son germans a ca seva per enredar sa mare. Mentrestant, ell se'n va a ca la guaridora perquè el sani sense que sa mare se n'entemi.
Així que els germans marxaren, en Bàlash agafà el camineu que rodejava el turó fins enfilar-se per l’altra banda. Era allà on, adossada a la murada septentrional, s’aixecava la llar de la guaridora. Des d’aquell costat del poble la vista perdia el blau del mar, però s’omplia d’una verdor difícil d’imaginar. Els sembrats sovintejaven fins el Turó Sagrat, el clar dominador del paisatge illenc, i també cap el fortí d’Ialash, un dels antics bastions fronterers dels bàlar. Envoltant-los, com un mosaic inacabat, els alzinars enfosquien uns camps que s’allunyaven cap a els turons vermells de més enllà i les ondulacions fonedisses de la tramuntana més turmentada.
En Bàlash sabia que la guaridora i sa filla serien a casa. Segur que ja haurien retornat dels camps. En aquell hora, quan el capvespre es torna fosquet, tothom s’abocava a les feines domèstiques, i elles, en açò, no eren diferents dels altres. Les trobaria feinejant, atrafagades entre perols fumejants, mesclant ungüents i esmicolant compostos pels beuratges.
A mesura que caminava, la ferida li feia més mal. La pressió de l’embenatge d’en Kàstysh el martiritzava. El cap li rodava. Aquell camí, que tantes vegades havia fent encalçant-se amb els companys, ara no s’acabava mai, esgotador, i es veia obligat a alenar cada vegada més profundament per aconseguir un poc d'aire que li permetés d’arribar. I encara sort que no hi havia ningú xafardejant. Sinó, tot serien raons, i sa mare s’assabentaria abans d’hora, del malpàs. Per sort per l'al·lot, molts dels casalots d’aquell costat estaven en desús i, la majoria, sense habitar. Tothom havia cercat el raval assolellat de migjorn per tal de fugir d'humitats i vents. Tothom havia percaçat mudança, menys els de ca la guaridora i un parell més. Ells es mantenien fidels a la llar dels avantpassats.
Ca na Kisbis era una casa estranya, i no només per ser ca la guaridora, que amb açò ja n'hi hauria prou. Era una casa sense homos, ni a l’illa ni tampoc embarcats. Només la feina com a guaridora, tres campeus que conreaven i quatre cabres que duien a pasturar, mantenien l’economia familiar. N'Ainerís i ses dues germanes petites s’hi encarregaven. Munyien i formatjaven, i també llauraven i collien. No es podien permetre ni servents ni ajudants. La família de la guaridora, per molt que fos dels bàlar originals, era de les més pobres de Balariash. Na Kisbis, fins allavoneses, havia estat una dona sense sort. De ben jove maridà amb en Bórash, el fill d’un modest propietari rural de Jàmash, de l’altra banda del Gran Barranc. Contaven mantenir-se amb l’herència de la jove i amb els beneficis de les terres familiars del marit; també contaven amb la sort d'en Bórash com a mercenari, ja que tenia previst embarcar-se ben prest. Però un estiu de molta sequera, un incendi paürós assolà la propietat del sogres. Va ser just quan la lleva d'en Bórash acabava de salpar. Ho perderen tot, els hisendats. Els ramats moriren asfixiats dins del cortal; les collites socarrimades no donaren ni un miserable gra. I el fill petit, un al·lotet de just deu anys que els feia de pastor, fou trobat mort, cremat entre els bens. Els sogres de la guaridora embogiren i ella, malgrat la seves arts, no hi pogué fer res per consolar-los. Ben cert que prou en tenia amb les filles que li havia deixat son marit. A tot açò, s’hi afegí la notícia de la mort dels altres dos germans d’en Bórash, els que lluitaven a l’Àfrica. Als empobrits sogres tan sols els quedava un fill per sostenir-los en sa vellesa: en Bórash. Na Kisbis, després de veure’ls com s’esfondraven, els acollí a Balariash. Però, per culminar la desgràcia, en Bòrash fou mort just desembarcà, sense temps d'enviar-los ni el fruit d’una miserable campanya victoriosa. Quan la mala nova arribà, els pobres ancians deixaren de menjar i es consumiren, sense que na Kisbis aconseguís fer-los reviscolar. Un rere l’altra, ambdós moriren, escanyolits i amb la mirada perduda. Però la jove era de mena forta, i ella sí que ho va superar. Tenia tres filles ben sanes i que ja tenien edat per treballar. Gaudia d’una feina que estimava i que ni podia ni volia abandonar. Tenia ca seva, la dels avantpassats, quatre trossos de terra dels seus pares i un grapat d’animals per cuidar. Què més puc demanar? No hauré de manllevar; no, no ho faré.
Eren moltes les nits en què na Kisbis, esgotada, mentrestant buscava una son esquívola, imaginava una vida diferent. Si tan sol li hagués sabut fer un fill mascle, en Bórash... Potser la sort li hagués mudat. Tal vegada hagués estat l’heroi afortunat que els mancava, un foner victorios. Però, d'entre aquella desesperança, sempre reeixia una nova guaridora que s’enfortia de nou. Tres filles..., açò és tot. Ainerís, la major i hereva de les seves arts, seria una gran guaridora; millor que ella. Per aquest costat, tot aclarit. I per les petites, bé tot arribarà. No m’han sortit gaire llestes, les petites. Són com son pare, pobretes: bones filletes però curtes de gambals. Tindré que buscar-les un bon marit. Són polides i feinants, així que no els hi mancaran pretendents. Potser no som rics, noltros, però tenim un llinatge: som dels bàlar originals, noltros; açò hauria de contar.

diumenge, 6 de desembre del 2009

UN MATÍ A BALARIASH


Dematí a Balariash (Sa Torre d’en Galmés). Foto d’en Joan Gómez. N’és prohibida la reproducció sense permís de l’autor.

A l’exterior, aliè als avatars de la família, el sol encara no s’havia mostrat. Malgrat aquesta recança, la vida no s’oblidava de retornar ràpidament a Balariash. L’horitzó volia il·luminar-se per on el port de Màrish s’obria al mar, tot agafant tonalitats rogenques que, de seguida, es flamulejarien d’un gris blavós molt suau. Aquell color tènue era el que tintava el paisatge amb una llum especial, única, que convertia l’illa en quelcom màgic, un indret ple de misteris que reneixien cada dia. I si uns despertaven, molts, d’altres, les bestioles que havien omplert la nit, frissaven d’ensorrar-se en caus foscos o es recloïen en les escletxes amagades dels troncs més vells. Allà, arraullits, s’endormiscarien tot esperant l’arribada d’una nova foscor.
Tota aquesta promesa de claror era la senya perquè a cals Bàlar també s’obrís a la vida. Els bels arribaven inquiets des del cortal; a l’estable, mules i matxos se somovien afamats; i els cans lladraven i grinyolaven per qualsevol renou, pel més petit moviment. Per açò, amb tot aquest xivarri, els germans, empesos pel complidor Bàlash, val a dir-ho, no varen tenir cap més remei que aixecar-se. Poc a poc, varen apareixer somnolents per desdejunar abans de sortir als camps. Perquè no tot era entrenar-se a la vida del foner, perquè no tot seria batallar i lluitar per mantenir-se viu. També s’havia d’aprendre la quotidianitat de l’illa. Llaurar la terra i esbardissar la marina per obrir nous conreus; rebassar soques envellides, ullastres enclavats fins l’ànima de la terra; tenir cura del bestiar i dur els ramats a les pastures; munyir les cabres lleteres. I quan tocava, segar les collites i recollir els fruits dels horts, batre les garbes i esventar el gra, i qualsevol feina necessària perquè la vida continués.
La petita Tànuis, com sempre, fou al darrera en aparèixer. Tan poqueta cosa, pobreta! En aquella hora, la filleta encara no havia aconseguit que els ulls vencessin la son que els tenallava. I és que era, amb diferencia, la més vessuda dels germans. Però, com que també era la preferida de sa mare, la mimadeta, li deien els germans, ningú no la renyava; sinó s’enrederia massa, és clar. Per contra, i per açò encara hi destacava més, el seu bassó, en Balèrish, just aixecar-se, estava disposat a menjar-se el món. Allavonses, els dematins, era quan les diferències entre ells s’engrandien fins fer-se insuperables. Encara que fossin de fesomia ben igual, la fragilitat d’una contrastava amb l’energia inusual de l’altra. Els dos feien la mateixa alçada, però ella era prima com un jonc tendre, i ell, fibrós, fort com un branquilló d’ullastre, d’aquells que la tramuntana doblegua però que sempre tornen a lloc. La cara de filleta tenia formes suaus, agradoses, que evocaven un futur de bellesa esplèndida; tothom deia que era com sa mare. Per açò, na Katis estava segura que no tindria cap problema per concertar-li l’enllaç ideal, el maridatge millor per la família i també, és clar, pel clan. Na Katis pensava en tot. I de fet ja el tenia encaminat, el casori. La recerca de candidats entre les millor cases de l’illa feia estona que rodava, i ja se n’havia fitxat en un parell que feien bon color. A més, ningú s’hi negaria; per qualque cosa eren els Bàlar, els caps del clan. Però, de moment, i fins que aquest futur no arribés, na Tànuis era la criatura més feliç del món i, també, la que menys contribuïa a les feines domèstiques. Sa mare volia que gaudís dels últims anys de innocència i que, de pas, s’enfortís i recuperés prou salut per enfrontar-se a la duresa que l’esperava. A Balariash es creixia ràpid, sobretot les dones, tant si volien com si no. I la petita se n’adonaria; i ben aviat.
Després d’un ràpid desdejuni, on menjaren blat capolat i estovat en llet de cabra acabada de munyir i, pels més afamats —en Balèrish, és clar—, restes de carn de la nit passada, tots es varen dirigir al seu comés. Cadascú sabia per endavant què havia de fer; els tenia ben ensenyats, sa mare. Res no li fugia, a la mestressa.
Així, idò, quan els al·lots sortiren de ca seva, el sol encara no havia esclatat del tot i la claror just clarejava el llevant. Les talaies, imponents, cloïen la visió directa de l’horitzó, però el cos del guaita, enfilat dalt la central, ombrejava la pal·lidesa que anava guanyant terreny. Tot presagiava un dia esplèndid, com molts d’altres d’aquell començament d’estiu; bo per treballar i bo per viure. Però, malgrat aquell matí enlluernador, el habitants de Balariash tenien poc temps per gaudir-ne. Les feines que els esperaven i, val a dir-ho, la costum de veure’s envoltats per paisatges matiners com aquell, feia que hi fossin indiferents. Per ells, aquella albada tan sols volia dir un altre dia que començava. Un dia que, pels al·lots, només es tancaria quan tornessin a guanyar-se el menjar vora la llinda de ca seva.

dilluns, 30 de novembre del 2009

BÀLASH I KÀSTYSH A TALL DE BARRANC


El Barranc Gran (barranc de Cala'n Porter). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix la reproducció sense permís de l'autor.


