dissabte, 27 de setembre del 2008

PONENT S'AIXECA I EL VIATGE D'EN GUIXER

Des de terres de ponent fins els boscos centrals. Any 123 a.C. (Entre Ciutadella i El Toro, Menorca)

En Balari estava com boix. Les converses amb el cap de Lakese havien donat fruit i, després de recollir els seus guerrers, els ponentins anaven a la guerra.
Com a bon mercader, el cabdill ponentí no s’havia deixat convèncer fàcilment. N’havien rallat dos dies seguits, nits incloses, i en Balari va haver d’explicar-li un parell de vegades les desgràcies sofertes, les tortures patides, les tràgiques morts d’al•lots i fiets, les nombroses violacions indiscriminades i com l’allau romà s’havia engolit tot llevant d’una passada. En Balari insistia en que no hi quedava res de res; només ell i sa dona que, amb quatre desgraciats, provaven de resistir, cada vegada més debilitats i més assetjats. I si els ponentins no feien qualque cosa tot d’una, els hi tocaria patir el mateix; no podien jeure i esperar. De fet, li repetí un i altre vegada, l’invasor ja era de camí, amb tot el seu poder el darrere.
La sort es va girar cap en Balari quan, durant la segona nit, un vigia arribà a Lakese des de les Boques de Ponent amb la nova dolorosa: els romans les havien creuat i cremaven conreus, s’enduien els ramats i mataven o empresonaven a la gent que se’ls resistia. I els camps eren plens de romans!
Llavors sí que el cap i els ancians varen reaccionar. El missatgers començaren a córrer cap als assentaments que no eren al camí dels romans, cap al sud, a ponent i cap el nord. I, d’aquesta manera, al matí següent començaren a arribar homos armats, disposats a enfrontar-se a qualsevol cosa.
A en Balari aquella mobilització tan ràpida i nombrosa li provocà admiració, però també una enveja espantosa. Com li hagués agradat disposar de tants homos forts! Tal vegada n’hi havia més de cinc mil, o pot ser no tants, però si el doble dels que guarien les murades del Turó quan les varen arrasar.
Arribaven per grups, els més nombrosos des dels pobles més grans, com el mateix Port de Ponent o des del nord, de les Casats d’Àmani; però moltes vegades eren només uns quants, poquets, provinents de llogarets agrícoles o casats aïllats de la plana o la costa; camperols i pescadors, ramaders i llenyataires, però tots temibles lluitadors. I sempre per famílies o clans, de tal manera que se’ls reconeixia per les pintures amb que es decoraven el rostre.
Moltes vegades havia sentit dir en Balari que a llevant també ho havien fet allò de pintar-se la cara, però ell no ho havia vist mai i sempre havia pensat que només eren histories de vells, contes de glosadors acabats que, a l’escalfor de les fogueres hivernals, provaven de fer passar l’estona als vells i als al•lots.
Però no, allà els tenia, un munt d’homos amb mirada salvatge i aspecte ferotge. Sí, allò cada vegada tenia més bon color. Tal vegada...

Encara que les converses amb el cap li havien pres bonibé tot el temps, en Balari no s’havia oblidat d’enviar un homo al cau de na Daínia. Ho havia promès i feia comptes complir-ho. I per açò, dels dos homos que s’havia endut, va triar en Guixer per anar-hi, un jove nat a prop d’Ialàs i que havia perdut terra i família amb l’arribada de l’invasor.
En Guixer —li deien així, idò ningú sabia el seu nom de ver—, era un homo callat, massa fins i tot. El mal nom li venia perquè a les seves terres hi havia un clot de guix enfangat i tota la família en feia feina extraient-ne un fang blanquinós que, un cop sec, es venia a Port de Llevant, on l’embarcaven ves a saber per fer-ne què. A son pare ja el coneixia tothom com en Guixer i, per tant, a ell també.
En Balari el va triar perquè era un corredor infatigable i que, quan era menester, s’amagava d’allò més bé.
—Córrer, ves-te’n i digues-li a na Daínia que ja hi som. Tranquil•litza-la; digues-li també que tot va bé. I no t’aturis, Guixer, ni deixis que t’enxampin. I si veus que noltros no tornam, tornar a cercar-nos o fuig; tu tries. Però ara, ¡ves-te’n, ràpid!
En Guixer va frisar tot el que va poder, aturant-se només per dormir, i encara ben poc. Tampoc menjava gaire, i maldava fer-ho sense aturar-se i quan no tenia que vigilar els escamots romans; i sempre tot sol. Però per ell no era esforç afegit estar tot sol, córrer i córrer sense poder rallar amb ningú; no, li agradava la soledat.
Des que havia vist morí son pare i sa mare, a sa germana petita i la seva jove dona (com l’estimava encara a n’Alena!), aprofitava aquells moments per retrobar-se amb ells. I els recordava vius, sempre alegres i feinejant als camps. I rebutjava la visió del cos desfet i ensagnat de son pare i la nuesa violentada de les seves dones (la seva Alena!). Per açò, només els veia amb la cara emblanquinada i bruta pel guix humit o encalçant els porcs per ficar-los dins l’assoll. I n’Alena, tan preciosa, tan delicada. I les nits amb ella, tan dolces, tan curtes. I quan els de ca seva, entre somriures avergonyits de sa germana i mirades d’aprovació de sa mare, els deixaven la barraca per a que tinguessin breus moments d’intimitat. Com ho enyorava!
Només el sentiment de venjança era més fort que aquests records meravellosos, i era aquest odi el que el feia córrer i estar sempre al tanto del que l’envoltava, el que l’ajudava a amagar-se millor que cap altre; perquè necessitava sobreviure per a complir el seu destí. I per açò s’havia unit als d’en Balari: per fer-ho i matar als maleïts romans.

