dissabte, 29 de desembre del 2012

No, no els hi hauríem de permetre


Article publicat a S'Ull de Sol, desembre 2012


Jo, com molts al·lots menorquins, vaig créixer amb les Rondalles. I ells?


Quan era petit, a l’escola tot ho estudiàvem en castellà. Crec que ja us n’he rallat, d’açò, així que no tornaré a explicar-vos cap batalleta de banderes ni de cara-el-sols, tranquils. Avui vaig per un altre camí.
   Jo, supòs que ho sabeu, provenc d’una família en la que el castellà era la nostra llengua materna. Bé, en el nostre cas, llengua paterna, perquè era mon pare qui el rallava, el castellà. Mon pare, no sé si el recordau, ja ho intentava, de xerrar menorquí, però hem de reconèixer que, sent generosos, el seu menorquí/valencià/castellà el podríem qualificar com a curiós, un exemple clar d’una fusió inintel·ligible de llengües, val a dir-ho. Però ho intentava, açò sí.
   Com és, idò, m’he demanat moltes vegades, que jo tinc com a primer idioma, l’idioma en el que pens, el català/menorquí i no en castellà? Serà per açò que vaig decidir, de forma irrevocable, d’escriure les meves quatre línees mal fetes en català i no en castellà? Al final, he arribat a la conclusió de que és així perquè el català/menorquí es la meva llengua social, dins de la que vaig créixer, la que em va ajudar a formar-me com a homo, mentre adquiria la meva personalitat. És la llengua amb la que m’identific com a persona. Per açò hi pens, en català/menorquí, per açò hi escric.
   Malauradament per jo, no va ser fins molt tard que no vaig aprendre a escriure-la d’una forma digna. De fet, no sé si ho recordau, jo vaig fer les meves primeres passes d’escriptor aficionat en castellà; un desastre, per cert. Supòs que per aquesta raó, perquè em va costar un esforç personal important aprendre-la, ara se’m regira el ventrell quan veig les travetes que, des de les autoritats balears, se li posen a la nostra llengua i al seu ensenyament.
   Moltes vegades em deman en quin idioma xerravem pel carrer, quan eren petits i s’estaven formant com a persona, els nostres dirigents actuals? Per què li tenen tanta ràbia al que hauria de ser el seu idioma? No em sembla prou normal, la veritat, aquesta caça de bruixes que han desfermat. Una persecució, per cert, que comença a assemblar-se a la de temps passats, el de les meves tres banderes i el cara el sol.
   Sigui pel que sigui, no vull imaginar els motius que poden amagar, es evident que la nostra classe política, la que noltros vam triar per majoria absoluta (bé, la que van triar ells, perquè jo no els vaig votar), està fent grans esforços perquè perdem bona part de la nostra identitat social, el nostre nexe d’unió cultural: la llengua pròpia. Repassau només el que han desballestat en poc temps.
   Jo ho he fet i no, no els hi hauríem de permetre.
   

dissabte, 22 de desembre del 2012

Bàlash i Ashannir de Sannir


Interior de casa talaiòtica de Talatí de Dalt.

Després de molt de temps de tenir oblidats els Foners que van donar origen a aquest bloc, reprenc, no sé per quant de temps, la història original, la d'en Bàlash i els seus companys d'aventures. Com a inici la conversa entre en Bàlash i els seu cossí, n'Ashannir de Sannir.


Vista de Sa Nitja (port de Sannir) des de l'excavació del "castro" romà.

