Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Maó).
Ara en Guixer ho tenia clar, podia retornar i donar-li la mala nova al seu cabdill. Després de que sa vida perillés, de sentir-se impotent, el jove resistent plorava de desesperació, altre vegada. I ja n’havia perdut la compte. Li semblava que, darrerament, no feia altre cosa. Plorava pel record de s’estimada, per la mort de na Keta, pel desassossec de sentir-se sobrepassat pels fets. I ara, per això.
Res es podia fer per refrenar la marea incontrolable que havia envaït l’illa. Ara sabia que mai no es deslliurarien del cadenat amb que els havien lligat. Tot s’allisava al pas del invasor, fins i tot els turons valents de la seva illa pedregosa; unes pedres que tanta suor havien fet rajar als que les patien i a les que donaven forma des de que el temps era temps. Ara ja no hi quedaven entrebancs, no hi havien noses ni destorbs per malbaratar l’empenta del romà. Tot s’havia acabat.
Pel que havia sentit entre els murs violentats dels casats desnonats, les coses bonibé no havien canviat a ponent. Després d’un enfrontament obert sense guanyador clar, els illencs, inferiors en nombre, s’havien tancat rere les murades de Lacese i, estalonats en la gruixària dels murs, resistien les escomeses de les legions. Però, quan temps ho podrien fer? No gaire. Segur, es deia en Guixer mentre plorava arrufat i adolorit. Aquella força destructora s’havia ensenyorit de camps i poblats, havia mort als resistents i assolats els pocs fortins que havien gosat d’oposar-s’hi. I ara feien contes resistir-s’hi, els de ponent? Boixos, estan boixos. Més val embarcar-se i fugir, cap on sigui. Quedar-se a l’illa vol dir l’esclavatge o, en el millor dels casos, morir.
Immers en el dolor, en Guixer encara va poder raonar que cap d'aquelles dues opcions li delia. No, encara no volia morir. Per covardia? Potser sí. N’era molt conscient de que ja no era el mateix. Massa patiment, masses morts a ses esquenes, masses desenganys, massa ràbia no resolta. Malgrat tot açò, quelcom dins d’en Guixer se negava a morir. Una espurna encara lluïa al fons d’un esperit que, no feia gaire, era força brillant. El foc no s’apaga amb les primeres gotellades, es deia el jove intentant sobreposar-se. El caliu; deu ser que em queda un poc de caliu amagat. Va aixecar els ulls i es va adonar que encara podia mirar enfora. I allà, perduda entre la foscor que l’envoltava, se reflectia aquell míser bri de llum, esmorteït però visible, llunyà però no inabastable.
Decidit. S’oblidaria de mals passos i dolors, i refaria el camí de a ponent. Rallaria amb en Balari i s’embarcaria. Per ventura qualque port del nord encara era lliure. Ho tenia que provar. La llum l’esperava. Ets tu, Alena estimada?
Des que havia arribat als casats tot li havia rodat malament. Embolcallat de nou pel mant del centurió degollat, en Guixer s’havia perdut entre cases buides i parets destrossades. Quadrilles de manobres aixecaven murs, regits per capatassos que cridaven i fuetejaven en aquell idioma llatí que tant l’ofenia.
Un moment en que va veure un grup aïllat, se’ls va apropà.
—Bones gents, podríeu dir-me on te el cau el general?
El més vell dels treballadors se’l va mirar fixament. Després va girar la vista d’un cantó a l’altre.
—Qui ets, tu? Ets illenc. Estàs boix? Fuig d’aquí si encara ets lliure. Si t’agafen, et lligaran, i cavaràs i aixecaràs murs amb noltros.
—Mai no ho faré, açò. Tenc altres feines.
—Idò, fes-la daveres i ves-te’n.
—El general...
—Cap el penyal —va assenyalar amb el cap el presoner—. Just al costat de l’antiga talaia. S’està fent construir un palau.
—Palau? Què és un palau?
—Un casat enorme, aprofitant els rocs de la talaia, amb columnes noves i de factura estranya. Ens va fer enderrocar el talaiot i hem aixecat grans murs, rectes i alts. Ara vol fer venir manobres romans, pels acabats.
—Poc m’importen, els acabats. Potser no el veurà mai acabat, al palau. Gràcies, bon homo.
De cop una pedrada va ferir l’esquena del que rallava amb en Guixer. Uns brams desencaixats, incomprensibles però amenaçants, varen ressonar entre els murs escapçats.
—El capatàs! Fuig, si vols fer el que cerques!
I en Guixer, sense fer-s’ho repetir, va córrer cap al cim del penya-segat, on havia regnat durant milers d’anys la talaia del fortí, la fita que controlava l’accés al Port de Llevant.
Un cop localitzat el palau —no li va costar gaire fer-ho, idò, era l’edifici més gros que s’estava construint—, li mancava trobar al general i alliberar na Daínia. Bonibé res... Com s’ho faria? Fins ara, entre el mant del centurió i el munt d’esclaus que omplien els carrerons, no li havia costat gaire passar desapercebut. Però, com apropar-se al cap suprem dels romans? I més complicar encara, com alliberar l’al•lota?
—Seguretat, Guixer, has de mostrar seguretat —es va dir en veu baixa—. Els romans sempre estan segurs d’ells mateixos. Fes-ho tu també.
Així, idò, es va plantà davant les obres i va cridar al que semblava comandar: un centurió barbat i malcarat, en tot germà del degollat. No, no son ben iguals, es va dir en Guixer, però les robes, el posat, tot se sembla. Seguretat, es va recordar.
—Centurió, avisa al general que l’enviat de ponent vol parlar-hi.
Aquell homo se’l mira de dalt a baix, estudiant-se'l amb posat seriós. Segurament va decidir que aquell mant brut i mig nafrat parlava d’un origen prou noble com per merèixer resposta.
—Enviat de ponent? Per a què el volem, un enviat, si aviat tots seran morts, també a ponent?
—Porto noves. Importants. I només ell les pot sentir.
—Mostra-me-les.
I en Guixer no va saber que dir-li. Què li mostrés, què? Des de quan les ordres es mostraven? Les ordres se transmetien, es deien, fins i tot s’amenaçaven. Però mostrar-se?
—Parlar amb ell. Només faré això. —I en Guixer va decidir seguint mostrant aquella valentia que, per altre banda, sentia que començava a defallir.
Després d’altre repàs, el centurió es va girar sense dir res. Amb passes llargues i segures va desaparèixer rere el talaiot enrunat. Poc després va retornar acompanyat per un homo un pam més baix i dos més estret. Els cabells castanys els portava pentinats endavant, i a la clepsa mostrava clarianes que presagiaven una calba prematura. Aquella figura ridícula va semblar créixer, però, quan va començar a parlar.
—Enviat de ponent, dius? Quina mentida més grollera. T’han enviat per matar-me. Penses que no ho sé? Ves, si ho sou de ridículs. Illencs ignorants! Provar de matar al gran Metel, el baleàric. Sona bé, a què sí, Terenci?
Aquella coseta tan ridícula era el general romà? Déus de la terra, com poden dominar el món amb gent com aquesta?, se va demanar en Guixer.
—No perdem temps. Què volen els de ponent? Caparruts sí que ho son, els ponentins.
En Guixer va decidir que més valia anar pel dret.
—El cap de ponent demana que allibereu sa dona, na Daínia del Pou. Si ho féu, Lacese obrirà ses portes i l’illa serà vostre. —No tenia perquè saber que l’enganyava, aquell romà.
—Bajanades! L’illa ja és meva. Que en trauré, jo, de lliurar aquesta... Com ets dit?
—Daínia. La teniu presonera per portar-la a Roma.
—Ah, la noia cridanera. Maca, molt maca. I lluitadora, i forta, per Júpiter. M’ho va fer passar malament la primera vegada.
—Maleït sies! Si li ets fet mal, ho pagaràs amb ta vida.
—M’amenaces? No t’entenc gaire bé, però m’ho ha semblat. Terenci —va dir dirigint-se al centurió—, potser m’està amenaçant? Tu els entens millor, als bàrbars.
—Sí, general. El gran Quint Cecil Metel ha sigut amenaçat. Potser voldreu que el mati.
—No. Espera. M’agrada aquest jove. —I dirigint-se a en Guixer, va afegir—: M’agrada la teva valentia. Saps que moriràs i no te’n fas enrere.
—Fa temps que soc mort, jo, des que vareu matar ma estimada, des de nafrareu ma terra amb les vostres naus.
—Daínia, Daínia. Sí, així es deia la noia. Sí, molt maca, per ser bàrbara, es clar. Una mica de brutícia, però res que una bona ensabonada no esclarís. Una llàstima. La volia per a mi. Hagués sigut la sensació de Roma: la princesa balear d’en Metel, el Baleàric. A que sona bé? A que sí, Terenci? M’agrada el cognom. —I el centurió va afirmar altre vegada amb una lleugera capada.
—On és?
—Què no t’ho acabo de dir? Mira que arribeu a ser rucs, els bàrbars. Va preferir no deixar l’illa. On la vareu enterrar, Terenci? És cert, no me’n recordava: no els enterrem. Els deixem al tallat del barranc del port, pels voltors. Què dius, Terenci, que aquí no en tenen de voltors? I qui se’ls menja als morts? Bé, i a qui l’importa això, veritat?
—Es morta? —En Guixer va sentir com si la penya viva sobre el que posava els peus s’obrís per engolir-lo. Allò que més havia temut s’estava fent realitat.
—Morta? Sí; veritat,Terenci? Podríem dir que sí. Morta del tot. —Amb un grandiloqüent gest de mans, Metel va continuar—: Però ningú ho va decidir. A mi m’agradava aquesta Daínia teva. Molt. Un inepte la va deixar sola, just un instant. Però en va tenir prou. Era llesta, na Daínia. L’inepte és mort; veritat, Terenci? Va decidir deixar-nos, la teva Daínia. No sé d’on la va treure, però va engolir qualque cosa metzinosa, unes arrels me varen dir. Va ser horrible! La sang no em molesta, però allò... Aquella sabonera verdosa embrutant-li els llavis! Quin horror! I pensar que m’agradaven tant, aquells llavis! Fins i tot els hi havia fet maquillar amb coloraines orientals. Què Venus em perdoni, però se li semblaven als de la deessa, aquells lavis.
I en Metel, el general en cap de l’exèrcit conqueridor, el que en tornar a Roma reclamaria i aconseguiria el cognom Balèaric, sospirà. I en Guixer es volia morir. El romà li va llegir els pensaments.
—Ara ben poc et queda per fer; no, bàrbar? Terenci, potser aquest illenc desgraciat vol fer-li companyia a la dama. Uf, dama, potser és massa. M’agradava, però dama... —Amb altre gest estudiat, afegí—: Mateu-lo. I si ha de patir, què hi farem!
La bogeria es va apoderar d’en Guixer. Sense donar-los temps a reaccionar, va córrer cap el romà. Sí, moriria, però el maleït ho faria amb ell. Pel penya-segat, els dos.
Els braços d’en Guixer es varen aferrar a la cintura romana, prima, però molt més musculosa del que li hagués pogut semblar. Amb l’empenta, varen arribar fins el tallat. Però en aquell moment una mà el va agafar pel mant que mig penjava, rebassant-se’l d’una volada, alhora que el cos prim del general se li esmunyia d’entre les mans. No t’aturis ara, Guixer, no et pots aturar. Alena estimada, dóna’m forces!
I va saltar al buit, sol i desesperat. El mar blau; només veia el mar.
Un figueral va returar la caiguda, i un altre encara més. Semblava que tots els matollars del port el volien emparar. Potser la Mere encara tenia coses a dir en aquella terra. O era s’estimada, que l’havia escoltat. Amb un fort cop a les costelles va aterrar damunt d’un munt de xarxes a l’entrada d’una balma. No podia respirar, però era viu. Tot era negre, ara. Però era viu. On era el blau del mar?
—Alena, no em deixis ara.
“Ja et vaig dir que mai no ho faria, estimat meu. Córrer, fuig! I recorda el blau.”
Sí, ara en Guixer ho tenia clar. Retornaria a ponent i desapareixeria per sempre, perdut rere l’immens mar que el cridava. On fos que anés, s’estimada l’acompanyaria.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guixer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guixer. Mostrar tots els missatges
diumenge, 1 de febrer del 2009
dilluns, 12 de gener del 2009
EL JURAMENT
Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Port de Maó).
Les planures ponentines, farcides de camps amb solcs traçats amb dretura i que sempre lluïen tan ben conreats, no feia gaire que havien vist partir un Guixer ple de força i ganes de complir el seu comès. Però, què hi quedava ara d’aquell jove animós? Per quina esquerda se li havien escolat les ànsies? Les espigues encara verdejaven als camps que restaven serens, però el jove que partí de Lacese, feia poc més menys d’un mes, no tan sols havia granat, sinó que les seves llavors jeien escampades per un terra eixut, i els corbs rebassaven els darrers bris de la seva existència triste. Perquè en Guixer se sentia buit, sense esma per arrastrar el peus i apropar-se al reconeixement del fracàs.