Una vegada va travessar les Boques ponentines i baixà a les maresmes del Pla Verd tot va ser més senzill. De cop semblava com si l’enemic hagués desaparegut. On s’havien ficat? En Guixer es va quedar aturat, sorprès i indecís. Era possible que tots haguessin passat a ponent? Açò volia dir que llevant ja no resistia? I els seus? On eren els de na Daínia? Havia sentit com en Balari li deia a la seva jove dona que l’esperés, però sabia que la guaridora no ho faria. Ell tampoc ho hagués fet. S’havia d’aprofitar l’avanç de l’invasor per assetjar-los per l’esquena; era un bon moment.
Mentre es feia aquestes preguntes, altre vegada corren, en Guixer s’apropava a la Muntanya, vorejant-la pel costat de tramuntana, allà on els barrancons son més foscos i els boscos més ombrívols.
Seguint inexistents camins que només ells creien conèixer, el corredor per fi arribà a l’amagatall. No es veia fum, ni tampoc restes de res que delatés la presència dels amagats, però era el que tocava. Ja feia un temps que no es feia foc al cau, idò el fum podia atreure als rastrejadors renegats, maleïts sian, i també maldaven de no deixar senyals. Però és que des de dalt del penyal tampoc li va sortir ningú, i va ser llavors quan es va començar a sentir intranquil.
Després de decantar les branques baixes d’una mata enorme, en Guixer arribà a les amagades balmes sota el penyal blanquinós. I allà, on tenia que haver-hi vida, només hi havia solitud, on hi regnava l’estricte ordre imposat per na Daínia, un desgavell d’estris abandonats, de terrissa trencada i el terra ple de taques fosques que, per en Guixer, només podien ser de sang embeguda per la pols del penyal esmicolat. Massa sang havia vist el jove per no reconèixer-la!
Els havien descobert i segurament per sorpresa. Pot ser eren morts i ves a saber on havien llançats els cadàvers aquesta vegada, però el cert és que no es veien cossos abandonats, ni tan sols aquells trossos penjant a que tan afeccionats eren els soldats romans.
Per segona vegada en aquell viatge, en Guixer no sabia ben bé què fer. Per una banda sentia que tenia que cercar-los, intentar fer qualque cosa per alliberar als que encara fossin vius, però, per altre, frisava de tornar per explicar-li tot a en Balari.
Per fi, conscient de que tant si feia una cosa com l’altre no hi havia temps per perdre, en Guixer decidí rastrejar als romans i comprovar si qualcun dels seus era viu i on els tenien.
I si no podia fer res per alliberar-los, tornaria amb en Balari, el company i pot ser un quants d’aquells ferotges ponentins.

dissabte, 20 de setembre del 2008

VIATGE A PONENT

A prop de la Muntanya i camí de ponent. Any 123 a.C. (Interior de Menorca).