En Bàlash no havia pogut evitar les festes de la victòria, no de bades n’era part important. Mig adormit, amb els ulls inflats pel vi que havia begut, feia esforços perquè el cap no li rodés gaire mentre recollia els embalums. Potser per açò no se n’adonà d’una figura desmanegada que l’observava palplantat.
   —Bon dia, Bàlash, parent estimat —el saludà n’Ashanir, son cossí sannirita, amb una veu que semblava cantar. El jove septentrional no mostrava cap estrall per festes ni celebracions, tant així que en Bàlash es va dir que o no havien celebrat res, els septentrionals, o tenia una capacitat de recuperació extraordinària.
   —Que la Mare t’ompli de benediccions, mon germà —contestà Bàlash—, i sies benvingut. Has menjat? Anem a les fogueres, que qualque cosa hi haurà.
   —Gràcies, però estic servit. No volia anar-me’n sense que xerrar amb tu. La veu de n’Ashannir s’havia tornat seriosa. Ahir, després de les proves, et vaig voler veure, però va ser impossible, així que he preferit matinar. Tampoc sabia si seria ben rebut a les vostres festes.
   —Sempre ho seràs, no ho dubtis. Ets parent nostre, no? Idò, els parents sempre tenen la porta de ca nostra oberta. A més, hi havia de tot! En Mélkish es va gastar una fortuna. I, ara, uf..., cada vegada que prop de moure el cap, em recorda el vi que vaig beure. En canvi, tu, com si no res. Què no ho vareu celebrar? Si vas ser dels millors, tu.
   —Qualque cosa vam fer, però ja saps, no estem gaire units, noltros, i tampoc som de masses festes. De fet no sé ni què som: una aliança de conveniència, potser? Uns mercaders? —Ashanir va fer un gest amb el cap, com per allunyar una negror que semblava haver-lo envoltat—. Coneixes n’Urkhus, veritat? Idò, faries bé d’anar amb compte; ell i els seus són mala gent. —I aixecà els braços com si encara espolsés aquelles ombres d’abans—. Però, deixem-ho, que no són males noticies que et vull donar.
   —Digues, idò.
   —Volia dir-te que, quan t’embarquis, ho faré amb tu. —Ashanir es posà a riure en veure la cara d’en Bàlash—. Sí, homo, t’estranya?
   —També podries fer-ho des de ponent, com a company d’en Bàlisj. Ha demostrat ser dels millors.
   —Els millors... Encara demanes qui és el millor?
   —En Kàstysh —contestà en Bàlash amb un gran somriure. Aquella conversa li estava esclarint el cap i la feixuguesa gairebé ja ni la sentia. Bon al·lot, aquest Ashanir—. L’heroi d’ahir encara no s’ha pogut aixecar. Ell sí que es va engatar, pobre, com que no n’està acostumat, al final, va caure rodó. El vam dur entre tres.
   —Ja saps a què em referesc, Bàlash. Ton germà va guanyar, cert, però tu has demostrat un lideratge que ningú més té. Per açò, seré al teu costat, amb el capdavanter de la unitat.
   —Crec que exageres. Capdavanter... És cert que els estels... Però...
   —Jo no sé llegir els estels, Bàlash, que a Sannir no tenim aquest costum, però no se m’escapen els fets, ni els rostres que m’envolten. I darrerament veig moltes coses que no m’agraden. Sannir m’ofega, Bàlash, i si tenc que sortir-ne, què millor que al teu costat? 
   —Diuen que per les vostres aigües solquen vaixells itàlics, i que els deixeu atracar.
   —I aquesta és una altre de les raons per marxar. No fa gaire, a finals d’estiu, va venir un mercader campà, el qual no era una altra cosa que un inquisitor romà emmascarat. Volia saber si estaríem disposats a enrolar-nos. Tot es va fer en secret, però, ja saps, als pobles petits tot se sap; i a Sannir, cau de xerraires i mala gent de tota casta, encara més.
   —És preocupant, açò. Li ho tindríem que explicar a en Mélkish.
   —Vols dir que no ho sap? Si ho sap tothom... No sé com acabarà, tot açò. Sannir serà la llavor del nostre final.
   —Tant malament ho veus?
   —Ara som lliures, Bàlash afegí n’Ashannir amb un moviment de cap, i volen seguir sent-ho.
   —Sempre ho he pensat. I justament per açò ens hem d’embarcar. —El mal de cap ja només era un record. Ni que fos una de les infusions de n’Ainerís, aquell cosí, pensà en Bàlash—. Escolta, mon cossí, anirem a Ibèria i lluitarem al costat d’Amílcar, amb mon pare i la resta de parents. Amb ell sempre hem estat bé, no? Per què hauríem de canviar? Segons les noves, qualcuna n’està planejant, l’estrateg. Ho has sentit, tu? i n’Ashannir afirmà amb el cap. Idò, noltros no ens ho podem perdre. Tu ho has dit: noltros som lliures des de sempre. Però nostre pervivència, malauradament, no depén només de noltros, sinó del què passi enfora d’aquí. No podem romandre entre notres pedres, aturats.
   —Estic amb tu.
   —Jo no sé si els estels m’han triat o si només som un homo que estima ca seva. Però, el que tenc clar, és que hem de lluitar. Si Roma guanya, si Roma preval, prou independència. Perdrem els déus dels avantpassats, ens ensorraran els santuaris, ens esclavitzaran. Recorda-ho, Ashanir: si Roma trepitja l’illa, mai més no marxarà. —En aquell moment, en Bàlash se n’adonà que havia aixecat el to de veu, així que l’abaixà—. I una altre cosa et diré: per a què s’embarca, tothom? Pels guanys, no? Qui no vol més serventes per a ca seva? Qui no vol fer créixer la hisenda, els ramats? Qui no desitja millor collites i les sitjes ben plenes? I com ho hem aconseguit, fins ara? Açò mateix: lluitant pel púnic. Continuem, com fins ara, idò.
   —Són les paraules més sàvies que mai no he sentit, Bàlash. Per açò, justament per açò vindré amb tu, perquè no em vull perdre res del que passarà. Farem història, i no només la nostra, sinó de la de tots els pobles del Mar. Potser jo no vaig néixer bàlar ni tampoc nurair, però som illenc, i crec que amb açò n’hi ha prou.
  —I tant. 
   I ambdós es fongueren en una forta encaixada, de les que només es donen els companys, una d’aquelles que segellen aliances eternes. 