Grans llàgrimes baixaven descontrolades per les galtes brutes d’en Guixer. I allà, entre el desgavell d’un rostre mal barbat, es confonien amb una suor angoixant, fruit de la calor d’uns dies estranyament sufocants. Perquè l’estiu just començava i no ho havia de ser aquella època de calors. Semblava, però, que la natura, fins i tot aquella Mare que sempre havia fet costat als illencs, els hi hagués tombat l’esquena. I el seu fill, en Guixer, amarat de suor i cruixit fins a morir, just podia caminar, desmaiat. I entre esglai i esglai, se demanava, una i altre vegada, perquè tot havia anat tan malament, perquè fins i tot n’Alena estimada l’havia abandonat. Era possible, això? Perquè no li responia s’estimada? On ets, Alena? Perquè no em ralles?
A Port de Llevant, després de que na Keta fes l’últim alè als seus braços, tot se li havia torçat. De na Daínia, ni rastre, i a ell no l’havien enxampat per busques, o pot ser perquè els vells déus illencs encara hi tenien qualque cosa a dir en aquella terra subjugada; en tot cas, en Guixer no sabia ni què pensar.
El cert és que, després de deixar els tancats pudents de la colàrsega, enfonsat en la misèria d’haver perdut altre ànima estimada (Alena, on eres quan t’havia de menester?), en Guixer va ser incapaç d’afrontar cap més repte. S’adonà que necessitava recuperar l’esperit, acomodar-se interiorment per poder assolir, al manco, l’última part de la tasca encomanada: recuperar na Daínia o, si més no, saber-ne què s’havia fet d’ella.
Abatut, en Guixer se refugià entre els canyissars espessos que envoltaven la colàrsega, el cul del port, rodejat de basses estancades que s’estenien des del barranc proper fins l’inici dels salobrars. Aquell espai, en aparença erm, era, però, ple de vida. Fou així com els aucells de tota mena, les tortugues de torrent, les garses majestuoses i els tímids martinets, l’acolliren amb la mateixa blanesa que una mare amoïnada bressola l’infant malalt.
Poc a poc, la remor de l’oratge entre les canyes i l’enrenou de la vida que bullia, el feren esclatar en gemecs i plors. I en Guixer va trencar a cridar, amb totes les seves forces, abocant-se en deslliurar-se de la enorme ràbia continguda, fregant-se les mans i la cara amb fang negrós i fètid per eliminar del regust de sang amarga del centurió degollat. Perquè si abans d’arribar a Port de Llevant havia odiat als romans, ara aquell sentiment en ultrapassava qualsevol altre que hagués pogut somniar sentir mai. L’odi era el seu únic motiu per viure.
Sense saber quanta estona va romandre esfondrat, en Guixer s’endinsà en el bassal que l’acollia, reposant la galta humitejada pel plor sobre les jonqueres punxegudes, que, indiferents del mal que provocaven, l’hi abrasaren la pell fins a sagnar.
Va ser llavors quan, altre vegada, com tantes des que havia deixat en Balari a ponent, en Guixer va fer una nova promesa. Et trobaré, Daínia. Et trobaré; i ho faré per tu, per desfer l’angoixa d’en Balari, per venjar-me de tots aquests desgraciats i, sobre tot, per n’Alena estimada i per la pobre i desgraciada Keta. I si no et trobo, si no puc aconseguir retornar-te als braços del teu estimat, que els peus mai més no em caminin i que la terra on vaig néixer em rebutgi com un empestat.
I de cop, el canyissar s’omplí de silenci, i els granots deixaren de croar; les tortugues aixecaren el cap per mirar-se’l i un rasclet amagat sortí del desgavell del canyar per mostrar un esguard angoixat. Tota la vida que l’envoltava s’havia estancat per contemplar-lo, per unir-se al patiment obsessionat d’aquell homo brut i desmanegat.
Per fi, eixugant-se la cara amb les mans brutes, en Guixer s’aixecà, i el cap embullat li sobrepassava l’alçada del jonquerar. Girant-se cap el penyal blanc que cloïa el barranc i ja amb el cor més encalmat, decidí que ara o mai. Trobaria forces per pujar fins els casats, s’aproparia al castell del romà i s’hi enfrontaria fins aconseguir el que desitjava. O morir.
Les planures ponentines, farcides de camps amb solcs traçats amb dretura i que sempre lluïen tan ben conreats, no feia gaire que havien vist partir un Guixer ple de força i ganes de complir el seu comès. Però, què hi quedava ara d’aquell jove animós? Per quina esquerda se li havien escolat les ànsies? Les espigues encara verdejaven als camps que restaven serens, però el jove que partí de Lacese, feia poc més menys d’un mes, no tan sols havia granat, sinó que les seves llavors jeien escampades per un terra eixut, i els corbs rebassaven els darrers bris de la seva existència triste. Perquè en Guixer se sentia buit, sense esma per arrastrar el peus i apropar-se al reconeixement del fracàs.
Grans llàgrimes baixaven descontrolades per les galtes brutes d’en Guixer. I allà, entre el desgavell d’un rostre mal barbat, es confonien amb una suor angoixant, fruit de la calor d’uns dies estranyament sufocants. Perquè l’estiu just començava i no ho havia de ser aquella època de calors. Semblava, però, que la natura, fins i tot aquella Mare que sempre havia fet costat als illencs, els hi hagués tombat l’esquena. I el seu fill, en Guixer, amarat de suor i cruixit fins a morir, just podia caminar, desmaiat. I entre esglai i esglai, se demanava, una i altre vegada, perquè tot havia anat tan malament, perquè fins i tot n’Alena estimada l’havia abandonat. Era possible, això? Perquè no li responia s’estimada? On ets, Alena? Perquè no em ralles?
A Port de Llevant, després de que na Keta fes l’últim alè als seus braços, tot se li havia torçat. De na Daínia, ni rastre, i a ell no l’havien enxampat per busques, o pot ser perquè els vells déus illencs encara hi tenien qualque cosa a dir en aquella terra subjugada; en tot cas, en Guixer no sabia ni què pensar.
El cert és que, després de deixar els tancats pudents de la colàrsega, enfonsat en la misèria d’haver perdut altre ànima estimada (Alena, on eres quan t’havia de menester?), en Guixer va ser incapaç d’afrontar cap més repte. S’adonà que necessitava recuperar l’esperit, acomodar-se interiorment per poder assolir, al manco, l’última part de la tasca encomanada: recuperar na Daínia o, si més no, saber-ne què s’havia fet d’ella.
Abatut, en Guixer se refugià entre els canyissars espessos que envoltaven la colàrsega, el cul del port, rodejat de basses estancades que s’estenien des del barranc proper fins l’inici dels salobrars. Aquell espai, en aparença erm, era, però, ple de vida. Fou així com els aucells de tota mena, les tortugues de torrent, les garses majestuoses i els tímids martinets, l’acolliren amb la mateixa blanesa que una mare amoïnada bressola l’infant malalt.
Poc a poc, la remor de l’oratge entre les canyes i l’enrenou de la vida que bullia, el feren esclatar en gemecs i plors. I en Guixer va trencar a cridar, amb totes les seves forces, abocant-se en deslliurar-se de la enorme ràbia continguda, fregant-se les mans i la cara amb fang negrós i fètid per eliminar del regust de sang amarga del centurió degollat. Perquè si abans d’arribar a Port de Llevant havia odiat als romans, ara aquell sentiment en ultrapassava qualsevol altre que hagués pogut somniar sentir mai. L’odi era el seu únic motiu per viure.
Sense saber quanta estona va romandre esfondrat, en Guixer s’endinsà en el bassal que l’acollia, reposant la galta humitejada pel plor sobre les jonqueres punxegudes, que, indiferents del mal que provocaven, l’hi abrasaren la pell fins a sagnar.
Va ser llavors quan, altre vegada, com tantes des que havia deixat en Balari a ponent, en Guixer va fer una nova promesa. Et trobaré, Daínia. Et trobaré; i ho faré per tu, per desfer l’angoixa d’en Balari, per venjar-me de tots aquests desgraciats i, sobre tot, per n’Alena estimada i per la pobre i desgraciada Keta. I si no et trobo, si no puc aconseguir retornar-te als braços del teu estimat, que els peus mai més no em caminin i que la terra on vaig néixer em rebutgi com un empestat.
I de cop, el canyissar s’omplí de silenci, i els granots deixaren de croar; les tortugues aixecaren el cap per mirar-se’l i un rasclet amagat sortí del desgavell del canyar per mostrar un esguard angoixat. Tota la vida que l’envoltava s’havia estancat per contemplar-lo, per unir-se al patiment obsessionat d’aquell homo brut i desmanegat.
Per fi, eixugant-se la cara amb les mans brutes, en Guixer s’aixecà, i el cap embullat li sobrepassava l’alçada del jonquerar. Girant-se cap el penyal blanc que cloïa el barranc i ja amb el cor més encalmat, decidí que ara o mai. Trobaria forces per pujar fins els casats, s’aproparia al castell del romà i s’hi enfrontaria fins aconseguir el que desitjava. O morir.
diumenge, 30 de novembre del 2008
LA DECISIÓ D'EN GUIXER
Port de Llevant. Any 123 a.c. (Maó).
En Guixer estava desesperat. Perquè tot allò? Per a què tant patir? Què en trauria d’aquell martiri? I no trobava respostes; estava perdut, sol de nou, envoltat per les tenebres de la incertesa.
Després de deixar enrere la cabana del penya-segat, amb el cos del centurió Quint Arpini dessagnant-se amb el coll obert de banda a banda, en Guixer es va sentir desorientat. Mentre havia tingut aquell romà menyspreable al davant, l’ànim se li havia mantingut ferm, alt, amb totes les ganes de lluitar intactes, fresques i deixondadores com la nit que ara l’envoltava; és sentia capaç de remenar-ho tot per trobar na Daínia. Però de cop, el món se li havia caigut al damunt.
Seguint un impuls mal d’explicar, ses passes cauteloses l’estaven duent a la colàrsega, al tancat del presos; i és que la promesa feta a na Keta li pesava tant com les enormes pedres centrals del més gran santuari. I mentre feia camí, esmunyint-se de mata en mata i de rocam en rocam, en Guixer s’anava adonant del què havia fet. Havia mort un centurió, i no un qualsevol; aquell Quint era el de la guàrdia, el cap del vigilants del tancat. Just sortís el sol, la seva absència no passaria desapercebuda. Així, idò, d’aqui no res tothom el cercaria; tot d’una els tindria a sobre.
De fet, en aquell moment, amagat vora el penyal de marès, amb el polsim de roca desfeta caient-li des de dalt com si fos una feble nevada i a redossa d’un matoll d’aladern, en Guixer meditava. El més bo de fer, es deia, seria deixar-me de sentimentalismes i pujar a la ciutat, oblidar-me de promeses fetes en moments de debilitat i dedicar-me a la tasca a la que m’obliga la fidelitat al cap.
Però per molt que s’intentés convèncer, en aquells moments dubtava, i molt. Com sempre que se trobava davant d’una decisió compromesa, se li apareixia la imatge de n’Alena. I sense adonar-se, començava a rallar-hi. Què faig, Alena? Ja sé que és ta germana, i que te l’estimaves molt. Jo també me l’estim, què et penses? És ma família! Però, com m’ho faré per cercar na Daínia si tenc que anar estirant-la? Està molt dèbil, Alena, bonibé ni pot caminar. Com vols que me segueixi el pas?
I després en Guixer escoltava, atent però alhora atemorit, esperant una resposta que no arribava. No tenia clar què li provocava més ànsia, si esperar la veu d’alarma i que tota la guàrdia sortís a cercar-lo o l’anhel per la veu de n’Alena. La necessitava aquella veu, per tranquil•litzar-se, per a que li aconsellés què fer.
Aquí, els guàrdies me trobaran amb facilitat, es deia; massa prop de la maleïda cabana, i només amb el miserable refugi del penyal, la foscor i l’aladern. Així, idò, decidí que tenia que moure’s, cap a munt o cap avall, però era urgent fer-ho. Ara és el moment; ralla’m, Alena. Diguem què faig; no ens sobra temps.
Dalt del penyal i per l’esquena, li ululà un mussol solitari; un de petit, d’aquells que es confonen amb les branques nuoses i que no els veus fins que no els sents. Quanta estona feia que l’aucell observava al jove atemorit?
Espantat, en Guixer es girà de cop per intentar esbrinar què era i d’on venia l’inesperat renou. Però el mussol no feu esment de prendre el vol, ni tampoc semblà que s’atemoria per la proximitat del intrús.
Va ser llavors, quan en Guixer sentí que aquells dos enormes ulls, plens de llum i de vida, se li clavaven a l’ànima. I pensà que només podia ser n’Alena, encarnada en l’animal; perquè aquella pau, aquella tranquil•litat que se li estava instal•lant al cor, tan sols podia crear-li s’estimada. Alena, ets tu? Perquè no em deies res? On eres? Perquè t’amagaves?
El mussol girà el cap d’aquella manera que només ells ho saben fer, com si li faci tota la volta. No, Alena, no deixis de mirar-me; queda’t. I aquella mirada inquietant se fitxà de nou al jove, tan profundament que li provocà alhora un estrany desassossec. I en Guixer pensà, i si no és n’Alena, i és l’esperit del romà que cerca venjança?