Els joves, a tall de barranc, solien returar-se amb el cor encongit. Per moltes vegades que l’haguessin vist, per moltes vegades que l’haguessin creuat, mai no deixava de colpir-los aquella explosió d’immensitat. Els penyals blanquinosos, esquitxats de foscors rere les que s’amagaven balmes i covals, encaixaven la llera en una mena de gola tancada que transformava el paisatge interior en imatges llunyanes, gairebé remotes. Al fons de la vall, llambrava el torrent endormiscat, com si no tingués cap pressa per arribar al mar. El flanquejaven densos canyars i jonqueres, amples marjals ofegades que bessaven al costal i als camps petits i ben conreats. No molt lluny, amagada rere ziga-zagues inversemblants, esperava la cala on morien rierol i barranc. Potser ningú podia somiar un final tan ple de bellesa; perquè aquella platja, després de que un extens prat inundés la plana, sorgia encaixada entre cantells altíssims i amb les sorres remullades per les aigües més clares del litoral.
—Tu tampoc et canses de contemplar-ho? —comentà en Bàlash, copsat per la visió del barranc—. Quan veig açò, me n’adono que, per força, els avantpassats havien de ser gegants; sinó, no entenc com s’ho van fer per vèncer enemics descomunals com aquest barranc.
—Ja hi tornem a ser. No comencem! Ja ho sé que ho eren, de gegants, els avantpassats, però ja n’hi ha prou de llegendes allunyades de la realitat. Posa peus a terra, germà, que just sembla que la guaridoreta t’hagi pres el seny.
—Que no, homo, que no és açò. Però, què vols que faci? Cada vegada que m’aboc a aquest buit, em sent tant petit!
—Tonteries, que no és més que un barranc!
I és que Kàstysh no es deixava impressionar fàcilment, i menys per un paisatge, per inabastable que fos. Res no li semblava prou alt per no arribar-hi, res prou llunyà per no encertar-ho amb la seva fona, ni tampoc res prou fort per no ser vençut. Kàstysh era un esperit indomable que desconeixia què volia dir descoratjar-se, però també li mancava qualsevol brot de romanticisme. La paraula esperit només la relacionava amb les deïtats, la Mare i la Força; tota la resta no eren més que ximpleries de xerraire. De no tòrcer-se, en Kàstysh seria un gran foner, però mai cap poeta. Tampoc ningú li ho demanaria.
Sense dir-se res més, iniciaren el descens fins les faldes més escarpades. Per aquells redols feien comptes trobar el major nombre d’animals; de fet, ja n’havien vist molts des de dalt. Sabien on anar. Eren conscients, però, que no se’n lliuararien d’esgarrapades; no de bades, bardissars espessos ornaven l’accés al torrent, custodiant-lo amb gelosia. Era allà on les egües s’abeuraven i on anaven a cercar l’herba més tendra per rossegar.
Com sempre, Kàstysh va ser el primer en reacionar:
—Va, deixa’t de gegants i oblida’t d’al·lotetes enamorades. Començem a contar animals, que el dia no s’atura. I recorda: nostra mare vol tots els pollins controlats.
—Mira que ho ets de cansat! Què sí! Com vols que m’oblidi del que ha dit nostre mare? Penses que no aprecio ma vida? —I és que Bàlash no podia fer res més que prendre’s a broma la serietat d’en Kàstysh. Li feia gràcia el seu posat i, sobretot, la seva falta d’imaginació. Per en Kàstysh tot eren ordres, obligacions que s’havien de complir, sense cap mena d’excusa. Finalment, Bàlash afegí—: Anem a repartir-nos la feina: tu per la dreta, cap a mar, i jo, per l’altra banda. Segueix fins la Cova Gran. Llavors creues pel pedregam. Ens trobam davall del Penya-segat del Gegant, quan el sol arribi al zenit. I no facis tard; recorda’t del falcó.
—D’acord. Quan he fet tard, jo?
Quan Bàlash es trobà sol per segona vegada en aquell dia, els pensaments li volaren cap a sa mare. I açò, darrerament, li passava cada vegada més. Sabia que na Katis era tan dura com les branques d’ullastre, però que, també com elles, sabia adaptar-se als vents dominants i no trencar-se. Així aconseguia que l’educació dels seus fills fos la més eficient, la necessària per fer-los els millors. També per açò l’admirava, en Bàlash. El jove es demanava si, com ell, tots els fills de Balariash se l’estimarien tant, la seva mare. Estava segur que mai deixaria d’agrair-li la duresa, els esforços que feia per aconseguir les seves fites. Però també n’era conscient de que, a la fi, només ells podien arribar a fer-se mereixedors del que, per naixement, els corresponia. Ningú els regalaria res. Per molt fills de Bàlar que fossin, per molts avantpassats gloriosos que ornessin son llinatge; tot s’ho haurien de guanyar per ells mateixos. I aquesta era una responsabilitat feixuga, un pes afegit que, de vegades, es feia poc més que insuportable. Bàlash no estava prou segur de aconseguir-ho. Seria capaç de satisfer les expectatives que havia aixecat? Perquè tothom ho sabia: ell era Bàlash, l’elegit pels estels. Potser massa.
Espolsant el cap per esvair les angoixes i eliminar tot el que no fos la feina, el jove foner s’endinsà entre el brancatge; les egües l’esperaven. Tindria un dia molt ocupat. Millor no distreure’s amb res més.

dissabte, 21 de novembre del 2009

LA FI DELS GEGANTS


Es Fus de sa Geganta (Torralba d'en Salord, Alaior). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix l'ús o reproducció sense permís de l'autor.


Fou el setembre del 2007 quan vaig escriure aquesta mena de declaració de principis. En aquells moments estava engegant una història que no sabia on em duria. Ara, dos anys més tard, quan aquest projecte avança a bon ritme i pas ferm, crec que és el moment de fer renéixer la llavor i ensenyar-vos-la. Si teniu prou paciència per llegir-ho, esbrinareu per què escric el que escric i d’on em brolla la passió.

Quan encara era un fillet i Menorca una terra gairebé verge on encara era bo de fer somiar, els Gegants dels Talaiots es varen fer els amos dels meus somnis. Durant les excursions escolars a Torralba, o quan anàvem a romandre a les coves de Son Bou i Calescoves, les llegendes d’aquells ésser mitològics m’embolcallaven amb la seva màgia i em desbordaven la imaginació.
Fascinat per ells, vaig passar hores observant com un babau la inexplicable perfecció de les taules, sense fer-me una idea de com podien haver-les construït si no era a força de poders sobrehumans. Al mateix temps, les sales hipòstiles se Sa Torre d’en Galmés, el talaiot de Trepucó, les misterioses navetes d’es Tudons o Rafal Rubí, les murades de Son Catlar, i sobretot, el incomparable i místic pou de Na Patarrà, em feren esglaí cada vegada que ajuntava prou valentia per entrar-hi. I encara que la meva imaginació frenètica ben prest se’m capgirà en científica, mai aconseguí trobar explicacions lògiques per tota aquella grandiositat. Segurament degut a la curta edat, les imatges d’ésser enormes que movien enormes quantitats de pedres descomunals se’m feien tan reals com el desgavell de pedreny escampat als peus dels talaiots de sa Torre d’en Galmés, reflex desastrós d’anys d’abandó i degradació, per sort avui reconduida.
Les rondalles més antigues del folklore illenc ens recorden els Gegants, i els noms gegantins omplen la nostra geografia: sa Punta d’es Gegant, sa Cova d’es Gegant, es Claper d’es Gegant, es Fus de sa Geganta. Per açò, la primera conclusió infantil era evident: aquells homos, que els que en sabien s’encaparraven en denominar “talaiòtics”, només podien ser éssers capaços dels més increïbles fets. I, qui sap, potser estaven agermanats amb els de la gigantomàquia de la Mediterrània oriental, que ens arribaven en forma d’històries fabuloses. Perquè, qui no havia escoltat mil i una vegades la història de David, el rei foner, estimbant la pedra al front del gegant filisteu Goliath? O la de ciclop Polifem, illenc enfrontat al enginyós Odisseu de retorn a Ítaca?
De totes maneres, en aquells anys de innocència, sempre arribava a la mateixa conclusió: els nostres eren més llestos que aquells gegantots embrutits, sense res més al cap que la força bruta. I és que nostres gegants, a més de ser descomunals forçuts, havien de ser, per força, bons arquitectes, enginyers hàbils i dissenyadors acurats, capaços de crear bellesa des de la roca nua. Sí, definitivament els nostres eren millors.
Tots creixem i, malauradament, despertam a la realitat. I així com jo vaig haver d’arraconar aquell al·lot somiador, nostres Gegants també foren resituats en el que, sembla ser, és el seu lloc. Ara, els arqueòlegs i historiadors ens presenten les hipòtesis més modernes, acuradament estudiades i raonades, per explicar l’origen de nostre cultura talaiòtica.
És cert què ja en 1593, en Joan de Binimelis ens presentà els constructors dels talaiots com a gegants de força descomunal, que “ajuntaven pedres una sobre l’altre amb gran facilitat i menys feina”. Més endavant, però, ja en èpoques modernes, es va atribuir la paternitat de les construccions ciclòpies balears a l’arribada a nostres costes d’emigrants de l’orient mediterrani, els quals sotmeteren “manu militari” els anteriors i pacífics illencs (els pretalaiòtics). Fins i tot, s’assenyalà els “Pobles del Mar” com aquest nouvinguts (coincidència: els filisteus del gegant Goliath eren un dels Pobles del Mar). També s’apuntà l’idea de que part dels exercits aqueus, els vencedors de Troia, molt perduts camí de casa, havien arribat a les Balears i s’hi quedaren.
Actualment, gràcies a les datacions radiocarbòniques i a les referències historiogràfiques, els entesos situen el principi del període talaiòtic en un època posterior a tots aquests fets, el que obliga a buscar noves explicacions. Llàstima! Fins ara tot era molt poètic, però per desgràcia fals. Llegint l’obra “Historia de las Islas Baleares”, dirigida pel professor de la UIB, V. M. Guerrero (2006), he trobat les següents cites interessants sobre aquest origen (en castellà a l’original): “una convergència de factores (la llegada de comerciantes fenicios a nuestras costas), junto con otras causas endógenas de orden económico y social, por el momento mal conocidas, se combinaron y dieron como resultado la emergencia de una entidad aqueológica que conocemos como cultura talayótica”. Es a dir, segons aquest autor i el seu equip, van ser els mateixos pretalaiòtics els que varen canviar i esdevingueren talaiòtics. Interessant.
En la mateixa publicació (la qual recomano a tots per la seva fàcil lectura) ens rallen d’evidències (com a Trebalúger i Torralba a Menorca, i altres a Mallorca.) del (textual) “arrasamiento” d’hàbitats pretalaiòticos i els seu aprofitament com fonaments per construccions talaiòtiques. També s’indica que “la cultura talayótica, lejos de lo que se pensaba hace decadas, no se inicia antes del 950/900 BC, y probablemente aún esté más cerca del 850 BC, que es aproximadamente cuando se generalizan los abandonos de los naviformes i se construyeron los primeros talaiots”. Afirmen també aquests autors que aquests canvis varen significar “la aparición de nuevas tradiciones y prácticas funerarias desconocidas hasta entonces (cremación y empleo de cal)... suelen ser indicadores de la presencia de nuevas gentes”. Més interessant encara, sobre tot perquè crea noves incògnites.
Jo només som un aficionat a la història de Menorca i no sé res més del que puc aprendre a força de llegir. De totes maneres, aquestes noves teories m’han generat preguntes que, com a mínim, m’inquieten. D’acord, està clar que no van ser “gegants conqueridors” els que van dur la cultura talaiòtica a l’illa. Però, què va fer que s’abandonés una forma de vida pacífica, la pretalaiòtica, amb assentaments de naviforms sense estructures defensives, per una cultura prenyada de construccions impressionants, majoritàriament destinades a la protecció del territori i, probablement, amb una mal coneguda funció de culte? Com va ser possible que açò passes en un període, històricament rallant, tan curt de temps? Qui va introduir les noves formes d’inhumació, rebutjant les anteriors? Qui eren aquestes noves gents? I, sobre tot, d’on venien? I les taules? També van ser els pastors pretalaiòtics els que van imaginar-se estructures sacres i úniques com aquelles? I si fou així, qui o què els influencià fins el punt de fer-los canviar tant i tan ràpid? Els fenicis, més comerciants que conqueridors? Potser va aparèixer un il·luminat intern amb caràcter messiànic?
Segurament els gegants no varen existir en força i mida, però qualcú, unes noves gents ara desconegudes, degueren impulsar o lideraren un procés de canvi amb força realment gegantina, no de bades generaren una nova cultura, tan complexa com la talaiòtica.
Estic segur que els arqueòlegs i historiadors pensaran que les meves preguntes son retòriques i tenen resposta fàcil i entenedora, i estic segur que totes apareixen en diversos estudis per a mi desconeguts. Si un dia se m’aclareixen aquest seguit d’incògnites, jo, com a persona d’esperit científic que som, les acceptaré una darrera l’altre.
Però, per molt que la raó em digui el contrari, hi ha quelcom dintre meu que vol seguir somiant amb els Gegants imaginaris de quan era al·lot. I a més, esper que ningú s’enfadi si intent fer-los reviure, a la meva manera. I és que em nego a veure’ls morir. Me’ls estim massa.

