diumenge, 20 de setembre del 2009

EL POU DE LA FERTILITAT (final)











Amb la flama abaixada, la jove sacerdotessa cercà qualque cosa que s’amagava en un forat. Poc després, sis lluminàries cremaven estalonades en petits ressalts.
—Davallau.
Els tres acabaren de baixar els pocs esgraons que els quedaven i, per fi, contemplaren el fons del Pou. A la dreta, al costat del mur de roca, una pica de pedra recollia les aigües que s’escolaven des de dalt. D’allà venia la renou hipnòtica que havien sentit tota l’estona. El seu clap clap omplia la sima però, des d’allà baix, semblava manco impressionant. Eren les parets del pou que l'augmentaven, la renou del degoteig, pensà en Bàlash, com quan crides al barranc i la veu et torna. I, ja veus, una pica i un degotadís. Açò és tot?
Però quan pensava que no veuria res que el pogués copsar —a part de la baixada, impressionat per ella sola, és clar—, les petites flames de les lluminàries se reflectiren en un mirall. En Bàlash aixecà la torxa per veure què era allò que brillava, i veié una làmina d’aigua que es perdia en la foscor. Sota la llum de la torxa, l’aigua semblava transparent, ben clara i, sobretot, del tot immòbil; açò va ser el que més el va impressionar. De cop, en Bàlash s’adonà de que els tres convidats miraven el bassal amb la boca oberta. Cap d’ell s’esperava trobar una cosa semblant. Una bassa, un broll d’aigua... Però aquest bassal... Fins on deu arribar?
En resposta a un impuls, en Bàlash allargà la mà. I, de sobte, una altre mà, aquesta ferma i decidida, el returà.
—Quiet! No ho facis. És sacrilegi que un homo toqui l’aigua de la Mare.
En Bàlash quedà esturat. Mai s’hagués imaginat que uns braços, en aparença tant febles com els de la jove, poguessin aferrar-lo i no deixar-lo avançar. Ves per on, pensà en Bàlash, tal vegada na Maris no estarà tan decebuda quan vegi la força d’aquestes al·lotes.
—No volia cometre cap falta greu, ni contra la Mare ni contra cap altre déu. No ho sabia... —es justificà en Bàlash. I quan n’Ammerís acceptà les disculpes, continuà—: Pensava que els tarbashir en bevien, aquesta aigua.
—I ho fan, però només noltros, les serventes del Pou, tenim el dret de traginar-la. L’aigua ha de ser alliberada de l’esperit diví que la fa sagrada abans de que l’empri la gent normal. Cada dia pujam gerros i garrafes escales amunt; més o manco segons l’època de l’any. Ara poques. I, no creguis, que també és un art fer-ho sense deixar-s’hi l’esquena ni estimbar-se d’una llenegada.
Ara ho entenc, per açò està tant forta, l’al·lota. No me n’havia adonat dels braços fibrats, ni de l’esquena ample que s’amaga davall del tapall. Gerros i garrafes... Maris, encara t’ho pasaràs bé.
—Però no només beuen aigua d’aquesta, els tarbashir, que també tenen cisternes; tal vegada no tant elaborades com les vostres, però prou pel que han de menester. —L’al·lota féu un gest amb la mà—. Però anem pel que anavam, que m’estic desviant. Ainerís et dius, veritat? Idò, vine, jove esposa, vine i fes el que jo et diré. Allà, sobre la pica, en un forat, trobaràs un cullerot de bronze. El veus? Açò mateix. Ara, agafa aigua del bassal. Compte, no destorbis l’aigua, que no s’aixequi el llim del fons. Així, amb suavitat, com si l’acaronis. I, ara, beu-te-la, tota, que no en quedi ni una gota.
I n’Ainerís complí pas per pas el que li manaven, tot provant de no desviar-se ni una engruna del dictat. Està freda, molt freda, però, que estrany, alhora em reconforta, com si fos una tisana, però gelada. Quan se l’acabà, va voler deixar el cullerot sobre la pica, però n’Ammerís la returà.
