dissabte, 29 de desembre del 2012

No, no els hi hauríem de permetre


Article publicat a S'Ull de Sol, desembre 2012


Jo, com molts al·lots menorquins, vaig créixer amb les Rondalles. I ells?


Quan era petit, a l’escola tot ho estudiàvem en castellà. Crec que ja us n’he rallat, d’açò, així que no tornaré a explicar-vos cap batalleta de banderes ni de cara-el-sols, tranquils. Avui vaig per un altre camí.
   Jo, supòs que ho sabeu, provenc d’una família en la que el castellà era la nostra llengua materna. Bé, en el nostre cas, llengua paterna, perquè era mon pare qui el rallava, el castellà. Mon pare, no sé si el recordau, ja ho intentava, de xerrar menorquí, però hem de reconèixer que, sent generosos, el seu menorquí/valencià/castellà el podríem qualificar com a curiós, un exemple clar d’una fusió inintel·ligible de llengües, val a dir-ho. Però ho intentava, açò sí.
   Com és, idò, m’he demanat moltes vegades, que jo tinc com a primer idioma, l’idioma en el que pens, el català/menorquí i no en castellà? Serà per açò que vaig decidir, de forma irrevocable, d’escriure les meves quatre línees mal fetes en català i no en castellà? Al final, he arribat a la conclusió de que és així perquè el català/menorquí es la meva llengua social, dins de la que vaig créixer, la que em va ajudar a formar-me com a homo, mentre adquiria la meva personalitat. És la llengua amb la que m’identific com a persona. Per açò hi pens, en català/menorquí, per açò hi escric.
   Malauradament per jo, no va ser fins molt tard que no vaig aprendre a escriure-la d’una forma digna. De fet, no sé si ho recordau, jo vaig fer les meves primeres passes d’escriptor aficionat en castellà; un desastre, per cert. Supòs que per aquesta raó, perquè em va costar un esforç personal important aprendre-la, ara se’m regira el ventrell quan veig les travetes que, des de les autoritats balears, se li posen a la nostra llengua i al seu ensenyament.
   Moltes vegades em deman en quin idioma xerravem pel carrer, quan eren petits i s’estaven formant com a persona, els nostres dirigents actuals? Per què li tenen tanta ràbia al que hauria de ser el seu idioma? No em sembla prou normal, la veritat, aquesta caça de bruixes que han desfermat. Una persecució, per cert, que comença a assemblar-se a la de temps passats, el de les meves tres banderes i el cara el sol.
   Sigui pel que sigui, no vull imaginar els motius que poden amagar, es evident que la nostra classe política, la que noltros vam triar per majoria absoluta (bé, la que van triar ells, perquè jo no els vaig votar), està fent grans esforços perquè perdem bona part de la nostra identitat social, el nostre nexe d’unió cultural: la llengua pròpia. Repassau només el que han desballestat en poc temps.
   Jo ho he fet i no, no els hi hauríem de permetre.
   

dissabte, 22 de desembre del 2012

Bàlash i Ashannir de Sannir


Interior de casa talaiòtica de Talatí de Dalt.

Després de molt de temps de tenir oblidats els Foners que van donar origen a aquest bloc, reprenc, no sé per quant de temps, la història original, la d'en Bàlash i els seus companys d'aventures. Com a inici la conversa entre en Bàlash i els seu cossí, n'Ashannir de Sannir.


Vista de Sa Nitja (port de Sannir) des de l'excavació del "castro" romà.