diumenge, 15 de novembre del 2009

COSTERS D'OCTUBRE

Sa costa de l'Esglesia (Alaior) de no fa gaires anys. Foto de menorca.net

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2009.

Per fi s’ha acabat octubre, mes de contrastos, de pujades i baixades, d’aiguats i tramuntanades, de dies de sol i de matinades plenes de banyadura.
Per jo sempre ho fou, d’estrany, octubre; ja des de ben jove. Penseu que, amb disset anys, era quan me n’anava a Barcelona per començar el curs, i deixava enrere un reguitzell de dies inoblidables, tot un estiu que es negava a deixar-nos i al que jo m’aferrava com a l’ampit d’un avenc insondable. Semblava que tot s’acabava, llavors, que el món se m’enfonsava i que mai més no podria tornar (gaire errat no anava). I aquest era una coster mal de pujar, perquè, per jo, sempre ha estat molt complicat, açò d’anar-me’n. No sé si més o manco que ara, però molt.
Per altre banda, tenia motius per no entristir-me: començava una nova vida, un nou curs, una nova estada amb els amics del pis i retrobaria els companys d’universitat. I no puc dir que, llavors, tot fossin costes amunt, que moltes feien baixada. I tant! Prou que xalàvem. Açò sí, quan s’havia d’estudiar, s’estudiava.
Però octubre no va aturar de donar-me ensurts i de fer-me males passades. Quan va néixer el meu primer nebot no me’l va deixar veure (fins Nadal no el vaig poder servar, en Joan). Potser és que som massa tou, però em feia molta il·lusió ser-hi. Una altre pujada. Però la més costanera, el pendent pel que encara avui prop d’enfilar-me, fou la mort de mon pare. Feia temps que la malaltia el copejava, i sabíem que se l’enduria més prest que tard. Però, ves per on, va triar octubre per endur-se’l. Gairebé al final, cert, però encara dins d’aquells trenta-un dies funestos. Del cruiximent d’aquella escalada és ara i encara me n’estic refent. De totes maneres, ja no som al·lots i sabem que la vida son aquestes coses. I, per sort, encara hi ha ma mare. Es diu que al costat d’una costa sempre hi sol haver un descans, sinó una baixada; idò, açò.
I ara us direu on va, aquest, si ens rallava de son pare, com és que fa un giravolt inexplicable i passa a rallar-nos de bicicletes? Perquè sí, d’açò us rallaré ara, de bicicletes i de pujades, d’esforços balders per assolir-les, de patir un dia sí i un altre també per pujar una costa que se’t fa inabastable. Jo no sé voltros, i segurament pensareu què exagerat, però jo, quan vaig tenir la primera bicicleta (i l’única, perquè la segona la vaig heretar, com gairebé tot quan ets el germà petit) hi havia una costa que se’m negava. Allavonces, els al·lots anàvem per tot amb bici. Sortíem d’escola, agafàvem sa bereneta i trescàvem amunt i avall; cap aquí i cap allà; pedalada amunt pedalada avall. I, sent Alaior, gairebé sempre era pedalada amunt. I jo, és clar, arribava a ca nostra rebentat. I també frustrat, perquè sempre topava amb aquella maleïda costa que no es deixava vèncer. Sí, ara us dic quina era, no passeu pena: sa Costa de l’Església. Ja us veig venir... Com pot ser que no la pugés, aquest? Si no es gaire cosa. Però l’hauríeu de veure com la veia jo aleshores: empinadíssima, empedrada, plena de clots i bonys, amb les llambordes desgastades pel pas d’anys, dels carros i les bísties, i amb un poc de canaló per les baixades d’aigua. Potser no era tan exagerada, la costa, i no tenia ni tants forats ni estava tan mal empedrada, però ja sabeu, els records infantils magnifiquen tot allò que els ha significat un trauma. I, amb tot açò, aquella costa se’m feia més inabastable que el famós Tourmalet, aquell que durant l’estiu havien pujat en Luís Ocaña i n’Eddy Mercx.
Però va arribar el dia en que la vaig pujar, que vaig assolir aquell cim que se’m resistia com si fos un vuitmil . Crec que vaig ser el darrere de la meva edat en pujar-la, perquè tots els amics ja ho feien quan jo encara havia de possar peu a terra; i molts amb una facilitat gairebé insultant. Sempre li donava la culpa a la bici, jo: que si és un trasto, que si pesa massa, que si no hi ha qui la manegui; excuses, tot excuses. La realitat és que jo no podia, que era “culot”, i que les cames no em donaven. Es veu que no va ser fins més tard que em vaig fer un poc més atlètic (el canvi, em van dir) i vaig poder començar a fer esport amb garanties. Amb açò també deuria ser lent, jo.
Us deia que un dia la vaig pujar, per fi, i que els bots d’alegria foren tan grossos com si hagués guanyat el Tour i dugués el “maillot” groc. Havia pujat la costa més feixuga de la meva vida! Sí..., santa innocència! Encara no n’era conscient del que m’esperava.
I ara veureu perquè me n’he anat des d’octubre i de les pujades i baixades personals que em provocava, a la Costa de l’Esglèsia. I és que si qualque cosa em va ensenyar aquell patir diari, aquell deixar-me l’eima en cada pedalada, va ser a no deixar-me vèncer. Per açò, si octubre es vol encaparrar en fer-me la guitza, en posar-me costers empinats, plens de colts i bonys, de reganes i canaleres, jo sé que acabaré per pujar-los, com vaig fer amb la Costa de l’Esglèsia, a força de provar-ho cada dia.
Per molt que els altres hi arribin abans, a dalt, o que se’n riguin perquè trobin que no n’hi ha per tant i que els costers son coses de la vida.

dissabte, 7 de novembre del 2009

EN BALÈRIH I EN PÚNISH ALS PENYA-SEGATS


Replans costaners de migjorn on pasturen els ramats dels germans (costa sud del terme d'Alaior, amb sa Torre Vella al fons). Foto d'en Pep Gómez.

