dijous, 26 de juny del 2008

PRIMERS ENFRONTAMENTS

Sannir. Any 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).

En Balari es va veure obligat a canviar els plans. Tot el que havia anat preparant durant la llarga marxa des del Poble del Turó fins a Sannir no havia servit de res.
Ara, imitar als ponentins i acossar als invasors des dels bots, o pedregar-los des del cim dels penya-segats de la bocana, seria poc efectiu. Però, qualque cosa tenien que fer. Quedar-se mirant o baixar a rebre’ls amb el braços oberts era impensable. Perquè aquells homos no venien a fer paus, ni eren el capdavanters de cap expedició comercial. No; un veritable estol de conquesta estava fondejat a la badia i aquells guerrers cuirassats eren legionaris veterans. Era tot un exercit de conquesta.
Tenia que prendre una determinació, i ràpid. Així que, sense pensar-s’ho gaire, en Balari decidí jugar-s’ho el tot pel tot i atacar les naus que encara entraven a port i, així, destorbar-les i aconseguir que es fessin enrere. Sempre serà més fàcil lluitar contra cinquanta que contra cinc-cents, es va dir resolt.
-Bé, idò, ens separarem en dos grups. El primer vindrà amb jo; anirem a la punta i els hi posarem les coses difícils. Tothom du prou còdols? Dels grossos?
Tots afirmaren amb el cap sense que el gest se’ls hi modifiques gens ni mica. Aquells homos sabien a què anaven.

Na Daínia, quan els dos grups se’n anaren, es situà dalt del penyalet que havien pres com punt d’observació. Des d’allà ho veuria tot.
S’assegurà de que tenia a prop els seus estris de guariment i a punt per fer-los servir quan fos necessari. Es sentia prou nerviosa, molt més del que hagués pogut imaginar mai; idò, aquella visió, per molt que davant dels homos s’hagués fet la valenta, li havia encongit el cor. I és que els romans eren molts i semblaven veritablement forts.
Les naus encara estaven gitant homos que, així com tocaven terra, formaven ordenats grups aprofitant els trossos més planers d’aquell costat. Una vegada el vaixell es buidava, s’allunyava de la costa i ancorava en aigües més fondes. En aquell moment, el centre de la badia ja era ben ple.
Els d’en Balari, amagats rere les mates i acotant-se entre les penyes, avançaven cap la bocana. Per na Daínia, aquella visió llunyana era com una processó de formigues que s’afanyen en arribar fins el blat abans que el camperol les espolsi d’una coça. La intenció del cap del Turó era evident: no ser detectat i agafar-los per sorpresa.
L’altre escamot, manat pel lloctinent, prenia posicions a prop d’on els romans estaven amuntegant forces. Els bosquets de tamarells eren el seu amagatall. Ben cert que tindrian la feina més difícil, pensava na Daínia, idò la diferència entre els escamots era prou evident.
Com si estiguessin coordinats, els dos grups d’atacants començaren a l’hora a llançar pedregades damunt dels romans. Na Daínia seguí l’acció dels d’en Balari, per ella els més importants.
Havien agafat per sorpresa les naus i, així, aconseguiren que entre elles es destorbessin prou perquè l’entrada del port quedés col·lapsada. Però els patrons romans reaccionaren amb rapidesa.
Com si fos una maniobra assajada, uns a proa i altres a popa aixecaren un toldo de cuir que protegí tota la coberta. Les pedres dels foners rebotaven sobre la tensa coberta per acabar morint mansament al mar o rodolant fins coberta sense produir més danys. Aprofitant aquell parapet, els arquers d’abord iniciaren mortíferes salves. Les sagetes volaven com un falcat d’estornells, denses i movent-se totes a l’hora, xiulant mentre travessaven l’aire a la recerca dels valents però desprotegits cossos dels illencs.
De totes maneres, semblava que en Balari havia aconseguit el què volia; la confusió era total, i no entraria cap més nau al port, al manco durant una bona estona.
Així, na Daínia pogué veure com, a una ordre d’en Balari, els homos que encara podien caminar, varen deixar les seves posicions i començaren a córrer per reforçar als seus companys. Malauradament, més d’un és quedà enrere, ferit o, pitjor encara, mort.