—No, torna-hi, beu-ne fins que no puguis ni amb una glopada més. I fes-ho sempre igual. Amb molta cura. Ainerís. Vigila, que és molt important. Quanta més aigua beguis, més bo de fer serà que la Mare et concedeixi el don de la fertilitat. Està comprovat.
N’Ainerís continuà bevent, una i una altre vegada, fins que ja no pogué empassar-se ni una cullerada més. Ja no se sentia la gola, de tant gelada com li havia quedat. Però aquella sensació inicial, aquell benestar, s’havia apoderat d’ella. Cada vegada se sentia millor, com rodejada d’un aura especial.
—I ara, què faig?
—Res, tot està fet. Farem una pregaria i tornarem a pujar.
—I jo? —digué en Bàlash, tot fent una passa endavant.
—Com t’he de dir que aquesta aigua és només per les dones, que els homes no la podeu tocar. No vull pensar què passaria si ho fessis. I tu no vols desgràcies, veritat? Que tu ets el triat i no precisament per a que s’enfonsi l’illa, sinó per aixecar-la fins on mai ningú no s’havia imaginat que pogués arribar.
I sense dir res més ni esperar rèplica d’en Bàlash, n’Ammerís aixecà els braços i acotà el cap. Les murmuracions que els van envoltar en res els recordaren d’altres que havien escoltat. Serà veritat que cada déu té la seva parla i que la de la Fertilitat és diferenta? Però en Bàlash se sentí empès a deixar de pensar. Una força invisible li oprimí el pit i gairebé no el deixava respirar; boquejava com un peix fora l’aigua.
Per la seva banda, n’Ainerís sentia un gran benestar; una mà suau i acaronadora li fregava els cabells i li xiuxiuejava amb claredat: estic amb tu, estimada; sempre em tindràs. I n’Ainerís se sentí plena de força i a vessar de vitalitat. Aquella aigua i la presència sagrada que els envoltava l’havien reforçat. Gràcies, Mare estimada, gràcies pel que m’has donat.
Però no només n’Ainerís sentí la mà de la deessa, que el tacte diví també arribà fins na Maris. Les celles arruades de l’al·lota s’havien allisat quan notà que una claror l’omplia i li mostrava imatges que mai s’hagués pensat, imatges d’un futur que no era el que ella volia, però que tampoc era tant negre com s’havia imaginat. D’acord, Mare, com que no puc fer gaire més i m’agrada com me l’estàs mostrant, accepto el camí que em proposes. Tornaré i romandré al teu costat.
En Bàlash no sentí cap veu, però és que ell era mascle i aquell espai era reservat per a la comunió de les dones amb el Ventre de la Terra. Què en podia esperar? I, quan per fi pogué respirar amb normalitat, féu una ullada pels volts. Tot seguia igual, però... Aquesta olor, a què em recorda? I per què no l’he sentida quan hem baixat? Per molt que s’esforçava, no veia res d’estrany: la jove sacerdotessa orava i les dones... Amb un cop d’ull s’adonà que n’Ainerís havia canviat. Semblava més dolça, com si estès del tot asserenada, just com després d’estimar-nos, quan se’m recolza en l’espatlla i es dorm amb el somriure franc.
I per fi, quan n’Ammerís abaixà els braços i tornà a rallar, la màgia del moment s’esvaí entre les ombres de l’avenc; la Mare, de nou, s’havia retirat a descansar. La jove tarbashir inicià l’ascens, aquella vegada en silenci; sabia que tots tenien en què pensar.
Defora encara plovia i el cel s’havia enfosquit tant, que semblava que la nit els enxamparia de camí. El capvespre avançava i els joves frissaven per tornar.
Totes les fotos del pou son propietat d'en Joan Gómez Pons. N'és prohibit l'ús o reproducció sense el seu permís.

diumenge, 13 de setembre del 2009

EL POU DE LA FERTILITAT (continuació)

Foto d'en Joan Gómez Pons. Prohibida la reproducció sense permís del propietari.