Púnish i Balèrish s’apressaren amb el ramat, ben auxiliats pels cans i amb el suport d’un bon raig de codolades; volien arribar prest a les pastures ran de mar i no perdre el temps en camins poc profitosos.
En aquell bocí de costa, i de fet en tot el migjorn illenc, s’alternaven els barrancs més majestuosos, com el de les egües, i un sens nombre de barranqueus de dimensions més reduïdes. Aquests, de vegades just esquerds de la plana, acabaven en petites terrasses abocades als penya-segats més alts. Era aquí on, tot aprofitant les redosses dels oratges, s’acumulava la humitat, per la qual cosa petits rodols d’herba aguanteven frescos gairebé tot l’any. L’abundant banyadura de les matinades aclaparava aquests recers, i només l’escalfor del sol més valent aconseguia d’assecar-los. Però, alehores, la rosada ja havia fet la seva feina: la terra prima i les arrels superficials dels herbassars, acostumats i enfortits per aquest patiment, havien recollit prou frescor fins ensoldemà.
També era en aquest resguards on els avantpassats havien esculpit moltes de les seves necròpolis. Per fer-ho, havien foradat el marès que els flanquejava per crear una multitud de coves de tota mena, veritables ciutats dels morts. Els antics illencs no podien haver triat un lloc més adient pels esperits. Indrets solitaris, abocats a la immensitat del mar i bressolats pels vents, eren el punt d’embranzida necessari per iniciar amb garanties l’últim viatge cap a la falda amorosa de la Mare, el recer definitiu.
Alienes als esperits que dormien i als déus acollidors, moltes aus marines aprofitaven aquests amagatalls per afartar la niada i provar de fer-la volar. Els cantells més enlairats i les planes pròximes al penya-segat eren el regne de la gavina, el més abundant d’aquells ocells. Formaven una colònia eixordadora, valenta, que atacava als intrusos amb veu estrident, com de xerraire embogit, sense donar-los treva i fins expulsar-los. A ningú hauria d’estranyar, però, la cridoria, perquè de sobres sabien, les pobres, que l’arribada dels joves pastors volia dir que l’estol acabaria esbarrat per la mort dels més agosarats. Voleu, gavines!, semblaven dir-se. Què venen els que ens malferen! Era aquell un crit esgavellat, que repetien fins a fer aixecar al vol tota la costa.
Si només haguessin estat els germans petits els que arribaven, potser la cridoria voladora hagués tingut èxit, però és que no anaven sols; altres pastors i altres ramats feien el mateix camí. Els claps verdejants eren envaïts per cabres i bens disposats a saciar una fam impossible d’esgotar. Per sort per tots, aquest són animals no gaire gelosos de la qualitat del menjar, i tot s’hi val mentre es deixi roegar. Per açò, quan la verdor s’esgotava, ramejaven qualsevol brot. No hi havia cap dubte que prosperaven ben de gust en aquell ambient ressec i tan poc arrecerat, els ramats.
Com que els coneixia, als gavinots, així que foren a la vista i sense voler-los espantar, en Balèrish xiuxiuejà:
—Púnish. Mira com faig volar aquella gavina, la que guaita des del cantell. Que blanca és, veritat?
—Res d’espantar-la. Mata-la.
—No! Què dius, tu, ara? Per què tinc de matar-la? És preciosa, i deu covar, o tal vegada te gavinotets. No la puc matar.
—Ves, quin marrec! Tens de matar-la per demostrar a tothom que ets capaç de fer-ho. Si només l’espantes, com sabrem que has ferit on volies? De res val fer-hi prop, només són bons els blancs perfectes. O potser encara no ho saps, açò? —el sermonejà en Púnish, capficat en fer de mestre substitut.
—No puc matar un animal tan polit. M’esperaré un altre blanc, qualque cosa més adient. Una sivina resseca o un tronc escapçat.
—Creix d’una vegada, marrec sensibler! —I mentrestant l’esbroncava, en Púnish forní rapidament la bassetja. Sense pensar-hi, li féu les tres voltes reglades i llançà un mac allisat.
La desprevinguda gavina no sabé d’on li venia el mal. Ferida al costat, xisclava com un fillet plorós que cerca sa mare després de fer-se mal. Amb l’ala esquerdada i mig penjant, l’animal intentava aixecar el vol, però l’esforç era un gest inutil, grotesc fins i tot. La pobre no debia entendre com, de sobte, havia perdut la capacitat de volar i res no podia fer per fugir d’aquell atac. Xerrotejant mentre saltironejava descontrolada es perdé penya-segat avall. Poca vida li quedava a la desgraciada. Si no moria pel mal de la pedrada, les altres gavines li donarien final. Perquè res no es desaprofitava a la colònia.
Púnish mirà orgullós al son germà.
—Has vist com es fa, marrec? Rapidesa i precisió. Sense por ni dubtes. És ta vida o la seva. No ho pots oblidar, açò.
—Estàs boig? Per què ho has fet? Només era una gavina.
—Importa el què sigui? Aprèn d’una vegada! Sembla que no ho vulguis fer. Es comença pels gavinots i s’acaba per matar l’enemic; i tant ens ha de fer quin sigui aquest. Sempre ha estat així i sempre ho serà. Sinó, seràs tu qui cridaràs esbudellat entre les roques.
—Deixa’m, no vull saber res més de tu. Jo no mataré gavines per entrenar-me. Són massa elegants; són... precioses. I tu..., calla’t d’una vegada! Que no ets el mestre, tu. —I mentrestant protestava, el petit cercava des del cantell el cos ferit. Potser podria...
Fets com aquest feien que en Balèrish sempre anés carregat de remordiments. L’esperit sensible del fillet patia quan tenia que demostrar la seva habilitat contra els animals que tant estimava. Com és que no podien entendre que les admirava, les gavines? Tan blanques, tan estilitzades i amb un planejar tan suau. Ni tan sols movien les ales! Mai s’afartava de veure-les pescar, atiant els bancs de peixetó costaner o barallant-se per qualsevol despulla que surava. Xalava amb les arriscades maniobres per pescar-los i admirava la valentia que mostraven quan s’enfrontaven als qui, com ells, s’endinsaven al nial. Més d’un milà havia vist sortir-ne escapat, amb desgavell de plomes volades, foragitat per mares enfurismades i geloses del seu espai. Moltes vegades, en Balèrish somiava ser tan valent com elles, i tenir prou esperit per enfrontar-se a qualsevol invasor, la Mare no ho volgués, que gosés trepitjar els platjals de l’illa.
Aquestes reflexions feren que en Balèrish quedés capcot una bona estona. Mentrestant, Púnish s’estufava per no haver-la esgarrat, tot mirant als voltants per assegurar-se que els veïns l’havien vist tombar l’animal. Però res, tots anaven a la seva i ningú s’havia adonat de la seva proesa. Les cabres, la frissera per anticipar-se i trobar el redol més verdejant i les pràctiques pròpies, mantenien ocupats als joves pastors; no tenien temps per gaire més. Llàstima!, pensà en Púnish. Blancs com el seu no tindrien que passar desapercebuts. I és que a l’al·lot li encantava que l’alabessin, que tot el món fos testimoni de la seva habilitat. Bé, més endavant ho tornaria a provar. I aquella vegada s’asseguraria d’estar rodejat de públic. Tots havien de saber lo bo que era fonejant, lo molt que havia progressat.
Hores d’ara al penya-segat hi regnava una gran confusió. Tota la colònia s’havia esvalotat. Les gavines volaven i xisclaven, i els seus crits eixordaven qualsevol altra soroll. Però ni els picats ni la pluja de tifes i gitades pudents atemorien als joves foners. Ben al contrari, s’envalentien i incrementaven l’apedrament. Estols de rocs solcaven el cel cap als ocells, però ben poques vegades els ferien, i encara menys de mort. Les acrobàcies de les gavines, bòlits de vol controlat, evitaven els projectils sense defallir del setge, replegant-se per tornar a atacar. Per la seva banda, els ramats, totalment aliens a aquell guerra oberta, feia estona que pasturaven. Cercaven els brots més tendres del matolls costaners i engolien qualsevol bri que verdegés el rocam.
Finalment, quan li va semblar que duien massa estona de disbauxa i disbarats, Balèrish se’n fartà.
—Anem-nos, Púnish —cridà el fillet per fer-se escoltar—. A veure si trobam un racó més tranquil. Qualsevol altra barrancó; cap a ponent. Com pot ser que no et molestí tanta cridòria?
—Ja hi tornam. Però quina mena de foner fas contes ser sinó suportes ni aquests crits? —Púnish es desesperava amb el que, per ell, no eren més que rareses de son germà—. Quan siguis enmig de la batalla, què et penses que trobaràs? Riures i festes, potser? La remor del mar? Un rossinyol cantant pel capvespre? No, homo, no. Has d’aprendre a suportar l’eixordament, i que no et faci defallir la punteria. I vols més cridòria, que aquesta?
Però en Balèrish ja en tenia prou de tanta lliçó. Què sabrà de batalles, en Púnish? Si ni tan sols l’escolta, al mestre; sempre enjogassat amb el cosí Jàmish. Amb aquestes, idò, s’aixecà decidit i xiulà als cans que jeien ben prop seu. Aquests, obedients, iniciaren la recollida del ramat sense fer cas de les protestes d’en Púnish; i és que no era el seu amo.
En Balèrish començà a caminar amb l’Àstir entrebancant-lo de tantes amorosies. El fillet se la mirà amb un somriure ple de tendresa.
—Com me l’estim, aquesta cusseta. —I dirigint-se a l’animalet, li féu el conillet per incitar-la—: Cerca, Àstir, cerca. A veure què trobam.
I en poca estona, la gossa li mostrà l’amagatall d’una tortuga ensorrada dins d’un romaní, foragità quatre sargantanes d’una roca soleiada i féu aixecar el vol a una perdiu feixuga, que l’al·lot mirà encantat però a la que ni tan sol intentà caçà.
Mentrestant, en Púnish capejava resignat.
—I ara deixa fugir la perdiu. Ja ho dic jo: no hi ha res a fer. És un caparrut —flastomava. Tot seguit, aixecà la veu per fer-se sentir—. Espera, que no te’n pots anar tot sol. Nostra mare em mataria. —I una altra vegada pel baix—: Quan me’n podré lliurar d’aquest marrec? Maleït sia!
En Púnish fou prop d’engegar-li una codolada, de tan enfadat com estava. Però, per sort, se returà a temps, i tot just després de quatre passes ja se n’havia oblidat. Sense adonar-se’n, es centrà en les fites que, d’un temps ençà, omplien la seva vida: la infal·libilitat amb la fona i un futur brillant. En Púnish es veia com un gran guerrer, encapçalant els homes més temeraris i sent, alhora, el més temut dels foners. I es sentia capaç d’aconseguir-ho sense gaire esforç; no de bades feia temps que mai no errava els blancs, ni els més complicats, com la gavina del penyal. Enrere havien quedat els dies odiats de vergonyes i fams nocturnes. Aquells maleïts còssils de l’ullastre que es negaven a deixar-se trencar! Però tot açò estava oblidat. I tant que sí. I encara milloraria.
—Sí —hi tornà convençut—, seré un gran guerrer, el millor.
Malgrat aquest convenciment, sabia que no li seria gens fàcil. Només era el tercer de la nissaga dels Bàlar, i a bon segur que li tocaria quedar-se a l’illa, com a representant del poder dels germans absents. Però, qui sap els tombs que pot donar la vida? Ningú li podia treure del cap que, un dia, comandaria una càrrega de foners en batalla. I tant que ho faria! I si qualque dia faltaven els dos grans, la Mare no ho vulgui, s’apressava a afegir, ell estaria a punt per prendre el relleu. Tampoc en allò no fallaria.
Els ideals d’en Balèrish eren del tot contraposats als de son germà. Deixant de banda tot el que l’entusiasma: les flors i els animalons, el que més adorava el fillet era en Bàlash. Son germà major era el seu model. D’ell n’admirava la mescla precisa de força i saviesa, de seny i empenta, qualitats aquestes difícils de combinar, fins i tot per l’inabastable imaginació del fillet. N’estava segur que en Bàlash seria el millor cabdill que els bàlar haguessin tingut mai. I ell, el marrec estrany, com s’encaparrava a dir-li en Púnish, seria al seu costat quan arribés el moment de demostrar-ho. Encara falta molt per açò, es deia enBalèrish, però tot arribarà.
A ulls d’en Balèrish només una altra figura se li apropava, en admiració, i en moltes altres coses fins i tot l’arribava a superar: sa mare. Ella sí que era veritablement forta: la més forta del món, segons el particular varem del fillet. Segons ell, na Katis deixava enrere, i de molt, els herois de qualsevol de les històries fascinants que els contava el mestre Hàntish. Ni l’estrateg Amílcar i les seves aventures sicilianes; ni Pirros, l’epirot, i els enormes elefants; ni tan sols aquell fabulós Alexandre de Macedònia, del que tantes meravelles contaven, podien comparar-se amb sa mare. Si hagués estat home, millor que tots junts, es deia convençut.
La innocència el duia a preveure que, en un futur no gaire llunyà, en Bàlash també els superaria, als herois, i manaria al seu poble a la glòria. I ell, en Balèrish, l’estrany, seria el seu principal conseller, l’homo de confiança. Les cròniques glossarien les gestes del gran cabdill balear i del germà fidel que l’acompanyà en els moments importants. Sí, seria el seu general; com els companys d’Alexandre.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