Negant-se, però, a pensar que la pau que primer havia sentit l’hagués provocat un esperit venjatiu, en Guixer tornà a dirigir-se a n’Alena. Perquè no em vols dir res, Alena estimada?
I llavors, de cop, els sentits se li aclariren, i l’escoltà clarament. L’udol es convertí en paraules i, aquestes, prengueren sentit. Sí, era n’Alena. Com ho havia pogut dubtar?
Saps de mai t’oblidaré, estimat Guixer; no ho faig ni ho faré. Era ta dona en vida i encara ho som. Sempre ho seré. Però no pots esperar que, cada vegada que dubtes, et digui què has fer. Deixa’t endur pel cor; fes el que et mani. I no contis amb que és ma germana, pensa que és qualsevol. Fos qui fos, tindries en compte el que li vas prometre? Podries tancar els ulls amb pau la resta de ta vida si, al manco, no l’anessis a veure i li expliquessis perquè no la pots alliberar? Series capaç de deixar morir una esperança? Guixer estimat, decideixis el que decideixis, quan li expliquis, ella t’entendrà. Recorda’t que és ma germana i, com feia jo, buscarà el fons de les teves raons, i el trobarà. Sé com ets, Guixer; som ta dona i ningú et coneix millor que jo. Sé que faràs el que has de fer. I jo sempre t’estimaré, per açò i per tot.
I el mussol emprengué el vol; un vol pausat, silenciós, que se’l endugué fins la foscor del barranc. I en Guixer altre vegada quedà sol. Però ara amb un somriure que l’il•luminava el rostre. Perquè n’Alena li havia rallat! Seguia estimant-lo! No l’oblidava! I podia haver-hi res més important que allò?
Com havia fet sempre i com no deixaria mai de fer, seguiria el consell de s’estimada. Què li deia el cor? És clar, com ho havia pogut dubtar? Aniria fins el tancat, buscaria na Keta i l’alliberaria. Després, qualsevol cosa podia passar.
Sabia com arribar-hi sense que ningú s’adonés; fins i tort tenia clar on cercar les claus de les cadenes. Per açò, no li va ser complicat esmunyir-se sota la tanca com la nit anterior per arribar on era el manat de ferros; penjaven a la garita del vigilant. Havia decidit que si tenia que matar de nou, ho faria; què més li donava després del centurió.
Com s’imaginava, el guardià dormia com un a nadó, segurament confiant en què ningú podia arribar fins el cor del poder romà sense cridar l’atenció. Se sentien segurs a la nova capital, els maleïts invasors. Però aquella seguretat li costaria la vida al desgraciat. La mateixa fulla esmolada que havia vessat la sang d’en Quint, esquinçà la carn d’aquell coll com si fos de sèu, i la sang fosca regalimà per la mà d’en Guixer, calenta, enganxosa i repugnant.
El manat de claus, grans i rovellades, penjaven vora la banqueta on seia el mort. Amb molta cura, les agafà maldant que no fessin renou. Els companys del dormilega dessagnat tal vegada no ho eren tant i, qui sap, potser estaven més alerta.
Després tot va ser fàcil, i trobar na Keta ni li va costà gens. L’al•lota jeia on l’havia deixat, en la mateixa postura, com si no hagués passat un dia des de llavors. Les mans enlairades li sagnaven pels braons engrillonats, i el cap cot i tombat a l’esquerra amagava la cara rere els cabells llargs, extremadament bruts i esvalotats.
Encara és fermada; açò vol dir que és viva, se digué en Guixer alhora que la tocava amb cura. Sí, està calenta; és viva.
—Keta, desperta. Keta. Som en Guixer, desperta.
El cap de la jove just es mogué per mostrar uns ulls mig tancats. Cercles moradencs els envoltaven com a mostra de que, també aquell dia, havia patit els maltractaments dels captors; malauradament qualcú s’havia divertit amb ella.
En Guixer maleí de nou als romans, però no se permeté mostrar els sentiments; no volia que na Keta s’adonés de la llàstima que li feia el seu aspecte.
—Guixer —mormolà per fi l’al•lota, fent evident tot el que patia—. Ja no t’esperava. Pensava que te n’havies oblidat.
—Mai, Keta. Saps que sempre he complert les promeses. Ara, t’amollaré i vindràs amb jo.
—Guixer, no podré. No veus com estic? Ahir altre vegada; no sé quants eren. No puc més.
—Vindràs, i tant que vindràs. No et pens deixar en mans d’aquests maleïts.
—Saps perquè encara estic viva, Guixer?
La mirada del jove va ser tan interrogant que, malgrat el dolor, la presonera mostrà un somriure dolç, que, a en Guixer, li va recordar dolorosament el de l’Alena.
—Ma germana m’ho ha dit; espera’l i després fes el que vulguis, m’ha dit.
—I a jo m’ha dit que fes el que me digués el cor. I açò estic fent —respongué en Guixer, alhora que, sense perdre temps, començava a deslliurar-la, tot provant les claus fins a trobar la bona—. El cor m’ha dut fins a tu. I ara, marxarem junts; per noltros i per n’Alena.
—Sí, per n’Alena. —I na Keta inspirà profundament abans d’afegir—: Gràcies, Guixer, però ja és tard. —I el cap li tombà endavant, i els cabells tornaren a cobrir sa mirada dolorida.
Perquè na Keta havia mort, consolada, per fi. I en Guixer començà a plorar, de nou desesperat.
En Guixer estava desesperat. Perquè tot allò? Per a què tant patir? Què en trauria d’aquell martiri? I no trobava respostes; estava perdut, sol de nou, envoltat per les tenebres de la incertesa.
Després de deixar enrere la cabana del penya-segat, amb el cos del centurió Quint Arpini dessagnant-se amb el coll obert de banda a banda, en Guixer es va sentir desorientat. Mentre havia tingut aquell romà menyspreable al davant, l’ànim se li havia mantingut ferm, alt, amb totes les ganes de lluitar intactes, fresques i deixondadores com la nit que ara l’envoltava; és sentia capaç de remenar-ho tot per trobar na Daínia. Però de cop, el món se li havia caigut al damunt.
Seguint un impuls mal d’explicar, ses passes cauteloses l’estaven duent a la colàrsega, al tancat del presos; i és que la promesa feta a na Keta li pesava tant com les enormes pedres centrals del més gran santuari. I mentre feia camí, esmunyint-se de mata en mata i de rocam en rocam, en Guixer s’anava adonant del què havia fet. Havia mort un centurió, i no un qualsevol; aquell Quint era el de la guàrdia, el cap del vigilants del tancat. Just sortís el sol, la seva absència no passaria desapercebuda. Així, idò, d’aqui no res tothom el cercaria; tot d’una els tindria a sobre.
De fet, en aquell moment, amagat vora el penyal de marès, amb el polsim de roca desfeta caient-li des de dalt com si fos una feble nevada i a redossa d’un matoll d’aladern, en Guixer meditava. El més bo de fer, es deia, seria deixar-me de sentimentalismes i pujar a la ciutat, oblidar-me de promeses fetes en moments de debilitat i dedicar-me a la tasca a la que m’obliga la fidelitat al cap.
Però per molt que s’intentés convèncer, en aquells moments dubtava, i molt. Com sempre que se trobava davant d’una decisió compromesa, se li apareixia la imatge de n’Alena. I sense adonar-se, començava a rallar-hi. Què faig, Alena? Ja sé que és ta germana, i que te l’estimaves molt. Jo també me l’estim, què et penses? És ma família! Però, com m’ho faré per cercar na Daínia si tenc que anar estirant-la? Està molt dèbil, Alena, bonibé ni pot caminar. Com vols que me segueixi el pas?
I després en Guixer escoltava, atent però alhora atemorit, esperant una resposta que no arribava. No tenia clar què li provocava més ànsia, si esperar la veu d’alarma i que tota la guàrdia sortís a cercar-lo o l’anhel per la veu de n’Alena. La necessitava aquella veu, per tranquil•litzar-se, per a que li aconsellés què fer.
Aquí, els guàrdies me trobaran amb facilitat, es deia; massa prop de la maleïda cabana, i només amb el miserable refugi del penyal, la foscor i l’aladern. Així, idò, decidí que tenia que moure’s, cap a munt o cap avall, però era urgent fer-ho. Ara és el moment; ralla’m, Alena. Diguem què faig; no ens sobra temps.
Dalt del penyal i per l’esquena, li ululà un mussol solitari; un de petit, d’aquells que es confonen amb les branques nuoses i que no els veus fins que no els sents. Quanta estona feia que l’aucell observava al jove atemorit?
Espantat, en Guixer es girà de cop per intentar esbrinar què era i d’on venia l’inesperat renou. Però el mussol no feu esment de prendre el vol, ni tampoc semblà que s’atemoria per la proximitat del intrús.
Va ser llavors, quan en Guixer sentí que aquells dos enormes ulls, plens de llum i de vida, se li clavaven a l’ànima. I pensà que només podia ser n’Alena, encarnada en l’animal; perquè aquella pau, aquella tranquil•litat que se li estava instal•lant al cor, tan sols podia crear-li s’estimada. Alena, ets tu? Perquè no em deies res? On eres? Perquè t’amagaves?
El mussol girà el cap d’aquella manera que només ells ho saben fer, com si li faci tota la volta. No, Alena, no deixis de mirar-me; queda’t. I aquella mirada inquietant se fitxà de nou al jove, tan profundament que li provocà alhora un estrany desassossec. I en Guixer pensà, i si no és n’Alena, i és l’esperit del romà que cerca venjança?
Negant-se, però, a pensar que la pau que primer havia sentit l’hagués provocat un esperit venjatiu, en Guixer tornà a dirigir-se a n’Alena. Perquè no em vols dir res, Alena estimada?
I llavors, de cop, els sentits se li aclariren, i l’escoltà clarament. L’udol es convertí en paraules i, aquestes, prengueren sentit. Sí, era n’Alena. Com ho havia pogut dubtar?
Saps de mai t’oblidaré, estimat Guixer; no ho faig ni ho faré. Era ta dona en vida i encara ho som. Sempre ho seré. Però no pots esperar que, cada vegada que dubtes, et digui què has fer. Deixa’t endur pel cor; fes el que et mani. I no contis amb que és ma germana, pensa que és qualsevol. Fos qui fos, tindries en compte el que li vas prometre? Podries tancar els ulls amb pau la resta de ta vida si, al manco, no l’anessis a veure i li expliquessis perquè no la pots alliberar? Series capaç de deixar morir una esperança? Guixer estimat, decideixis el que decideixis, quan li expliquis, ella t’entendrà. Recorda’t que és ma germana i, com feia jo, buscarà el fons de les teves raons, i el trobarà. Sé com ets, Guixer; som ta dona i ningú et coneix millor que jo. Sé que faràs el que has de fer. I jo sempre t’estimaré, per açò i per tot.
I el mussol emprengué el vol; un vol pausat, silenciós, que se’l endugué fins la foscor del barranc. I en Guixer altre vegada quedà sol. Però ara amb un somriure que l’il•luminava el rostre. Perquè n’Alena li havia rallat! Seguia estimant-lo! No l’oblidava! I podia haver-hi res més important que allò?
Com havia fet sempre i com no deixaria mai de fer, seguiria el consell de s’estimada. Què li deia el cor? És clar, com ho havia pogut dubtar? Aniria fins el tancat, buscaria na Keta i l’alliberaria. Després, qualsevol cosa podia passar.
Sabia com arribar-hi sense que ningú s’adonés; fins i tort tenia clar on cercar les claus de les cadenes. Per açò, no li va ser complicat esmunyir-se sota la tanca com la nit anterior per arribar on era el manat de ferros; penjaven a la garita del vigilant. Havia decidit que si tenia que matar de nou, ho faria; què més li donava després del centurió.
Com s’imaginava, el guardià dormia com un a nadó, segurament confiant en què ningú podia arribar fins el cor del poder romà sense cridar l’atenció. Se sentien segurs a la nova capital, els maleïts invasors. Però aquella seguretat li costaria la vida al desgraciat. La mateixa fulla esmolada que havia vessat la sang d’en Quint, esquinçà la carn d’aquell coll com si fos de sèu, i la sang fosca regalimà per la mà d’en Guixer, calenta, enganxosa i repugnant.
El manat de claus, grans i rovellades, penjaven vora la banqueta on seia el mort. Amb molta cura, les agafà maldant que no fessin renou. Els companys del dormilega dessagnat tal vegada no ho eren tant i, qui sap, potser estaven més alerta.
Després tot va ser fàcil, i trobar na Keta ni li va costà gens. L’al•lota jeia on l’havia deixat, en la mateixa postura, com si no hagués passat un dia des de llavors. Les mans enlairades li sagnaven pels braons engrillonats, i el cap cot i tombat a l’esquerra amagava la cara rere els cabells llargs, extremadament bruts i esvalotats.
Encara és fermada; açò vol dir que és viva, se digué en Guixer alhora que la tocava amb cura. Sí, està calenta; és viva.
—Keta, desperta. Keta. Som en Guixer, desperta.
