diumenge, 28 de juny del 2009

FONERS. CAPÍTOL I - FRAGMENT: AINERÍS

Després de refrescar-nos i d’enseuar-nos amb fregues violentes em sentia de nou en forma, ben net i, fins i tot, polit. La pell em lluïa sota la llum rogenca del capvespre i els muscles oliosos sobresortien airosos del meu cos estilitzat. Era cert, em trobava en plena forma, era jove i fort. Què més podia demanar-li a la Mare?
I llavors, també com cada dia, vaig cercar la visió desitjada, l’aparició que omplia els meus somnis. Allà, al racó habitual, vora la primera cisterna, la vaig veure: Ainerís, bella i misteriosa com sempre. Cabells negres, greixats amb olis aromàtics i recollits en una llarga trena, que lluïa com una nit estrellada. Ulls lleugerament allargassats, foscos i vius, que miraven de gairell cap on noltros acabaven de purificar-nos, alhora que agitava les llarguíssimes pestanyes que els abrigaven. Mans petites però fortes, capaces d’aguantar un gerro enorme, el qual omplia amb un cullerot d’ullastre. Braços llargs, esvelts i bruns, que ella sabia moure amb gràcia inusual; però també forts, clarament acostumats a pesos i feines feixugues.
Ainerís treballava acotada, amb les cames recollides sota el cos, ben visibles entre els plecs oberts del tapall que vestia. Aquelles cuixes morenes em semblaven irreals, com esculpides pel millor artista de la Grècia llunyana. La crispació dels artells sobre la nansa del gerro transmetia una sensació de força que semblava del tot aliena a un cos, en aparença, tan delicat. Perquè Ainerís era, alhora, la imatge de la bellesa i el nervi, de la fibra i de la voluptuositat. Contradiccions formoses per una dona única. Tot açò li donava un aire de serenitat madura, allunyat del habitual per la seva edat. Aquesta, però, es delatava pel caire encara infantil de la cara, més d’acord amb els tretze anys que tenia que amb els que s’esforçava en aparentar el seu cos. Però era quan la miraves fixament als ulls, quan aquesta sensació d’infantesa desapareixia del tot; idò, el seu esguard era madur, segur, d’aquell posat de les joves que ja han assolit l’estat de dona i són molt conscients del poder que açò els hi ha donat.
En aquell moment els nostres ulls es van creuar, com feien sempre d’un temps ençà. I també com sempre, les nostres mirades van dir-se paraules secretes, que només noltros compreníem. Jo estava segur que, algun dia, ens les podríem dir de molt a prop, quan fórem marit i muller.
Mentrestant jo m’embambava amb n'Ainerís, els meus germans m’esperaven impacients. I, encara que intentaven deixar-me tranquil amb la meva visió, mai no ho aconseguien del tot.
—Ja n’hi ha prou, no? Què t’ha donat aquesta dona? Per ventura t’ha fet un encanteri? —Era en Kàstysh que, malgrat conèixer el meu enamorament, s’impacientava en veure’m tan lluny de la realitat.
En aquell moment, cridada per sa mare, la guaridora Kisbis, n'Ainerís també va tornar a la realitat. Sempre seriosa, va recollir el gerro i se’l va posar sobre el cap, i es va disposar, eixerida, a tornar a ca seva. La guaridora, malgrat ser bàlar de casta original, alguns deien que fins i tot descendent directa dels primers, vivia en una de les cases més antigues de Balariash, però alhora, una de les més pobres, adossada a la murada septentrional i perpètuament exposada al buf de la tramuntana, ben enfora del coster migjorner on els més acabalats s’havien construït nous i solejats casats.
Així que la meva estimada va desaparèixer entre els carrerons ombrívols, jo vaig retrobar-me amb els germans. Li vaig dirigir un gran somriure a en Kàstysh i li vaig passar el braç per les espatlles. Amb un gest amorós el vaig empènyer costa amunt, cap a casa. No havíem de fer tard, idò, ens esperaven; sopar inclòs.
—Germà, arribarà el dia en què també miraràs una noia com jo ho faig amb n'Ainerís. Llavors m’entendràs; sabràs què vol dir estar enamorat.
—No diguis tonteries, Bàlash. Jo sempre viuré per la lluita. La meva muller serà la fona i l’únic matrimoni que coneixeré, la batalla. —Molt més seriós del que era habitual en ell, va afegir—: Recorda sempre el què te dit, germà.
—Ho faré, i et llançaré aquestes paraules a la cara quan et vegi perdre el cap per una noia de pits generosos i ulls dolços.
Kàstysh em va respondre amb un somriure trist i una lleugera empenta, la qual cosa em va obligar a caminar davant d’ell, tot pujant el turó en complet silenci. Tan seriosos estàvem que fins i tot els petits ens van seguir callats i estranyament tranquils. Potser era el cansament, que començava a copsar-nos, i ben segur que als fillets més que a noltros.