EL MATI DE NA KATIS


Foganya de casa talaiòtica (Cercle de Cartailhac, sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.
En Bàlash trobà na Katis al racó de sempre, prop de la foganya que ja cremava. Agenollada i amb els braços emblanquinats fins els colzes, pastava farina de blat i d’ordi dins d'un gran còssil baix i de boca ample. Una de les serventes li anava afegint, poc a poc, rajolinets d’aigua i bocins de sèu segons indicacions de la mestressa. Altres dones s'afanyaven a moldre el gra del dia, la base de l’alimentació de gairebé tot el poble, ja fos com a pans rodons i plans o barrejada amb llet de cabra fins fer-ne una pasta de més o menys consistència, segons els gustos. Les dones manegaven els grans amotlons, amunt i avall, per sobre del gres rogenc que els feia de suport. Afegien el gra amb un ritme pausat, monòton, el qual, però, semblava no tenir fi. Aquella feina sempre l’havia trobat esgotadora, en Bàlash. No li semblava estrany que la majoria d’aquelles dones tinguessin els braços musculats, per molt que la resta del cos semblés esquifit. De fet, moltes patien de les articulacions i, amb els anys, les deformacions dels ossos eren molt comuns.
Així que na Katis sentí els passos que s’apropaven, deixà la feina i s’aixecà per besar-lo: sabia que era en Bàlash. N'hi quedava poc, de fer-ho, i volia aprofitar les ocasions. Sabia que, ja fos perquè marxés amb la lleva o, simplement, perquè en fer-se adult rebutgés les amorosies maternes, ben prest es quedaria sense aquells petons que tan l’afalagaven.
—Bon dia, mare. La Senyora t’ompli de benediccions.
—La Força t’aculli als seus braços poderosos —contestà na Katis, segons el ritual. La cara del fill quedà emblanquinada allà on sa mare l’havia besat, i açò va fer que el rostre seriós de la matriarca es trenqués en un somriure escàs.
—Sembla que avui no ets dormit gaire, mare.
—Ja ho saps, fill meu, dormir no és el que millor faig. Però, no pateixis, que ja dormiré quan la Mare se m'endugui. Ara tinc massa feina per perdre temps en dormir.
—Per què no vas a ca la guaridora? Kisbis et donaria qualque cosa per descansar, potser les seves famoses herbes del repòs. —Sa mare li va fer una evident senya amb les mans, com dient-li tan se val. Bàlash, però, insistí—: Si no dorms, si et manca descans, les tensions no et deixaran acabar la feina de ta vida. Pensa en els petits, mare. Noltros, en Kàtysh i jo, i na Maris potser, ja estem fets, a punt de collir diríem, però ells...
—Què? Vols Donar-li lliçons a ta mare, ara? —contestà na Katis, tot fingint un enutj que no sentia. Així, en conversa íntima amb el seu primogènit, era quan més còmode es trobava i quan més es deixava anar—. No et preocupis tant per ta mare, pobre envellida, que mai deixaré que les circumstàncies m’obliguin a deixar-us descuidats, ni a voltros, creguts quasi adults, ni a cap dels petits. A més, prou de xerrameca i desperta als dròpols dels teus germans. —Llençant-li un tros de pasta remullada, l’escridassà—: M’estàs fent perdre un temps valuós i, si no teniu res per emportar-us als camps quan marxeu, serà culpa teva. I, on és ta germana? Ja tindria que ser aquí, na Maris. L’he despertada fa una bona estona.
La veritat és que, malgrat l’edat, prop dels trenta cinc, na Katis encara era l’enveja de les dones de Balariash. Per qualque cosa li posaren de joveneta el cognom de la Bella, el qual encara era del tot vigent. Els anys i les penalitats de la vida illenca no se li reflectien, al rostre, encara suau i amb ben poques arrugues: just uns vanos subtils que li vorejaven els ulls. Estava gairebé com quan es casà amb en Baleir, just als setze. Llavors, na Katis era plena d’il·lusions i esperances, que pensava que el jove espòs era l’home més meravellós que mai hagués conegut. Estava segura de ser l'al·lota més afortunada de tot Màrish, el seu poble natal; potser fins i tot de tota la Menor. Fou un matrimoni de conveniència. Rere la mort del Bàlar d’aleshores, es cregué necessària una aliança entre la sang dirigent i el llevant més llunyà, fort en el comerç i en homes d’armes. Es necessitava descendència perquè la casta dels Bàlar es mantingués, i na Katis fou la triada per criar-los.
N’era ben conscient d’açò, ella, i de bon principi no es féu cap il·lusió. Però, per sort, aquell enllaç esdevení ple d’amor. En Baleir, na Katis descobrí un home dolç, amorós, ple de bonhomia, poc amic d’aldarulls i que fugia de l’afició desmesurada al vi dels illencs que s'ho podien permetre, i dels que no però malbarataven la fortuna en aquell vici. Tot açò, sense renunciar a unes fermes conviccions i molt conscient dels deures de la posició privilegiada que li corresponia.
Dia rere dia, na Katis sentí créixer un sentiment que, al principi, el considerà com de respecte, però que ben prest esdevení, fins i tot, d'adoració. Els joves, en contra del que era habitual i del que la majoria podria haver esperat, s’enamoraren.
Per açò, per aquest sentiment que els unia, la separació forçada per l’allistament a la lleva púnica del marit deixà la jove i enamorada Katis sense el suport vital que acabava de trobar i atemorida pel què podria passar. Però una altra vegada tingué sort. Per una banda, els fills que s’havien obligat a tenir en ràpida succesió i, per una altre, les obligacions del rang social que, en tot moment, li ompliren i atrafegaren l'existència.

Per descomptat que en Bàlash n’estava orgullós d’ella; cap dels seus companys tenia una mare així, tan jove i tan formosa. La majoria de les dones illenques duien el pes de la feina feixuga marcat al cos. Prest les carns se’ls afluixaven per la maternitat i el rostre se’ls colrava pel sol i la saladura, donant-les una fesomia de duresa que se'ls ajustava com el caràcter mateix de l’illa. I açò valia tant per a les dones illenques de naixement, bàlar o nurair, com per a les nouvingudes, serventes o dones comprades per maridar. I és que la vida de la mare del foner podia arribar a ser molt dura, encara que, per descomptat, tenia moltes més compensacions que la de qualsevol serventa.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

ADÉU A BALARIASH



Balariash queda enrere (Sa Torre d'en Galmés). Foto Pep Gómez.

Mai m’han agradat els comiats. Mai m’ha agradat viure’ls; ni tampoc recordar-los. Em fan patir, i n’estic fart, de patir. Per açò no hi rallaré, de l’adéu; per açò passaré de llarg per aquests moments tant difícils. No faig comptes rallar-vos dels ulls foscos de ma estimada clavats al meu cor, uns ulls que sempre més m’han acompanyat; ni de les llàgrimes que no vaig deixar vessar, però que encara em neguen l’esperit. Ni de ma mare, ni dels germans. No, no faig comptes rallar-ne.
Només diré que, de bon matí, els de la lleva vàrem emprendre el camí de Màrish; hi erem tots, en Kàstysh i la resta dels companys. La comitiva era més gran del que no em pensava; a darrere hora se’ns havien ajuntat més i més homos.
El conco en Mèlkish ens acompanyaria com a dirigent de Balariash i cap dels bàlar. Ell s’havia encarregat d’enviar missatgers per fer-ho del tot oficial: les naus púniques son a Màrish; tothom que vulgui embarcar-se, que hi vagi. I van ser molts els que van respondre.
Per descomptat que hi érem gairebé tots el joves de la darrera fornada, els del darrer Festival, i d'altres que havien decidit esperar i que, en aquell moment, havien trobat que era la seva. Però també n’hi havia molts més que volien acompanyar-nos. Alguns potser no tenien més remei que fer-ho, si és que volien tirar endavant: homos de camp, empobrits per la desgràcia i sense terres per llaurar; gents sense ramats per vendre i que ho havien perdut tot. Eren persones sense futur que, si no sortien de l’illa, s’anirien empobrint fins a fer-se’ls impossible sobreviure. Homos desesperats, açò eren. La majoria ni tan sols eren foners de veres; potser sabien emprar la fona o llançar una javelina endurida, però no havien rebut el mateix entrenament que noltros, els professionals. D’entrada, si eren admesos pel comandament púnic, no lluitarien. Serien auxiliars: els exposats de la primera línea, els primers en morir.
Noltros, en Kàstysh i jo, no ens embarcàvem per fer fortuna. Tal vegada érem privilegiats —tothom ens ho deia, o almanco ho pensava—, encara que moltes vegades he pensat que realment no ho érem gens, de privilegiats. Nostre família en tenia prou perquè no ens fes falta pujar-nos a una bístia de caminar incert. Per contra, nostre futur a l’illa tenia l’horitzó net; per posició i per fortuna. Però aquesta mateixa posició, el rang, com l’anomenava noatra mare, era el que ens empenyia a embarcar-nos. Érem els fills del Bàlar, els hereus, i, per açò, havíem de ser foners de guerra; per obligació havíem d’encapçalar els illencs que lluitaven mar enllà. Mon pare hi era. L’avi ho havia fet i s’havia convertit en un heroi; i molts altres parents també hi havien anat, amb més o manco sort, tot s’ha de dir. I en aquell moment ens tocava a noltros. Acceptar-ho, açò havíem de fer.
En Mélkish tancaria el tracte amb els llegats cartaginesos, i també amb els mercaders que ens comprarien subministraments per compte de l’exèrcit. Ell, en Mèlkish, rebria la primera part de la paga d’enrolament. Era, aquesta, una paga comunal, que se’ns abonava en funció del nombre de caps, d’homos d’armes, que s’embarcaven. Llavors, les autoritats locals -una altre vegada en Mèlkish- s’encarregaven de repartir-ho per localitats. Tants n’has aportat, tant te’n toca. Les següents pagues, les de guerra, les rebria cada foners de forma particular. S’ha de dir, però, que en Mèlkish es quedava una part important d’aquesta bestreta; pels maldecaps, deia. És la comissió, afegia, tot emprant el llenguatge comercial que cada vegada feia servir amb més assiduïtat. En treia prou de les lleves, en Mélkish. Era el més ric dels bàlar, sens cap dubte.
Per traginar la paga púnica, des de Balariash ens acompanyava una bona rècula de bísties que, esperava en Mélkish, tornarien carregades fins a dalt. Tenalles i gerros d’oli d’oliva, i àmfores de vi bo; açò sobre tot. També hi hauria qualque dona per les cases dels notables; vaixelles i aixovars fins; flascons d’essències orientals; i un reguitzell d’articles d’us quotidià i ornamental, de ferro i bronze, que posarien a tothom d’allò més contents. De coses d’aquestes, segons el conco les més econòmiques, n’hi hauria moltes. El mateixos matxos feien el viatge d’anada amb la somada de joncs adobats: feixos amples que penjaven dels costats de les bísties. També ens acompanyaven un bon nombre de bens i cabres, porcs i aviram engabiat, així com cistells caramull de verdures de temporada. En Mélkish confiava vendre-ho tot a bon preu. Els patrons de les naus, a més dels tractants de l’estrateg, sempre cercaven menges fresques pels viatges de mar. Així, idò, aquella era una bona ocasió per fer negoci. Tancava el seguici un ramat de muls joves que s’havien mercadejat durant el Festival. Les tropes cartagineses sempre anaven darrere dels millors animals, i els nostros ho eren, els millors.
Amb tot açò, es pot entendre que la comitiva que va sortir de Balariash era, a més de gran, escandalosa. Però també he de dir que era ordenada, que d’açò se n’encarregaven els homos d’en Mèlkish, i sense contemplacions. Perquè l’ordre de l’avanç era fonamental si volíem arribar prest a Màrish. Les negociacions, encara que ja estaven mig tancades, s’havien de concretar aquell mateix vespre; les naus volien salpar de matinada i encara s’havien de carregar. Tenien pressa, els púnics.
Aquella marxa, per la forma com la vàrem fer, em va semblar una de les moltes que havíem patit amb en el mestre Hàntish: forçada i sense temps per descansar. Però, estàvem acostumats a patir-les. Així, idò, que se’n preocupessin uns altres pel cruiximent, que a noltros no ens importava.
El mestre Hàntish... Pobre vell; mai més no el tornaria a veure. Com havia après a apreciar-lo. Cert que, a la primeria, quan era un fillet, vaig arribar a odiar aquell vellot que ens cruixia cada dia. Però, després... Sempre recordaré els consells que ens donava. Ara tocava als petits, patir-lo. Però fins quan? Sembla mentida! De la lleva de l’avi Balèrish, gairebé cec, mig sord, amb els ossos entumits per la malaltia, i encara capaç de mostrar-nos les coses més importants per a la vida del foner, tot allò que ens seria necessari per sobreviure. Com m’agradava escoltar-lo! Sí, seria una altra de les coses que enyoraria. Una més.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