El cap de la jove just es mogué per mostrar uns ulls mig tancats. Cercles moradencs els envoltaven com a mostra de que, també aquell dia, havia patit els maltractaments dels captors; malauradament qualcú s’havia divertit amb ella.
En Guixer maleí de nou als romans, però no se permeté mostrar els sentiments; no volia que na Keta s’adonés de la llàstima que li feia el seu aspecte.
—Guixer —mormolà per fi l’al•lota, fent evident tot el que patia—. Ja no t’esperava. Pensava que te n’havies oblidat.
—Mai, Keta. Saps que sempre he complert les promeses. Ara, t’amollaré i vindràs amb jo.
—Guixer, no podré. No veus com estic? Ahir altre vegada; no sé quants eren. No puc més.
—Vindràs, i tant que vindràs. No et pens deixar en mans d’aquests maleïts.
—Saps perquè encara estic viva, Guixer?
La mirada del jove va ser tan interrogant que, malgrat el dolor, la presonera mostrà un somriure dolç, que, a en Guixer, li va recordar dolorosament el de l’Alena.
—Ma germana m’ho ha dit; espera’l i després fes el que vulguis, m’ha dit.
—I a jo m’ha dit que fes el que me digués el cor. I açò estic fent —respongué en Guixer, alhora que, sense perdre temps, començava a deslliurar-la, tot provant les claus fins a trobar la bona—. El cor m’ha dut fins a tu. I ara, marxarem junts; per noltros i per n’Alena.
—Sí, per n’Alena. —I na Keta inspirà profundament abans d’afegir—: Gràcies, Guixer, però ja és tard. —I el cap li tombà endavant, i els cabells tornaren a cobrir sa mirada dolorida.
Perquè na Keta havia mort, consolada, per fi. I en Guixer començà a plorar, de nou desesperat.
diumenge, 9 de novembre del 2008
EN QUINT, EL CENTURIÓ
Port de Llevant (Magonna). Any 123 a.C. (Maó).
En Quint Arpini, el centurió de la guàrdia, dormia despreocupadament.
Sobre un matalàs de llana i tapat per una manta revellida, tan prop de la foganya que gairebé es cremava els peus, aquell homenot d’estómac prominent i barba descuidada, roncava com un porc. Als peus del llit hi descansaven, com abandonades, l’espasa curta i les proteccions de cuir rígid que es posava quan feia la ronda. Al terra, davall d’un petit tabalet de fusta, jeia, llençat com un gerro clivellat, un senzill casc metàl•lic i d’aspecte gens apropiat per qui encara aspirava a apropar-se a l’alta oficialitat degut al seu pretès origen. Completava el mobiliari una taula atrotinada i plena de restes mossegats, taques de líquids indefinibles i gots a mig buidar. I, estalonada, destacava per damunt de tot una enorme àmfora desbocada, de les que solien transportar vi des d’Ibèria. Tota la resta era a les fosques.
Així el veié en Guixer quan, amb molta cura, mirà per la finestreta de la cabana. Aquella caseta només era un miserable quadrat de fustes enclavades sobre un senzill sòcol de pedres i amb el penya-segat fent-li de paret posterior; realment semblava no poder amagar res. Així, idò, on podia ser na Daínia? I si altre vegada havia arribat tard i ja l’havien lliurat al comandant, com havia sentit na Keta que volien fer? Però en Guixer no desesperà. Si havia arribat fins aquell punt, jugant-se la vida per na Daínia, ara no es faria enrere.
Mirant als costat per vigilar els possibles moviments de la guàrdia, s’apropà a la porta i començà a obrir-la amb molta cura, maldant que la renou de les frontisses no despertés al soldat dormit.
—No sé perquè pas tanta pena —es digué en Guixer en veu baixa—. Està tant borratxo que no sent res de res.
Per si de cas, el jove duia la mà dreta fortament tancada sobre la daga, tant que la sentia suada i els dits li començaven a formiguejar mig adormits. Lentament, els obrí i tancà per revitalitzar-los, no fos que quan els necessités de ver el traïssin. Així, idò, empenyé suaument l’aspre fulla de la portalada amb la mà esquerre i entrà al cau del romà. Poc a poc, i sortejant els molts destorbs que trobava, s’apropà al llit disposat a aconseguir, com fos, que en Quint li digués on era na Daínia.
La poca claror de l’estança, només la d’aquella foganya bonibé ofegada, ho mantenia tot en tenebres. Per açò el jove no podia saber que hi havia rere la espessa negror del fons de la cambra. I si na Daínia era allà, amagada rere qualsevol cosa? Potser era fermada i bocatancada per una forta mordassa que li impedia rallar. Seria millor apropar-s’hi i veure què hi havia? Per què no aprofitar el gat d’aquell embrutit per regirar primer la habitació i, així, evitar perills?
Mentre aquells pensament li rodaven, el dormit va fer un brusc moviment i es donà mitja volta. Recol•locant l’abundat estómac cap l’altre banda, el centurió continuà dormint plàcidament, tot i que primer esbufegà fortament i mormolà paraules inconnexes que el estorat jove ni tan sols intentà entendre.
Aquells moviments sobtats el van decidir; res d’aventures. Primer en Quint, ja fos per treure-li la informació o per eliminar-lo. De totes maneres seria un romà manco; pot ser millor.
Per fi, en Guixer arribà fins el llitot i, posant-li la daga al coll, emprà la mà esquerre per tapar nas i boca al romà. Quan li començà a faltar l’aire, el ulls d’en Quint s’obriren de cop, de bat a bat. Les seves pupil•les, dilatades per la manca de llum i per l’espant, es clavaren en uns ulls foscos que el miraven fixament.
Obeint al instint militar, el romà intentà defensar-se. Amb un moviment violent, que semblava impossible en un cos tan feixuc i encara endormiscat, estirà la mà per buscar l’espasa, al temps que intentava deslliurar-se. Al moment, sentí que la fulla esmolada que tenia just al coll relliscava fins fer-li vessar sang. Llavors, en Quint Arpini va entendre a les clares que aquell bàrbar anava en serio.
Veterà com era, el centurió va saber de seguida què fer; així, afluixà el cos i deixà la iniciativa a l’atacant. No sabria dir ben bé què, però hi havia qualque cosa en aquells ulls que li deien que més valia fer-li cas. Ja arribarà el moment de regirar-me, pensà.
—Més val viure ara per venjar-me després —mormolà mig ofegat el romà, imaginant-se que l’illenc no l’entendria.
En Guixer, en veure que el romà se li retia, es tranquil•litzà un poc. De totes maneres, ni afluixà la presa ni retirà la daga gens ni mica.
—On la tens, porc romà? On és na Daínia? —digué a mitja veu.
Els ulls d’en Quint mostraven que no entenia res de res, però el jove no s’atrevia a amollar-li la boca, no fos que comencés a cridar i despertés a tota la guàrdia que dormia.
—No tenc cap més remei —es digué en Guixer—. O el mato ara mateix o afluix per a que ralli.
I en Guixer decidí arriscar-se. Empenyent un poc més la daga fins vessar encara més sang, deslliurà la boca del presoner.
Agafant aire de cop, en Quint recuperà el color de la cara, que ja començava a posar-se moradenca. Només el pit del romà es mogué, mentre que la resta es mantingué del tot immòbil.
—Així m’agrada. Si ets bon al•lot no et mataré; només et deixaré fermat fins que et trobin. Així que, col•labora, d’acord?
En Quint, que no entenia res d’aquell idioma tan estrany, va moure els ulls per mostrar incomprensió.
—Pot ser si t’entengués, bàrbar fastigós; però si no me ralles més clar no farem res —aconseguí dir amb veu esquerdada, fruit de l‘ofec i la mala vida. L’excés de vi i altres licors més forts, les putes barates i les malalties que li havien encomanat, el tenien tant trastornat que els comandaments de la legió l’havien arraconat en aquell destí indesitjat per tenir-lo enfora de qualsevol comandament de noble naixença.
—No ralles illenc? —preguntà en Guixer.
—Rallem llatí, ignorant! —contestà en Quint qui, sense entendre què li deia, decidí mostrar-se bel•ligerant.
El to ofensiu del romà feu entendre en Guixer que l’havia insultat. Per açó, sense pensar-s’ho dues vegades, li clavà una galtada que li girà la cara i li va fer obrí el llavi inferior.
—I ara? Ja m’entens, porc greixós?
Després del cop, l’esguard d’en Quint canvià. S’adonà que la primera impressió, la de la mirada penetrant, havia estat la bona i que aquell jove estava fet d’altre pasta. Ben segur que no seria tan bo d’enganyar com els ignorants als que havien vençut fins llavors.
—Què vols saber? —digué en Quint intentant controlar el neguit i emprant una estranya mescla de llengües que havia aprés durant les campamnyes. Allò ho tenia que entendre; tothom coneixia, més o manco, la parla franca dels campaments.
I açò va funcionar, idò aquelles paraules li sonaren millor a en Guixer, que s’adonà que el romà volia cooperar.
—Daínia. Coneixes el nom? Daínia —repetí, espaiant les síl•labes per fer-les més entenedores—. On la tens?
—Daínia? Sí! —En Quint lluí per primera vegada un somriure pudent i ple de queixals corcats—. Es clar, Daínia! És la teva dona? —A mesura que rallava i en Guixer escoltava, el centurió anà agafant confiança, pel que continuà de nou en llatí—. Pot ser és la teva puta preferida? Tal vegada enyores les seves cuixes escanyolides? A jo m’agradaven els seus pits, els tenia petits però ben posats, com de fieta sense acabar de fer. Llàstima!, els vaig gaudir poc temps.
I mentre xerrava no deixava de fer ganyotes burlesques per demostrar-li a aquell bàrbar que tant li era el que li hagués passat a l’al•lota. I és que de cop, en Quint Arpini havia perdut la por. És sentia segur; se’n sortiria.
Ala memòria li vingué la imatge de na Daínia. I tant que se’n recordava. Com oblidar-la si era la més ben feta i l’única aprofitable; bé, bonibé l’única, perquè ell ho aprofitava tot. Just veure-la l’havia fet enretirar pel seu us personal. Però un dels illencs, torturat per treure-li informació o pot ser només per esvair l’avorriment de la soldadesca, va confessar que la joveneta era, de fet, un dels caps principals de la revolta.
Amb aquella informació, en Quint Arpini, pretès parent llunyà del gran general Caius Marius –de fet la seva família provenia del mateix poble, però només eren porquers en una finca dels Marius-, maquinà un pla per recuperar el favor del comandament i deixar per sempre aquell forat fastigós: entregaria la presonera al procònsol Metel, per que la exhibís en triomf a Roma. Amb açò es guanyaria el lloc que li pertocava i seria un heroi.
Sí, era un bon pla. Llàstima que deixaria de gaudir d’aquell cos tan ben fet i que tant boix el tornava ; sobre tot quan es defenia, quan lluitava perquè no la fes seva. Llavors la copejava amb força, emprant fins i tot el fuet amb que castigava als més mandrosos dels vigilants. I llavors era quan més en fruïa! Perquè, només quan la sang regalimava abundosa entre els pits aixecats i la musculosa esquena de la jove era ben retxada, la presonera s’arronsava, plorava i demanava una clemència que tan sols rebia quan es retia i deixava de resistir-se. I llavors... Ah, com gaudia d’aquells moments en Quint Arpini! Sí, era una llàstima perdre'ls.
I així, per fi en Guixer ho va entendre tot. I no li va fer falta que les paraules li foren entenedores. La fastigosa mirada d’aquell porc era tan evident que tot d’una va saber que era ell qui havia forçat na Daínia, i a na Keta i a tantes altres desgraciades; ell i els seus. Mal parits!
Pot ser ell mateix havia mort n’Alena aquell maleït matí prop del Clot d’es Guix, després de destrossar-la per gaudir-ne del cos inert. Alena estimada!
I en Guixer va perdre el món de vista i els ulls se li injectaren de sang, una sang que el cridava sense poder resistir-s’hi, una sang que en reclamava encara més.
I per açò, poc a poc, sense deixar de mirar els ulls del centurió, en Guixer li obrí el coll de banda a banda, alhora que tornava a tapar-li la boca perquè no cridés.
I en Quint Arpini, pretès parent d’un famós general, morí incrèdul, com si no pogués entendre perquè el seu triomf s’acabava en aquella caseta mal feta, al cul del port fastigós d’una illa bàrbara i plena d’ignorants.
Mentre el matava, altre vegada espaiant les paraules, en Guixer mormolà:
—No em diràs on és na Daínia, però mai més tornaràs embrutar-nos amb la teva presència.
En Quint Arpini, el centurió de la guàrdia, dormia despreocupadament.
Sobre un matalàs de llana i tapat per una manta revellida, tan prop de la foganya que gairebé es cremava els peus, aquell homenot d’estómac prominent i barba descuidada, roncava com un porc. Als peus del llit hi descansaven, com abandonades, l’espasa curta i les proteccions de cuir rígid que es posava quan feia la ronda. Al terra, davall d’un petit tabalet de fusta, jeia, llençat com un gerro clivellat, un senzill casc metàl•lic i d’aspecte gens apropiat per qui encara aspirava a apropar-se a l’alta oficialitat degut al seu pretès origen. Completava el mobiliari una taula atrotinada i plena de restes mossegats, taques de líquids indefinibles i gots a mig buidar. I, estalonada, destacava per damunt de tot una enorme àmfora desbocada, de les que solien transportar vi des d’Ibèria. Tota la resta era a les fosques.