L’enemic havia aprés a evitar-los i tots els paranys dels resistents començaven a no servir de res. Cert que, de primeres, solien mossegar l’esquer, i tres o quatre romans en sortien nafrats per les furtives pedregades; i açò era tot. Però, per en Balari, el pitjor era que ja no els encalçaven i que, per tant, ja no tenien ocasió de ocasionar-los més mal.
Una o dues vegades havien estat a prop de tornar-los a sorprendre, una al bosc i l’altre a un dels barrancons subsidiaris de migjorn on l’invasor remenava cercant què menjar, com sempre. Però la prudència dels caps i l’ordre que imposaven en replegar-se, ho havia impedit. Els mateixos centurions, que primer fomentaven les embogides persecucions mentre encoratjaven i empenyien als seus homos, ara els returaven i els manaven retrocedir amb calma i serenor.
I, a més, l’avanç no returava. Com una d’aquelles plagues de llagost que aniquilen les collites illenques, les tropes invasores eren cada vegada més a prop de ponent, arrasant-ho tot al seu pas En pocs dies, si no hi havia un dalt a baix, arribarien a Lakese, l’últim centre de poder.
En Balari, cada vegada més descoratjat, li va dir a na Daínia que semblava com si les seves costoses incursions no fossin més que molestos manats de branquillons fumejants, moguts sense control entre l’inesgotable nivolat d’insectes devoradors; no servien per res. Però l’al•lota, sempre disposada a tenir idees pròpies, pensava que tot allò era més com la picada d’un tave solitari a l’anca reforçada d’un bou que ha ficat banya en no aturar-se per res; segurament, si la mosca és prou caparruda, la bístia se n’entembrà de la picada emprenyadora i, al manco, tindrà que remenar la cua per espolsar-lo. Però, en el fons, estava segura de que arribaria el moment en que el tave picador defalliria esgotat o que, simplement, es compliria el seu cicle i li tocaria morir. Perquè els romans, com el bon bou qui llaura cap baix, tenien molta paciència i, de moment, ho suportaven tot alhora que demostraven la seva força.

Des del seu amagatall, uns enfonys davall dels penyals septentrionals de la Muntanya, en Balari i na Daínia, entre símils d’un caire i d’un altre, discutien què fer. La seva gent encara tenia ànims, encara volien seguir la lluita, però ells s’adonaven que cada vegada era més difícil, que anaven a pitjor. Sí que en mataven de romans, qualcun; però la fugida cada vegada era més complicada. D’afegitó, els hi havien descobert els millors resguards, i tot per culpa d’aquells maleïts traïdors que l’invasor emprava per rastrejar-los. Perquè eren aquella mena d’illencs escarriats, que encara no sabien d’on havien sortit, els que estaven arraconant-los.
Només dos dies abans, un escamot de deu homos encapçalats pel nou lloctinent, un dels pocs fidels de tota la vida que encara li quedava, havia sigut sorprès mentre preparaven un parany. Sense esperar-s’ho, els van apedregat densament i no pogueren fer-hi res, ni tan sols endevinar d’on provenien les pedres, i molt manco respondre-hi. I llavors, quan encara vius provaven de fugir, es trobaren barrats pels ferros de les llances romanes. Tots varen morir, i els seus caps foren penjats de les alzines com sinistre fruit, i els cossos llançats a la mar des del penya-segat de migjorn. En Balari es va entèmer quan, en veure que no tornaven, sortiren a cercar-los, trobant-se el macabre espectacle a l’entrada del bosc.
Aquella pèrdua irreparable havia desmoralitzat en Balari, enrunant tot l’esperit que havia reconstruït durant l’època de lluita victoriosa. Altre vegada necessitaria l’estaló de na Daínia per tornar a aixecar-se. Però el mal era que els homos se n’adonaven i també anaven cap baix.
- Necessitam un altre cop guanyador, Balari –li digué na Daínia amb veu decidida.
- Prou que ho sé. Però, com? I, on? Cada vegada és més mal de fer. No te n’adones que estem encerclats?
- I si demanen ajut als ponentins? Tal vegada ja és hora de fer-ho. No seria mal de fer arribar a ponent.
- Arribar-hi sí que seria bo de fer, però, vols dir? Per a què? Els ponentins es senten massa segurs rere les murades. Son més fortes que les nostres, les més fortes de l’illa, i potser suportaran l’assalt.
- No ho crec, no els hi serviran de res. Ja vas veure que va passar a ca nostra. I les de Talàs i el Turó no eren febles.
- No ho sé, Daínia. Jo no hi confiaria.
- Ves-hi. Tal vegada t’escoltaran. No coneixes qui comada? Heu de ser amics, per força. Segur que, fins i tot, teníeu negocis comuns.
- I tant que el conec, però no, no en fèiem de negocis. Ell mai va voler entrar en tractes amb noltros, els del mar; deia que no érem bona gent. El seu és la terra, mercadejar amb les collites i la carn del bestiar; i a Port de Ponent hi arriben tants vaixells i es mouen tantes riqueses com al de Llevant. El cap ponentí és el que podríem dir “un homo honrat”, Daínia. I per açò, sé que no m’escoltarà. —Fent una capada, en Balari afegí mentre somreia—: Segur que més d’un dels seus vaixells va desaparèixer sense voler...
- Mira que n’eres... Menys mal que t’has reformat; si no, no sé que t’hagués fet jo...
- Trobes que hi tenc que anar?
- Sí, n’estic convençuda.
— Bé, idò, hi aniré.
- Però ves al tanto, que el camí es ple d’escamots que avancen. I vigila amb els batidors illencs; son els més perillosos.
- Prou que ho sé. Però tu m’has de prometre que, mentre jo no hi sigui, no vos moreu d’aquí. Aquest lloc és segur. Massa amagat per que ho trobin fins i tot els traïdors.
- D’acord, te esperarem aquí. D’aquí dos dies vull saber quelcom de tu, així que endut dos homos, i me n’envies un quan arribis a Lakese. —Mirant-lo als ulls, na Daínia li va fer un petó molt dolç—. Saps que no puc viure sense tu, veritat? Idò, malda a tornar.

