diumenge, 7 de desembre de 2008

ESCULLS

Trenca l’alba rere les illes d’Addaia. El globus rogenc que just es mostra encén la matinada invocant una simfonia de colors que inunda roques i redosses, costers ressecs i mars obertes. Els penyals sobtadament s’encenen en flames i les ones, encara adormides, desprenen pampallugues tot delatant zones encalmades i fragments de mar arrissada ves a saber per quina raó estranya. I sempre a l’ombra, amagats rere l’eterna protecció dels illots paternals, es mantenen indiferents els foscos esculls de Na Carbó.
Masses coses han vist aquests penyots per esvarar-se per una nova albada, per molt acolorida i triomfant que ens pugui semblar als que la mirem d’enfora. Antics vaixells destrossats en lluita contra un mar enfurismat i valent. Punt de trobada del més bàsic intercanvi comercial, del que ara només en resten breus testimonis trencats de terrissa ebussitana. Cau de sargantanes negres i úniques que pasturen entre fonoll marí i halofil•les resseques; de descomunals caragolins que omplen les basses de tempesta; i de crancs peluts, el quals es defensen de l’encalçament de mans al•lotines, inconscients i joganeres.
I la tèquina, bot de mar plana i poc fonda, amb la que remant amb la poca força dels nostres minsos anys, buscàvem els macars de Na Carbó com destí llunyà d’aventures de fillets amb ànsies marineres; amb les oïdes plenes d’històries fabuloses, de n’Odiseu i el cíclop Polifem, esperant trobar en l’arena de l'escull la petjada perduda que delatés el pas de l’heroi.
Allà, entre berenetes de pa amb sobrassada i cocs de carnixua, collíem cornets de roca i cercàvem nacres enclavades. I de vegades, nedant nedant, els dies en que la valentia es sobreposava a la habitual prudència, arribàvem fins el llisser de tramuntana on emergeixen els esculls negres, a la recerca dels secrets més amagats. Perquè és allà on hi ha el vaixell enfonsat, mut testimoni d’èpoques antigues, i que noltros, al•lots inconscients, cercàvem fins trobar àmfores senceres solidificades amb la roca mare. I ens submergíem per tocar-les, provant fins i tot d’agafar-ne trossos, aliens a l’espoli del en podíem ser responsables.
I em pregunto si, per ventura, aquell vaixell perdut, víctima de la més tremenda tramuntana, era germà d’aquell altre de la punta de Montgofre, on les cales es barallen per l’espigó negrós, fins que aquest, avergonyit en front la blancor del seu veí, el Cap Gros, s’amaga sota les aigües esvolotades pel xaloc.
I mentre hi arribem, motor engegat i proa al llevant, se’m mostren dalt del penya-segat les boques fosques de les balmes, enfonys de marès desfet, refugi d’anys i gents oblidades. La Cova dels Ossos, on de joves remenàvem per trobar-hi fragments de bronze verdós. I al costat, bessona però tan diferent, la Cova dels Soldats, trist forat on es guarien el desgraciats que durant la nostre guerra vigilaven els "blocaos" de tramuntana, guaita d’invasions utòpiques, llocs de fam descomunal.
Però quan som sota el penya-segat, una gavina mediterrània, d’aquelles de bec fi i vermell, gràcil i estilitzada, aixeca el vol molesta per la nostre intrèpida invasió de la seva zona d’exclusivitat reproductiva. Aquell vol excels, net i sense entrebancs, de moviments dolços i gairebé invisibles, em tranquil•litza l’esperit atrafegat que encara remuga pels passats dies de vida ciutadana, fent-me oblidar, així, altres esculls més mundans i menys poètics, aquells que hem de sortejar destres, no sigui que el vaixell del cada dia es destrossi amb les punxes esmolades del rocam més amagat.
I és llavors, quan relaxat i en pau amb el món, tot fa un tomb inesperat. Perquè aquella gavina cridanera em porta mesos enrere, quan saludava el mati enrederit de les terres del ponent més ponentí, a les magnífiques ries gallegues, on gaudia del poble amb el nom més màgic mai sentit: Porto do Son, el poble dels sons. Remors dolços i tranquils. Matinades adormides i sorolls de barques sortint a la mar brava de l’Atlàntic més ferotge. Poble dominat per les marees, tan desconegudes per noltros, mediterranis de cor i naixement, d’esperit bressolat pel nostre càlid mar interior.
Un mati en que enyorava les meves albades menorquines, just davant del finestral de la ria, talaia de dones marineres que esperen amb mirada plorosa la improbable arribada del marit perdut, veig sorgir l’ombra d’un escull amagat, roques vergonyoses, que només es mostren quan la marea és més baixa i no res es pot amagar.
I vet aquí que, sense que potser hi tingui res a veure, se m’acudeix que tal volta en aquelles roques cèltiques, cau de meigues antigues i farcides de conjurs de nits d’ànimes, tal vegada també hi perillaren antics vaixells salpats de terres estranyes, intrèpids navegants a la recerca de noves costes on mercadejar, passat engolit per la foscor més freda de l’oblid.
I qui sap si en aquells mateixos esculls submergits, o potser en altres companys de negror profunda, també hi romanen àmfores com les meves, germanes de les que dormen per sempre sota les càlides aigües de Na Carbó, al centre de la meva badia encesa pels colors de l’albada mediterrània, tan llunyana i alhora tan pròxima a totes les albades del món.