diumenge, 29 de maig del 2011

EN BÀLASH ES PREPARA PEL PRIMER LLANÇAMENT

Restes de na Comerma de sa Garita (Alaior). L'Ara del camp del Festival s'hi semblaria.

Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que no sé on se ficava el menjar—, de nou vam dirigir-nos cap el tancat del Festival. El sol just trencava els enormes nivolats blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, entremig, com avergonyit del color pur que mostrava, el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. La tramuntana té açò, que s’enduu les boires fosques, allunya les pluges i deixa l’horitzó més net que després de qual-sevol rentada. Qualque cosa bona ha de tenir conviure amb un buf tan esbojarrat.
   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina; tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova i el vent ens agitava els cabells. Aquell dia, però, carregàvem el sarró ple de pedres ben equilibrades, ben pul•lides. Hores de fregar, molta paciència per arrodonir-les, allisar-les, per rebutjar-ne unes i escollir-ne unes altres. Aquelles eren nostres millors pedres.
   I mentre caminàvem, un neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho fa-ria per dominar el buf de la tramuntana? Sabria, de qualque manera, compensar la feblesa que havia demostrat en la cursa del dia anterior? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. Tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i el grinyol de les branques de les alzinas somogudes per l’oratge me la recordava. No podia deixar de repetir-me que, aquell, era un mal presagi. Però, tot d’una, per mirar de refer-me, em vaig assegurar que depenia de jo redreçar el mals presagis i convertir-los en bons. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.
   Aquell segon dia tot va ser molt més ràpid; res de cerimònies interminables. Els oficiants, enfilats a la portalada central de l’Ara, ens van repartir en tres grups. Ens cridaven un per un i, tots, mostràvem cares serioses, de concentració, malgrat també se’n veia qualcuna de suficiència; poques.
   —Bàlash de Balariash: esquerre!
   El teu cantó natural, Bàlash, per fi una bona senyal!, em vaig dir. Els tu-ronets ens farien de resguard i la tramuntana ens copejaria esmorteïda. El pitjor, el que ningú desitjava, era el cantó dret, el que s’obria al mar des d’on entrava la tempesta. Em vaig dir que vigila, Bàlash, que les alçades faran regolfar la ventada i açò et pot trair. De totes maneres, em vaig recordar que tant donava: si volia guanyar, al llarg de la jornada tindria que encertar des de qualsevol posició; llavors, perquè preocupar-me? Tothom sabia que, arribat l’últim tram de la prova, els oficiants triarien els blancs més complicats del cantó més batut pel vent. Perquè, si un vol ser el mi-llor, ho ha de ser en qualsevol condició.
   Llavors, ens vam col•locar en fileres ordenades, amb prou espai, però, per voleiar la fona. Al davant, a cent setanta-cinc peus i equilibrats sobre varals prims enclavats al terra, ens esperaven els blancs. Les fustes lluïen acabades de pintar amb els colors dels clans i les gerres, ficades cap per avall, semblaven noves i del mateix color que la terra enfangada que ens envoltava.
   Tant concentrat estava mirant-los, que no me’n vaig adonar que a en Kàstysh li havia tocat a la dreta, on més bufava, ni tampoc que en un Bà-lisj satisfet l’acompanyava. En Kàlish va anar al centre, amb en Gílmash, ara manco estarufat que ahir, abans de la cursa. Prop seu es va situar n’Ashanir, el septentrional llargarut i parent nostre —cossí d’enfora—.
   De fet, res d’açò m’importava. Fins que no fes el primer llançament i esmicolés el primer gerro, no volia saber res de ningú. Potser després, quan el nervis se m’haguessin relaxat, em permetria una ullada per veure qui havia encertat i qui m’acompanyava a la segona tanda. Perquè jo encertaria; segur.


dissabte, 21 de maig del 2011

JARDÍ ENVELLIT

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2011


Jardi de ca nostra con era fa tres o quatre anys.
Ella és na Gorda.

 
Jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida. Ufanós, cada primavera esclatava de flors i alegries, i un aroma de roses i clavellines s’escampava per l’aire fins que entrava per la finestra oberta del menjador. Sí, aquell jardí mostrava el batec de ca nostra, les ganes de viure que l’omplien.