Així va ser com en Balari, sentint encara la dolçors dels llavis de na Daínia, va partir per provar de convèncer als ponentins de que se’ls hi ajuntessin en la defensa.
El camí va ser llarg i complicat, idò l’avanç romà cap a ponent era ferm i decidit. A cada passa trobaven grups armats que els obligaven a modificar la ruta. Fins i tot, un parell de vegades tingueren petits enfrontaments, just quatre pedregades i sortir corren.
El que no podia deixar de fer era pensar en na Daínia, en què faria, en si estaria bé, si els rastrejadors ja haurien trobat el suposadament segur amagatall, i tantes coses dolentes que, fart de patir, en Balari espolsava el cap i provava de pensar en altres problemes, idò d’açò no n’hi faltaven.
Sortejant impossibles passos entre turons inundats de marina intransitable, amb boscos d’alzines fosques i pins enormes, vorejaren els prats del Pla Verd per tal d’evitar camp obert. Després, amagats, de bot en bot rere les roques, s’enfilaren per les Boques de Ponent per arribar als acollidors plans ponentins, unes extenses planures tacades d’útils bosquets d’ullastres i alzines, i farcides de cultius i petites granges, d’on els industriosos camperols extreien les millors collites de l’illa.
Encara que no era la primera vegada que en Balari anava a ponent, idò més d’una vegada havia tancat tractes amb gent del Port, normalment hi arribava per mar. Per açò, la vista d’aquells camps verdejants, amb espigues que creixien ufanes i plens de gent qui trescava pels hortals, el va omplir d’enveja. Ells també n’havien tingut de camps verds i collites ufanoses, —bé, ho tenia que reconèixer, tal vegada els seus camps mai havien sigut tan polits com aquells—, però ara no tenien res de res.
Per què els hi havia tocat a ells rebre la turmenta romana? Però tot d’una es va adonar de l’injust que era aquell pensament, idò en poc temps tota aquella meravella es veuria tan devastada com el Turó, i els casats i llogarets, ara tan plens de vida, cremarien tan saquejats com els que fumejaven a prop de ca seva.
Aquest pensament li van fer veure que no tenia temps per paisatges ni meravelles i, fent frisar un poc més als companys, en poc temps deixaren de banda els majestuosos Casats de Morts, l’enorme record del antics, evitaren els molts assentaments de la plana, qualcun d’ells prou gros i important, i prengueren el camí ben marcat que els duria a la costa de migjorn, fins la populosa Lakese, la Forta.

divendres, 12 de setembre del 2008

VICTÒRIA

Amagatall als boscos interiors. Any 123 a.C. (Alzinars entre Alaior i el Toro).

Després d’aquella nit, en que la passió s’havia fos amb l’eufòria per la victòria, na Daínia es sentia altre vegada plena de vida.
Amagats i gairebé oblidats entre les revoltes de la memòria més fosca, descansaven ara els pitjors moments posteriors al desastre. Aquell negre sentiment de que res no l’importava, de que la vida no mereixia la pena i, fins i tot, de penedir-se d’haver intentat defensar el que havia resultat indefensable, ara li semblava incongruent i estúpid, com si mai l’hagués pogut tenir o com si fos un altre la que s’hagués sentit perduda i profundament ensorrada. Perquè na Daínia del Pou, l’al•lota plena de vitalitat, sobrada d’energies, la que no tenia dubtes del què volia pel futur, havia tornat. I, amb aquella força retrobada, també havia reviscolat l’amor pel seu homo i la passió pel cos desitjat.
Ara, quan contemplava l’amant esgotat i satisfet que respirava profundament al seu costat, fent-li pessigolles als pits amb la barba descuidada despertant de nou uns mugrons voladissos, hi veia un vencedor. Perquè, per fi, ho havien aconseguit, i els romans s’havien mostrat vencibles. I el que ho havia fet era en Balari, el seu estimat, des de llavors aclamat com l’alliberador.

