diumenge, 26 d’abril del 2009

Mudança

Octubre, tardes tristes,
Rodals de llum esmorteïda,
Octubre, matins de marina humida,
Flaires de terra amarada.

Per què vares triar octubre,
Lluny de l’estiu que estimaves?
Triares viure els nets,
El llaüt i les pescades.
Matinades de borda humida.
Olor de sal,
Mar encalmada.
Últim redós de vida desitjada.

I te’n vas anar, amb l’octubre,
Amb el sol que just escalfa.
Tu, que tot ho curaves,
Tu, a qui tothom t’estimava.
T’agafares de la mà dissortada de l’adéu,
I decidires que ja n’hi havia prou,
Que ens deixaves.

Ens digueres adéu amb la mirada,
Silenci fred,
Ulls que brillaven.
Un per un, fills estimats.
Ulls que ploraven.
Potser no eres tu qui em mirava,
Però t’hi semblaves.
Arronsat i llunyà,
Mà silent que ens cercava.

Matinada fosca,
Remor de turmenta agitada.
On ets ara?
En quin mar pesques a trenc d’alba?
I les senyes, a qui lis ensenyes, ara?
El Toro pels Armaris,
La Torre per l’illa aixecada.
I quin nom escrius en la lluentor de ta barca?
Qui et neteja el quarters plens d’escata?
On ets ara?

Octubre, mes maleït,
Octubre, mes de mudança.

diumenge, 19 d’abril del 2009

FONERS - INICI CAPÍTOL II

EL FALCÓ - VERSIÓ EN CATALÀ DEL INICI DEL II CAPÍTOL DE FONERS I


La Mare, dominadora del que existeix, creadora de vida i dispensadora dels dons de la terra, encara dormia quan en Bàlash despertà ple d’esperances i disposat a encarar-se amb un nou dia.
Així que obrí els ulls se sentí deixondit, atent a tot el què el rodejava. El mestre Hàntish li havia ensenyat com fer-ho i ell mai no oblidava cap ensenyament. Per açò, fou capaç de sentir les passes esmorteïdes de sa mare que creuaven el pati per a dirigir-se a la llar de foc. La matriarca es dirigia cap a la primera feina del matí: reviscolar les brases i organitzar les feines del dia. N’hi hauria prou amb una ventada per a que les cendres, encara calentes per dessota, prenguessin en un manat de pinyes i branquillons assecats al sol.
Ja és desperta. Què no dorm mai aquesta dona? Malgrat sentir-la, el jove no es mogué. El cansament acumulat i, perquè no dir-ho, un poc de mandra matinera, l’empenyeren a aprofitar aquells darrers instants de benestar. Poc a poc, maldant de no fer renou, acomodà el cos per adaptar-lo a les posidònies del jaç. Però, com que estaba obligat a ser el primer en llevar-se, no es permeté endormiscar-se de nou. Açò de ser el major és un empreny. Feines de més, pocs descansos i massa curts, i moltes responsabilitats afegides. De fet, a en Bàlash mai li havia fet por res d’açò; ho acceptava gustós i, de vegades, amb resignació. La major part d’aquelles tasques eren afegitons al treball habitual. El què sa mare no li consentiria mai era eludir la responsabilitat de despertar als més mandrosos; per altre banda, tampoc cap altra responsabilitat; i en Bàlash n’era molt conscient.
Al seu costat, espatarrat, en Kàstysh dormia, tot sorollós i amb cara de felicitat. A en Bàlash no li preocupaven els esbrufs de son germà, el més semblant a brams de brau enfurismat; coneixia el despertar ràpid i lúcid d’en Kàstysh. Com a tot bon guerrer, al germà segon se li deixondien tots els sentits alhora. Des que obria els ulls estava disposat a complir qualsevol tasca, ja fos pasturar les cabres pels tallats o abatre falcats de perdius voladores pels sembrats. En Bàlash imaginava que, en un futur no gaire llunyà, també li seria igual disparar als enemics si li ho ordenaven. En Kàstysh era dels que no demanaven gaire; se limitava a complir el que li manaven i, a més, ho feia bé. Sobretot dormir, açò era el que millor sabia fer, en qualsevol lloc i en qualsevol situació, i sempre profundament. Aquesta era una altra de les qualitats del bon lluitador que posseïa , i ben cert que l’aprofitava.

dilluns, 13 d’abril del 2009

ESCRIVIURE

Article publicat a S'Ull de Sol de abril 2009

Si fa deu anys qualcú m’hagués dit que la paraula que encapçala aquest escrit es convertiria en la més important del meu lèxic, segurament li hauria dit que estava ben locu. I és que, llavors, jo estava en altres guerres. Però ara, quan fris cap els cinquanta i les prioritats son unes altres, puc assegurar-vos que som una altre persona; no sé si millor o pitjor (no som jo qui ho ha de dir, açò), però ben cert que diferent. I tot, perquè en un moment de la meva vida, precisament no el més feliç, vaig descobrir l’escriptura com a forma de vida.
Fa poc vaig llegir en un blog (el de na Maria Cardona, crec que era): “escriure (...) és potser una religió?”, es preguntava la que escrivia. Tot pensant si tenia raó, vaig concloure que, sense cap dubta, el dogma de fe de la creença es resumiria en la meravellosa paraula nascuda del pou dels mots d’en Ponç Pons: ESCRIVIURE. I si poguéssim arribar a admetre l’escriptura com a una religió amb un dogma tant encertat, jo em declararia fidel, com no ho he sigut mai a res i com dubto que mai no ho pugui tornar a ser. És ara i ho puc dir, açò, ben alt i ben fort, sense vergonya, sense la por de mostrar els meus escrits i que em diguin que no valen res, sense el neguit del que sap que mai arribarà a ser gaire més que un simple escriptor personal i amagat. Ara, tot açò, m’és ben igual. Perquè, sigui com sigui, per a jo, no hi ha res més important que escriure. Jo hi crec.