Davant d’aquesta visió na Daínia no va poder continuar dalt l’observatori. Agafant el sarró, la jove sortí corrent cap a la batalla. No sabia com s’ho faria, però tenia que socórrer als ferits. Si no, per a què havia vingut? Per a què havia deixat el Pou?
Mentre frisava i es desesperava, mentalment anava repassant què fer en arribar als ferits. Embenar-los amb tires de llenços nets que duia ben doblegades; aplicar l’ungüent de hipèric i vulneraria amb sèu de porc i oli de camamil·la; cosir les nafres més profundes. Però, com triaria a qui atendre primer? I si qualcú era prou mal ferit que no en podia fer res? Seria capaç de dir-li no, a tu no? El deixaria morir?
Aquestes i mil preguntes més atuïen a la jove mentre s’afanyava en guanyar la riba. Però el camí que havia triat, el més directe, va resultar no ser el més segur, idò les patrulles romanes havien agafat posicions després de les primeres escomeses.
De cop, quan més s’afanyava en donar-se presa, dos homos armats, amb pitral de cuir, escut rodó i caçoleta reforçada al cap, li varen sortir al pas: l’apuntaven amb una javelina lleugera mentre li cridaven en un idioma que, per ella, era del tot estrany. Si en tost de viure reclosa al Pou i dedicada a les seves arts, hagués freqüentat els punts d’intercanvi, com feia la majoria, ja l’hagués reconegut; o pot ser no, idò, per ser llatí, allò que rallaven aquells homos era bastant irrecognoscible.
Per sort, els seus reflexes eren extremadament àgils i la seva costum de trescar per costers i roquissars van afavorir que la seva enfilada fos suficient per deixar-los enrere. Botant de pedra en pedra, esquivà els dos dards que s’estimbaren al seu costat per ben poc. De moment havia fuit.
Fins que no arribà prop de la vorera que mira a ponent, na Daínia no es va permetre fer un alè. Boni m’han enxampat; tenc que anar més al tanto, es digué mentre alenava profundament i, doblegada en si mateixa, s’aguantava el pes del cos sobre els genolls.

L’atac del segon escamot havia estat un fracàs. Uns guardes romans, amagats entre les mates d’un turonet, els havien vist arribar. Una ordenada formació d’arquers i la protecció dels escuts aixecats havien fet inútil les seves pedregades continues. En canvi, la carrega romana els havia empès a refugiar-se rere unes roques, on varen trobar la perdició. Tot d’una es veren rodejats i, malgrat intentaren rendir-se, tots varen ser sagetats per uns homos que se’ls miraven i se’n reien mostrant boques fosques i sense dents. Bàrbars, deien aquelles boques brutes, només son bàrbars que mereixen morir en nom de Roma.

Na Daínia havia contemplat la part final de l’acció, la més despietada. Sense poder-ho aguantar, la al·lota es tapà els la cara amb les mans al l’hora que començava a plorar. De cop sentí uns forts crits que venien pel corriol del cap. Només podia ser l’escamot d’en Balari intentant fer un cop de ma als seus companys sense saber que ja eren morts.
-Els tenc que avisar. Per què perdre la vida per uns morts? No hi poden fer res.
Llançant-se costa baix, la jove comença a cridar sense importar-li si s’esgarrava les cames amb els matolls o si els romans la sentien. Tot d’una arribà fins els que corrien, de tal manera que gairebé topà amb en Balari que anava davant de tots. La seva quasi victòria contra els vaixells els hi havia donat noves forces.
-Què fas aquí? Estàs boixa? T’he dit que et quedessis a dalt!
-Tots son morts, Balari. Retureu-vos i salveu-vos, ara que encara podeu. Al manco que quedi qualcú per continuar la lluita, si és que és açò el què voleu fer.
De sobte, en Balari aixecà la ma i va fer un fort crit, de tal manera que tots els que el seguien quedaren clavats al terra.
-Espereu-me aquí i amagueu-vos. Acompanya’m, Daínia. Mostra’m on son.
La jove el portar a l’amagatall aixecat i, des d’allà, li mostrà el refugi dels acorralats illencs. L’espectacle era impressionant, tant que en Balari es ficà les mans al cap i l’únic que va ser capaç de dir va ser un no punyent. Tots eren morts. Res es podia fer per ells.