diumenge, 25 de novembre del 2012

Desesper




Esper, esper i esper
Esper per tu,
Per asaborir-te,
Per sentir-te,
Per gaudir-ho tot de tu.

Esper, esper i esper,
Esper per saber on t’amagues.
Per esbrinar per què no hi ets,
Per aconseguir no oblidar-te,
Per conèixer d’una vegada qui ets, tu.

Esper, esper i esper
Esper i segueixo esperant-te
I et busco pertot.
Per voltes i enfonys,
Pels racons més obscurs.

Esper, esper i desesper
Desesper per tu.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Estimadíssima meva

Vista de Cala Morell i penya-segats propers.

Vista aèria de Favàritx i Addaia.













  Publicat a S'Ull de Sol, novembre 2012.

Saps que jo som d’escriure, però mai no t’havia escrit una carta, sobretot ara, que una carta és un anacronisme. Però, què vols? Som a Barcelona i no deix de pensar en tu.
   No fa tant que ens vam veure, un parell de mesos, i tal vegada dir que t’enyor és un poc exagerat. Però els sentiments són els que són. Però a l’estiu no ets la que jo record de quan era al·lot. Sí, no m’importa que m’ho diguis, perquè ho sé: no ets tu la que canvia. és la gentada que et ve a veure, que vol gaudir de tu i de la teva pau, que vol veure la mar encalmada des de les teves finestres.   
  Però, escolta’m estimada, deixa’m que et digui que ets massa generosa. Ho sé, sí, ho sé: maldes de treure’n profit, i així com estan les coses..., veritat? Però, pensa-hi, val la pena? De veritat tens temps per recuperar-te abans de que no tornin?
   El que no sé com agrair-te és el temps que sempre trobes per dedicar-me. Me reps amb el braços oberts, amb aquella claror i aquell somriure que m’omple de vida, que em regenera. I açò, tant si és estiu com si és hivern, tant si fa un sol que espetega com si bufa una tramuntana embogidora, fins i tot si fa aquella banyadura que no és gens bona pel meu mal d’esquena. Sí, quan sent que m’envoltes amb la teva abraçada, tan càlida, tan acollidora,  sé que ets la de sempre, plena de la serenitat que cerc. Sí, res no t’ha fet baratar el caràcter.
   Ara, si tot va bé, estimada meva, d’aquí poc tornaré. Sí, ho saps, no puc estar gaire sense tornar-te a veure. El que m’exaspera, però, és la gent que se n’aprofita, de tu, i que llavors encara té la barra de dir que treballa perquè tinguis un futur millor. No te’ls creguis, estimada. T’enganen. Fins i tot et volen baratar la llengua! On s’ha vist, açò? Volen aprofitar-se, com se’n van aprofitar anys endarrere. O ja no te’n recordes?  Tan prest oblides les nafres que et van deixar, les cicatrius que encara llueixes? Només et mancaven els desaprensius, desgraciats!, que volen cremar-te, com fan aquells marits embogits que diuen que estimen la dona, i la maltracten fins a matar-la.  
   Abans de tornar-te a veure, et volia pregar que resisteixis, estimadíssima illa meva, que suportis amb força tot el mal que et volen fer, que no afluixis. Tots els que t’estimam sabem que ets forta, Menorca, estimadíssima illa meva. Sí, ho ets, segurament més del que no et penses. Potser n’ets conscient, però deixa’m que t’ho recordi: jo, i sé que molts com jo, estem disposat a fer qualsevol cosa per mantenir-te viva. Potser és egoisme, que et necessitam per seguir sent el que som, però t’assegur que si ens necessites, correrem per fer-te forta. 
   No, Menorca, mai no estaràs sola.

