diumenge, 27 de juny del 2010

EL PLA DEL FESTIVAL


Visió del poble d'Es Mercadal des del Toro. En aquest pla als peus de la muntanya seria on s'ubicaria el Pla del Festival amb totes les estructures anexes: el mercat, els tancats pels animals i les zones d'acampada dels diferents clans (foto de Menorcaweb). A la foto petita una mostra de boira sobre Es Mercadal en un matí humit com el del día del Festival (foto de la web d'en Kike Cardona).

Fent enfora aquells pensaments, en Bàlash es dirigí cap al foc de la família; estava mort de fam. Sa mare tindria llet calenta i blat capolat, tot a punt. Ben espès, com m’agrada, es va dir el jove a mesura que s’hi apropava.
Al primer que va trobar fou en Kàstysh.
—Ja era hora. Fa una bona estona que esper que acabis de xerar amb aquesta guaridoreta teva.
—Va, calla i passem un tassó.
—No, si encara farem tard. Ja pots frissar, que jo ja me l’he menjat, el meu.
—Hi ha temps, Kàstysh. No començaran sense noltros.
—Que frissis! Que no és menjar i partir, açò; hem de fer coses, encara. De veres, de vegades sembla que no hi ets.
Sa mare se’ls va mirar, però no va dir dir res. Uns ulls preocupats rallaven per ella; patia pels seus fills. Patia, però al mateix temps mantenia un posat de seguretat que en Bàlash hagués volgut per a ell.
Des de l’altre banda del foc, els petits també se’ls miraven. En Balèrish acaronava les plomes del seu inseparable falcó.
—Quina enveja, eh?
—A tu encara te’n falta, però jo... —En Púnish sí que es moria per ser on son germans. Quan em tocarà?, es repetia.
El camp bàlar era pres d’una activitat frenètica. Les dones s’afanyaven en recollir-ho tot per, després, dirigir-se cap a veure les proves. L’organització, com sempre a càrrec de l’estament dels santuaris, havia habilitat unes plataformes de taulons des d’on es dominava el pla, però no hi cabia tothom. Per açò, els que no tenien lloc reservat —per descomptat, els dirigents sí que en tenien—, frissaven per fer-se amb el millor del que quedés. I els que no ho aconseguien no tenien cap més remei que enfilar-se a les alzines, escalar els rocams de la vora o pujar els costers més pròxims. Des d’aquelles distàncies era mal de fer reconèixer ningú, però el que es perdia en precisió es guanyava en grandiositat: la panoràmica era espectacular.
Per una altre banda, en un camp annex més ampli que el de les proves, els comerciants i mercaders acabaven d’enllestir els darrers retocs al recinte del mercat. Durant aquelles jornades al mercadal, com l’anomenaven els illencs, es comprava i es venia de tot, des d’animals de tota casta —el principal negoci eren els muls a l’engròs—, fins a teles i fils, bales de llana i objectes d’espart, cordam de cànem, terrisses i vaixelles foranes, còssils locals, els cosmètics orientals més fins i cars, el valuós oli d’oliva d’Ibèria, estris de ferro per a qualsevol feina, joies finament treballades i altres més grolleres per a les economies más dèbils, metalls en brut i, per descomptat, esclaus, gairebé tots dones. També hi havia parades de menjar i recons plens de cistells on els camperols oferien allò que els sobrava, ben poc. L’esplanada era caramull de taulells de post, d’estores esteses, de pedres planes que feien de mostrador; qualsevol cosa per a que el comprador pogués apreciar la qualitat del que s’oferia. I encara que en aquelles hores la calma era relativa i la pluja ja ho havia remullat tot —només els més rics tenien tendals per protegir-se—, la feina no s’aturava. D’aquí una estona tot canviaria i el desgavell creixeria fins a convertir-se en eixordador: els crits dels venedors per atreure clientela; els bels, grunys, remucs, grinyols i qualsevol renou imaginable que pogués sortir de la gola d’un animal; les coces i bots de les bísties indomades. Tot açò adobat per la cridòria de fons dels que no volien perdre’s allò pel que havien deixat ca seva: les proves del Festival. Les olors de les mercaderies; les fortors d’homos i bísties suades; la pudor de pixums i d’excrements frescos.
L’agradable perfum de la terra amarada pel plogim i la banyadura no se sentia, al mercadal, pero a ningú no semblava importar-li. Aquell no era dia per sutileses; era dia per a l’acció, per xalar i provar de fer calaix.