Un poc més enfora, a la platja fangosa del port, na Daínia es fitxà en un grup d’homos que no semblaven romans. Només podien ser illencs! Què feien allà, rallant amistosament amb l’invasor?
-Mira, Balari. Qui son aquells?
El cap mirà atentament en aquella direcció, idò ja havia aprés a fer-li cas a l’al·lota. Un fort renec sortí de la seva boca mentre els punys se li crispaven amb força i la seva vista es dirigia desesperada al cel.
-No els conec; no son ni ponentins ni de cap poble del nord. Han de ser de l’altre illa. Maleïts! mirant-los de nou i amb veu més normalitzada, afegí-: Els deuen emprar com a guies. Pot ser son coneixedors de les nostres terres.

Altre vegada, i en Balari ja n’estava perdent el compte, va sentir la ma de na Daínia que se li posava a l’espatlla. El seu tacte, com les altres vegades, el va tranquil·litzà i el tornà a la realitat.
-Oblidat, Balari. No hi pots fer res. Has fet tot el que podies. Ara, recollim els ferits i posem-nos a redossa. Buscarem reforços i els aturarem en un altre lloc.
Acotant el cap i amb aspecte d’homo vençut, en Balari li contestà:
-Daínia, només tenies que ser la guaridora del grup i t’estàs convertint en el seu esperit. Potser tindries que comandar tu.
La jove somrigué i, posant-se de puntetes, va fer un petó a la galta barbada d’en Balari.
-Som i seré la teva guaridora. No ho dubtis.

diumenge, 15 de juny del 2008

LA PRIMERA VISIÓ DE L'INVASOR

Sannir. 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal)

Sortia el sol quan els esforçats caminants arribaren al mar. Des de la distancia, el reflexa del globus vermellós que s’aixecava per llevant duia promeses de belleses insospitades, d’efluvis salats que omplirien els cors d’esperances. El mar, esquitxat per rinxols foscos i daurats a l’hora, i amb aquella mena de taques com olioses que muden d’aspecte a mesura que avança l’albada, es mantenia tranquil fins on es perdia la vista. Les roques de la retallada costa de tramuntana romanien serenes, quietes, desfogades, sense patir l’embat furiós de les onades que sobresalta el seu despertar.
I es que aquella matinada era tranquil•la, plena de pau.

El més d’un centenar d’homos que es varen returar a la vista del Cap semblaven cruixits. El que anava davant de tots, en Balari del Poble del Turó, estava tan cansat com ells, però intentava demostrar-los que, per qualque cosa, era el que comandava. Intentant recuperar l’alè, ofegat després de la correguda de la nit, es mantenia ferm i amb la mirada dirigida cap el tros de port que s’intuïa entre el penya-segats del cap i els costers de l’esquerra.
Travessar les Basses de Tramuntana a les fosques havia sigut una experiència que no desitjava a ningú. I açò que ells les coneixien com el pati de ca seva, de tantes i tantes vegades com les havien travessat. Però de nit, amb el cel nocturn sense gens de claror i frissant per arribar al mar, la travessa s’havia fet interminable.
A més, en Balari patia per na Daínia. Feia una bona estona que no en sabia res d’ella. Malauradament, se’n havia tingut que despreocupar. Era la seva obligació dedicar-se a córrer davant dels seus homos, animar-los i empènyer-los perquè aquella embogida cursa no fos en va. Ell sabia que l’al•lota era forta i que, més prest o més tard, arribaria fins ells. I si era tard, boni casi millor. Què arribés quan tot s’hagués acabat, just per curar-los les ferides si era menester. Al seu interior creixia cada vegada més un sentiment de culpa per haver-la empès a participar en aquella aventura sense retorn.
Havia estat un impuls. No podia deixar de veure-la sense que qualque cosa al seu interior l’empenyés a apropar-s’hi. Fins ahir mai s’havia atrevit, però potser el pensar que aquella podia ser l’ultima expedició, el darrer recorregut per l’illa, l’havia duit a donar el pas. L’excusa de la guaridora havia estat perfecte. Però a qui volia enganyar...El que ell volia er atenir-la a prop, sobre tot quan pressentia que s’apropava el seu final.

