Primaveres

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2013

Flor de palònia. Foto Pep Gómez

Umbel·la de pastanaga silvestre. Foto Pep Gómez.

Des que era ben petit que la primavera ha estat la meva estació preferida. Sí, molt més que l’estiu, amb aquelles calorades, amarat de suor tot lo dia.

   Jo era un al·lot de primaveres, una estació que sempre he pensat que té allò d’especial que cap altra estació no té i que la fa tan atractiva. Jo m’adonava que els dies s’allargaven i, per tant, tenia més temps per ser a l’ample, on m’agradava ser. Podia desar l’abric a n’es “ropero”, aquell sau tan incòmoda que no em deixava trescar com jo volia. I les cames, nues per dessota els camals dels calçons curts, per fi barataven de color i deixaven d’estar permanentment enrogides pel fred. Sí, era un canvi que s’agraïa molt. Només quedava la pluja, aquella pluja intermitent, a voltes inesperada, que, de tant en tant, em deixava xop i aconseguia que momare em renyés com ella solia, sense renyar gaire. Però no me molestava, la pluja, fins i tot m’agradava. I és que sabia que, darrere d’aquells ruixats, els camps enverdien, esclataven flors de tots colors i els marges bullien d’animalons que, a jo, m’omplien de curiositat. Pobres, els escarabats i les papallones, els cucs i les marietes, pobre fins i tot qualque pardal caigut del niu que jo m’afanyava per recollir i alimentar amb un comptagotes de mon pare. Tots ells anaven a parar a ca nostra, en capses de cartó que jo estotjava a dins des soterrani, on, invariablement, els pobres solien morir malgrat els meus esforços.

.

   Va ser en aquelles èpoques en què em va néixer l’amor per la natura.  En aquells capvespres en què, amb sa bicicleta, pedalava cap es Pouet o cap a sa Bassa de St. Pere, va començar a germinar la llavor de l’homo que he estat ,que ara mateix som i que faig comptes ser per sempre.

   Ara, de nou m’envolta la primavera. Ara, passeig altra volta entremig d'un esclat de colors, i el vol de les abelles em zumzumeja per recordar-me que l’estació de la vida és aqu una altra vegada. Llavors, què ha canviat perquè, ara, no en gaudeixi com quan era al·lot? Serà que ja no som el mateix, per molt que jo m’escarrassi en ser-ho ? Serà que la vida —maleïda trencadora de somnis— m’ha empès cap a corriols on la bellesa queda emmascarada sota l’ombra anguniosa de la realitat? Sí, amics, la realitat, dolorosa, cruel, desagraïda. La realitat, capaç d’enfosquir tots els colors del món. La realitat, que sap regirar l’alegria fins a convertir-la en patiment i melangia.  La realitat, la d’ara, la que m’envolta cada dia, ha sabut esterrossar-me sense que jo hi hagi pogut fer res.  Segurament perquè ja no som aquell al·lotet que corria pels camps plens de flors, tan ple de vida i amb tantes il·lusions. No, no ho som.   

Bens, hivern a Menorca.

Arriba l'hivern a Balariash.

Paisatge, hivern a Menorca

De volta a Balariash, la vida de la família va tornar a la normalitat. L’hivern guanyava terreny a la tardor i els dies amb vent, pluja i fred sovintejaven. Els camps solitaris, que ben poques feines hi havia per fer, romanien en repós. Només el bestiar pasturava l’herba dels recers, maldant per arribar a la primavera amb les forces prou senceres com per complir el ritual de l’aparellament. Els savis dels santuaris havien pronosticat un hivern suau, sense gelades que cremessin l’herba. I aquesta era una bona nova pels illencs. Perquè l’herba recremada no alimentava els animals, els quals emmagrien i s’esgotaven, i perdien valor al mercat de primavera. La terra, sense el destorb del gel de les matinades, podria amarar-se de pluges i rosades, i estaria a punt pel renaixement. Tot seria com havia de ser.

   En aquesta hivernada tan benigne, els joves aprenents mai no van deixar de preparar-se, de millorar. El mestre foner, el vell Hàntish, no els perdonava ni un dia de feina. En Bàlash i en Kàstysh, de forma excepcional, van ser dispensats per sa mare de la prova de l’ullastre, com adults provats que eren. Els petits, però, van seguir obligats, sense perdonar-los ni un dia, plogés, gelés o bufés, tant feia.

   En aquell moment també era quan el Mestre Foner decidia si qualcú no era digne de continuar l’aprenentatge. La majoria dels joves que creixien als poblats illencs tenien l’esperança de convertir-se en foners, però sempre n’hi havia que l’esgarraven, que no servien o que, sencillament, les seves aspiracions eren unes altres. Els primers, els maldestres, segons el seu nivell social, eren encaminats a altres quefers. De totes maneres, no assolir un mínim nivell d’habilitat amb la fona podia arribar a ser un gran deshonor. Per sort per ells, cap dels germans Bàlar no era d’aquests. Hauria estat un escàndol. On s’ha vist, un Bàlar que no pot ser foner.

Taula de Talatí, hivern a Menorca

   Entre els que tenien altres aspiracions, els primers que solien mostrar una inclinació preferent eren els que volien convertir-se en oficiants, els homos dels santuaris. Solien ser al·lots de caire místic, tocats per la mà dels déus, deien. Uns altres, eren els que volien dedicar-se a l’art de la glosa, convertir-se en cantaires professionals. Els d’aquesta casta, solien compaginar ambdues coses: glosar i fonejar, i açò contribuïa a que fossin molt ben considerats. I és que les cançons i les llegendes eren fonamentals. Ningú no imaginava una celebració, de qualsevol tipus, sense un cantaire per animar-la o un glosador per transportar els que l’escoltaven fins el passat més gloriós. Però encara hi havia uns altres joves, els menys afortunats, que o bé eren tant poc destres que no tenien remei —també n’hi havia de malformats i amb deficiències i que, per açò, eren rebutjats— o que eren tan pobres que ni tan sols ho havien pogut intentar, els marginats. Ja fos per un motiu o per un altre, aquests mai no arribarien a ser foners i es veurien obligats a treballar els camps, com a llogats. Els més espavilats d’equests, o els més desesperats, s’embarcaven a les lleves com auxiliars sense dret a lluitar, gairebé com a servents, amb l’esperança de poder fer-ho més endavant. Pocs, molts pocs d’aquests tornaven. Però, si qualcun ho feia, assolia l’estatus de foner i la seva família prosperava. Valia la pena arriscar-se.