L’enfrontament victoriós havia tingut lloc el dia anterior, però semblava com si haguessin passat anys.
Feia temps que els homos d’en Balari, cada vegada més nombrosos i prou refets per intentar coses importants, controlaven d’amagat els moviments de l’enemic.
Pocs poblats quedaven a llevant per saquejar. Fumeres espesses cobrien qualsevol assentament que no s’hagués retut per les bones i, de les fins llavors orgulloses pedres gegantines, ara només en quedaven runes recremades. Perquè encara que eren molts els que s’havien retut intentant salvar la vida i la hisenda, molts més havien mort defensant-se o romanien captius i menyspreats, omplint els pudents tancats de la colàrsega del Port de Llevant. Els afortunats que s’havien pogut escapolir d’aquesta sort fugien camí de ponent cercant la redossa de les potents murades de Lakese. Però els més valents o tal vegada els més desesperats, s’endinsaven al bosc per unir-se als resistents d’en Balari i na Daínia. Aquests, atents als moviments de l’invasor, havien disposat grups vigilants, que ben prest descobriren que els romans només empraven les rutes principals per por a veure’s sorpresos entre els desconeguts paratges de l’interior o sota les aixecades parets dels barrancs de migjorn. Seguint el pla d’en Balari, tenien que provocar-los, fer que deixessin les terres obertes i obligar-los a endinsar-se on la força del nombre i l’organització quedés en no res.

Un dia de bon matí, quan el cel ja era d’un blau lluminós però el sol encara només amenaçava amb escalfar de valent, un escamot de més de cinquanta llancers regirava el terreny entre el Pou i Ialàs cercant qualsevol cosa per menjar. Idò, aquell va ser el moment triat per en Balari per sortir-los al pas.
Només precedit per una renou sorda, com si un eixam d’abelles malèites volés a prop, deu romans varen caure rodons, encertats pels primers vols de fona. Sorpresos, els atacats s’arreceraren rere un penyalet sense saber ben bé d’on els hi venia aquella pluja mortal. Però els foners no s’amagaven, provocant-los, cridant i mostrant-los el pit en senyal de valentia i desafiament. I en Balari era el primer i el que més cridava.
En veure que tan sols s’enfrontaven a deu despullats cridaners, els romans sortiren de l’esguard i, confiats, llançaren les javelines mentre començaven a córrer. Previnguts, els d’en Balari feren una darrera volada i, tot frisant, retrocediren cap el turó d’Ialàs, rodejant-lo per tramuntana per dirigint-se a l’espès alzinar.
Com bons coneixedors del terreny, els illencs amb facilitat haguessin pogut deixar enrere als perseguidors. Però en Balari els havia advertit:
— Han de pensar que ens poden agafar, però no ho han de fer. Ens hem de mantenir a tir de sageta o, fins i tot més a prop. Només així els enganyarem; només així els podrem vèncer.
Mentre corrien, en Balari girava el cap per controlar la distancia, i tan a prop els tenien que pel costat li xiulaven les puntes de ferro. Però ja fos pel fet de disparar sense aturar-se o pel cansament de la cursa, el fet és que totes s’estavellaven al pedreny del camineu o es perdien entre les mates de marina que el bordejaven.
I és que els romans tampoc deixaven de perseguir-los. Ferits en l’amor propi i àvids de venjança, s’animaven uns al altres sense aturar-se en cap moment. I si qualque vegada semblava que ho volien fer, eren els foners els que s’aturaven, pedregant-los ferotgement de nou. I de vegades ho feien des de tan a prop que en Balari podia sentir com el centurió —per ells, tots els romans que comandaven eren centurions— encoratjava als seus dient-los que no es podien deixar vèncer per una grapat de bàrbars despullats, que no feia contes presentar-se al cap amb la derrota al sarró i que matessin d’una vegada aquelles despulles si no volien morir delmats per les seves pròpies mans.
Així van estar ben bé fins el mig dia, entre curses frenètiques i controlats enfrontaments, entre sagetes qui volaven i pedres que responien, fins que els d’en Balari, forçant el pas, tombaren cap a ponent i començaren a deixar enrere als perseguidors.