En aquell bocí de port que pugnava per fer-se gran, la part més propera al cap, no es veia res. Però en Balari no estava tranquil. On eren els homos que sempre tenien de guàrdia? I els seus aliats apàtrides? Les seves naus fonejaven a la colàrsega, a prop d’on desguassava el misser torrent que regirava entre els canyars. En aquell punt, els fangars feien que la fondària fos molt poca i les quilles boni planes dels vaixells pirates eren perfectes per varar-los.
Però si l’invasor havia arribat no seria en aquell costat. La part més fonda del port era just a l’altre banda, a la vorera de ponent, o bé en qualque de les caletes amagades de l’entrada, davall dels penya-segats contigus al cap. Però des d’allà seria massa mal de fer traginar tropes i estris de guerra. No, serien a la riba occidental, on la costa és més baixa i les roques manco feréstecs.
En Balari estava preocupat. Ja tindrien que haver arribat els guardes. Qualque cosa anava malament.
Girant-se cap els seu lloctinent li va dir:
—Que els homos esperin aquí. Tu acompanya’m dalt de les penyes. Des d’allà ho veurem tot.
Quan eren a punt de partir una veu ofegada sonà rere seu:
—On vas, Balari?
Era na Daínia, que sense alè havia arribat fins ells.
—A mi no em deixis enrere un altre vegada.
—On eres? Pensava que t’ho havies repensat.
—Sí que m’ho he repensat, moltes vegades, però ara estic amb tu, i res em farà tornar. Et dic que no em deixis enrere. Vaig amb tu.
Amb clar un moviment de cap convidant a l’al•lota per que els seguís, en Balari començar a pujar el coster. La terra vermella, tot de petites pedretes esmicolades i grans blocs desencaixats, es confonien amb la part superior formada per un aflorament calcari que en un temps devia haver estat més blanc que ara, idò les petjades vermelloses del temps l’havien anat tenyint d’un color brut, com tacat de la sang de la terra.
I quan arribaren al cap damunt i pogueren enfocar la vista contra una llum que anava decreixent amb presses, en Balari quedà colpit: havien fet tard.
La riba occidental, just on ell havia pensat, era plena de vaixells. Mercants panxuts anaven descarregant tropes, cavalls i farcells d’estris diversos, mentre que a una certa distancia esperaven les galeres de guerra eriçades de llances aixecades per sota d’un tendal de cuir. Al mateix temps, dos o tres més començaven a enfilar la bocana mostrant proa per darrera la punta, entre l’illa i l’espigó occidental.
Allò era la fi. En Balari mai hagués imaginat que serien tants. Tal vegada sí que els haguessin pogut foragitar enfrontant-s’hi al mar. La seva mobilitat era molt superior a la de les galeres i aquells mercants anaven sobrecarregats. No hi haguessin tingut problemes. Però ara, a terra i amb la força que estaven descarregant, tot seria molt més difícil. Què difícil...impossible! Era clar que allò era la fi.