diumenge, 13 de juny del 2010

LA VISITA DE N'AINERÍS

Quan els germans retornaren als seus focs ja era negra nit. Per açò, ni ells ni ningú es va enredar en res que no fos del tot imprescindible. Encara no havia plogut, però tothom s’olorava que ho faria, i prest; la posta no sol enganyar.
Els cossos castigats pel viatge demanaven repòs i, sense remei, la son els guanyava. La nit no seria fàcil i el descans, a bon segur, mogut. Els competidors d’ensoldemà somiarien amb la glòria i els que encara no tenien l’edat per participar-hi, com en Púnish i en Balèrish, s’imaginarien quan els hi toqués ser els herois.
En Kàstysh va somiar amb la victòria, però ho féu tranquilitat, amb un somriure que només es rompia entre ronc i ronc. Al seu costat, en Bàlash es movia inquiet. Li va costar agafar la son, i quan ho va fer les visions no van deixar d’assetjar-lo: braços afeblits, esquenes ferides i mal adobades, cossos esgotats a mitja prova. A més, no havia vist n’Ainerís; un mal auguri.
La matinada arribà i ho va fer tant fosca que just semblava que la nit no s’hagués acabat. La claror, sumorta per cúmuls gegantins i foscants, provava de trencar per llevant sense èxit; i plovia. En Bàlash ja ho sabia, no de bades la renou de les gotellades l'havien acompanyat bona part de la vetlla. Quan sortí del tendal, la fredor de la pluja li remullà la cara. Però aquelles esgarrifances no foren res comparat amb la visió sobtada: n’Ainerís davall la pluja, empapada.
Preciosa; només açò fou capaç de dir-se el jove. Els cabells negres recollits en dues tornelles revoltades, una a cada banda; la cara lliure de destorbs. Sí, preciosa! Només duia la túnica curta de llana, la de feinejar a l’hivern. Xopada per la pluja, se li aferrava al cos i aquelles formes que embogien en Bàlash se mostraven sugerents. Preciosa, no podia deixar de dir-se.
—M’envia ma mare. —N’Ainerís trencà l’atordiment del jove amb un somriure tímid.
—I què vol la guaridora? —I, de cop, es va recuperar de l’atordiment, i es va adonar que n’Ainerís estava empapada—. Però, en què estic pensant? T’estàs banyant! —i li obrí el tendal.
—No passis pena, de totes maneres ja estic xopa; no vindrà d’açò. —De dins la túnica tragué un paquet petit, una mena de saquet—. Ma mare diu que poden ser-te d’ajuda. —Davant la mirada d’estranyesa d’en Bàlash, li va aclarir—: Són herbes; herbes especials. No sé ben bé què són, jo. Diu que t’ajudaran, i si ella ho diu... Les has de roegar, enviar-te el suc i llençar la polpa.
—I a què m’han d’ajudar?
—Ara t’ho anava a dir; que ho ets d’impacient! M’ha dit que si no poguessis més, si veiessis que no hi arribes, empra-les. Però només si no tens cap més remei.
—Llavors, són perilloses...
—Com pots dir, açò? Creus que et donariam res que et pogués fer mal?
—Ja ho sé que no. Però com que m’avises tant... —En Bàlash li agafà el paquet i, alhora, aprofità per retenir-li la mà—. Dóna-li les gràcies a ta mare.
Sense fer res per enretirar la mà, n’Ainerís va afegir:
—També m’ha dit que vols que ens casem abans d’embarcar-te
Els ulls de l'al·lota el va travessar i en Bàlash, torbat, abaixà la mirada.
—Sí; què no et sembla bé?
—I quan m’ho pensaves dir?
—N’havíem rallat, noltros...
—Però jo esperava... -i n'Ainerís va abaixar els ulls per mirar-se un peu que no deixava de more's.
—El què jo vull, estimada, es ser el teu homo abans d’anar-me’n, estimar-te cada dia com la meva dona fins que m’hagi d’embarcar.
—I jo també ho vull, Bàlash, però m’ho esperava d’una altre manera. Més...
—Com? —En Bàlash no entenia res.
—És igual; no em facis cas —i, de cop, es va oblidar de peus i se'l va tornar a mirar amb ulls tendres—. Seré ta dona, Bàlash, i compartirem nostre temps, per poc que sia. I abans que te’n vagis em deixaràs un record inesborrable: un fill.
N’Ainerís, sense esperar resposta, retirà la mà i féu mitja volta. En Bàlash, estorat, se la va mirar fins que va desaparèixer entre els tendals. Sempre el sorprenia, aquella dona; per una maduresa inusual, per coneixements insospitats o, com ara, per comentaris inesperats.
Un fill... Ainerís, estimada meva, tens raó, haurem de tenir un fill; t’ho dec, i també a la família. Però, quan temps ens quedarà per a noltros? O seré com mon pare i et llegaré una vida de patiments? Va sacssejar el cap per fer enfora un pensaments tan foscos com els nivolats que degotaven. No, Bàlash, no ho pensis, açò. Tu tornaràs prest, segur. I sereu feliços, n’Ainerís i tu, i un munt de fillets i filletes que ompliran ca vostra de riures i escàndols.
De cop, un rebufada acompanyada de pluja el va retornar a la realitat. Fins a quin punt era l’amo del seu futur? Sabia que, si tot anava com havia d’anar, se n’aniria prest; massa prest. Era just deixar-la? Era just permetre que s’omplís de somnis, estimar-la i, després, desaparèixer? S’ho mereixia, n’Ainerís? Capcot sota la pluja, en Bàlash pensava si no estaria millor amb qualcú que la cuidés des de devora. No se’n cansaria d’esperar-lo? I si quan tornés...? Tots aquest pensament li emboiraven un cap que hauria d’estar concentrat en les proves i no rodolant entre cabòries de futurs incerts.
Tot ho estàs fent malament, Bàlash: la preparació, la concentració, tot. Com te’n vols sortir? Potser que preguis a la Mare, a veure si t’escolta.
En aquell moment se’n recordà del paquetet de n’Ainerís. Li féu una ullada i se’l va penjar del cenyidor de les fones. Per si de cas...

