diumenge, 9 de novembre de 2008

EN QUINT, EL CENTURIÓ

Port de Llevant (Magonna). Any 123 a.C. (Maó).

En Quint Arpini, el centurió de la guàrdia, dormia despreocupadament.
Sobre un matalàs de llana i tapat per una manta revellida, tan prop de la foganya que gairebé es cremava els peus, aquell homenot d’estómac prominent i barba descuidada, roncava com un porc. Als peus del llit hi descansaven, com abandonades, l’espasa curta i les proteccions de cuir rígid que es posava quan feia la ronda. Al terra, davall d’un petit tabalet de fusta, jeia, llençat com un gerro clivellat, un senzill casc metàl•lic i d’aspecte gens apropiat per qui encara aspirava a apropar-se a l’alta oficialitat degut al seu pretès origen. Completava el mobiliari una taula atrotinada i plena de restes mossegats, taques de líquids indefinibles i gots a mig buidar. I, estalonada, destacava per damunt de tot una enorme àmfora desbocada, de les que solien transportar vi des d’Ibèria. Tota la resta era a les fosques.
Així el veié en Guixer quan, amb molta cura, mirà per la finestreta de la cabana. Aquella caseta només era un miserable quadrat de fustes enclavades sobre un senzill sòcol de pedres i amb el penya-segat fent-li de paret posterior; realment semblava no poder amagar res. Així, idò, on podia ser na Daínia? I si altre vegada havia arribat tard i ja l’havien lliurat al comandant, com havia sentit na Keta que volien fer? Però en Guixer no desesperà. Si havia arribat fins aquell punt, jugant-se la vida per na Daínia, ara no es faria enrere.
Mirant als costat per vigilar els possibles moviments de la guàrdia, s’apropà a la porta i començà a obrir-la amb molta cura, maldant que la renou de les frontisses no despertés al soldat dormit.
—No sé perquè pas tanta pena —es digué en Guixer en veu baixa—. Està tant borratxo que no sent res de res.
Per si de cas, el jove duia la mà dreta fortament tancada sobre la daga, tant que la sentia suada i els dits li començaven a formiguejar mig adormits. Lentament, els obrí i tancà per revitalitzar-los, no fos que quan els necessités de ver el traïssin. Així, idò, empenyé suaument l’aspre fulla de la portalada amb la mà esquerre i entrà al cau del romà. Poc a poc, i sortejant els molts destorbs que trobava, s’apropà al llit disposat a aconseguir, com fos, que en Quint li digués on era na Daínia.
La poca claror de l’estança, només la d’aquella foganya bonibé ofegada, ho mantenia tot en tenebres. Per açò el jove no podia saber que hi havia rere la espessa negror del fons de la cambra. I si na Daínia era allà, amagada rere qualsevol cosa? Potser era fermada i bocatancada per una forta mordassa que li impedia rallar. Seria millor apropar-s’hi i veure què hi havia? Per què no aprofitar el gat d’aquell embrutit per regirar primer la habitació i, així, evitar perills?
Mentre aquells pensament li rodaven, el dormit va fer un brusc moviment i es donà mitja volta. Recol•locant l’abundat estómac cap l’altre banda, el centurió continuà dormint plàcidament, tot i que primer esbufegà fortament i mormolà paraules inconnexes que el estorat jove ni tan sols intentà entendre.
Aquells moviments sobtats el van decidir; res d’aventures. Primer en Quint, ja fos per treure-li la informació o per eliminar-lo. De totes maneres seria un romà manco; pot ser millor.
Per fi, en Guixer arribà fins el llitot i, posant-li la daga al coll, emprà la mà esquerre per tapar nas i boca al romà. Quan li començà a faltar l’aire, el ulls d’en Quint s’obriren de cop, de bat a bat. Les seves pupil•les, dilatades per la manca de llum i per l’espant, es clavaren en uns ulls foscos que el miraven fixament.
Obeint al instint militar, el romà intentà defensar-se. Amb un moviment violent, que semblava impossible en un cos tan feixuc i encara endormiscat, estirà la mà per buscar l’espasa, al temps que intentava deslliurar-se. Al moment, sentí que la fulla esmolada que tenia just al coll relliscava fins fer-li vessar sang. Llavors, en Quint Arpini va entendre a les clares que aquell bàrbar anava en serio.
Veterà com era, el centurió va saber de seguida què fer; així, afluixà el cos i deixà la iniciativa a l’atacant. No sabria dir ben bé què, però hi havia qualque cosa en aquells ulls que li deien que més valia fer-li cas. Ja arribarà el moment de regirar-me, pensà.
—Més val viure ara per venjar-me després —mormolà mig ofegat el romà, imaginant-se que l’illenc no l’entendria.
En Guixer, en veure que el romà se li retia, es tranquil•litzà un poc. De totes maneres, ni afluixà la presa ni retirà la daga gens ni mica.
—On la tens, porc romà? On és na Daínia? —digué a mitja veu.
Els ulls d’en Quint mostraven que no entenia res de res, però el jove no s’atrevia a amollar-li la boca, no fos que comencés a cridar i despertés a tota la guàrdia que dormia.
—No tenc cap més remei —es digué en Guixer—. O el mato ara mateix o afluix per a que ralli.
I en Guixer decidí arriscar-se. Empenyent un poc més la daga fins vessar encara més sang, deslliurà la boca del presoner.
Agafant aire de cop, en Quint recuperà el color de la cara, que ja començava a posar-se moradenca. Només el pit del romà es mogué, mentre que la resta es mantingué del tot immòbil.