divendres, 26 de juny del 2009

LA LLUNA EN UN COVE

Els responsables de la revista literària del País Valencià, La lluna en un cove - Relats de ficció, al seu número de juliol (nº 7), han tingut a bé publicar-me el conte L'escull de la ria.

Us adjunto el link per a que pogueu veure el contingut d'aquest número.
http://www.lallunaenuncove.cat/num07.htm

Es tracta d'una revista molt professional i amb un contingut ben seleccionat (i no ho dic perquè m'hagin triat). Vull fer constar que treballar amb ells, amb l'editor Lluís M. Perez, ha estat un plaer i que faig comptes repetir sempre que a ells els hi sembli bé.
Per descomptat que us recomano la seva lectura.

dissabte, 20 de juny del 2009

FONERS - INICI DEL TERCER CAPÍTOL

Quan vaig despertar no sabia on era. Què m’estava passant? Tenia el cap embullat i em redoblava com el timbal d’un glossador embogit; i molt feixuc, com el capitell més gran del santuari. I, a la vegada, braços i cames semblaven voler emprendre el vol, cadascun pel seu compte. Com si fes proves, vaig intentar moure’ls, un rere l’altra; però, res, es van negar a obeir-me. I els ulls..., els ulls tampoc se m’obrien. Però em coïen, de forma insuportable. Sentia la urgent necessitat de fregar-me’ls. Però, com fer-ho, sinó podia moure’m? Potser som mort, se’m va acudir, i açò és el que senten els que son camí cap a la Mare.
I llavors, un regalim fred se’m van escolar pel coll. I el cos, que jo imaginava inert, em va esclatar en esgarrifances que ja no vaig poder controlar. Així, tot tremolant, vaig tenir la certesa de que, al menys, era viu.
Quan ja pensava que la tremolor mai no s’acabaria, vaig sentir al front un estrany cop de frescor que em va tranquil·litzar i que, per força, em va deixondir una poc. Em va semblar que havia tornat al món dels vius. I com sorgint-me del reco més amagat, d’on jo pensava que ja no hi quedava res, vaig sentir créixer una bonança impensable, un plaer mai imaginat. Fins i tot podria assegurar que vaig veure com els mals esperits m’abandonaven i com l’escalfor, que fins aleshores m’havia consumit, s’esvaïa.
Una suavitat amagada, l’acaronament d’uns dits dolços, però forts alhora, se’m va posar sobre la pell bullent de les galtes. Una explosió d’aromes coneguts es van mesclar amb un reguitzell d’incerteses. Però tota aquella barreja, força inquietant, em va dur la certesa de que aquells eren els seus dits: les mans de ma estimada que m’estiraven cap a la vida.
Ainerís... Ainerís era al meu costat. Sí... Desconec com ho va fer, però ja no hi pensava, en tremolors; poc m’importava aquell tabaleig dissonant que poc abans m’embogia. Era sa màgia la que em duia una llum nova que tot m’ho aclaria: el sentits i les certeses. Ara n’estava segur: era viu, i era amb ella. Què més volia?
La seva veu m’arribava esmorteïda, com si fos molt més enfora del que les seves mans m’afirmaven. De nou vaig intentar obrir el ulls, i aquella vegada ho vaig aconseguir. I allà m'esperava la visió més desitjada. Preocupada, va aparèixer entre boires espesses, difuminada com la llum del capvespre. Però no hi havia cap dubte: era ella. Vaig fer esforços enormes per esclarir la mirada; també li volia somriure. Desitjava beure-me-la sencera, engolir-la d’una empassada; meva per sempre. Però no sabia com fer-ho per a que el cos m’obeís. Era com si surés, com si les ones me'n duguessin d’un lloc a l’altra sense poder fer-hi res per a rebel·lar-me. Malgrat saber que ella m’esguardava, que per fi tenia quelcom a que agafar-me, era incapaç de returar el desgavell que m’assetjava.