Així el veié en Guixer quan, amb molta cura, mirà per la finestreta de la cabana. Aquella caseta només era un miserable quadrat de fustes enclavades sobre un senzill sòcol de pedres i amb el penya-segat fent-li de paret posterior; realment semblava no poder amagar res. Així, idò, on podia ser na Daínia? I si altre vegada havia arribat tard i ja l’havien lliurat al comandant, com havia sentit na Keta que volien fer? Però en Guixer no desesperà. Si havia arribat fins aquell punt, jugant-se la vida per na Daínia, ara no es faria enrere.
Mirant als costat per vigilar els possibles moviments de la guàrdia, s’apropà a la porta i començà a obrir-la amb molta cura, maldant que la renou de les frontisses no despertés al soldat dormit.
—No sé perquè pas tanta pena —es digué en Guixer en veu baixa—. Està tant borratxo que no sent res de res.
Per si de cas, el jove duia la mà dreta fortament tancada sobre la daga, tant que la sentia suada i els dits li començaven a formiguejar mig adormits. Lentament, els obrí i tancà per revitalitzar-los, no fos que quan els necessités de ver el traïssin. Així, idò, empenyé suaument l’aspre fulla de la portalada amb la mà esquerre i entrà al cau del romà. Poc a poc, i sortejant els molts destorbs que trobava, s’apropà al llit disposat a aconseguir, com fos, que en Quint li digués on era na Daínia.
La poca claror de l’estança, només la d’aquella foganya bonibé ofegada, ho mantenia tot en tenebres. Per açò el jove no podia saber que hi havia rere la espessa negror del fons de la cambra. I si na Daínia era allà, amagada rere qualsevol cosa? Potser era fermada i bocatancada per una forta mordassa que li impedia rallar. Seria millor apropar-s’hi i veure què hi havia? Per què no aprofitar el gat d’aquell embrutit per regirar primer la habitació i, així, evitar perills?
Mentre aquells pensament li rodaven, el dormit va fer un brusc moviment i es donà mitja volta. Recol•locant l’abundat estómac cap l’altre banda, el centurió continuà dormint plàcidament, tot i que primer esbufegà fortament i mormolà paraules inconnexes que el estorat jove ni tan sols intentà entendre.
Aquells moviments sobtats el van decidir; res d’aventures. Primer en Quint, ja fos per treure-li la informació o per eliminar-lo. De totes maneres seria un romà manco; pot ser millor.
Per fi, en Guixer arribà fins el llitot i, posant-li la daga al coll, emprà la mà esquerre per tapar nas i boca al romà. Quan li començà a faltar l’aire, el ulls d’en Quint s’obriren de cop, de bat a bat. Les seves pupil•les, dilatades per la manca de llum i per l’espant, es clavaren en uns ulls foscos que el miraven fixament.
Obeint al instint militar, el romà intentà defensar-se. Amb un moviment violent, que semblava impossible en un cos tan feixuc i encara endormiscat, estirà la mà per buscar l’espasa, al temps que intentava deslliurar-se. Al moment, sentí que la fulla esmolada que tenia just al coll relliscava fins fer-li vessar sang. Llavors, en Quint Arpini va entendre a les clares que aquell bàrbar anava en serio.
Veterà com era, el centurió va saber de seguida què fer; així, afluixà el cos i deixà la iniciativa a l’atacant. No sabria dir ben bé què, però hi havia qualque cosa en aquells ulls que li deien que més valia fer-li cas. Ja arribarà el moment de regirar-me, pensà.
—Més val viure ara per venjar-me després —mormolà mig ofegat el romà, imaginant-se que l’illenc no l’entendria.
En Guixer, en veure que el romà se li retia, es tranquil•litzà un poc. De totes maneres, ni afluixà la presa ni retirà la daga gens ni mica.
—On la tens, porc romà? On és na Daínia? —digué a mitja veu.
Els ulls d’en Quint mostraven que no entenia res de res, però el jove no s’atrevia a amollar-li la boca, no fos que comencés a cridar i despertés a tota la guàrdia que dormia.
—No tenc cap més remei —es digué en Guixer—. O el mato ara mateix o afluix per a que ralli.
I en Guixer decidí arriscar-se. Empenyent un poc més la daga fins vessar encara més sang, deslliurà la boca del presoner.
Agafant aire de cop, en Quint recuperà el color de la cara, que ja començava a posar-se moradenca. Només el pit del romà es mogué, mentre que la resta es mantingué del tot immòbil.
—Així m’agrada. Si ets bon al•lot no et mataré; només et deixaré fermat fins que et trobin. Així que, col•labora, d’acord?
En Quint, que no entenia res d’aquell idioma tan estrany, va moure els ulls per mostrar incomprensió.
—Pot ser si t’entengués, bàrbar fastigós; però si no me ralles més clar no farem res —aconseguí dir amb veu esquerdada, fruit de l‘ofec i la mala vida. L’excés de vi i altres licors més forts, les putes barates i les malalties que li havien encomanat, el tenien tant trastornat que els comandaments de la legió l’havien arraconat en aquell destí indesitjat per tenir-lo enfora de qualsevol comandament de noble naixença.
—No ralles illenc? —preguntà en Guixer.
—Rallem llatí, ignorant! —contestà en Quint qui, sense entendre què li deia, decidí mostrar-se bel•ligerant.
El to ofensiu del romà feu entendre en Guixer que l’havia insultat. Per açó, sense pensar-s’ho dues vegades, li clavà una galtada que li girà la cara i li va fer obrí el llavi inferior.
—I ara? Ja m’entens, porc greixós?
Després del cop, l’esguard d’en Quint canvià. S’adonà que la primera impressió, la de la mirada penetrant, havia estat la bona i que aquell jove estava fet d’altre pasta. Ben segur que no seria tan bo d’enganyar com els ignorants als que havien vençut fins llavors.
—Què vols saber? —digué en Quint intentant controlar el neguit i emprant una estranya mescla de llengües que havia aprés durant les campamnyes. Allò ho tenia que entendre; tothom coneixia, més o manco, la parla franca dels campaments.
I açò va funcionar, idò aquelles paraules li sonaren millor a en Guixer, que s’adonà que el romà volia cooperar.
—Daínia. Coneixes el nom? Daínia —repetí, espaiant les síl•labes per fer-les més entenedores—. On la tens?
—Daínia? Sí! —En Quint lluí per primera vegada un somriure pudent i ple de queixals corcats—. Es clar, Daínia! És la teva dona? —A mesura que rallava i en Guixer escoltava, el centurió anà agafant confiança, pel que continuà de nou en llatí—. Pot ser és la teva puta preferida? Tal vegada enyores les seves cuixes escanyolides? A jo m’agradaven els seus pits, els tenia petits però ben posats, com de fieta sense acabar de fer. Llàstima!, els vaig gaudir poc temps.
I mentre xerrava no deixava de fer ganyotes burlesques per demostrar-li a aquell bàrbar que tant li era el que li hagués passat a l’al•lota. I és que de cop, en Quint Arpini havia perdut la por. És sentia segur; se’n sortiria.
Ala memòria li vingué la imatge de na Daínia. I tant que se’n recordava. Com oblidar-la si era la més ben feta i l’única aprofitable; bé, bonibé l’única, perquè ell ho aprofitava tot. Just veure-la l’havia fet enretirar pel seu us personal. Però un dels illencs, torturat per treure-li informació o pot ser només per esvair l’avorriment de la soldadesca, va confessar que la joveneta era, de fet, un dels caps principals de la revolta.
Amb aquella informació, en Quint Arpini, pretès parent llunyà del gran general Caius Marius –de fet la seva família provenia del mateix poble, però només eren porquers en una finca dels Marius-, maquinà un pla per recuperar el favor del comandament i deixar per sempre aquell forat fastigós: entregaria la presonera al procònsol Metel, per que la exhibís en triomf a Roma. Amb açò es guanyaria el lloc que li pertocava i seria un heroi.
Sí, era un bon pla. Llàstima que deixaria de gaudir d’aquell cos tan ben fet i que tant boix el tornava ; sobre tot quan es defenia, quan lluitava perquè no la fes seva. Llavors la copejava amb força, emprant fins i tot el fuet amb que castigava als més mandrosos dels vigilants. I llavors era quan més en fruïa! Perquè, només quan la sang regalimava abundosa entre els pits aixecats i la musculosa esquena de la jove era ben retxada, la presonera s’arronsava, plorava i demanava una clemència que tan sols rebia quan es retia i deixava de resistir-se. I llavors... Ah, com gaudia d’aquells moments en Quint Arpini! Sí, era una llàstima perdre'ls.
I així, per fi en Guixer ho va entendre tot. I no li va fer falta que les paraules li foren entenedores. La fastigosa mirada d’aquell porc era tan evident que tot d’una va saber que era ell qui havia forçat na Daínia, i a na Keta i a tantes altres desgraciades; ell i els seus. Mal parits!
Pot ser ell mateix havia mort n’Alena aquell maleït matí prop del Clot d’es Guix, després de destrossar-la per gaudir-ne del cos inert. Alena estimada!
I en Guixer va perdre el món de vista i els ulls se li injectaren de sang, una sang que el cridava sense poder resistir-s’hi, una sang que en reclamava encara més.
I per açò, poc a poc, sense deixar de mirar els ulls del centurió, en Guixer li obrí el coll de banda a banda, alhora que tornava a tapar-li la boca perquè no cridés.
I en Quint Arpini, pretès parent d’un famós general, morí incrèdul, com si no pogués entendre perquè el seu triomf s’acabava en aquella caseta mal feta, al cul del port fastigós d’una illa bàrbara i plena d’ignorants.
Mentre el matava, altre vegada espaiant les paraules, en Guixer mormolà:
—No em diràs on és na Daínia, però mai més tornaràs embrutar-nos amb la teva presència.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
ELS BARRACONS DEL PENYA-SEGAT
Port de Ponent. Any 123 a.C. (Port de Maó).
Quan en Guixer decidí que rescataria na Daínia o no tornaria amb en Balari, no tingué que buscar gaire per saber on era.
Després de fer-se amb roba nova en una caseta aïllada –“qui pot viure en aquest enfony espantós i permetre’s túniques tan bones?”-, en Guixer es fongué amb la gentada que omplia el port.
De tendal en tendal, remenant en un i altre mostrador, mentre preguntava preus i simulava regatejos, el resistent es mesclà amb la munió de nous vinguts i foranis residents –sabia que els hi deien metecs, encara que mai n’havia conegut cap-, mesclats amb una caterva d’illencs benestants i figuraries, a bon segur col•laboradors amb el romà invasor. I, sobre tot, parà oïda a les converses, idò tenia que assabentar-se on tenien els presoners més valuosos, perquè na Daínia tenia que ser amb ells.
A un dels venedors, un campani xerrameca que distribuïa vaixelles fines, després d’una estona d’intentar vendre’l una simulada càrrega de guix pels tallers italians –era de l’únic que n’entenia en Guixer, de guix-, el va convidar a un gerro de vi al taulell del costat –per sort, la túnica nova venia amb una bosseta de doblers recosida-; a veure si el vi li amollava la llengua cap on volia. I així va ser, idò, després del primer got, estava disposat a contar-li gairebé tot; també on eren els “vençuts” importants.
—Si és que n’hi ha d’aquests —digué el campani—, perquè tots els illencs son uns bàrbars i no valen per res; no s’hi pot esperar gaire cosa d’ells.
—I les dones? On tenen les millors dones?
—Tampoc n’hi ha d’aquestes. Sembla mentida que ho preguntis, tu que sembles illenc i has de conèixer les dones d’aquí. Bé..., illenc, però dels llestos, no dels vençuts ignorants. Eh?
—Es clar —contestà en Guixer, seguint-li la corrent—. Jo som dels que esperàvem als romans des de feia temps.
—Ben fet. Son el futur, amic meu —afegí el mercader aixecant de nou en gerro i omplint-se el got altre vegada per buidar-lo d’un llarg glop—. Però, escolta, si el que vols son dones, i bé de preu, res d’enganys, prova d’anar on tenen les putes pels soldats. Allà te’n llogaran qualcuna, i segur que les trobes econòmiques. I per una estona..., tant s’hi fa un poc de ronya.
—Les putes pels soldats? I on les tenen? —preguntà esperançat en Guixer.
—No deus voler comprar-ne, no? Te avís que no son bon negoci. Passats dos dies estan totes fetes mal bé. No deus ser dels que tenen familiars entre els resistents, no? O pitjor, un espia romà per provar la nostre fidelitat? —Malfià el campani—. Perquè si és així has de saber que jo soc fidel als romans, de tota la vida. Fins i tot el meu avi s’hi va mantenir fidel quan els vostres amics cartaginesos van esvalotar els meus compatriotes a Nola. Mai ajudaria a ningú que volgués fer-los traïció.