Mentre en Balari desesperava amb la contemplació d’aquell desplegament, una ma es posà sobre el seu braç.
—Ho farem bé, Balari. Tu sabràs que hem de fer. Guia als homos. Ells et seguiran.
Quan l’homo es girà, trobà els ulls de na Daínia que el miraven fixament, donant-li ànims, empenyent-lo a complir amb el seu destí.
L’al•lota tenia raó: no podia fer-se enrere. Es tenien que enfrontar a l’invasor, encara que fos el darrer que fes en la seva dissortada vida.
Girant-se cap el lloctinent, li digué:
—Baixem, aquí ho em vist tot. Anem a preparar l’atac. I quan abans millor.
L’homo, sense dir res, assentí amb el cap. Però la seva mirada era ben eloqüent. No esperava altre cosa del que els havia guiat durant anys. Pot ser eren homos fora de la llei, desesperats empesos a buscar un futur millor en la pirateria, però eren fidels al que els hi havia duit una vida millor.
I, malgrat tot, s’estimaven aquelles pedres que ara estaven sent violentades per peus conqueridors.
Seguirien en Balari, fins on fos.

dissabte, 7 de juny del 2008

ELS DUBTES DE NA DAÍNIA

Camí del port de tramuntana. Any 123 a.C. (Marina de Sa Roca, Alaior).

En Balari i na Daínia varen seguir caminant junts durant un bon tros. Però cap dels dos tornà a rallar fins que no s’aturaren per fer un més que magre mos en un replanet esclarissat pels carboners.
En aquell moment la jove ja estava esgotada. El pas que li marcaven les frisseres del homos la tenien cruixida. I açò que ella era de molt caminar, cosa del tot necessària per recollir els remeis per la seva feina; però ni les seves cames eren com les d’ells ni estava tan acostumada a trescar per aquells caminots ombrívols. Els peus ja li sagnaven pel pedreny i les cames li feien figa de tants costers intransitables.
Sense encomanar-se a ningú, na Daínia es deixà caure sobre el tou sòl molsut del replà, ara boni ressec per la manca de pluges; però gairebé no va poder ni menjar de tan cansada com estava. Al seu voltant, els homos callaven i, al contrari que ella, recuperaven forces engolint bones mossegades de formatge vell i pa de feia dies, que anaven remullant amb llargues glopades de vi que bevien a galet per aixecar l’esperit.
El seu cap, en Balari, feia contes caminar dia i nit. Ara ja no tenia que fer aturades per recollir més homos; si qualcú més se’ls hi volia ajuntar, ja seria en arribar a Sannir. I si no, que l’encalcessin.
Volia arribar al port del Cap de Tramuntana, per sorprendre a l’invasor just quan intentés entrar a la badia. Sabia que no seria gens fàcil, idò el vent de mestral, fluixet però persistent, afavoria l’avanç dels vaixells. L’única esperança d’en Balari era que els patrons romans no fossin gaire destres en enfilar l’entrada, estreta i protegida per l’illot. Si això els feia perdre temps, tal vegada sí que hi arribarien.
Maldava de no dir-ho a ningú, idò no volia crear recels entre les homos, però sospitava que ja els trobarien desembarcant. Llavors, tot seria molt més difícil; tal vegada impossible. Una cosa era enfrontar-s’hi al mar, fins i tot a bord de les seves fràgils però extremadament àgils embarcacions; però a terra... Bé, si no hi havia més remei ho farien, però la sort era molt més difícil de preveure. O pot ser no. A qui volia enganyar? Els romans tenien totes les de guanyar.