Avançaven per un pas no gaire estret, amb forta costa avall, dominat per costers boscosos ambdues bandes i amb penyalets petits i recoberts de vegetació que sorgien d’entre el brancatge. En aquell punt el sotabosc era espès i els arbres vells i enormes, idò era un alzinar antic i gens nafrat per les destrals. I tan espessa era la vegetació que el camí s’havia convertit en un minúscul sender d’animalons, que en molts moments es perdia envaït per arbocers i aladerns, per renous d’heura i aritges espinoses. Entre aquell desgavell de ramatges, les llances i escuts romans no feien més que enganxar-se, fent que el perseguidors no deixessin de renegar i que més d’un penses on m’he ficat.
Arribat el lloc indicat, un tancat giravolt a la dreta, els foners s’escamparen ambdues bandes, esmunyint-se davall les mates o guarint-se rere les roques que tancaven la ruta pel nord. Així, quan els romans tombaren camí no varen veure a ningú. El capdavanter va manar aturar-se i tots, esgotats per la frenètica cursa, ho agraïren. Més d’un es deixà caure cruixit, estalonant-se al tronc de l’alzina més propera, però ben prest els insults i les cosses del cap els va fer aixecar-se i recuperar part de la marcialitat perduda.
Però tot el demés era silenci. Cap pardal piulava esvalotat; el milà no xiulava molest per l’invasió de l’àrea de criança i, fins i tot, les curses furtives dels minúsculs rosegadors s’havien esvaït al no res. Era com si tot el que els envoltava hagués quedat suspès en una inquietant calma, gairebé sobrenatural.
Els romans, un poc espantats, s’ho miraven en silenci, intentant recuperar els sorolls perduts. I a bon segur que més d’un pensava que pot ser aquell era terreny sagrat, qualque bosc prohibit o encantat, on tothom qui entrava s’esvaïa, enviat per la fúria dels desconeguts i segurament bàrbars déus d’aquells illencs ignorants, i que millor sortir-ne adeveres que quedar-se a comprovar el poder d’aquelles deïtats estrangeres.
I va ser llavors, quan més desconcertats estaven, que despertaren mil xiulos sobtats, crits aguts llançats per goles que semblaven inhumanes, uns entretallats i repetitius i altres aixecant-se fins l’infinit.
Així, la cinquantena de romans que escoltaven bocabadats i atemorits, de cop foren engolits per la força d’una tempesta cridanera, on homos i dones embogits s’amuntegaven per destrossar-los. I l’invasor, altre hora arrogant i segur de si mateix, no va tenir ni força ni eima per resistir-se; ni tan sols el centurió que contemplà, espantat i incrèdul, com una jove, gairebé una al•lota, li clavava una i altre vegada un guinavet a l’estómac mentre mostrava un somriure ben estrany.
Així, tots foren morts, travessats per espases venjatives, destrossats a mans de dones enfurismades, o capolats per eines camperoles, ben esmolades aposta per fer-ho.
I aquella mateixa nit, una cinquantena de caps foren llançats per damunt les defenses del camp romà, com testimoni de la primera victòria illenca i advertiment de que encara eren vius. Si els volien, que els cerquessin.

La resistència havia començat i, ara, la victòria era possible. I na Daínia s’imaginava triomfant, plena de glòria, retornant al Turó per reposar la pedra capçalera al lloc del que no tindria que haver caigut mai.
Desperta molt abans que en Balari, laxa i desmanegada, la jove mirava els estels que els cobrien sense veure-les. I és que encara sentia la calidesa de la sang del centurió regalimant-li pels dits; sang romana, sang odiada, sang que vessaria mentre tingués força per fer-ho.
I l’havia mort amb les mateixes mans que, poc després, dolçament havien acaronat el cos estimat. Mans que estimaven, mans que podien curar, pensava na Daínia, però també mans que, satisfetes, havien aprés a matar.

dissabte, 6 de setembre del 2008

FUGIDA I PLANS DE RESISTÈNCIA

Alzinars interiors fins la Muntanya Sagrada. Any 123 a.C (Zona nord del Toro).

Aquells tres dies foren esgotadors. Nit i dia caminaren amagant-se, ocults de possibles mirades traïdores, aturant-se només per beure de basses estancades i rierols enfangats, i menjant el poc que trobaven als llogarets abandonats i descampats deserts, enfilant-se pels marges impenetrables per collir els fruits encara immadurs dels esbarzerars; o al més espès del bosc, on collien aglans verds o rossegaven arrels amargants.
Per dormir s’arreceraven als enfonys més foscos i ocults, recons de penyals o redosses de roquissars ombrívols, però sempre ocults de mirades furtives. Fins i tot, de vagades n’havien tingut prou amb l’intricada espessor de les mates, tan abundants al bosc central de l’illa.
Era aquella una fugida sense fi, idò en cap moment s’havien plantejat on anaven ni fins on volien arribar. Simplement fugien, maldaven de fer-se enfora del desastre i la destrucció, de la pèrdua del Turó i de tot el que havia sigut seu, de la fi de la seva vida.