diumenge, 30 de setembre del 2012

Sa nostra festa


Article publicat a S’Ull de Sol, agost 2012

Assegut davant ca nostra, el portal obert i la tauleta del rebedor plena de pastes i un botilet de gin per si qualcú en vol, esper el pas dels cavalls cap a Completes. Tot sol, com estic cada dia des que no hi ets, Nineta, que no vull estar amb ningú més, mir amb una certa enyorança els grupeus d’al·lots que passen, bòtil de pomada a puny i el cor ple de festa. Enyorança? De què puc enyorar-me, Nina, Nineta, si no és de tu? De ser jove, com ho són ells? De no tenir ganes de beure fins a rebentar?  No, res d’açò m’entristeix, Nina, res. Des que no hi ets, m’he resignat a que la vida se m’escoli de les mans sense remei. Sí, des que no hi ets, des que, punyetera, em vas deixar tot sol davant d’una vida que no n’estic gens segur que valgui la pena viure-la sense tu. Sí, és a tu a qui enyor, a tu, que vas alegrar cadascun dels dies de la meva vida. I ara, ara que tanta alegria m’envolta, l’enyor m’escanya, m’angoixa, m’ensorra l’esperit. Tu, que no hi ets per St. Llorenç. Tu, que em va dir que tots els St. Llorenç serien la nostra festa.

   Te’n recordes, Nina, Nineta estimada, com ens vam conèixer? Era el diumenge de festes i feia una calorada. Tu i la teva cosina alaiorenca éreu al cap de cantó del carrer d’es Forn, ben polida que estaves, amb calçons curts i samarreta blanca, i els cabells castanys fermats en una cua aixecada. I jo, amb els amics, entrava cap el jaleo amb la bulla dels nostres vint-i-pocs, suat de cervesa i pomada, socarrimat per un sol de justícia. I va ser llavors que els nostres ulls es van creuar i, sense rallar, ens vam dir tantes coses!

   Després, quan davant ca na Divina ja no hi cabia ningú, vau aparèixer totes dues, ben polides i ben xopes, que pel camí us havien remullat amb un poc de tot. Però davall l’olor de gin amb llimonada, de cervesa rescalfada, de suor de cavall i d’homo mal dutxat, vaig sentir el teu aroma. Jo estava apressat contra la fusta del taulell i tu eres darrere meu, envoltant-me amb aquella flaire que va fer girar-me i mirar-te els ulls des de molt a prop. I, de sobte, em vaig enfonsar en un blau tan fosc com la mar més profunda, ple d’incògnites i de promeses meravelloses. Passa, et vaig dir mentre em barallava per deixar-te un tros de barra. I aquell gràcies, aquella veu que tot d’una vaig saber que no era ben bé d’Alaior després vaig saber que eres de pagès i que tenies cama de Ferreries, van fer que m’oblidés dels cavalls que botaven, del jaleo que es repetia i dels amics que em deien va, Sito, frissa, que mos perdem els millors. Què vols beure?, et vaig dir atracant-me a la teva orella perquè em sentissis bé, o per omplir-me del teu aroma únic, o per començar a sentir tot allò que vaig voler sentir tota la vida. Perquè llavors ja estava boig per tu, Nina, Nineta, l’al·lota desconeguda de la que m’havia enamorat just veure-la al cap de cantó d’es carrer d’es Forn, tan polida.