MAR I MUNTANYA

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2009.


St Martí d’Ogassa, Ripollès. Gairebé 1400 metres de tranquil·litat.
Vam arribar de nit, perquè sortir de Barcelona —en soldemà era 11 de setembre— s’havia convertit en un suïcidi col·lectiu. Carrers plens a vessar. Semàfors que canvien de color i no has avançat ni un metre. Un desastre. Mil i un com se’ns ha acudit en veu alta i els nervis que començaven a brollar. Total, una hora per deixar ciutat --un recorregut que faig cada dia en no més d’un quart d’hora--. Resignats i carregats de paciència, amb l’esperança de la pau que anàvem a cercar, vam fer un ommm... d’allò més budista i decidirem que ens ho prendríem amb calma. Més valia.
Era la primera vegada que anàvem a aquella casa rural i volíem arribar-hi de dia. Ja se sap, pels camins de muntanya és bo de fer perdre’s. I més jo, que no m’agrada gens manar de nit. Però de nit vaig haver de manar, i per una pista cimentada amb mil i un esvorancs, i que regirava entre ombres d’arbres --impossible endevinar de quina casta--, amb masies enfosquides per un fanal dèbil que només donava per esbrinar l’aïllament de la vida de muntanya.
Tres hores després de deixar el carrer Aragó entràvem a la casa rural. I el primer que vaig sentir va ser el silenci. No se sentia res! I jo, que sortia del brogit inabastable de la ciutat, vaig quedar copsat. Vaig tancar el ulls per omplir-me d’aquella pau i, de cop, per una d’aquelles voltes inexplicables que dona el subconscient, em vaig trobar enfora d’aquelles muntanyes: al costat del mar. Era a la Menorca de quan era petit, a cala Molí, devora de la que anomenàvem la caseta dels Enanitos. Però tot d’una me’n vaig adonar de que em faltava qualque cosa, que la correlació no era exacta: mancava la renou del mar que, por molt esmorteïda que t’arribi --i a cala Molí gairebé no es mou, el mar--, sempre la sents. La renou i la olor. Aquella salabror inexplicable que se t’enganxa al nas i t’omple els sentits de mar profunda. Olor d’algues, de verdet de llenegall, d’escata de peix acabat de pescar, de llaüt amarrat, de xarxa, de cornet i pitjallida. I a l’esquena, la pinassa i els llentiscles, la marina fins el voral. I els tamarells, arbres que s’estimen la mar, i s’acoten per venerar-la i besar-la amb amorosia.
Vaig obrir els ulls i no ho vaig poder evitar: em vaig sentir decebut. I mira que la muntanya m’encanta. M’agrada molt caminar pels boscos atapeits, plens de llums escolades i verdejants, per pistes que s’enfilen fins alçaries que a la nostre illa ni tan sols podríem somiar. En soldemà volíem pujar al Taga, un dosmil per a principiants. I és que jo ja no som el que era i ja no estic per escalades ni per costers massa empinats.
La mestressa ens va rebre i ens va donar de sopar. I quin sopar! Tot era de casa; fins i tot el pa. Boníssim! L’habitació també era encantadora, tota de fusta, antiga, però cuidada fins el darrere detall. I vam dormir tranquils, acollits per la calma de la muntanya, una calma que havíem anat a cercar. I jo, encara ple l’enyor de les olors de cala Molí, vaig somiar.
Quants en tenia? Deu, onze anys? Anàvem amb les canyes de suro cap el riu, a la pesquera del tamarell. Els esparralls ens esperaven. En Situs (a.c.s) i jo teníem les roques estriades des de principis d’estiu. Havíem fet pasteta amb formatge i no dúiem ni per bromejar: no feia falta. No record de què rallàvem, pel camí, però ell sempre en tenia qualcuna per contar. I jo reia, i l’escoltava. M’agradava escoltar-lo, en Situs, i veure’l pescar. Tenia un toc especial. Ben pocs esparralls li fugien; i si s’apropava qualque llissa, ben igual. I sempre en pescava més que jo, però tampoc m’importava. Eren aquelles estones, amb l’aigua escalfada del riu banyant-nos els peus, amb els crancs i les gambetes fent-nos joques mentre posàvem pasteta a l’ham, per les que jo anava a pescar. I pels esparralls, és clar, que n’agafaven ben prou. Tot s’ha de dir.
I les poques estones en que callàvem, jo aprofitava per aixecar el cap. M’oblidava del suro que s’enfonsava i escoltava el silenci d’aquell braç de mar que naixia o moria —mai n’he estat segur, d’açò— entre una simfonia de canyes i jonqueres, envoltat de tamarells i pinedes fresques. Un oratge inexistent onejava amb vergonya el canyar; mentrestant, qualque ocell valent sobrevolava la riba i es perdia entre un desgavell de branques. La cadència d’un motor se sentia des d’enfora i una pau immensa omplia el cor tendre de l’al·lot de deu anys que era jo.
Aquells capvespres eren dels millors, a Macaret. Plens d’harmonia, plens d’una serenor que, més tard, he cercat per tot i només he trobat on sempre l’havia trobat. Però, quan ho he fet, ja era una pau canviada, inestable, esgarrapada per força a un brogit que s’encaparra en deixar-nos sense allò que era nostro des de sempre.
I em vaig despertar amb una sensació de gran pèrdua. On era la meva pau? Vaig obrir la finestra que mirava a llevant i l’habitació es va omplir de llum. Encara no es veia el sol, que les muntanyes eren altes i el tenien ben amagat. Però la vida s’havia despertat, a St. Martí d’Ogassa. El arbres, que de nit havien mantingut el seu anonimat, s’havien convertit en unes nogueres precioses, en uns roures pènols enormes i en uns freixes llampants, que somovien les branques empesos per un oratge suau, gairebé inexistent. Un picot copejava un tronc i la renou de la seva feinada omplia la vall. Esquelles de vaques baixaven des de la muntanya; uns animals grisos, marrons i gairebé blancs. Un cavall vell i una somera esquellada trescaven davall del finestral.
Vaig respirar aquell aire fred de la matinada muntanyenca i, per un moment, vaig retrobar la pau que havia somiat. No era cala Molí, ni era Menorca. Era St. Martí d’Ogassa, comarca del Ripollès.
No deu ser tan enfora el mar de la muntanya, vaig pensar. Encara que aquí no hi hagin esparralls.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

MATINADA DE L'EMBARC - continuació.