—Així m’agrada. Si ets bon al•lot no et mataré; només et deixaré fermat fins que et trobin. Així que, col•labora, d’acord?
En Quint, que no entenia res d’aquell idioma tan estrany, va moure els ulls per mostrar incomprensió.
—Pot ser si t’entengués, bàrbar fastigós; però si no me ralles més clar no farem res —aconseguí dir amb veu esquerdada, fruit de l‘ofec i la mala vida. L’excés de vi i altres licors més forts, les putes barates i les malalties que li havien encomanat, el tenien tant trastornat que els comandaments de la legió l’havien arraconat en aquell destí indesitjat per tenir-lo enfora de qualsevol comandament de noble naixença.
—No ralles illenc? —preguntà en Guixer.
—Rallem llatí, ignorant! —contestà en Quint qui, sense entendre què li deia, decidí mostrar-se bel•ligerant.
El to ofensiu del romà feu entendre en Guixer que l’havia insultat. Per açó, sense pensar-s’ho dues vegades, li clavà una galtada que li girà la cara i li va fer obrí el llavi inferior.
—I ara? Ja m’entens, porc greixós?
Després del cop, l’esguard d’en Quint canvià. S’adonà que la primera impressió, la de la mirada penetrant, havia estat la bona i que aquell jove estava fet d’altre pasta. Ben segur que no seria tan bo d’enganyar com els ignorants als que havien vençut fins llavors.
—Què vols saber? —digué en Quint intentant controlar el neguit i emprant una estranya mescla de llengües que havia aprés durant les campamnyes. Allò ho tenia que entendre; tothom coneixia, més o manco, la parla franca dels campaments.
I açò va funcionar, idò aquelles paraules li sonaren millor a en Guixer, que s’adonà que el romà volia cooperar.
—Daínia. Coneixes el nom? Daínia —repetí, espaiant les síl•labes per fer-les més entenedores—. On la tens?
—Daínia? Sí! —En Quint lluí per primera vegada un somriure pudent i ple de queixals corcats—. Es clar, Daínia! És la teva dona? —A mesura que rallava i en Guixer escoltava, el centurió anà agafant confiança, pel que continuà de nou en llatí—. Pot ser és la teva puta preferida? Tal vegada enyores les seves cuixes escanyolides? A jo m’agradaven els seus pits, els tenia petits però ben posats, com de fieta sense acabar de fer. Llàstima!, els vaig gaudir poc temps.
I mentre xerrava no deixava de fer ganyotes burlesques per demostrar-li a aquell bàrbar que tant li era el que li hagués passat a l’al•lota. I és que de cop, en Quint Arpini havia perdut la por. És sentia segur; se’n sortiria.
Ala memòria li vingué la imatge de na Daínia. I tant que se’n recordava. Com oblidar-la si era la més ben feta i l’única aprofitable; bé, bonibé l’única, perquè ell ho aprofitava tot. Just veure-la l’havia fet enretirar pel seu us personal. Però un dels illencs, torturat per treure-li informació o pot ser només per esvair l’avorriment de la soldadesca, va confessar que la joveneta era, de fet, un dels caps principals de la revolta.
Amb aquella informació, en Quint Arpini, pretès parent llunyà del gran general Caius Marius –de fet la seva família provenia del mateix poble, però només eren porquers en una finca dels Marius-, maquinà un pla per recuperar el favor del comandament i deixar per sempre aquell forat fastigós: entregaria la presonera al procònsol Metel, per que la exhibís en triomf a Roma. Amb açò es guanyaria el lloc que li pertocava i seria un heroi.
Sí, era un bon pla. Llàstima que deixaria de gaudir d’aquell cos tan ben fet i que tant boix el tornava ; sobre tot quan es defenia, quan lluitava perquè no la fes seva. Llavors la copejava amb força, emprant fins i tot el fuet amb que castigava als més mandrosos dels vigilants. I llavors era quan més en fruïa! Perquè, només quan la sang regalimava abundosa entre els pits aixecats i la musculosa esquena de la jove era ben retxada, la presonera s’arronsava, plorava i demanava una clemència que tan sols rebia quan es retia i deixava de resistir-se. I llavors... Ah, com gaudia d’aquells moments en Quint Arpini! Sí, era una llàstima perdre'ls.

I així, per fi en Guixer ho va entendre tot. I no li va fer falta que les paraules li foren entenedores. La fastigosa mirada d’aquell porc era tan evident que tot d’una va saber que era ell qui havia forçat na Daínia, i a na Keta i a tantes altres desgraciades; ell i els seus. Mal parits!
Pot ser ell mateix havia mort n’Alena aquell maleït matí prop del Clot d’es Guix, després de destrossar-la per gaudir-ne del cos inert. Alena estimada!
I en Guixer va perdre el món de vista i els ulls se li injectaren de sang, una sang que el cridava sense poder resistir-s’hi, una sang que en reclamava encara més.
I per açò, poc a poc, sense deixar de mirar els ulls del centurió, en Guixer li obrí el coll de banda a banda, alhora que tornava a tapar-li la boca perquè no cridés.
I en Quint Arpini, pretès parent d’un famós general, morí incrèdul, com si no pogués entendre perquè el seu triomf s’acabava en aquella caseta mal feta, al cul del port fastigós d’una illa bàrbara i plena d’ignorants.
Mentre el matava, altre vegada espaiant les paraules, en Guixer mormolà:
—No em diràs on és na Daínia, però mai més tornaràs embrutar-nos amb la teva presència.