Just varen iniciar el descens, el tres joves hagueren d’esforçar-se perquè n’Ammerís no els deixés enrere. L’aprenent, amb la seva torxa ben aixecada, s'endinsà a les tenebres. De seguida inicià el relat. La seva veu no aixecava una paraula per sobre d'una altre; potser era així de mena, monótona, o tal vegada l’havia recitat tantes vegades que ja li avorria, el relat. Però no era açò; aquell era un to estudiat, la veu del pou. Les paraules de la jove reverberaven contra els verdejants murs calcaris, com si la gola de l’avenc fos la caixa d’un timbal. Així, els tres joves es van veure obligats a escoltar-la i, tot d'una, es van veure envoltats per la història. Ja no van poder pensar en la perillosa baixada ni sentir aquell degoteix que, a la primeria, els havia semblat agobiant.
—Diuen que, en temps dels gegants, hi havia una gran rivalitat entre clans, molt més que ara, per molt que no es coneixien com a tals; ni bàlar ni nurair, només illencs d’un costat i d'un altre. Però no només eren els clans els que es barallaven, que també el culte estava dividit entre ponent i llevant. Ambdues comunitats, volien demostrar que estaven més pròximes als déus que l’altre. I, per fer-ho, rivalitzaven en santedat i sacrificis, en obres sacres i edificis singulars. Però cap dels dos aconseguia destacar; sempre anaven aparellats. Si a ponent feien un santuari, a llevant el volien més gran; si a llevant aixecaven una talaia, a ponent la volien més alta. Aquesta disputa la fomentaven dos oficiants, els caps del culte a cada cantó de l’illa. Els dos estaven enfrontats i, fins i tot, se consideraven enemics. Però la seva disputa només aconseguia predisposar els déus contra els fidels. I, així, tots anaven esgotats de tant picar pedra i aixecar cantons per fer les torres més altes que mai cap homo no hagi pogut imaginar. Per fi, cansats d’aquesta competició inútil i farts de veure com s’afeblia la comunitat, es van reunir en Consell i van demanar la intercessió de la Veu de la Mare, que llavors ja era la deessa preponderant. I la deessa va rallar ben clar. I ho va fer per mitja d’aquell que era reconegut com la Veu Principal, una casta d’illencs, homos i dones, que ara ja no es poden trobar. I la Veu va dictar sentència. Els ponentins construirien un gran casat de morts, una d’aquelles coves artificials que els antics aixecaven amb filades de cantons ben disposats. I aquest casat hauria de ser el més gran, el més polit i perfecte que no s’hagués construït mai. I, quan l’acabessin, tindria el poder de perviure intacte, per sempre, fins la fi de l’eternitat. Per la seva banda, els de llevant triarien un lloc on cavarien fins a trobar el ventre de la Mare, on ningú no hi havia arribat mai. Així, aconseguirien aigua, un bé molt escàs. Però és que, a més, aquesta aigua, per procedir del mateix cau de la Mare de tot nat, tindria el poder de la fertilitat i seria beneïda per sempre.
La al·lota no deixava de rallar mentre davallava. I els que la seguien només podien que escoltar-la en silenci; havien deixat de pensar que s'estaven endinsant al cor de la terra, més avall d’on no s’haurien atrevit mai a baixar. En Bàlash, que tancava la fila, provava de parar atenció a tot; un esgraó rere un altre i, per fi, la barana promesa, per poder-se-hi agafar. Les dues torxes aixecades, una al davant i l’altre que tancava el pas, reflectien ombres bellugadisses sobre unes parets on s’apreciaven les petjades de les destrals, de les masses i dels cisells esmolats. Aquell forat enorme s’havia obert a cops, per mans d’un homos que havien picat moguts per vés a saber quina fe o quina necessitat. En Bàlash escoltava atent, ben cert, però no podia deixar d’admirar. I açò ho em fet noltros, els illencs? Potser sí que ho érem, de gegants.