Tres homos i cinc dones havien mort pel camí víctimes de les greus ferides, però, de la resta, gairebé tots tenien qualque cosa. I na Daínia no hi havia pogut fer res per ells, idò, encara que hagués volgut intentar-ho, tampoc tenia amb què recuperar aquells cossos desfets. Fins i tot les estimades eines de sa mare s’havien perdut a l’assalt, i prou que ho lamentava.
Però és que, a més, a l’al•lota no li quedaven forces. La ferida li havia empitjorat, el braç se’l sentia com un tros de post reseca i pel tall li supurava un líquid grogós i pudent que, segons confessà ella mateixa, no era cap bona senyal. Mentre va poder, recollí flors d’escabiosa i hipèric del camí i se las aplicà en emplastres frescos amb molsa i fang humit; llavors, per la nit, s’ho descobria per a que la serena li acabes de netejar el mal. Però al segon dia li va pujar la febre i, amb ella, arribaren els deliris i la fluixera de cames. Ara, malferida i gairebé absent, ensopegava sense rumb per l’espès alzinar amb l’única esperança de que aquell mal somni s’acabés.
Ja fos per sort o gràcies a la seva habilitat, el cert és que en Balari era dels pocs que n’havia sortit il•lès; només quatre esgarrinxades lleus i un parell de cops. Bon coneixedor del terreny, era ell qui guiava la trista comitiva fins on fos que els dues la sort o l’atzar. I mentre ho feia, vigilava el pas de la seva estimada.
Així, al tercer dia de caminar i quan na Daínia ja sentia que no podia més, varen arribar a l’ombra de la Muntanya Sagrada, pel cantó dels penya-segats septentrionals. Aquell costat és farcit de valls estretes i recobertes d’alzinars intransitables, poc més que desconegudes per qualsevol que no fos un dels escassos habitants del bosc. Sota els penyals blanquinosos, molts d’ells tallats a pic i solcats per mil escletxes, es varen sentir protegits, segurs per primera vegada des que fugiren del Turó. Tal vegada era l’ombra de la Muntanya, o pot ser en aquell indret la màgia de l’antiga deessa encara tenia prou poder; fos pel que fos, el cert és que l’ànim dels fugitius es va reconfortar. A més, fins allà no hi arribaria l’invasor, idò era un terreny pobre i deshabitat, on només s’atrevien a endinsar-se els eixelebrats caçadors de tords, els llenyataires més valents i quatre fanàtics recol•lectors de bolets.
Així, idò, per primera vegada en molts temps, es van permetre descansar tranquils. I na Daínia ho va agrair com feia temps que no agraïa res. Jeure i descansar; la jove no podia pensar en res més.
La febre l’havia debilitat de tal manera que, fins i tot, li costava centrar els pensaments. El cap li donava voltes i se li omplia d’imatges distorsionades de la desgracia, sobreposades amb llunyans records d’infantesa. Les visions de sa mare maltractada i, finalment, morta pels cops del comerciant del Pou, eren les més recurrents als malsons. Però ni una vegada va remembrar l’amor d’en Balari; res de reviure els moments de passió, com havia fet pocs dies abans. No, ara tot eren tenebres, negror profunda i amargor indescriptible. Morts i violacions, sang vessada sobre runes cremades, i la visió del santuari, amb la pedra capçalera violentada, que la torturava una i altre vegada. No, na Daínia no podia dormir perquè els records la torturaven i se li havien esvaït els somnis.
Ara, ajaguda sota una pellissa bruta que en Balari havia recollit d’un coberxo abandonat a les afores de la deserta Ialàs, s’abandonava a la desgràcia, fitxava els ulls al no res i deixava passar el temps, esperant no sabia quina fi desgraciada.
El cel seré de la posta primaveral podria haver-la omplert amb l’alegria dels seus blaus intensos i immaculats, però per ella, totes aquelles meravelles que en altre temps l’haguessin fins i tot emocionat, ara li eren invisibles i del tot insubstancials.