—No, home, no som espia. I com vols que estigui interessat en aquestes dones brutes i maldestres, quan puc gaudir dels plaers de les millors hetàries del port? Només és curiositat. Però, mira, t’ho contaré perquè ets un bon amic i m’hi puc fiar —insinuà en Guixer, aprofitant que el vi estava fent importants efectes en l’equilibri del itàlic—. El cert és que sí que havia pensat fer-ne negoci: vendre-les de nou al les seves pròpies famílies. Què et sembla?
—Molt bona aquesta! Sí que ho ets bon comerciant! Ni a jo se m’hauria acudit! Et desitjo bona sort! Mira, les putes son a les barraques del penya-segat, rere les murades del fortí, just a la obaga que mira a la colàrsega. Pregunta per en Quint: és l’encarregat del presoners; centurió veterà i un bon client. Per cert, juraria que té una túnica molt semblant a aquesta. —Mirant-s’ho amb ulls borratxos i mig clucs, el campani afegí—: I com és que no t’havia vist mai per aquí? Mira que jo hi venc cada temporada des de fa no sé quant, però...
Amb la informació que l’interessava al sarró, fart d’escoltar aquell bocamoll i tement que les malfiances que estaven naixent en el itàlic el portessin a denunciar-lo, en Guixer es posà a riure, li palmejà les esquenes amb tanta força que el got anà pel terra i, donant-li efusivament les gràcies, sortí del passadís de comerços atapeïts i es dirigí al fortí, l’ànima de l’antiga vila illenca, cap dalt del penyal vigilant.
El coster pujava fent corbes tancades entre figueres frondoses i ullastres de fulles amples, esquitxat de matolls de bona mida de mata i bruc. El flanquejaven balmes eixamplades al marès esmicolat, magatzems de mercaderies unes i, altres, resguard de xarxes i ormejos de pesca. En Guixer havia sentit dir que moltes d’aquelles coves eren antigues tombes d’avantpassats heroics, espoliades i reconvertides pel comerç sempre creixent del Port. Però en Guixer només se les mirà amb curiositat. “Tombes...”, pensà, “masses tombes tenim ja. Millor magatzems”.
La pendent era prou important perquè en Guixer tingués que alenar amb força a mesura que guanyava alçada. Encara que el camí no era llarg i molt freqüentat per bous i bísties carregades, a ningú se li havia acudit eixamplar-lo per a que poguessin passar dos animals alhora. Així, cada vegada que en trobava qualcun de cara en un dels giravolts tancadíssims, en Guixer s’havia de decantar per deixar-lo passar. Aquell tràfec el descoratjava, idò li demostrava que la vida no s’havia aturat per la invasió, i que el comerç i el moviment de vaixells a la tranquil•la rada llevantina no s’hi havia ressentit. Ben al contrari, n’estava segur de que hi havia més gent que altres vegades quan, amb son pare, havia anat a vendre les senalles de guix.
En una d’aquelles aturades i mentre deixava passar a un bou baixet i carregat fins dalt -un dels de que tota la vida, ben diferent als que havia vist al port, grossos, peluts i amb unes banyes enormes-, en Guixer va girar-se cap el mar. Ell mai havia estat gaire mariner, idò el fet de néixer terra endins i que la seva família tingués el tros enfora del mar no hi havia ajudat, però malgrat açò, tingué que reconèixer que la imatge d'aquell capvespre, amb la gran quantitat de vaixells de tot tipus que es movien pel mirall del port, era una visió impressionant. Amb raó el púnic havia volgut quedar-se. Amb raó el romà feia contes no anar-se’n mai. Perquè aquell era un lloc privilegiat.
“Ves perquè hem de tenir un port tant bo? No en tenim prou amb platjals i caletes pels nostres bots? Si no el tinguéssim, tal vegada no s’hi voldrien quedar els invasors; i ens deixarien viure tranquils”, es deia en Guixer, mentre saludava al bouer amb una breu capada.
Molest per tanta bellesa traïdora, el jove reprengué la pujada, tot aixecant els ulls cap les murades del fortí que ja es mostraven rere els ullastres. “Què ben posat, el fortí, aquí dalt”, seguia dient-se en Guixer, “altre motiu per cobdiciar-lo. Amb pocs homos resistiríem un exèrcit. Llàstima que les gents del Port siguin més mercader que lluitadors...” .
Deixant de banda pensaments inútils, en Guixer va recórrer el perímetre de les murades de ponent, deixà enrere les portes guardades per soldats romans, i arribà a l’obaga del port, just per on ell hi havia entrat i d’on havia pres la túnica que ara vestia. “Quina volta he fet. Si ho hagués sabut ahir on eren...”. En aquell moment, el sol s’amagava per l’esquena i els colors del port lluïen com mai. Llàstima que en Guixer tenia altres coses en què pensar.
Els barracons no eren més que quatre fustes mal plantades i un sostre de canyes recosides, aferrades al penyal de marès i tot clos per una paret seca de pedra menuda i la mateixa mescla de branques punxents dels altres tancats. Cap a l’esquerra, rere una figuera exuberant, s’intuïa la caseta del robatori, segurament el cau del cap de la guàrdia, aquell Quint del que li havia rallat el campani.
Ara tenia que estar alerta, idò, si l’enxampaven rodant d’amagat i amb la roba sostreta, tot s’hauria acabat. Despullant-se, en Guixer començà a avançar cap els barracons foscos, idò a aquella hora la penombra del penya-segat ja se’ls havia engolit. Cap llum sortia d’aquelles posts resseques; només gemecs ofegats que, si no paraves molta atenció, podien confondre’s amb les remors nocturnes dels animalons.
En Guixer s’escolà per davall les punxes, encara que aquesta vegada se’n va endur més arrapades, qualcuna que fins i tot el va fer sagnar. I l’espectacle que trobà fou altre vegada esfereïdor. Les dones, totes molt joves i qualcuna encara una fieta, eren fermades de peus i mans amb cadenes, i alhora, altres trams de ferros les ajuntaven a una biga a mitja alçada. D’aquella manera, les dones tenien les mans enlaire i restaven esfondrades unes contra les altres, cap cot, mig despullades i amb els cabells esvalotats davant la cara. Impossible reconèixer-les. No hi havia més remei que cercar una per una o atrevir-se a cridar el nom de Daínia.
I en Guixer començà a examinar-les cor encongit, idò pensava que si sa germana no hagués mort en l’atac, tal vegada ara seria una d’aquelles desgraciades. Pobres dones! Si les pogués alliberar totes..., però tenia que ser realista; aquella no era la seva feina principal.
Després d’haver recorregut la fila d’al•lotes –idò totes ho eren al•lotes, cap dona-, es va convèncer que no hi era. “Elles m’ho han de confirmar”, pensà el jove. “però, quina? si totes son boni mortes”.
Entre les captives, només una l’havia mirat als ulls, i la seva mirada destil•lava un odi que mudà just el reconegué.
—Guixer, Guixer —sentí el jove com el cridava una veu desmaiada.
—Qui ets? —contestà, apropant-se a la captiva.
—No em coneixes? Som na Keta.
—Keta? Només conec una Keta i... No! No pots ser tu! Keta, estimada, què t’han fet?
Era na Keta, na Kaleta, la germana petita de n’Alena, sa dona morta, i no podia tenir més de dotze anys. Ell la feia a Ialàs, amb els seus sogres.
—Què hi fas aquí?
—Massa llarg per contar-t’ho ara. Van matar els pares i a jo em varen dur aquí fa dos dies.
—I...?
El mut assentiment de l’al•lota confirmà les pitjors sospites: l’havien violat, i ves a saber quants d’aquells miserables i embrutits legionaris.
—Et trauré d’aquí, t’ho assegur. Però, digues, saps on és na Daínia? Era amb voltros?
—Sí, fins ahir. Ara la té el maleït Quint, a la seva caseta. La volia per ell.
—Però si jo... —començà a dir en Guixer, sense entendre perquè no l’havia vist quan va agafar la túnica—. I encara hi es?
—No ho sé. Avui he sentit que se la volia regalar al comandant romà per a que la dugués a Roma pel triomf, o qualque cosa així. No sé com, però havia descobert que era un dels caps de la revolta.
—Tenc que alliberar-la i dur-la a ponent. En Balari m’espera. És amb els ponentins, que també s’han aixecat.
—Però no em deixis aquí, Guixer! No ho aguantaré altre vegada. Abans em trauré la vida.
—Vindràs amb jo, t’ho juro! Però ara, les claus, Keta, qui les té?
—Al barracó de la guàrdia, supòs. Quan venen a buscar-nos, un d’ells sempre les duu. I en Quint també en té unes.
—Idò, farem una cosa, Keta. Esperem, tornaré a cercar-te. Ara, agafa açò —i li amagà una daga entre la roba—; guarda-te-la i fes-la servir si no torn. Però tornaré, confia-hi.
—Frisa, Guixer, i si pots alliberar-les a totes —digué l’al•lota mirant als voltants—, fes-ho. Morirem si no sortim d’aquí aviat.
Fent-li una besada al front, en Guixer sortí del tancat i es dirigí de nou a la caseta del centurió. Cada vegada era més prop de l’objectiu, però tal vegada ja era massa tard.
Quan en Guixer decidí que rescataria na Daínia o no tornaria amb en Balari, no tingué que buscar gaire per saber on era.
Després de fer-se amb roba nova en una caseta aïllada –“qui pot viure en aquest enfony espantós i permetre’s túniques tan bones?”-, en Guixer es fongué amb la gentada que omplia el port.
De tendal en tendal, remenant en un i altre mostrador, mentre preguntava preus i simulava regatejos, el resistent es mesclà amb la munió de nous vinguts i foranis residents –sabia que els hi deien metecs, encara que mai n’havia conegut cap-, mesclats amb una caterva d’illencs benestants i figuraries, a bon segur col•laboradors amb el romà invasor. I, sobre tot, parà oïda a les converses, idò tenia que assabentar-se on tenien els presoners més valuosos, perquè na Daínia tenia que ser amb ells.
A un dels venedors, un campani xerrameca que distribuïa vaixelles fines, després d’una estona d’intentar vendre’l una simulada càrrega de guix pels tallers italians –era de l’únic que n’entenia en Guixer, de guix-, el va convidar a un gerro de vi al taulell del costat –per sort, la túnica nova venia amb una bosseta de doblers recosida-; a veure si el vi li amollava la llengua cap on volia. I així va ser, idò, després del primer got, estava disposat a contar-li gairebé tot; també on eren els “vençuts” importants.
—Si és que n’hi ha d’aquests —digué el campani—, perquè tots els illencs son uns bàrbars i no valen per res; no s’hi pot esperar gaire cosa d’ells.
—I les dones? On tenen les millors dones?
—Tampoc n’hi ha d’aquestes. Sembla mentida que ho preguntis, tu que sembles illenc i has de conèixer les dones d’aquí. Bé..., illenc, però dels llestos, no dels vençuts ignorants. Eh?
—Es clar —contestà en Guixer, seguint-li la corrent—. Jo som dels que esperàvem als romans des de feia temps.
—Ben fet. Son el futur, amic meu —afegí el mercader aixecant de nou en gerro i omplint-se el got altre vegada per buidar-lo d’un llarg glop—. Però, escolta, si el que vols son dones, i bé de preu, res d’enganys, prova d’anar on tenen les putes pels soldats. Allà te’n llogaran qualcuna, i segur que les trobes econòmiques. I per una estona..., tant s’hi fa un poc de ronya.
—Les putes pels soldats? I on les tenen? —preguntà esperançat en Guixer.
—No deus voler comprar-ne, no? Te avís que no son bon negoci. Passats dos dies estan totes fetes mal bé. No deus ser dels que tenen familiars entre els resistents, no? O pitjor, un espia romà per provar la nostre fidelitat? —Malfià el campani—. Perquè si és així has de saber que jo soc fidel als romans, de tota la vida. Fins i tot el meu avi s’hi va mantenir fidel quan els vostres amics cartaginesos van esvalotar els meus compatriotes a Nola. Mai ajudaria a ningú que volgués fer-los traïció.
—No, home, no som espia. I com vols que estigui interessat en aquestes dones brutes i maldestres, quan puc gaudir dels plaers de les millors hetàries del port? Només és curiositat. Però, mira, t’ho contaré perquè ets un bon amic i m’hi puc fiar —insinuà en Guixer, aprofitant que el vi estava fent importants efectes en l’equilibri del itàlic—. El cert és que sí que havia pensat fer-ne negoci: vendre-les de nou al les seves pròpies famílies. Què et sembla?
—Molt bona aquesta! Sí que ho ets bon comerciant! Ni a jo se m’hauria acudit! Et desitjo bona sort! Mira, les putes son a les barraques del penya-segat, rere les murades del fortí, just a la obaga que mira a la colàrsega. Pregunta per en Quint: és l’encarregat del presoners; centurió veterà i un bon client. Per cert, juraria que té una túnica molt semblant a aquesta. —Mirant-s’ho amb ulls borratxos i mig clucs, el campani afegí—: I com és que no t’havia vist mai per aquí? Mira que jo hi venc cada temporada des de fa no sé quant, però...