—Els dos sacerdots van triar on treballar. Ambdós van comunicar que havia estat la Mare qui els havia mostrat on començar les feines, idò, tot dos deien que hi rallaven, amb ella. El de ponent va construir al centre dels camps més fèrtils de la plana. I el casat va créixer molt a deveres, idò, llavors, el coneixement de la pedra era molt gran, molt superior al nostro d'ara. Els cantons i els blocs enormes s’ensamblaven de forma perfecta, amb arestes ajustades, de forma regular, un rere un altre i sense aturar-se mai. Molts casats de mort s’havien construït fins aleshores, però tots semblaven pobres al costat del que creixia al pla. El constructor somreia amb suficiència, idò, n’estava segur de guanyar. Per la seva banda, el llevantí va triar una plana, llavors coneguda amb un nom que ara ningú no sap. Va assegurar que la Mare, en forma d’agró blanc, li havia mostrat que, tot foradant la calcàrea, arribaria a l’aigua que li reclamaven per guanyar. Va beneir les eines dels manobres i van començar a picar. I la roca semblava que es fonia amb cada cop de massa i de destral. Es van extreure grans blocs de marès i carretades de peltrep esmicolat. A mesura que s’enfonsaven i per facilitar l’avanç, s’hi construïen trams d’esgraons ben llaurats, i amb barana per fer més fàcil baixar. El pou avançava amb presses, però també el casat. Ningú no podia dir qui estava guanyant. Però es veu que la Mare s’havia afartat de tantes baralles i va decidir que allò s’havia d’acabar. D’aquesta manera, un matí, quan la primavera era en ple esclat, un cop de cisell ben donat va fer brollar l’aigua al fons del pou. Tothom va esclatar de joia; tothom va deixar de picar. Me’n vaig corrents a comunicar que hem guanyat, va dir el sacerdot, embogit per l’alegria. I, voltros, avisau a la Veu Principal, que ho ha de certificar. I quan el llevantí va arribar als peus del casat, el ponentí era a punt de col·locar l’últim bloc, el que coronava l’enfront. Vos hem guanyat, va cridar; la Mare ens ha concedit la victòria. Ara tothom sabrà qui és el més estimat. En sentir-lo, el ponentí va embogir de ràbia. Va treure forces vés a saber d’on i va aixecar enlà aquella última pedra enorme. Amb un fort crit, la va deixar caure al peu del casat. I la Mare va voler que el sacerdot llevantí fos mort d’un cop al cap. Què he fet, jo, ara?, es va esglaiar el ponentí quan es va adonar de la maldat. Ha estat la ràbia que no m’ha deixat pensar. I va començar a babejar, a treure escuma pels caixals. I, d'un bot, va baixar del casat i va partir a córrer sens rumb. Va trevessar camps i bardisses, bosqueus i marjals, va creuar barrancs i es va enfilar als turons més aixecats, fins que la cursa el va dur a tramuntana, on els penyals són més alts. I quan hi va arribar, no va afluixar la cursa: s’hi va llençar. El cos del sacerdot, després d'una volada silent, es va estimbar contra el penyots esfondrats que s'ajeuen vora el mar. I va morir, destrossat. Un àliga marina, que niava al costat, va agafar el cor entre les urpes i, mentre tornava al nial, va esquitxar de sang tot el penya-segat. Des de llavors, aquells pedres són vermelles, roges com la sang; son els Penyals Ensagnats.
La jove sacerdotessa féu una petita pausa. En Bàlash, sempre atent, no sabé si la pausa es devia a la dificultat de la baixada o era estudiada. Potser n’Ammerís volia que història i baixada s’acabessin alhora; potser tot estava preparat.