Mentre tots menjaven, en Balari va fer un cop d’ull a la seva companyia. Boni tots eren bons homos, bregats en la lluita al mar i sense gaires escrúpols. Però eren pocs, molts pocs. I açò que a Ialàs se’ls hi havien ajuntat una vintena més.
Quans eren? Cent cinquanta? No gaires més; i açò contant amb els que no eren tan destres com els de confiança, aquells pagesos que treballaven per ell i que s’hi havien ajuntat gairebé per força. Pobre gent! A en Balari se li encongia el cor quan els hi veia la cara d’espant. Però no feia contes fer-hi res per ells, només ajudar-los a sobreviure; no en podia fer res més. Molt temps enrere havia pres un altre camí i ara tenia que ser conseqüent. Ell era l’amo, i els amos es deuen únicament al que és seu. I en açò era ara: defensant la seva hisenda, el seu negoci, la seva vida.
El missatgers que havia enviat a les poblacions properes no havien tingut gaire èxit; cap ni un havia tornat amb reforços, ni tan sols de l’altre banda del barranc. Què esperava? Tots anaven a la seva. Tots maldaven de sobreviure com podien, com feia ell mateix. El caps locals no volien problemes amb gent tant important com els romans, potencials clients de profitosos negocis.
A més, tots el coneixien. Tots sabien perquè hi anava a enfrontar-s’hi. I és que el seus interessos no eren els de la majoria; perquè només uns quants patrons de ponent, sempre més bel•licosos que els de llevant i els refugiats apàtrides de tramuntana, s’havien aliat amb ell per compartir el negoci de la força al mar.
Ni al Port de Llevant, ara anomenat Magonna des que aquell maleït cartaginès hi va fer la cruel hivernada, ni tan sols a la seva veïna població de Talàs, antany bastió fortificat dels antics foners, en volien saber res d’ell i els seus. Per açò dirigia el negoci des del seu antic poble del Turó, però mantenint la base naval prou enfora, amagant els vaixells al segur i apartat port septentrional de Sannir, abans cau de malfactors i de mercaders sense escrúpols.

Al replà, mentre descansaven, na Daínia no li treia ull a en Balari. Com ell no deia res, va ser ella qui s’hi apropà.
-Si seguim així, tal vegada necessitaràs un altre guaridora. -Davant la cara d’estranyesa d’en Balari, l’al•lota afegí-: No crec que hi arribi, sigui on sigui que anem. Estic rebentada!
-Idò descansa i no xerris, que rallar esgota.
Evidentment, na Daínia no li va fer ni cas. La jove considerava que es mereixia certes respostes. Si tenia que deixar-se la vida en aquell camí infernal, al manco volia saber on anaven i per què ho feia.
-No em vols dir on anem?
-T’ho vaig dir al Pou. Anem a tramuntana, per aturar l’invasor.
-Sí, ja ho sé –contestà na Daínia fent un expressiu gest amb el cap-. Però, a on? Tramuntana és molt ample.
-Coneixes Sannir?
-Sannir? Tant enfora? Per què no anem a Dainní, que és més a prop?
-Idò, perquè a Dainní no se’ns ha perdut res. Sannir és el nostre cau. I el cau és el primer que s’ha de protegir. Què? Contenta? Ja ho saps tot..., tant demanar, tant demanar...
Na Daínia, davant el seu to de veu optà per callar. Encara que no el coneixia massa, sabia que era famós el caràcter era explosiu d’en Balari i, ara, no li venia de gust un enfrontament. No és que li fes por; de cap manera. És que estava massa cansada.
És igual. Com havia dit en sortir d’Ialàs, estava segura de que en Balari era més bon homo del que ell mateix hagués volgut admetre mai. Na Daínia no en podia fer de menys: cada vegada li queia millor aquell homo esquerp i malcarat; tenia quelcom que l’atreia. I n’estava ben decidida a acompanyar-lo fins aquell cau de mala fama, al peu del imponent Cap de Tramuntana, on des de sempre s’hi havien refugiat gents de mal viure.
L’únic que desitjava, i per açò hi era entre aquells desesperats, era treure d’aquesta aventura el renom que cercava, que tothom se’n recordés de na Daínia del Pou com la guaridora que va cuidar i, qui sap, si curar miraculosament als valents que defensaren l’illa contra les forces invasores de Roma.
Però cada vegada més, ja fos per l’esgotament o perquè la distancia del seu poble esmorteïa l’entusiasme, li venien al cap idees més fosques. I si en tost de fer-se famosa acabava amb el cos mig podrit i abandonat en qualsevol forat del penya-segat? O pitjor encara, i sí la feien captiva?