Amb la informació que l’interessava al sarró, fart d’escoltar aquell bocamoll i tement que les malfiances que estaven naixent en el itàlic el portessin a denunciar-lo, en Guixer es posà a riure, li palmejà les esquenes amb tanta força que el got anà pel terra i, donant-li efusivament les gràcies, sortí del passadís de comerços atapeïts i es dirigí al fortí, l’ànima de l’antiga vila illenca, cap dalt del penyal vigilant.
El coster pujava fent corbes tancades entre figueres frondoses i ullastres de fulles amples, esquitxat de matolls de bona mida de mata i bruc. El flanquejaven balmes eixamplades al marès esmicolat, magatzems de mercaderies unes i, altres, resguard de xarxes i ormejos de pesca. En Guixer havia sentit dir que moltes d’aquelles coves eren antigues tombes d’avantpassats heroics, espoliades i reconvertides pel comerç sempre creixent del Port. Però en Guixer només se les mirà amb curiositat. “Tombes...”, pensà, “masses tombes tenim ja. Millor magatzems”.
La pendent era prou important perquè en Guixer tingués que alenar amb força a mesura que guanyava alçada. Encara que el camí no era llarg i molt freqüentat per bous i bísties carregades, a ningú se li havia acudit eixamplar-lo per a que poguessin passar dos animals alhora. Així, cada vegada que en trobava qualcun de cara en un dels giravolts tancadíssims, en Guixer s’havia de decantar per deixar-lo passar. Aquell tràfec el descoratjava, idò li demostrava que la vida no s’havia aturat per la invasió, i que el comerç i el moviment de vaixells a la tranquil•la rada llevantina no s’hi havia ressentit. Ben al contrari, n’estava segur de que hi havia més gent que altres vegades quan, amb son pare, havia anat a vendre les senalles de guix.
En una d’aquelles aturades i mentre deixava passar a un bou baixet i carregat fins dalt -un dels de que tota la vida, ben diferent als que havia vist al port, grossos, peluts i amb unes banyes enormes-, en Guixer va girar-se cap el mar. Ell mai havia estat gaire mariner, idò el fet de néixer terra endins i que la seva família tingués el tros enfora del mar no hi havia ajudat, però malgrat açò, tingué que reconèixer que la imatge d'aquell capvespre, amb la gran quantitat de vaixells de tot tipus que es movien pel mirall del port, era una visió impressionant. Amb raó el púnic havia volgut quedar-se. Amb raó el romà feia contes no anar-se’n mai. Perquè aquell era un lloc privilegiat.
“Ves perquè hem de tenir un port tant bo? No en tenim prou amb platjals i caletes pels nostres bots? Si no el tinguéssim, tal vegada no s’hi voldrien quedar els invasors; i ens deixarien viure tranquils”, es deia en Guixer, mentre saludava al bouer amb una breu capada.
Molest per tanta bellesa traïdora, el jove reprengué la pujada, tot aixecant els ulls cap les murades del fortí que ja es mostraven rere els ullastres. “Què ben posat, el fortí, aquí dalt”, seguia dient-se en Guixer, “altre motiu per cobdiciar-lo. Amb pocs homos resistiríem un exèrcit. Llàstima que les gents del Port siguin més mercader que lluitadors...” .
Deixant de banda pensaments inútils, en Guixer va recórrer el perímetre de les murades de ponent, deixà enrere les portes guardades per soldats romans, i arribà a l’obaga del port, just per on ell hi havia entrat i d’on havia pres la túnica que ara vestia. “Quina volta he fet. Si ho hagués sabut ahir on eren...”. En aquell moment, el sol s’amagava per l’esquena i els colors del port lluïen com mai. Llàstima que en Guixer tenia altres coses en què pensar.
Els barracons no eren més que quatre fustes mal plantades i un sostre de canyes recosides, aferrades al penyal de marès i tot clos per una paret seca de pedra menuda i la mateixa mescla de branques punxents dels altres tancats. Cap a l’esquerra, rere una figuera exuberant, s’intuïa la caseta del robatori, segurament el cau del cap de la guàrdia, aquell Quint del que li havia rallat el campani.
Ara tenia que estar alerta, idò, si l’enxampaven rodant d’amagat i amb la roba sostreta, tot s’hauria acabat. Despullant-se, en Guixer començà a avançar cap els barracons foscos, idò a aquella hora la penombra del penya-segat ja se’ls havia engolit. Cap llum sortia d’aquelles posts resseques; només gemecs ofegats que, si no paraves molta atenció, podien confondre’s amb les remors nocturnes dels animalons.
En Guixer s’escolà per davall les punxes, encara que aquesta vegada se’n va endur més arrapades, qualcuna que fins i tot el va fer sagnar. I l’espectacle que trobà fou altre vegada esfereïdor. Les dones, totes molt joves i qualcuna encara una fieta, eren fermades de peus i mans amb cadenes, i alhora, altres trams de ferros les ajuntaven a una biga a mitja alçada. D’aquella manera, les dones tenien les mans enlaire i restaven esfondrades unes contra les altres, cap cot, mig despullades i amb els cabells esvalotats davant la cara. Impossible reconèixer-les. No hi havia més remei que cercar una per una o atrevir-se a cridar el nom de Daínia.
I en Guixer començà a examinar-les cor encongit, idò pensava que si sa germana no hagués mort en l’atac, tal vegada ara seria una d’aquelles desgraciades. Pobres dones! Si les pogués alliberar totes..., però tenia que ser realista; aquella no era la seva feina principal.
Després d’haver recorregut la fila d’al•lotes –idò totes ho eren al•lotes, cap dona-, es va convèncer que no hi era. “Elles m’ho han de confirmar”, pensà el jove. “però, quina? si totes son boni mortes”.
Entre les captives, només una l’havia mirat als ulls, i la seva mirada destil•lava un odi que mudà just el reconegué.
—Guixer, Guixer —sentí el jove com el cridava una veu desmaiada.
—Qui ets? —contestà, apropant-se a la captiva.
—No em coneixes? Som na Keta.
—Keta? Només conec una Keta i... No! No pots ser tu! Keta, estimada, què t’han fet?
Era na Keta, na Kaleta, la germana petita de n’Alena, sa dona morta, i no podia tenir més de dotze anys. Ell la feia a Ialàs, amb els seus sogres.
—Què hi fas aquí?
—Massa llarg per contar-t’ho ara. Van matar els pares i a jo em varen dur aquí fa dos dies.
—I...?
El mut assentiment de l’al•lota confirmà les pitjors sospites: l’havien violat, i ves a saber quants d’aquells miserables i embrutits legionaris.
—Et trauré d’aquí, t’ho assegur. Però, digues, saps on és na Daínia? Era amb voltros?
—Sí, fins ahir. Ara la té el maleït Quint, a la seva caseta. La volia per ell.
—Però si jo... —començà a dir en Guixer, sense entendre perquè no l’havia vist quan va agafar la túnica—. I encara hi es?
—No ho sé. Avui he sentit que se la volia regalar al comandant romà per a que la dugués a Roma pel triomf, o qualque cosa així. No sé com, però havia descobert que era un dels caps de la revolta.
—Tenc que alliberar-la i dur-la a ponent. En Balari m’espera. És amb els ponentins, que també s’han aixecat.
—Però no em deixis aquí, Guixer! No ho aguantaré altre vegada. Abans em trauré la vida.
—Vindràs amb jo, t’ho juro! Però ara, les claus, Keta, qui les té?
—Al barracó de la guàrdia, supòs. Quan venen a buscar-nos, un d’ells sempre les duu. I en Quint també en té unes.
—Idò, farem una cosa, Keta. Esperem, tornaré a cercar-te. Ara, agafa açò —i li amagà una daga entre la roba—; guarda-te-la i fes-la servir si no torn. Però tornaré, confia-hi.
—Frisa, Guixer, i si pots alliberar-les a totes —digué l’al•lota mirant als voltants—, fes-ho. Morirem si no sortim d’aquí aviat.
Fent-li una besada al front, en Guixer sortí del tancat i es dirigí de nou a la caseta del centurió. Cada vegada era més prop de l’objectiu, però tal vegada ja era massa tard.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
ELS TANCATS DE PORT DE LLEVANT
Colàrsega del Port de Llevant. Any 123 a.C. (Port de Maó).
A en Guixer només li quedava gira cua i tornar cap a ponent per retrobar-se amb en Balari i en Norteny, l’altre company.
Però el que més temia era la reacció del seu cap. Què li diria? I com ho faria? Tenia que dir-li la crua realitat sobre na Daínia o era millor amagar-se-la? Perquè encara que sabia del cert que no era morta, la jove guaridora del Pou havia estat empesa cap un destí tal vegada molt pitjor que la mort.
Després de trobar el cau solitari i assolat, en Guixer s’havia dirigit cap on el duia el rastre romà. Poc en sabien d’amagar rastres aquells invasors, o tal vegada tant se’ls hi feia si en deixaven o no de senyals. Estaven tan segurs que ningú els seguiria que no van perdre temps en esborrar ni amagar res, ni passes ni focs, ni deixalles ni la sang que encara embrutava les branques dels marges i que no es netejaria fins que no plogués.
Açò queda pels furtius, com noltros, pensava amb raó en Guixer. Si jo sabés que ningú em pot encalçar, tampoc amagaria els passos. Ni jo m’amagaria!, es deia el jove mentre, amb la mirada sempre al terra per no perdre’s res, es dirigia a llevant. Perquè cap allà era cap on anaven les petjades, cap on els romans havien establert el seu lloc de comandament: al Port de Llevant (o Magonna, som s’encaparraven de dir-li alguns) .
Una vegada van deixar enrere el cau, romans i captius (perquè n’hi havia, segur, idò així ho deien les marques de les passes) agafaren el camí d’Ialàs, un sender no massa important però sí ben marcat i prou transitat en les èpoques de vida tranquil•la.
Sí, quan noltros encara l’empraven, però ara... Aquests pensaments assatjaven al rastrejador cada vegada que es trobava amb quelcom conegut, ja fos una pedra, una fita o un arbre singular, com l’alzina gegantina que hi havia a la bifurcació que dur, per la dreta, als casats del poble i, per l’esquerra, cap a les terres del nord i llevant, passant pel que havia sigut ca seva. Idò sí, aquell nou camí, més bo que l'altre, era el què, després d’una estoneta, es trencava de nou a les Quatre Boques, un encreuament que tothom coneixia. I el de l’esquerra, el que s’endinsava al bosc més espès, era el de ca seva, el que duia fins el Clot d’es Guix.
Ah, l’alzina! Allà, davall l’enorme ombra de les branques esteses, els feiners dels llogarets hi feien, des de sempre, un petit mercat. Però els darrers anys havia anat creixent; idò, ensumant el negoci, la gent d’Ialàs s’hi havia anat afegint, i fins i tot de més enfora hi venien. Els mercaders omplien l’ombra amb les seves pertinences esteses damunt d’estores d’espart o directament al terra, fins que va ser tan plena que es van tenir que distribuir per altres arbres propers. Vaixelles fines o gerros més grollers per emmagatzemar, terrissa variada, peces de teler o telers sencers, llanes i teles ja teixides i acolorides, cistells de bova, cordes de cànem, formatges de cabra o, darrerament, també de llet de vaca, fruites i verdures dels hortals, sacs de llegums i cereals, eines de ferro i, fins i tot, qualque joia senzilla que l’orfebre local fonia d’altres velles i rebutjades. Allà era on havia conegut n’Alena, rere el taulell de son pare, venent ous; i s’hi havia enamorat tot d’una. Era tant preciosa! I li havia somrigut amb tanta dolçor que no s’hi va poder resistir.
En Guixer s’aturà un moment i va veure que, sense adonar-se, havia arribat al trencant de ca seva. Amb tristor, va mirar a l’esquerra fins on el camí es perdia entre les ombres del bosc. Dues llàgrimes li van fugir sense voler, però fent un esforç, el jove s’obligà a continuar. Feia temps que no hi pensava, que no sentia tant a prop aquell dolor d’esperit ferit. I és que la preocupació pels companys li havia fet oblidar per un temps pel que vivia des que ho havia perdut: el record de s’estimada, la imatge de n’Alena. La més bella d’Ialàs! Sa dona perduda!
Maleïts romans!, pensà de nou en Guixer, no em podeu prendre tot el que estim. Primer ma família i, ara, els amics. No, no podeu!
Esperonat per aquesta ràbia que renaixia, el jove forçà el pas i reprengué la cursa. El terreny no era difícil, amb pujades i baixades constants, però gairebé sempre obertes i esclarissades i sense grans entrebancs, al manco fins arribar als costers que desguassen als plans que tanquen la colàrsega. Per açò en Guixer va poder fer un bon camí, frisant tant com les cames eren capaces de dur-lo. Tant així que, després de córrer bonibé mig dia, va veure sorgir el mar rere les branques de l’alzinar, brillant pels reflexes d’un sol que ja volia pondre’s per l’esquena.
Els tancats van ser bons de trobar; només va tenir que deixar-se endur per la pudor de pixums i merdes fermentades. I allà, entremig de tota aquella immundícia, el ramat de captius; pitjor que bestiar. I eren molts; un milenar, o més.
Han d’esser aquí, es digué en Guixer, però ves a saber on. Idò, segur del que tenia que fer, el jove avançà més amagat que mai, vigilant les guàrdies romanes i evitant mostrar-se en cap moment, fins arrecerar-se en un canyissar, a la vora del torrent que aboca des del barranc proper.