dissabte, 5 de juny del 2010

ARRIBADA AL PLA DEL FESTIVAL






Dues imatges de Sa Penya de s'Indio (Es Mercadal), davall la que varen acampar els balashnir en arribar al Pla d'es Festival (on avui en dia hi ha el Es Mercadal).

Després d’una llarga jornada de camins enfangats i torrenteres plenes a vessar, aparegué el roc vermellós que dominava l’entrada al pla del Festival: el Cap del Gegant; sota el seu resguard romandrien amb la resta del clan. Per sort no havia plogut i tot havia estat més bo de fer del que no es pensaven.
Quedava una estona de claror, però no podien enredar-se; tot s’havia d’enllestir abans de que fos nit fosca. Les pells dels tendals impermeabilitzades amb sèu de bou es muntaven amb facilitat; si per fi el cel es decidia a descarregar, ben segur que els trobaria a redossa. Aquella feina de muntar i desmuntar el campament era cosa de dones i servents, i ben cert que eren eficients fent-ho. Mentrestant, els homos duien les bísties als tancats del mercat, un poc més avall, on romandrien fins l’endemà. Els propietaris i tota una colla d’ajudants els revisarien per a la venda, per assegurar-se que no s’haguessin fet mal pel camí. Hi havia massa bon negoci en joc i ningú se’l volia perdre per traus i potes inflades.
Quan acabaren la feina, en Bàlash i en Kàstysh, es van seure dalt d’un penyot que dominava la vall. Un sol invisible s’escolava rere els turons de gres rogenc, farcits de clapes d’alzinars foscants. La claror esmorteïda de la jornada era prop d’exahurir-se en una explosió de colors inimaginables. Dessota, el pla del Festival ja era enfosquit i les estructures aixecades per les proves just eren visibles. Els germans, però, miraven més enllà.
—Han arribat, Bàlash?
—Si tu no ho veus, com vols que ho faci jo?
—Només veig boscos i penyals. A més, les roques grises d’enfront m’enfosqueixen la visió. Vermell o gris, aquí no hi ha cap més color, i a jo m’agraden més el blanc de ca nostra. Però, no, els nurair no hi són.
Sense fer gaire cas de les preferències rocoses de son germà, en Bàlash li digué:
—Arribaran més tard, tal vegada de nit; tenen més camí que noltros. Empraran torxes, segur.
—Qui els sent, pot pensar que són els del foc. Uns xerraires són.
—Kàstysh, són tendals allò? Allà, cap a mar? —En Bàlash anava a la seva.
—Si, molts.
—Els nortenys... Si noltros visquessin tan prop com ells, també hi arribarien, prest. Si gairebé es poden veure els fums de Sannir o de Fossenir.
Els dels assentaments de la costa nord eren en la tercera força del Festival. Tota la costa de tramuntana, i el tram central encara més, era plena de cales i redosses, de veritables ports on, anys enrere, s’havien assentat traficants i pirates. Cap d’ells tenia, però, el mateix origen. El més important era Sannir, just quatre barraques i un parell de coberxos de fusta al fons del port del mateix nom i protegits per l’impressionant Cap de Tramuntana i l’illot dels Porros. No eren molts a la família els que se’n volien recordar, però pels germans era un orgull que s’àvia hi fos originaria, de Sannir. No l’havien coneguda, s’àvia, però els havien contat tantes històries meravelloses que se l’admiraven. L’amor dels avis, en Balèrish al Bàlar i na Màstula de Sannir, havia esdevingut una de les glosses més demanades quan els cantaires mostraven als pobles el seu art. Arrel d’aquell maridatge llegendari fou quan els septentrionals començaren a participar a les proves. Però no fou gens fàcil, perquè els nurair no en volien saber res. La capacitat de convicció dels bàlar i el fet de que guanyar als pirates nortenys fos considerat com a massa bo de fer, facilità molt les coses. I és que tot el que fos guanyar els hi agradava, als nurair.