Llinda de casa talaiòtica de Balariash (Sa Torre d'en Galmés) i habitacle intrior d'una de les cases. Fotos d'en Pep Gómez.
Amb aquests pensaments estava quan un sol tímid va començar a aixecar-se, tot enrogint l’horitzó de llevant. I tant absort em trobava que gairebé ni me’n vaig adonar de l’esclat de colors que va acompanyar l’albada; ni de que uns rajos escapats s’escolaven entre uns nivolats espessos a mitja alçada. Si hagués estat atent, aquell cel m’hagués mostrat que seria un bon dia per navegar, i que l’oratge ens empenyeria amb insistència, des de llevant.
El vigia de la talaia, un dels aprenents d’en Hàntish, era a punt d’acabar el torn de guarda. Em vaig adonar que em mirava d’amagat, fent esforços, però, per demostrar que no deixava de cercar possibles senyes de les talaies properes. No podia tenir més de dotze anys, l’al·lot, i jo, és clar, el coneixia; era un bon aprenent i es convertia en un foner de profit. Però no estava jo per coneixences ni per xerrades. Havia pujat per cercar solitud, per encalmar el neguit que m’angoixava. I l’al·lot, tot s'ha de dir, me’l va respectar, el desitg. Li ho vaig agrair amb una mirada i un somriure; ell va tornar a la vigilància, amb el pit inflat i l’orgull pels aires.
Em quedava poc per emprendre el camí de Màrish. Amb en Kàstysh i la resta de companys partiríem per posar-nos en mans del déus i enfrontar-nos al futur, al destí. Potser açò era el que m’havia empès a contemplar la sortida del sol. Tal vegada volia que el sol naixent m’omplís de la seva força, i que la mà de la Mare em dugués enlà, em protegís i que, sobretot, em guiés d'anada però, sobretot, cap el camí de tornada. Aquella era la força i la ventura que hauria de menester per mantenir-me en vida fins que el maleït destí volgués retornar-me.
De cop, el sol va sortir de darrere d’aquell nivolat que, fins aleshores, li havia amagat la cara. I els seus rajos van embolicar-me amb força. Faria calor per ser l'inici de primavera i, açò, no faria còmode el camí fins el port d’embarcada. Però, quan havíem tingut un camí bo de fer, noltros? I, des de quan ens queixàvem? Per açò ens havien entrenat, per suportar-ho tot sense obrir boca. Per açò havíem patit el fred i la pluja, les ventades i el sol més aclaparador de l’estiu. Per açò havíem sentit el braços aterrits i esgotats, el cos glaçat o suat fins semblar que se’ns desfeia. Però sempre se’ns havia demanat, se’ns havia exigit, que estiguéssim preparats per llançar i encertar, per defensar-nos i atacar, per sobreviure i vèncer. Tot era part del nostre entrenament, de la preparació que patíem des de ben petits, la que havia fet dels foners de les Balears els mercenaris més preuats de tot el Mar; els millors. I jo n’era un d’ells. I puc dir sense vergonya que n'estava orgullós de ser-ho.
Bàlash, em vaig dir, és hora de deixar de somiar, que n’Ainerís es deu demanar on t’has ficat. Així, idò, vaig fer una darrera ullada al llevant i em vaig acomiadar de l’al·lot vigilant amb una capada silent.
Com que ca ma mare era al costat de la talaia, amb dos bots m’hi vaig plantar. Em va sorprendre trobar mon germà assegut al portal, tot sol. Què fa, en Kàstysh? Com és que no s’està preparant? Estrany... Amb la mà dreta i la mirada perduda, acaronava el cap del ca portalà. Aquest, ajagut al seu costat, mantenia el caparró estalonat a les cames estirades, orelles relaxades, ulls mig tancats; se’l veia a gust, al ca. Era el de sempre, el de color daurat amb la punta de la cua negra. Aquesta peculiaritat havia fet que en Balèrish li possés un nom del que jo mai me’n recordava; Cuatacat o qualque cosa semblant.
—Kàstysh —el vaig treure de l’ensopiment—, què fas? A què ve aquesta cara? Avui és el gran dia!
—Res... Pensava.
—Per la Mare estimada! Molt malament has d’estar per enredar-te en pensaments, tu. —M’agradava fer-li bromes d’aquestes. Ets un homo d’acció i no de pensaments, li solia dir, així que no perdis el temps pensant i actua. Bromes que, per altre banda, ell sabia que eren per fer-lo enfadar. Era un joc entre germans i ens encantava jugar-hi. Com que vaig veure que no reacionava com sempre, vaig deixar les bromes de banda—: Jo també hi he anat, a meditar. He vist sortir el sol des de la talaia i sembla que m’ha anat bé; m’he animat un poc.
—No he dormit en tota la nit
—I ara voldràs que m’ho cregui.
—Que sí et dic. —Amb una ganyota que volia ser de broma—: Potser és que et noto a faltar. Tants anys de suportar-te i ara, ja veus...
—Si mai no te n’has adonat de si hi era o no. Sempre ronques com un porc.
—Però, què dius? Jo no ronc.
—No, que va! Kàstysh, de veres, que jo t’estim molt, però la renou més insuportable que he sentit mai és la dels teus roncs. —Però la seva cara em va fer veure que no era moment per bromes—. I ara, a veure, què et preocupa? Tindries d’estar content! Ens embarcam! Avui! No era açò el que volies?
—Saps què et dic, Bàlash? —Vaig interrogar-lo amb la mirada, tot animant-lo a continuar—. Sent que estic deixant coses sense fer, coses molt importants. Ara, quan ha arribat l’hora, tenc la sensació de que no és el meu moment, encara.
El vaig mirar estranyat. Què li passa, a aquest, ara?
—Però, Kàstysh, què et pot faltar per fer? Vas guanyar el Festival, el que vol dir que ets el millor foner de l’illa; ens embarcam junts, com sempre havies desitjat; tothom t’admira i en diuen meravelles, de tu. De veres, Kàstysh, no t’entenc.
—T’envejo, Bàlash.
—Què dius, ara?, —me’l vaig mirar estorat.
—No te n’adones que ho tens tot, tu? Ets l’hereu, i contra açò no res hi puc fer; a més, n’estic content de que ho siguis i per res voldria el teu lloc. Estàs cridat a ser el cap dels foners en batalla i sé que et guanyaràs allò que et correspon per naixement; tampoc és açò el que t’envejo, que saps que sempre et faré costat.
—Idò? Per què has d’envejar-me? No t’entenc.
—Perquè tens una cosa que jo mai no podré tenir, Bàlash. Tens una dona que t’estima i un fill que t’estarà esperant quan tornis. Jo sé que mai no ho tindré, açò; sé del cert que moriré sense dona que m’estimi i sense fill al que servar. Sempre seré un foner caparrut i solitari i, açò, m’entristeix, i molt; tant que m'he replantejt moltes coses, Bàlash. Ara me'n don compte de que me’n vaig massa prest, de l’illa, que si em quedés una altre estació, tal vegada apareixeria la meva Ainerís. Potser em casaria i tindria fills. Després podria anar-me'n tranquil; et cercaria on fossis i tornaríem a ser junts. —I mon germà va reposar el cap entre les dues mans, aclaparat—. Per açò t’envejo, Bàlash, només per açò. I no m’agrada gens fer-ho, però...
El ca va grinyolar i va provar de xuclar-li la cara; ell també se n’adonava del patiment de mon germà. En Kàstysh el va fer fora amb suavitat. Surt, deixa’m, que no estic per festes, ara.
—Idò, encara hi ets a temps. No t’embarquis. Queda’t fins la següent lleva. Saps que t’estaré esperant.
—No puc, Bàlash, ho he promès i, ara, no puc faltar a la promesa. M’hauries d’entendre millor que ningú. Tu tens un destí, però jo en tenc un altre: he de ser la teva ombra, l’escut que et resguardi del mal. Tu seràs l’heroi, Bàlash, i jo hi seré sempre, al teu costat. És el meu destí i no puc fugir-ne. Ja saps, els maleïts estels...
—Va, germà, que només seria una temporada. Els estels ho entendran. Després podràs ser l’escut i la javelina, la pedra i la salvaguarda del pobre desgraciat del teu germà.
Fent un esforç per sobreposar-se, en Kàstysh va afegir amb una veu que volia ser més alegre:
—Que no, et dic. Em tindràs que suportar, vulguis o no. Ens embarcarem a Màrish i, t’ho assegur: te n’afartaràs, de jo. Faig comptes no separar-me’n mai.
—Ja et veig, Kàstysh, —vaig voler continuar amb el to desenfadat que ell havia començat—, trobaràs una ibera preciosa, o tal vegada una d’aquelles celtes tant rosses i de pitarram generós. O una líbia d’ulls foscos i pell daurada. Què me’n dius? No t’agradaria? Ja et veig, Kàstysh, rodejat de fillets ploraners, que se t’escolen entre les cames i et fan tropissar.
—Ai, Bàlash, com t’ho agraesc; al manco proves de fer-me riure. I bona falta que em fa, que no me’n vull anar trist. —Va agafar el caparrot del ca i el va sacsejar amb força. El pobre animal va aguantar la carícia amb paciència, com sempre. Feien bo, en Kàstysh i aquell ca—. Potser tens raó i, més endavant i vés a saber on, trobaré la dona que m’enamori. I, tant de bo, tindrem un fill. I si el tenc, faig comptes estimar-lo molt, com no he estimat mai. Un fill, Bàlash, un somni...
Me’l vaig mirar fixament i no em podia creure el que veia. Aquells ulls foscos com la nit, que sempre s’havien mostrat tant durs i plens de determinació, estaven enfonsats i vessaven llàgrimes. En Kàstysh plorava! Germà... No em vaig poder contenir i el vaig abraçar. No sé que faria sense tu, Kàstysh; no sé si seria capaç...
—Obeeix el cor —li vaig dir—, fes el que et mani. I oblida’t de destins i d’estels.
En Kàstysh em va tornar l’abraçada, encara amb més intensitat. I, per molt que vaig fer un esforç per contenir-me, també se’m van saltar les llàgrimes. No, Bàlash, ara no has de plorar. Per açò vaig agrair-li que fos ell el primer en rompre el silenci.
—No t’he dit que ni rallar-ne, de deixar-te tot sol? No hi ha res més a dir. I, ara, tranquil·litzem-nos i eixuguem-nos el ulls, que si nostra mare ens veu, què creus que dirà? Trobes que se sentirà orgullosa dels fills que s’embarquen si els veu plorar?
—No vull ni pensar-hi.
I amb aquesta vam rompre a riure. Les llàgrimes se’ns van assecar i, així com estàvem, abraçats, vam entrar al casat tot cridant on sou, que ja hem arribat. El ca, esvalotat pels crits, es va enretirar. Amb un grinyol ploraner, es va ficar al cau i es va jeure amb el cap entre les cames. En Kàstysh encara va trobar temps per acotar-se i acariciar-lo. Sempre me’n recordaré dels ulls de l’animal: com li va agrair aquella darrera carícia! I és que en Kàstysh sempre ho va tenir, açò: sabia fer feliços als altres.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

MATINADA DE L'EMBARC: BÀLASH


Talaiot i santuari de Kòstash (So na Caçana). Foto d'en Pep Gómez.