Allò pudia com no havia sentit empestar res mai. Com ho suportaven els romans, allò? Els captius no en tenien cap més remei, idò estaven amuntegats, tancats per barreres de post reforçades per ferros diversos, i amb brancatge punxant d’argelagues i esbarzers tapant forats. I és que els romans s’havien fet enfora, i només hi anaven els que tenien que vigilar. Camí de la ciutat, sota el penyal de marès esmicolat, els que no estaven de ronda es protegien en una covatxa. I des d’allà tenien una visió total del camp de presoners, enfora de la pestilència i dels milers de mosques que cobrien els cossos desmaiats del tancats .
Per açò en Guixer s’adonà que no tenia més remei que esperar que fos nit closa i arrossegar-se fins els desgraciats. Tindria que entrar, descobrir on eren els seus i, el més difícil, sortir amb ells i fugir.
S’empastifà el cos amb fang negre i pudent de la colàrsega i, quan ja no es veia res més que els focs dels vigilants sota el penyal, es dirigí al tancat. Arribar-hi va ser fàcil, i entrar-hi tampoc va ser gaire complicat: només va tenir que cavar un poc amb les mans (la terra era banyada de tanta porqueria i bonibé tot era fang emmerdat) i aixecar les branques que protegien el terra d’aquell tros.
Una vegada dins, caminà acotat entre els illencs reclosos, mirant-los per mirar de trobar els seus. S’adonà que la majoria eren dones i al•lots, fins i tot fiets i fietes ben petits, que romanien sense forces, estesos damunt les seves pròpies deixalles, esquàlids i moribunds. Però per fi, al cantó de tramuntana, trobà el que cercava: un grup d’homos, ferits i maltractats, que, estalonats uns amb els altres, provaven de dormir. En Guixer els va reconèixer: sí, eren els seus.
Intentant no despertar als que dormien, s’apropà a un que semblava estar més despert.
—No diguis res! Silenci! Som en Guixer, el del cau.
L’homo se’l mirà amb cara de sorpresa, obrint els ulls tot el que la porqueria li permetia; però no va dir res. Per contra, amb les mans li va fer insistents senyals de que se n’anés, com donant-li presa.
—Rallem, digués qualque cosa. Què vos passa? On és na Daínia?
I llavors l’homo obrí la boca i li mostrà un forat sanguinolent, la cicatriu ennegrida i recremada que omplia on abans havia tingut la llengua. Pels déus estimats, es va dir en Guixer, li han tallada!
—I els altres? També estan com tu?
La trista afirmació de l’antic company li va fer comprendre que la crueltat romana havia sigut immensa i que tots havien patit martiri. Llavors, s’adonà que, en tost de peus, hi tenia dos monyons embenats i plens de sang i porqueria. I els altres no estaven millor. Al que no li faltaven els peus li mancaven les mans, i a molts, a més, el nas, les orelles o ves a saber què més. Els romans havien inutilitzat aquells homos per sempre; cap d’ells podia fugir ni tornar a lluitar.
—I na Daínia. On és na Daínia? A ella també...?
L’homo negà amb el cap i, estenent el braç, assenyalà la balma dels soldats.
—Què li han fet? No em diguis que... L’han violat! L’empren de puta pels soldats! —digué en Guixer, ja segur del que havia passat.
La muda afirmació dels ulls del desgraciat va fer esclatar la ràbia d’en Guixer, tant que, sense voler, li fugí un crit desesperat. No! Un altre vegada no!
Així, després de deixar els antics companys, i sortir d’aquell tancat de desgràcia i mort, en Guixer va tenir que decidir què fer. En Balari li havia dit que tornés, que volia saber què passava a llevant, però també li havia donat marge per decidir. I açò va fer, decidí quedar-se i trobar na Daínia.
Ell havia perdut sa dona, per açò ara no podia comportar que el seu cap i alhora amic, perdés la seva, i de la mateixa forma com l’havia perdut ell.
Sí, la trobaria. I la tornaria a ponent, o no tornaria.
A en Guixer només li quedava gira cua i tornar cap a ponent per retrobar-se amb en Balari i en Norteny, l’altre company.
Però el que més temia era la reacció del seu cap. Què li diria? I com ho faria? Tenia que dir-li la crua realitat sobre na Daínia o era millor amagar-se-la? Perquè encara que sabia del cert que no era morta, la jove guaridora del Pou havia estat empesa cap un destí tal vegada molt pitjor que la mort.
Després de trobar el cau solitari i assolat, en Guixer s’havia dirigit cap on el duia el rastre romà. Poc en sabien d’amagar rastres aquells invasors, o tal vegada tant se’ls hi feia si en deixaven o no de senyals. Estaven tan segurs que ningú els seguiria que no van perdre temps en esborrar ni amagar res, ni passes ni focs, ni deixalles ni la sang que encara embrutava les branques dels marges i que no es netejaria fins que no plogués.
Açò queda pels furtius, com noltros, pensava amb raó en Guixer. Si jo sabés que ningú em pot encalçar, tampoc amagaria els passos. Ni jo m’amagaria!, es deia el jove mentre, amb la mirada sempre al terra per no perdre’s res, es dirigia a llevant. Perquè cap allà era cap on anaven les petjades, cap on els romans havien establert el seu lloc de comandament: al Port de Llevant (o Magonna, som s’encaparraven de dir-li alguns) .
Una vegada van deixar enrere el cau, romans i captius (perquè n’hi havia, segur, idò així ho deien les marques de les passes) agafaren el camí d’Ialàs, un sender no massa important però sí ben marcat i prou transitat en les èpoques de vida tranquil•la.
Sí, quan noltros encara l’empraven, però ara... Aquests pensaments assatjaven al rastrejador cada vegada que es trobava amb quelcom conegut, ja fos una pedra, una fita o un arbre singular, com l’alzina gegantina que hi havia a la bifurcació que dur, per la dreta, als casats del poble i, per l’esquerra, cap a les terres del nord i llevant, passant pel que havia sigut ca seva. Idò sí, aquell nou camí, més bo que l'altre, era el què, després d’una estoneta, es trencava de nou a les Quatre Boques, un encreuament que tothom coneixia. I el de l’esquerra, el que s’endinsava al bosc més espès, era el de ca seva, el que duia fins el Clot d’es Guix.
Ah, l’alzina! Allà, davall l’enorme ombra de les branques esteses, els feiners dels llogarets hi feien, des de sempre, un petit mercat. Però els darrers anys havia anat creixent; idò, ensumant el negoci, la gent d’Ialàs s’hi havia anat afegint, i fins i tot de més enfora hi venien. Els mercaders omplien l’ombra amb les seves pertinences esteses damunt d’estores d’espart o directament al terra, fins que va ser tan plena que es van tenir que distribuir per altres arbres propers. Vaixelles fines o gerros més grollers per emmagatzemar, terrissa variada, peces de teler o telers sencers, llanes i teles ja teixides i acolorides, cistells de bova, cordes de cànem, formatges de cabra o, darrerament, també de llet de vaca, fruites i verdures dels hortals, sacs de llegums i cereals, eines de ferro i, fins i tot, qualque joia senzilla que l’orfebre local fonia d’altres velles i rebutjades. Allà era on havia conegut n’Alena, rere el taulell de son pare, venent ous; i s’hi havia enamorat tot d’una. Era tant preciosa! I li havia somrigut amb tanta dolçor que no s’hi va poder resistir.
En Guixer s’aturà un moment i va veure que, sense adonar-se, havia arribat al trencant de ca seva. Amb tristor, va mirar a l’esquerra fins on el camí es perdia entre les ombres del bosc. Dues llàgrimes li van fugir sense voler, però fent un esforç, el jove s’obligà a continuar. Feia temps que no hi pensava, que no sentia tant a prop aquell dolor d’esperit ferit. I és que la preocupació pels companys li havia fet oblidar per un temps pel que vivia des que ho havia perdut: el record de s’estimada, la imatge de n’Alena. La més bella d’Ialàs! Sa dona perduda!
Maleïts romans!, pensà de nou en Guixer, no em podeu prendre tot el que estim. Primer ma família i, ara, els amics. No, no podeu!
Esperonat per aquesta ràbia que renaixia, el jove forçà el pas i reprengué la cursa. El terreny no era difícil, amb pujades i baixades constants, però gairebé sempre obertes i esclarissades i sense grans entrebancs, al manco fins arribar als costers que desguassen als plans que tanquen la colàrsega. Per açò en Guixer va poder fer un bon camí, frisant tant com les cames eren capaces de dur-lo. Tant així que, després de córrer bonibé mig dia, va veure sorgir el mar rere les branques de l’alzinar, brillant pels reflexes d’un sol que ja volia pondre’s per l’esquena.
Els tancats van ser bons de trobar; només va tenir que deixar-se endur per la pudor de pixums i merdes fermentades. I allà, entremig de tota aquella immundícia, el ramat de captius; pitjor que bestiar. I eren molts; un milenar, o més.
Han d’esser aquí, es digué en Guixer, però ves a saber on. Idò, segur del que tenia que fer, el jove avançà més amagat que mai, vigilant les guàrdies romanes i evitant mostrar-se en cap moment, fins arrecerar-se en un canyissar, a la vora del torrent que aboca des del barranc proper.
Allò pudia com no havia sentit empestar res mai. Com ho suportaven els romans, allò? Els captius no en tenien cap més remei, idò estaven amuntegats, tancats per barreres de post reforçades per ferros diversos, i amb brancatge punxant d’argelagues i esbarzers tapant forats. I és que els romans s’havien fet enfora, i només hi anaven els que tenien que vigilar. Camí de la ciutat, sota el penyal de marès esmicolat, els que no estaven de ronda es protegien en una covatxa. I des d’allà tenien una visió total del camp de presoners, enfora de la pestilència i dels milers de mosques que cobrien els cossos desmaiats del tancats .
Per açò en Guixer s’adonà que no tenia més remei que esperar que fos nit closa i arrossegar-se fins els desgraciats. Tindria que entrar, descobrir on eren els seus i, el més difícil, sortir amb ells i fugir.
S’empastifà el cos amb fang negre i pudent de la colàrsega i, quan ja no es veia res més que els focs dels vigilants sota el penyal, es dirigí al tancat. Arribar-hi va ser fàcil, i entrar-hi tampoc va ser gaire complicat: només va tenir que cavar un poc amb les mans (la terra era banyada de tanta porqueria i bonibé tot era fang emmerdat) i aixecar les branques que protegien el terra d’aquell tros.
Una vegada dins, caminà acotat entre els illencs reclosos, mirant-los per mirar de trobar els seus. S’adonà que la majoria eren dones i al•lots, fins i tot fiets i fietes ben petits, que romanien sense forces, estesos damunt les seves pròpies deixalles, esquàlids i moribunds. Però per fi, al cantó de tramuntana, trobà el que cercava: un grup d’homos, ferits i maltractats, que, estalonats uns amb els altres, provaven de dormir. En Guixer els va reconèixer: sí, eren els seus.
Intentant no despertar als que dormien, s’apropà a un que semblava estar més despert.
—No diguis res! Silenci! Som en Guixer, el del cau.
L’homo se’l mirà amb cara de sorpresa, obrint els ulls tot el que la porqueria li permetia; però no va dir res. Per contra, amb les mans li va fer insistents senyals de que se n’anés, com donant-li presa.
—Rallem, digués qualque cosa. Què vos passa? On és na Daínia?
I llavors l’homo obrí la boca i li mostrà un forat sanguinolent, la cicatriu ennegrida i recremada que omplia on abans havia tingut la llengua. Pels déus estimats, es va dir en Guixer, li han tallada!
—I els altres? També estan com tu?
La trista afirmació de l’antic company li va fer comprendre que la crueltat romana havia sigut immensa i que tots havien patit martiri. Llavors, s’adonà que, en tost de peus, hi tenia dos monyons embenats i plens de sang i porqueria. I els altres no estaven millor. Al que no li faltaven els peus li mancaven les mans, i a molts, a més, el nas, les orelles o ves a saber què més. Els romans havien inutilitzat aquells homos per sempre; cap d’ells podia fugir ni tornar a lluitar.
—I na Daínia. On és na Daínia? A ella també...?
L’homo negà amb el cap i, estenent el braç, assenyalà la balma dels soldats.
—Què li han fet? No em diguis que... L’han violat! L’empren de puta pels soldats! —digué en Guixer, ja segur del que havia passat.
La muda afirmació dels ulls del desgraciat va fer esclatar la ràbia d’en Guixer, tant que, sense voler, li fugí un crit desesperat. No! Un altre vegada no!
Així, després de deixar els antics companys, i sortir d’aquell tancat de desgràcia i mort, en Guixer va tenir que decidir què fer. En Balari li havia dit que tornés, que volia saber què passava a llevant, però també li havia donat marge per decidir. I açò va fer, decidí quedar-se i trobar na Daínia.
Ell havia perdut sa dona, per açò ara no podia comportar que el seu cap i alhora amic, perdés la seva, i de la mateixa forma com l’havia perdut ell.
Sí, la trobaria. I la tornaria a ponent, o no tornaria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)