Al moment, la veu de la jove interrompí els pensaments d’en Bàlash, i continuà rallant:
—Fou així com, ambdós oponents, ponentí i de llevant, van morir el mateix dia. I la Veu, sempre plena de saviesa, va dictar sentència: els llevantins havien complert la prova, Així, idò, l’aigua del pou seria sagrada perquè provenia del mateix ventre de la Mare. Però, a ulls de la deessa, els ponentins també l’havien complert, la prova. Per açò, aquell casat únic romandria intacte per a tota l’eternitat. Però no volia, la Mare, que ningú manés sobre l’altre. Així que va dictar que els dos pobles haurien de seguir com a iguals, germans en les creences, forts i ferms per enfrontar-se a les amenaces que vindrien de més enllà. Des d'aleshores, els que passats molts anys vam esdevenir bàlar i nurair, seguim camins germans. Aquell pou del que ralla la història és aquest, el de Tàrbash, pel que ara esteu baixant, i l’aigua sagrada és la mateixa que va sorgir de la penya, del ventre de la Mare. I aquí, temps ençà, vam créixer noltros, les Serventes del Pou de la Fertilitat, per custodiar aquesta baixada, i administrar el fruit de la fecunditat. El casat de morts de ponent encara avui el podeu veure a Duinnij, ben sencer, igual que com el van deixar, polit i perfecte, i encara ple de grans guerrers que hi van voler reposar: els millors dels nurair. Només una pedra caiguda i esquitxada de sang, la del coronament, recorda el tràgic final de la història. I també el Penyal Ensagnat; roques vermelles per sempre, des d’on l’àliga marina vigila i on encara hi té el nial. Molt temps ha passat des d’aleshores, molt temps i moltes històries que també us podria contar. Però són unes altres i, si les voleu escoltar, haureu d'anar als focs de les gloses i parar atents al cantar.
Una vegada n’Ammerís acabà el relat, un silenci colpidor els assetjà. Només el degoteig interminable gosava escolar-se entre la calma que els envoltava. El degotadís se sentia, ara, molt més proper, com si fos just al costat, però, per molt que en Bàlash aixecava la torxa, no distingia el desenllaç del pou. De tant en tant, el jove també mirava enlà per saber, més o manco, a quina fondària es trobaven; i cada cop veia més enfora el brocal; bellumes esmorteïdes que s’escolaven entre les branques de la figuera. Aquella quietud impertorbable i la foscor profunda per la que anaven avançant, havien contribuït, tant com el relat, a crear l'atmosfera d’espiritualitat que ara els envaïa.
En Bàlash estava convençut que relat i escala s’acabarien alhora, però anava errat. Una bona estona seguí la baixada, estalonats en la barana i guiats per la llum inestable d’unes torxes que, tot fumejant, contribuïen a emmascarar encara més les parets esculpides del pou. Els esgraons relliscaven, desgastats i plens d’un verdet poc trepitjat. I en Bàlash no podia deixar de dir-se poca gent hi baixa i, els que ho fan, tenen passes lleugeres, ben bé com nostre guia, que més que caminar sembla que voli.
Dos esgraons més avall, avançava n’Ainerís. La jove no havia dit res en tota l’estona —tampoc els altres, idò, tots s’havien limitat a escoltar—, ni s’havia girat per fer-li saber com anava. Però semblava tranquil·la. S’agafava de la barana, però tampoc s’hi estava aferrant. Va segura. I és que en Bàlash ja no sabia què fer, si vigilar sa dona per si relliscava i la tenia que ajudar o atendre la baixada perillosa, no fos ell qui llenegués i s’endugués els altres per davant. De na Maris només en veia el cap; poc podria fer per ella si tenia un mal pas.
De cop, la guia es va aturar, i en Bàlash, absort en la seva, gairebé trompessà amb n’Ainerís.
—Ja hi som. Espereu-vos. —I n'Ammerís acabà de baixar.