   Unes escaletes davallaven des de la cuina fins un porxo on teníem els testos de fulles de trau i d’aspidistres. Aquell porxo era ombrívol i humit, amb les parets emblanquinades de verdet i amb els ramells tan alts que s’ajupien contra les bigues del sostre. Just al costat, hi havia el degotadís de la cisterna, sota el qual sempre hi havia un bassiol ple de lliris d’aigua i vorejat per claps d’herba sana, tanta que fins i tot l’empràvem per cuinar.
   Un caminet de rajoles vermelles travessava el jardí i el dividia en dos parts desiguals, com si el que el va dissenyar, ho hagués fet regint-se més per la situació de l’escala que per la simetria. Aquella desigualtat, però, li donava un encant especial, al jardinet. Ambdues pasteretes estaven vorejades de rosers, cada un d’un color diferent: n’hi havia de rosats, de grocs, de vermell clar, de granat i un altre de blanc que, per jo, era el més preciós. Alguns d’aquells rosers eren trepadors de flors amples i desmanegades, però d’altres, els arbustius —com aquell blanc tan polit—, eren dels que feien flors recollides i perfectes. Els rosers creixien al costat d’uns pals emblanquinats que feien de suport a un enramat d’heura, la qual, com una plaga verdosa i indomable, avançava des del cantó on el jardí mudava per convertir-se en hort.
   Els dos vorals de les pasteretes esclataven de violes de fulles d’un verd lluent, entre les quals, cada primavera, apareixien una munió de flors petites d’una intensitat descomunal. La flaire d’aquelles violes dominava a qualsevol altra, tant que fins i tot els rosers i les dàlies reconeixien que aquelles flors blavoses i estranyes, tan petites, eren les millors.
   Els espais lliures entre els rosers eren plens de clavellines. En teníem unes que ma mare anomenava “claveles reventones”, de flor enorme i vermella, i que a jo em semblaven com si rallessin amb accent andalús. Però els clavells que més aroma escampaven eren els petitons, de flor senzilla i de color rosat o blanquinós.
   Arrenglerades contra la paret de pedra seca de la pastereta esquerra, cada primavera hi apareixien, com si d’un miracle es tractés, un nombre impossible de dàlies de tots colors, de tulipes, de gladiols i de frèssies blanques, i una massa compacta de lliris vermells i grocs.
   La pastereta de la dreta, més ample i amb ínfules senyorials, a més dels rosers i les clavellines, acollia els poc arbres que havíem deixat créixer al jardí: un ficus que va arribar a ser gegantí i un matoll d’herba-lluïsa que es va convertir en preciós. Però a jo m’agradaven més els espais oberts que deixaven aquells arbres, el bocins de terra verge on sembràvem qualsevol cosa que creixés i omplís de colors aquell marró obscur de la terra humida —amb el temps, aquells recons es van omplir de les meves plantes de botànic—. I com si la terra sabés que ens agradava l’esclat de colors i les flaires intenses, d’un d’aquells claps oberts, així que començava a fer calor, sorgia un matoll enorme de galans de nit (ma mare li deia dondiegos). Poc a poc, a mesura que els seus rizomes creixien sense control, aquells dondiegos es van convertir en una veritable plaga i, rebassar-los, era la feina més desagraïda.
   Sí, jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida, caramull de colors. Sempre, fins aquell dematí en què, mentre mirava pel finestral, el vaig veure envellit, sense flors i amb un plàstic blau per evitar que les males herbes es fessin les senyores del tros. Encara mostraven el nas quatre frèssies florides, un roser esquifit que ni tan sols floria i l’esquelet de l’herba-lluïssa, plorós, com de dol, que es desfeia mig podrit.
   I, llavors,vaig pensar que, el jardí i jo, potser havíem envellit junts, havíem madurat alhora, sense gaire control. Tal vegada les arrugues del meu rostre eren com aquells recons buits, absents de vida? Eren les bosses que s’enfosquien sota els meus ulls del mateix color que aquell plàstic que no deixava créixer les males herbes?
   No ho sé, no n’estic segur, però com que és evident que queden ben poques flors al meu jardí, vaig decidir que les cuidaria.

diumenge, 15 de maig del 2011

US DEMAN PERDÓ A TOTS

Sí, he de demanar-vos perdó perquè fa molt que us tinc abandonats. Fa temps que les circumstàncies em tenen allunyat de l’escriptura, més enllà del projecte en el que m’estic centrant i que ocupa tot el meu temps lliure. No, no em queda temps per adobar aquest blog perquè creixi com jo volia. I mireu que me l’estim, al blog!

   D’afegitó, la feina, un caramull de tensions professionals, m’impedeixen dedicar-hi tot el temps que jo voldria. Sí, també per açò ara no és bon moment.
   Deixeu-me, però, que us digui que no tot ho he deixat de banda, que hi ha camins empresos que no deixaré de caminar, d’escriure. El meu projecte de novel•la avança, potser no al ritme que jo voldria, però no es queda endarrere. I, a més, les escriptures passades han donat qualque fruit, encara que mai tan dolç com a jo m’hauria agradat.
   Sí, amics, vaig quedar finalista en dos concursos literaris: el Vila de Gràcia (amb el conte “El Ritual del Trànsit”) i al Illa de Menorca de Relats (amb “El llaüt”). Ja us dic, malgrat no vaig guanyar cap dels dos, sí que em van servir d’empenta en un moment de baixa moral literària.
   I com que m’agrada escoltar als que en saben, faré cas del mestre Ponç Pons i no deixaré mai d’escriure. Gràcies, mestre, per animar-me quan més ho havia de menester.

Amics, esper que, ben prest, torneu a llegir-me. Res no m’agradarà més. Jo promet tornar. Us esper.