No me’n podia envenir. Per fi havia arribat el dia. I, ara, què?
Era com si fes molt temps que la infància s’havia anat. I l’edat adulta, tant somiada i tant lluitada, m’havia despertat com el toc d’una pedra fonera, amb violència descomunal. De cop, els matins al costat de n’Ainerís se’m pansien com una flor primerenca, sense adonar-me. Els maldecaps de les decisions se m’amuntegaven i no sabia com desfer-me’n. Els capvespres amb els germans i les juguesques dels companys havien deixat de tenir sentit. Les pràctiques, les proves, tot allò que havia estat ma vida fins llavors; tot feia temps que ja no hi era. Mai m’hagués imaginat que fos tant complicat ser adult, i tant dur.
Alhora que tot açò succeïa, que les responsabilitats se m’acumulaven i enyorava la infantesa perduda, creixia un sentiment contradictori que m’empenyia a desitjar-les, les responsabilitats de cada dia. Perquè, ara, aquest cada dia també se m’acabava. El moment tant anhelat i, alhora, tant temut, havia arribat: la lleva havia estat cridada. M’embarcava.
I m’era molt difícil fer-ho. Però, com sempre m’havia dit ma mare, ets el fill del Bàlar i ho has de demostrar, cada dia, encara que et costi renunciar a les coses que més estimes. Per açò, davant dels altres, m’esforçava per mostrar l’alegria del que vol embarcar-se per lluitar, del que cerca la glòria, del que desitja tornar carregat de riqueses per engrandir la família. Era el meu destí. El destí..., sempre el destí. I no podia lluitar-ne, contra el destí; ningú pot fer-ho. Plegar-me’n, acceptar-ho i provar de treure’n profit. Res més.
Jo no era com els altres, prou bé que ho sé, prou que ho sabia. No tenia l’esperit dels companys, o l’eima d’en Kàstysh, que esperava la batalla per demostrar del que n’era capaç. I no és que tingués por del que em podia passar, d’un futur incert; ni pensar-hi. Sabia prou bé on anava. Sabia què havia de fer, i ho faria sense tremols. Però tampoc em delia per demostrar res. I llavors manco que mai. Llavors, que tenia allò que sempre havia desitjat, el millor que mai no m’havia passat. Tenia moltíssimes raons per no voler anar-me’n i tantes més per desitjar tornar!
Enrere, closa pels murs del casat, quedaria ma estimada i, amb ella, el fill que li omplia el ventre de mare. Nostre amor, treballat amb suor dia a dia, havia fructificat; com tothom esperava, per altre banda, i com noltros havíem desitjat amb bogeria. No sé si va ser l’aigua del Pou de la Mare o la passió dels nostres esforços. Tampoc m’importava gaire. El cert és que n’Ainerís estava prenyada i jo era l’homo més feliç del món. Aleshores, com podia deixar-los, ara? I ho havia de fer, no hi havia cap més remei. Però, com podia alegrar-me? Com podia unir-me a la felicitat dels que celebraven l’embarc dels herois?
I, amb ells, amb n’Ainerís i el petit que neixeria, també deixava tot allò que estimava: ma mare, el suport de ma vida fins feia ben poc; els germans petits, els riures i els escàndols de cada dia; i l’illa, aquest tros de terra que m’havia esculpit fins fer-me com era. Però, de vegades, aquest sentiment se’m feia contradictori. Illa estimada i terra que m’obligava a abandonar-la. Com s’entenia, açò? Així, idò, havia d’estimar-la o d’odiar-la per fer-me fora, a l’illa? Però, cada vegada que aquest pensament em venia, se m’apareixia el barranc des del penya-segat, amb les fondalades plenes de bosquines i de bísties que hi trescaven; les ones del canyar del prat d’Atauash i les dunes, on n’Ainerís i jo havíem aprés a estimar-nos; el mar, immens i aclaparador des de l’arrecerat del vigia; i la cala de Càsvish, foradada pels antics que cercaven el repós de l’eternitat. Com podia odiar-ho, tot açò? Com podia menysprear una terra que m’havia fet néixer i m’havia empès a ser el que era? Una terra que, malgrat tot el que m’havia fet patir, jo sabia que m’estimava. Deixar la Menor era un altre dels motius de tristor, i no el més insignificant. Estava segur que, aquesta terra, torturada per tramuntanades i eixuta de sequeres, m’estimaria sempre, i que m’acolliria quan tornés victoriós o, qui sap?, tal vegada envoltat per la boira fosca de l’oblit i la derrota.
Malgrat els auguris sobre el meu futur, jo no podia compartir la confiança dels altres. Cada vegada estava més segur de que aquell seria un camí ple de patiments i que, si per ventura arribava al final amb èxit, només ho faria després de molts entrebancs, de moltes amargures. I, en aquell moment, no n’estava gens segur de voler patir tant.
Aquest era l’estat d’ànim amb que m’enfrontava al darrer dematí a Balariash. Un esperit ple de dubtes i angoixes. I perquè no era capaç de dormir, ni tan sols escoltant l’alenar endolcit de n’Ainerís, vaig deixar l’estança i, encara nit fosca, em vaig enfilar a la talaia; des d’allà contemplaria l’albada de primavera, la darrera, amb el desitg de que aquella visió única m’acompanyés per sempre i encalmés el neguit que m’ofegava.

diumenge, 20 de setembre del 2009

EL POU DE LA FERTILITAT (final)











Amb la flama abaixada, la jove sacerdotessa cercà qualque cosa que s’amagava en un forat. Poc després, sis lluminàries cremaven estalonades en petits ressalts.
—Davallau.
Els tres acabaren de baixar els pocs esgraons que els quedaven i, per fi, contemplaren el fons del Pou. A la dreta, al costat del mur de roca, una pica de pedra recollia les aigües que s’escolaven des de dalt. D’allà venia la renou hipnòtica que havien sentit tota l’estona. El seu clap clap omplia la sima però, des d’allà baix, semblava manco impressionant. Eren les parets del pou que l'augmentaven, la renou del degoteig, pensà en Bàlash, com quan crides al barranc i la veu et torna. I, ja veus, una pica i un degotadís. Açò és tot?
Però quan pensava que no veuria res que el pogués copsar —a part de la baixada, impressionat per ella sola, és clar—, les petites flames de les lluminàries se reflectiren en un mirall. En Bàlash aixecà la torxa per veure què era allò que brillava, i veié una làmina d’aigua que es perdia en la foscor. Sota la llum de la torxa, l’aigua semblava transparent, ben clara i, sobretot, del tot immòbil; açò va ser el que més el va impressionar. De cop, en Bàlash s’adonà de que els tres convidats miraven el bassal amb la boca oberta. Cap d’ell s’esperava trobar una cosa semblant. Una bassa, un broll d’aigua... Però aquest bassal... Fins on deu arribar?
En resposta a un impuls, en Bàlash allargà la mà. I, de sobte, una altre mà, aquesta ferma i decidida, el returà.
—Quiet! No ho facis. És sacrilegi que un homo toqui l’aigua de la Mare.
En Bàlash quedà esturat. Mai s’hagués imaginat que uns braços, en aparença tant febles com els de la jove, poguessin aferrar-lo i no deixar-lo avançar. Ves per on, pensà en Bàlash, tal vegada na Maris no estarà tan decebuda quan vegi la força d’aquestes al·lotes.
—No volia cometre cap falta greu, ni contra la Mare ni contra cap altre déu. No ho sabia... —es justificà en Bàlash. I quan n’Ammerís acceptà les disculpes, continuà—: Pensava que els tarbashir en bevien, aquesta aigua.
—I ho fan, però només noltros, les serventes del Pou, tenim el dret de traginar-la. L’aigua ha de ser alliberada de l’esperit diví que la fa sagrada abans de que l’empri la gent normal. Cada dia pujam gerros i garrafes escales amunt; més o manco segons l’època de l’any. Ara poques. I, no creguis, que també és un art fer-ho sense deixar-s’hi l’esquena ni estimbar-se d’una llenegada.
Ara ho entenc, per açò està tant forta, l’al·lota. No me n’havia adonat dels braços fibrats, ni de l’esquena ample que s’amaga davall del tapall. Gerros i garrafes... Maris, encara t’ho pasaràs bé.
—Però no només beuen aigua d’aquesta, els tarbashir, que també tenen cisternes; tal vegada no tant elaborades com les vostres, però prou pel que han de menester. —L’al·lota féu un gest amb la mà—. Però anem pel que anavam, que m’estic desviant. Ainerís et dius, veritat? Idò, vine, jove esposa, vine i fes el que jo et diré. Allà, sobre la pica, en un forat, trobaràs un cullerot de bronze. El veus? Açò mateix. Ara, agafa aigua del bassal. Compte, no destorbis l’aigua, que no s’aixequi el llim del fons. Així, amb suavitat, com si l’acaronis. I, ara, beu-te-la, tota, que no en quedi ni una gota.
I n’Ainerís complí pas per pas el que li manaven, tot provant de no desviar-se ni una engruna del dictat. Està freda, molt freda, però, que estrany, alhora em reconforta, com si fos una tisana, però gelada. Quan se l’acabà, va voler deixar el cullerot sobre la pica, però n’Ammerís la returà.
—No, torna-hi, beu-ne fins que no puguis ni amb una glopada més. I fes-ho sempre igual. Amb molta cura. Ainerís. Vigila, que és molt important. Quanta més aigua beguis, més bo de fer serà que la Mare et concedeixi el don de la fertilitat. Està comprovat.
N’Ainerís continuà bevent, una i una altre vegada, fins que ja no pogué empassar-se ni una cullerada més. Ja no se sentia la gola, de tant gelada com li havia quedat. Però aquella sensació inicial, aquell benestar, s’havia apoderat d’ella. Cada vegada se sentia millor, com rodejada d’un aura especial.
—I ara, què faig?
—Res, tot està fet. Farem una pregaria i tornarem a pujar.
—I jo? —digué en Bàlash, tot fent una passa endavant.
—Com t’he de dir que aquesta aigua és només per les dones, que els homes no la podeu tocar. No vull pensar què passaria si ho fessis. I tu no vols desgràcies, veritat? Que tu ets el triat i no precisament per a que s’enfonsi l’illa, sinó per aixecar-la fins on mai ningú no s’havia imaginat que pogués arribar.
I sense dir res més ni esperar rèplica d’en Bàlash, n’Ammerís aixecà els braços i acotà el cap. Les murmuracions que els van envoltar en res els recordaren d’altres que havien escoltat. Serà veritat que cada déu té la seva parla i que la de la Fertilitat és diferenta? Però en Bàlash se sentí empès a deixar de pensar. Una força invisible li oprimí el pit i gairebé no el deixava respirar; boquejava com un peix fora l’aigua.
Per la seva banda, n’Ainerís sentia un gran benestar; una mà suau i acaronadora li fregava els cabells i li xiuxiuejava amb claredat: estic amb tu, estimada; sempre em tindràs. I n’Ainerís se sentí plena de força i a vessar de vitalitat. Aquella aigua i la presència sagrada que els envoltava l’havien reforçat. Gràcies, Mare estimada, gràcies pel que m’has donat.
Però no només n’Ainerís sentí la mà de la deessa, que el tacte diví també arribà fins na Maris. Les celles arruades de l’al·lota s’havien allisat quan notà que una claror l’omplia i li mostrava imatges que mai s’hagués pensat, imatges d’un futur que no era el que ella volia, però que tampoc era tant negre com s’havia imaginat. D’acord, Mare, com que no puc fer gaire més i m’agrada com me l’estàs mostrant, accepto el camí que em proposes. Tornaré i romandré al teu costat.
En Bàlash no sentí cap veu, però és que ell era mascle i aquell espai era reservat per a la comunió de les dones amb el Ventre de la Terra. Què en podia esperar? I, quan per fi pogué respirar amb normalitat, féu una ullada pels volts. Tot seguia igual, però... Aquesta olor, a què em recorda? I per què no l’he sentida quan hem baixat? Per molt que s’esforçava, no veia res d’estrany: la jove sacerdotessa orava i les dones... Amb un cop d’ull s’adonà que n’Ainerís havia canviat. Semblava més dolça, com si estès del tot asserenada, just com després d’estimar-nos, quan se’m recolza en l’espatlla i es dorm amb el somriure franc.
I per fi, quan n’Ammerís abaixà els braços i tornà a rallar, la màgia del moment s’esvaí entre les ombres de l’avenc; la Mare, de nou, s’havia retirat a descansar. La jove tarbashir inicià l’ascens, aquella vegada en silenci; sabia que tots tenien en què pensar.
Defora encara plovia i el cel s’havia enfosquit tant, que semblava que la nit els enxamparia de camí. El capvespre avançava i els joves frissaven per tornar.
Totes les fotos del pou son propietat d'en Joan Gómez Pons. N'és prohibit l'ús o reproducció sense el seu permís.