Ahir, dins del marc de presentació del projecte Seebok i amb col·laboració amb el Consorci de Biblioteques de Barcelona i el Servei de Biblioteques de la Generalitat, vaig tenir el plaer de compartir taula, micròfon, nervis i inquietuds amb diferents escriptors que, com jo, presentaven la seva obra.
Érem sis, alguns joves i d'altres no tant, un bregats i d'altres novells, una mica de tot. Enric H. March, amb "Retalls de Barcelona"; Elisenda Solsona, amb "Cirurgies"; Jordi Pallarès, amb "L'animal més dèbil"; Daniel J. Martin, amb "Lágrimas por un muerto"; Ezequiel Teodoro, amb "El manuscrito de Avicena"; i jo, Pep Gómez, amb "La força dels anhels".
Crec que l'acte va ser tot un èxit i esper que la continuació el projecte ho sigui encara més. De moment, ja tinc aparaulats, amb dates tancades, dos clubs de lectura, un a Figueres i un altre a Sarrià de Ter. Ja us aniré informant.
Per si a algú li interessa to el que volia dir ahir i al final no vaig dir (ja se sap, un perd el guió i després ha d'improvisar), ho adjunt. També diverses fotos de l'acte.
Molt bones tardes,
Abans de començar, vull agrair
al Consorci de Biblioteques de Barcelona, la Xarxa de biblioteques municipals i al Servei de Biblioteques de la
Generalitat l’ocasió d’estar amb vosaltres
per presentar-vos, ni que sigui de forma ràpida, la meva novel·la: “La força
dels anhels”.
Deixeu-me que agraeixi de
manera especial a Seebook la seva confiança en la meva obra. De veritat, espero
no decebre’ls. Vull tenir una menció especial per a Lectures al Jardí, amb Rosa
Mena al capdavant, perquè des del primer dia van creure en la meva obra.
M’han dit que tinc deu minuts i, la veritat,
deu minuts per resumir una tasca de 6 anys és molt poc, així que els intentaré
aprofitar per explicar-vos què és, o què vol ser, “La força dels anhels”.
Sí, (com s’ha dit) “La força dels anhels” és
una novel·la històrica. I com tota novel·la històrica es desenvolupa dins un
context temporal i cultural molt concret. En aquest cas, però, la data exacta no
és important. Ens basta saber que ens trobem als tombants dels segles X i IX
aC, un moment en què les civilitzacions de la Mediterrània oriental, l’actual
orient mitjà, comencen a expandir-se. A més, el ferro està substituint al
bronze com a metall bàsic en totes les tasques humanes.
En aquest context, un sacerdot fenici
(Channanita, a la novel·la) és exiliat del temple de Sidó pel seves ànsia de
poder. Ell, del qual mai no sabrem el seu veritable nom, ha intentat una mena
de cop d’estat religiós per imposar el que ell mateix anomena “el Regne del Més
Fort”, el poder d’un déu que només habita dins del seu cap. Per tant, podríem dir
que es tracta d’una mena de fonamentalista religiós, amb tocs esquizofrènics i
malaltissos.
El vaixell que el porta a l’exili naufraga
quan voregen una illa de la Mediterrània occidental, de la qual tampoc mai no se
sabrà el nom, però que, ja us ho dic, es tracta de Menorca. I per què Menorca,
direu, i no una altra illa? Per molts motius. El primer i potser el més
important és que jo, com diu Ponç Pons, som menorquí fins el moll emblanquinat
de l’os. Crec conèixer Menorca, molts dels seus racons i, per descomptat, me
l’estim. Menorca és on vaig néixer i la sent molt meva. Però és que, a més, a
Menorca es donen les circumstàncies històriques que fan possible el
desenvolupament de la trama.