En Bàlash no havia pogut evitar les festes de la victòria, no de bades n’era part important. Mig adormit, amb els ulls inflats pel vi que havia begut, feia esforços perquè el cap no li rodés gaire mentre recollia els embalums. Potser per açò no se n’adonà d’una figura desmanegada que l’observava palplantat.
   —Bon dia, Bàlash, parent estimat —el saludà n’Ashanir, son cossí sannirita, amb una veu que semblava cantar. El jove septentrional no mostrava cap estrall per festes ni celebracions, tant així que en Bàlash es va dir que o no havien celebrat res, els septentrionals, o tenia una capacitat de recuperació extraordinària.
   —Que la Mare t’ompli de benediccions, mon germà —contestà Bàlash—, i sies benvingut. Has menjat? Anem a les fogueres, que qualque cosa hi haurà.
   —Gràcies, però estic servit. No volia anar-me’n sense que xerrar amb tu. La veu de n’Ashannir s’havia tornat seriosa. Ahir, després de les proves, et vaig voler veure, però va ser impossible, així que he preferit matinar. Tampoc sabia si seria ben rebut a les vostres festes.
   —Sempre ho seràs, no ho dubtis. Ets parent nostre, no? Idò, els parents sempre tenen la porta de ca nostra oberta. A més, hi havia de tot! En Mélkish es va gastar una fortuna. I, ara, uf..., cada vegada que prop de moure el cap, em recorda el vi que vaig beure. En canvi, tu, com si no res. Què no ho vareu celebrar? Si vas ser dels millors, tu.
   —Qualque cosa vam fer, però ja saps, no estem gaire units, noltros, i tampoc som de masses festes. De fet no sé ni què som: una aliança de conveniència, potser? Uns mercaders? —Ashanir va fer un gest amb el cap, com per allunyar una negror que semblava haver-lo envoltat—. Coneixes n’Urkhus, veritat? Idò, faries bé d’anar amb compte; ell i els seus són mala gent. —I aixecà els braços com si encara espolsés aquelles ombres d’abans—. Però, deixem-ho, que no són males noticies que et vull donar.
   —Digues, idò.
   —Volia dir-te que, quan t’embarquis, ho faré amb tu. —Ashanir es posà a riure en veure la cara d’en Bàlash—. Sí, homo, t’estranya?
   —També podries fer-ho des de ponent, com a company d’en Bàlisj. Ha demostrat ser dels millors.
   —Els millors... Encara demanes qui és el millor?
   —En Kàstysh —contestà en Bàlash amb un gran somriure. Aquella conversa li estava esclarint el cap i la feixuguesa gairebé ja ni la sentia. Bon al·lot, aquest Ashanir—. L’heroi d’ahir encara no s’ha pogut aixecar. Ell sí que es va engatar, pobre, com que no n’està acostumat, al final, va caure rodó. El vam dur entre tres.
   —Ja saps a què em referesc, Bàlash. Ton germà va guanyar, cert, però tu has demostrat un lideratge que ningú més té. Per açò, seré al teu costat, amb el capdavanter de la unitat.
   —Crec que exageres. Capdavanter... És cert que els estels... Però...
   —Jo no sé llegir els estels, Bàlash, que a Sannir no tenim aquest costum, però no se m’escapen els fets, ni els rostres que m’envolten. I darrerament veig moltes coses que no m’agraden. Sannir m’ofega, Bàlash, i si tenc que sortir-ne, què millor que al teu costat? 
   —Diuen que per les vostres aigües solquen vaixells itàlics, i que els deixeu atracar.
   —I aquesta és una altre de les raons per marxar. No fa gaire, a finals d’estiu, va venir un mercader campà, el qual no era una altra cosa que un inquisitor romà emmascarat. Volia saber si estaríem disposats a enrolar-nos. Tot es va fer en secret, però, ja saps, als pobles petits tot se sap; i a Sannir, cau de xerraires i mala gent de tota casta, encara més.
   —És preocupant, açò. Li ho tindríem que explicar a en Mélkish.
   —Vols dir que no ho sap? Si ho sap tothom... No sé com acabarà, tot açò. Sannir serà la llavor del nostre final.
   —Tant malament ho veus?
   —Ara som lliures, Bàlash afegí n’Ashannir amb un moviment de cap, i volen seguir sent-ho.
   —Sempre ho he pensat. I justament per açò ens hem d’embarcar. —El mal de cap ja només era un record. Ni que fos una de les infusions de n’Ainerís, aquell cosí, pensà en Bàlash—. Escolta, mon cossí, anirem a Ibèria i lluitarem al costat d’Amílcar, amb mon pare i la resta de parents. Amb ell sempre hem estat bé, no? Per què hauríem de canviar? Segons les noves, qualcuna n’està planejant, l’estrateg. Ho has sentit, tu? i n’Ashannir afirmà amb el cap. Idò, noltros no ens ho podem perdre. Tu ho has dit: noltros som lliures des de sempre. Però nostre pervivència, malauradament, no depén només de noltros, sinó del què passi enfora d’aquí. No podem romandre entre notres pedres, aturats.
   —Estic amb tu.
   —Jo no sé si els estels m’han triat o si només som un homo que estima ca seva. Però, el que tenc clar, és que hem de lluitar. Si Roma guanya, si Roma preval, prou independència. Perdrem els déus dels avantpassats, ens ensorraran els santuaris, ens esclavitzaran. Recorda-ho, Ashanir: si Roma trepitja l’illa, mai més no marxarà. —En aquell moment, en Bàlash se n’adonà que havia aixecat el to de veu, així que l’abaixà—. I una altre cosa et diré: per a què s’embarca, tothom? Pels guanys, no? Qui no vol més serventes per a ca seva? Qui no vol fer créixer la hisenda, els ramats? Qui no desitja millor collites i les sitjes ben plenes? I com ho hem aconseguit, fins ara? Açò mateix: lluitant pel púnic. Continuem, com fins ara, idò.
   —Són les paraules més sàvies que mai no he sentit, Bàlash. Per açò, justament per açò vindré amb tu, perquè no em vull perdre res del que passarà. Farem història, i no només la nostra, sinó de la de tots els pobles del Mar. Potser jo no vaig néixer bàlar ni tampoc nurair, però som illenc, i crec que amb açò n’hi ha prou.
  —I tant. 
   I ambdós es fongueren en una forta encaixada, de les que només es donen els companys, una d’aquelles que segellen aliances eternes.