divendres, 4 de setembre del 2009

EL POU DE LA FERTILITAT (fragment)

A bon pas i tot seguint un camineu ben marcat, el tres joves deixaren enrere casats i barraques, i travessaren camps ben conreats, farcits, però, de senyes del passat. El volts de Tàrbash eren plens de mostres de que, des de molt antic, l’indret sempre fou sagrat. Així, pasaren prop del Fal·lus de les Divinitats, una mena de pedrot enclavat que, segons deien els oficiants, simbolitzava el poder dels déus per fertilitzar la terra, la força del sexe poderós endinsant-se en l’acollidor ventre matern. Altres veus deien, per contra, que aquella pedra fou enclavada per uns heretges que lluitaren per introduir uns ritus sanguinaris, i que aquell Fal·lus no era una altre cosa que la daga malèfica i ensagnada que volgueren emprar per esventrar la terra.
Potser no és més que una llegenda, més fosca que moltes altres, però qui sap... I en Bàlash se la mirà d’un tros enfora, la pedra, sense gossar d’atracar-s’hi gaire. Per si de cas.
També creuaren davant de les Coves dels Antics, receptacles d’una memòria perduda. Moltes romanien intactes, ben al contrari que a la resta de l’illa on, com a Balariash, s’havien reaprofitat com a magatzems o cisternes. Els antics de les coves eren considerats, a Tàrbash, com a déus protectors, una mena de divinitats locals; la gent lis netejava l’entrada de sa morada i lis emblanquinava el portal.
Després de deixar enrere aquests misteris, el joves arribaren a un paredat porticat: l’entrada del pou. Inclinada, protegint-la, com si la volgués amagar, una figuera desfullada i enorme enfosquia encara més la bocana. Davall del brancam atapeït, mig a cobert de la pluja, els esperava una joveneta. I al seu costat, unes torxes embolicades, per il·luminar el davallar.
—Benvinguts, balashir, vos esperava. Som n’Ammerís, acòlita de la Guardiana Major del Pou de la Fertilitat. Vos acompanyaré fins a baix.
En Bàlash i n’Ainerís afirmaren amb el cap. Na Maris callà i, com sempre, es mantingué en un segon pla. N’Ammerís agafà una torxa i se la passà a en Bàlash i, després, n’agafà una altre.
—No vos separeu gaire i trepitgeu on jo hagi trepitjat. Tu —afegí, tot assenyalant en Bàlash—, tancaràs el pas amb la flama aixecada. Per molt que els esgraons patinin, esteu tranquils, que després del segons replà hi ha una barana i vos farà de més bon baixar. I, per la pluja, no passeu pena, que la figuera ens l’esmorteeix. —I per na Maris—: Tu aniràs al meu costat. Si no vaig errada, ets la nova aprenent que ens ve de Balariash. M’han encomanat que t’ensenyi tot el que pugui, que mai és massa prest per començar. Te n’adonaràs que, ser sacerdotessa de la Fertilitat, no és tant dolent com et penses.
I na Maris féu un pas endavant, com si anés a enfrontar-se a un repte. La mirada de l’al·lota seguia enfosquida. Què pot amagar un forat fosc com aquest? Just sembla la gola d’un gegant, on no hi entra prou llum ni per encertar un blanc.
—L’oficiant, n’Àtabash, ens ha dit que ens explicaries la història del Pou, la real. —N’Ainerís trencà així aquell moment de silenci incòmode.
—I tant. Veig que t’interessen, les històries. I a tu, t’interessen? —afegí, tot dirigint-se de nou a na Maris. I quan li veié la cara—: Idò, ves quin remei: t’hauran d’interessar. —I l’aprenent féu mitja volta i, sense ni un seguiu-me, començà a baixar.
La boca del pou era del tot fosca. Una foscor engrandida per la negror del dia i el cobricel de la figuera. En Bàlash mirà avall i no distingí gairebé res; uns esgraons plens de verdet que es perdien en la fondaria. Les renous pujaven esmorteïdes, o potser amplificades, vés a saber; tal vegada només eren repics de gotellades que s’escolaven pel brancam. I des del més profund, un degotadís constant, que, quan t’hi fitxaves, t’absorbia i no et deixava escoltar res més. Des de quan et fa por la foscor, Bàlash? Anem, idò, es va dir el jove. I va encendre la torxa amb una lluminària que romania encesa en un recó vora el primer esgraó.
(Continuarà)