L’endemà al matí, quan les ombres encara omplien el reducte on s’havien aixoplugat, na Daínia seguia desperta, però sense demostrà cap emoció ni tenir cap intenció de moure’s.
Tres homos vigilaven el camí des del tallat i les dones, a un forat de la roca, pastaven l’escàs gra que havien anat replegant pel camí. Res de focs fumejants que poguessin delatar-los, així que tampoc res de pa calent ni d’infusions de flors de camamil•la, l’única herba que encara trobaven quan remenaven el fons dels sarrons. S’haurien de conformar amb sopes fredes de farina i un glop d’aigua. Millor que res.
Al costat de l’al•lota, recolzat a la roca nua, en Balari també semblava estar mirant l’infinit. Però la seva mirada no era buida, ni molt menys. Els ulls del cap mostraven el pes de les moltes preocupacions que suportava i, pot ser, de les dubtes per com afrontar el futur. Però si na Daínia s’hi hagués pogut fitxar, en cap cas hagués descobert el temor que altre vegades hi havia vist i que ella sempre s’havia encarregat de foragitar.
Va ser llavors quan na Daínia, per primera vegada en molt temps, aconseguí fitxar la mirada. Intuint que aquells ulls anunciaven un canvi en el seu estimat, l’al•lota replegà prou forces per pregunta-li:
—En què penses?
En Balari es girà i li regalà un somriure forçat.
—Daínia, estimada! Com estàs? Al manco ja ralles. I les calentors? I la ferida, encara et fa mal?
—Estic millor —contestà l’al•lota tocant-se el front—. La febre ha minvat i la ferida sembla que vol cicatritzar. Què m’hi has posat?
—Res d’especial. Quan la fluixera et va impedir fer-te res més, ens vàrem limitar a netejar-te-la amb camamil•la freda i canviar les benes quan s’embrutaven. Una de les dones t’ha tret aquell suc groguenc tan fastigós.
—Idò m’ha fet bé. Quedarà una bona cicatriu, però podré emprar el braç.
Na Daínia s’aixecà amb dificultat però amb prou forces per apropar-se i esmunyir-se entre els braços del seu estimat.
—Balari, tenc por, molta por. Per primera vegada en la meva vida em sent perduda. I tu n’ets el responsable d’aquest sentiment. —Veient la cara d’estranyesa d’en Balari, na Daínia afegí—: Sí, estimat, tot açò ho sent perquè t’he trobat; perquè he trobat a l’homo que m’ha fet feliç. I ara no et vull perdre, Balari; no et puc perdre. I sent que estic molt a prop de fer-ho, a punt de perdre’t per sempre.
Ell l’abraçà amb cura de no fer-li mal i li va fer un petó als llavis ressecs per la febre. Apropant-se encara més, li va dir a cau d’orella:
—Et promet que mai ens separarem, Daínia estimada. Per molts romans que desembarquin i omplin les terres de l’illa. Estarem junts, però també lluitarem junts. Un dia m’ho vas dir i tenies raó. La nostre obligació és lluitar. Lluitar fins expulsar-los o ...
—O, què, Balari?
—O morir. No n’hi ha un altre. Els romans no marxaran, Daínia. Han vingut per quedar-se, per esclavitzar-nos i convertir-nos en una part més de les seves conquestes. I jo no vull ser esclau, ni dels romans ni de ningú.
Ella, amagant la cara al coll d’en Balari, començà a plorar en silenci.
—Estimat, si hem de morir, jo ho faré al teu costat. Però no hem deixis mai. Sense tu..., no puc...
Sense deixar d’abraçar-la i mentre li acaronava els cabells, en Balari començà a explicar-li els plans de resistència. Així, amb la veu greu i monòtona que sempre feia servir en les ocasions importants, desgranà, una per una, les seves intencions.
Primer, recollirien el màxim de resistents escampats, de fet ja havia enviat homes a la recerca de fugitius. Després, des d’amagatalls dels barrancs centrals i les muntanyes interiors, llençarien atacs curts, violents i inesperats contra les forces més disperses. Mai més un enfrontament obert; ara només victòries segures. I res de pietat; la consigna seria enemic vençut, enemic mort, com els hi havien fet a ells. Sang per sang.
En Balari contava amb que els romans els encalcessin cap a l’interior. Llavors seria la seva. Aprofitarien els passos estrets, els barrancs boscosos i els senders de les valls embassades per atacar-los i vèncer-los. Fins i tot ja havia triat els millors llocs i pensat com disposar els homes per a que cap enemic pogués fugir. Era un bon plan.
Na Daínia se’l mirava en silenci i, poc a poc, sentia com les forces li retornaven. I és que si en Balari era capaç de mostrar tanta força, de creure en la victòria, ella no es podia quedar enrere.
Perquè ella era na Daínia, la dona del cap, l’organitzadora de les feineres i la primera entre les lluitadores. Ara, idò, era el moment de demostrar-ho.