Escriure... Oficialment ve definit com a “comunicar alguna cosa a algú per mitja de lletres” o, segons una altre accepció més generalista: “representar mots per mitja de lletres”. Però, açò, no deixa de ser una definició freda, de diccionari, perquè les enciclopèdies no entenen de sentiments. Per a tots els que, millor o pitjor, amb més o manco sort, provam d’escriure, aquesta paraula te un sentit diferent a l’oficial, un significat molt més ampli, més profund, ple d’aquests sentiments que els hi manquen als toms acadèmics. De fet, açò és fa evident només veure què diuen sobre escriure els que hi viuen o hi han viscut, d’escriure: “una aventura emprendida con entusiasmo” (Carmen Martín Gaite); “és un viatge cap a l’essència de les coses del qual es torna renovat” (Andreu Ayats); “es fabricarse una identidad” (Javier Cercas) “acumular una antologia personal d’imatges” (Emili Teixidor); “és una fugida” (Mercè Rodoreda). I podríem posar tantes definicions com escriptors han existit, existeixen i, segurament, existiran. També hi ha definicions anònimes que son tant bones o millors que les dels lletraferits: “és convertir en vida una idea a través de les paraules” (agafat dels apunts de narrativa, però no sé qui ho signa, açò); “és un acte solitari, de fe absoluta”; “és una teràpia” (aquestes dues surten del blog de la ja anomenada Maria Cardona). Però només a un poeta tan lúcid com en Ponç Pons se li podia ocórrer que escriure “és un acte de fe llibertari”. Només hi ha que llegir alguns del més celebrats versos del poeta alaiorenc per adonar-nos del què vol dir:
Perquè escriure és també donar sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant mots
Que emotius m’apuntalin fet versos la vida.

Açò, amics meus, és escriviure: la religió de l’escriptor, l’acte fe llibertari dels que escrivivim, una forma pròpia de veure la vida, una manera d’afrontar el món que neix des de dins de cada un dels que intentam ser escriptors. Queda clar, idò, que escriure és molt més que una definició. Res més enfora.
No fa gaire em van demanar perquè escrivia (o ho intentava, al manco) i jo, sense pensar-hi ni un moment, vaig contestar que ho feia per necessitat, perquè no comprenia ma vida sense escriure. Per a jo, escriure és viure, vaig dir convençut. Llavors, la persona que m’ho havia demanat, poetessa catalana ella, em va contestà: “es veu que tots els menorquins penseu el mateix. Has respòs el mateix que diu en Ponç Pons. Tots escriviviu”. I aquella resposta em va arribar a l’ànima i em va encoratjar per a continuar un temps més teclejant paraules encadenades que construeixin històries que qualcú llegirà; o no, és igual. I aquí segueix encara, escrivivint, cada dia. S’ha de reconèixer que hi ha vegades que escrimalvisc; però, per contra, hi han dies en que escriviure és el més gratificant. Perquè les satisfaccions personals que em dona l’escriptura fan que els dies d’escriviure-feliç siguin molt més abundosos que els de no-escriviure.
Poc després, pensant en aquella conversa, vaig començar analitzar què estava fent jo per escriviure, com em delia d’explicar als companys d’escriptura. Perquè, em vaig dir, si vius per escriure has d’escriviure des que t’aixeques fins que te’n vas a dormir i somies; escriviure mentre treballes, mentre vas a comprar; escriviure mentre estàs a ca teva i quan vas de copes amb els amics; escriviure quan fas l’amor o quan tens entrebancs de parella.
És evident que hi ha situacions que afavoreixen la creativitat de l’escriptor, companyies que la fomenten, silencis que l’encoratgen i la fan créixer, sons que l’enlairen i l’engreixen fins a fer-la explotar; i, per descomptat, tot el contrari. Però també hi han desgràcies i mals moments que encenen, com una guspira escapada de la foganya, l’afany per desgranar paraules, per encadenar mots amb ressò de vers amagat, històries que neixen de moments que més valdria oblidar però que mai no s’esvaeixen de la memòria i que et veus obligat a deixar escrits per sempre. Tot se val per escriviure, perquè tot ho és i tot ho engloba, escriviure. El millor i el pitjor, el riure i el plor, allò més dolç i el sabor més amarg de la vida.
I després de pensar-hi molt vaig decidir que sí, que jo escrivivia, o que, al manco, maldava fer-ho. I em vaig sentir reanimat tot descobrint que la felicitat és amagada en les paraules, reconfortat d’adonar-me que podia trobar el repòs en l’escrit.
I també ara puc dir, ben fort i sense avergonyir-me, que igual que ara escrivisc, no hi ha res que més desitgi que tenir forces per, no només continuar fent-ho mentre duri ma vida, sinó també per ser capaç d’escrimorí.