Però, tornem a la història. El sacerdot exiliat
sobreviu al naufragi i és recollit per dos germans, un al·lot i una al·lota que
habiten en una comunitat pobre de la costa de tramuntana, un pobleu anomenat Dai,
un lloc aïllat de la resta de l’illa per un entramat de maresmes. Aquest
assentament sobreviu a costa d’un pasturatge pobre, d’una recol·lecció precària
i d’una agricultura pobre. Els dos germans són els arraconats, els pàries de la comunitat:
ell, en Primer, el major, és rebutjat per ser quec, un defecte a la parla que
és considerat signe de malastrugança; per això son pare el manté allunyat de
Dai sempre que pot. I ella, na Palònia, és una noia prima, petita i poqueta
cosa, unes característiques físiques que, segons s’afirma a Dai, mai no la
permetran infantar, la qual cosa la fa ser de “poca utilitat per a la
comunitat”.
Però els dos germans són especials,
diferents de la resta, per molt més que les seves característiques físiques:
els dos tenen uns anhels personals que els ajuden a sobreviure, a sobreposar-se
a la dissort que els ha tocat viure. Pel seu costat, en Primer aspira a deixar
de ser arraconat tot convertint-se en el constructor d’unes torres de pedra mai
vistes i que només ell és capaç d’imaginar. Aquestes torres aniran, com ell
diu, “amunt, sempre amunt”. Les anomena les talaies dels déus. Ell, però, no
sap com construir-les, així que espera l’arribada d’un mestre que n’hi ensenyi.
L’aparició del nàufrag, que ell de seguida anomenarà així, el Mestre, serà la
guspira que li mancava per engegar el seu camí. Per altra banda, ella, na
Palònia, anhela assemblar-se a la seva àvia morta, la que fora la guaridora de
la comunitat. S’àvia era la seva guia espiritual i l’únic suport vital que
tenia. Ella enyora s’àvia i anhela assolir tots els coneixements que no va ser
a temps de transmetre-li. Per damunt de tot, na Palònia aspira a convertir-se
en una bona guaridora. Potser en la millor.
Un cop a Dai, la veu que habita dins del cap
del nàufrag, ara anomenat el Mestre, segueix exigint-li que faci realitat el
Regne del Més Fort. (Per això, l’antic sacerdot fenici traçarà
un pla per fer-se amb el poder a tota l’illa.) Dai, el seu lloc
d’acollida, només serà per a ell un primer esgraó.
El Mestre empentarà els
germans cap a un viatge a la recerca dels seus anhels. Aquest viatge els
portarà fins a l’altra banda de l’illa, una cosa mai vista a Dai. Què trobaran,
la noves gents que coneixeran, les experiències que viuran, tot, els farà
créixer física i espiritualment, i farà que tots tres mostrin la seva veritable
personalitat.
Encavalcat amb aquest creixement personal, es
posaran en marxa una sèrie de successos que desencadenaran en un canvi
inesperat, dràstic, fins i tot traumàtic, d’una cultura que, fins aleshores, s’havia
caracteritzat per l’immobilisme i la calma, fruit de l’aïllament en el que
vivien.
Avui en dia, aquest procés de canvi cultural
tan radical el coneixem com el pas del període pretalaiòtic al talaiòtic, un
canvi que fa baratar la fesomia de Menorca (també de Mallorca) i, a bon segur,
el tarannà dels seus habitants. Al menys això semblen demostrar l’aparició de les
primeres estructures defensives als assentaments, els canvis d’hàbits constructius
i d’enterrament, les grans obres megalítiques que el fan característic i l’arribada
del ferro.
Com ja us he dit, “La força dels anhels”, l’obra
que avui us presento, és evidentment una novel·la històrica. Però “La força
dels anhels”, a més, ens parla de com l’esforç i la tenacitat pot portar a
assolir unes fites personals que, d’entrada, podien semblar inassolibles. Ens
parla de que mai no s’ha de renunciar a un somni. Els protagonistes, en Primer,
na Palònia i el Mestre, cadascun a la seva manera, lluiten
per assolir uns anhels, uns somnis o unes dèries, que els han ajudat a
superar les travetes que els ha posat la vida.
La Força dels Anhels és la història
d’aquesta lluita.
Moltes gràcies per escoltar-me.
.JPG)
.JPG)