   I ja no ens vam separar en tot es Jaleo, fins ses Canyes i sa samba. Agafats de la mà, com si no poguéssim estar de cap altra manera, vam xalar i vam riure, i vam fer uns quants cavalls, que tu en sabies i no te feien gens de por, vam quedar xops i vam ser feliços com no ho havíem estat en tota la vida. Jo, ja et dic, m’havia enamorat tot d’una. I tu..., estic segur que tu també, Nina, per molt que no m’ho vas dir mai, que aquestes coses te les callaves. Però jo ho veia en el blau fosc dels teus ulls, quan me miraves i em deies Sito, estimat, arriba un altre St. Llorenç, sa nostra festa.


   I tant que sí, Nina, Nineta, sa nostra festa, amb tu o sense tu, St. Llorenç sempre serà aquell diumenge, perquè sempre m’estimaré més recordar com et vaig trobar que no com et vaig perdre. 

diumenge, 15 de juliol del 2012


Llit de fusta de s'àvia Consuelo, que ma mare va fer restaurar per a mi.

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2012

Ella ens va dir que per les nits sentia una presencia estranya, com si un ens incorpori volgués fer-se notar. “Impossible!”, li vaig dir jo. “Com hi ha d’haver un esperit a la meva cambra, al llit on he dormit tants i tants d’anys?” Però ella insistia en què li era impossible dormir en aquell llit atrotinat, vell per molt que l’haguessin restaurat, d’una fusta que havia viscut dies i nits d’angoixa i dolor, al costat de nits i dies de felicitat i benestar.
   Es veu que més d’un amic del meu fill ja l’havia sentida, aquesta presència. Però com que ningú de ca nostra no l’ha sentit mai, aquest fantasma (sí, ja li puc dir així), tots ens vàrem riure mentre pensàvem que com són aquests joves de ciutat. Fins i tot els meus fills, que només hi solen esser de passada, hi dormen tranquils, sense visites indesitjades. Jo vaig pensar que aquella al·loteta tenia massa por de la foscor i que les renous estranyes que fa qualsevol casalot envellit la trasbalsaven fins a fer-li imaginar coses que no existien. I els altres, em vaig dir amb un mig somriure, els amigots del meu fill, bé, vés a saber què havien fet per veure i sentir segons què (jo, a la seva edat, també reia molt sense saber de què i ja ni me’n record de què sentia).
   Tot açò em va venir al cap aquest passat fi de setmana quan, ja nit fosca, em vaig ficar dins d’aquell llit de fusta envellida i, just em vaig regirar, els grinyols i els nyecs em van fer badar uns ulls que haurien d’haver-se aclocat de tant cruixit com estava. Llavors, del tot a les fosques (com ho pot ser de negre, la foscor) i amb els ulls com a plats, vaig provar d’absorbir tot allò que m’envoltava, per si de cas.
   I, sí, tot d’una vaig sentir que al meu costat, ajaguda, descansava tota la meva infància, l’adolescència, aquells anys d’aprenentatge vital i de creixement purament físic i espiritual que em van convertir més o manco en el que som ara. Tanmateix, vaig notar que m’acompanyaven un munt d’altres coses, totes bones, però, totes tranquil·les. Em sentia més assossegat que mai per aquelles penombres, embolcallat pels refrecs dels llençols de cotó i les renous harmonioses del fustam vell del capsal del llit. I, sobretot, vaig notar que el pit se m’omplia d’un agraïment desmesurat per aquella velleta encantadora que dormia unes quantes portes passadís amunt. Sí, ella havia estat la responsable de rescatar aquell munt de posts corcades del soterrani i havia decidit que jo, el seu fill petit, havia de dormir al llit de l’abuela Consuelo, la seva mare.
   Aquell llit tenia, té, molta història. Rescatat de la riuada de València quan els meus avis ho van perdre tot, l’abuela Consuelo, tot un caràcter, es va encaparrar de dur-lo a Menorca. Que volia morir en el seu llit de sempre, deia, caparruda com ningú. I així va ser: hi va dormir, fins que, després de molt de patir, ens va deixar. Jo no me’n record gaire (tenia devers tres anys, jo, quan ella va morir), però mumare me n’ha rallat tant i tant de l’abuela Consuelo, que és com si encara la tingui al davant. Amb un monyo estirat al darrere, els cabells del tot blancs, sempre tenia un somriure per a tothom. Era molt de la broma, l’abuela; mumare deia que tenia “la gràcia de l’Horta”. I era tot un caràcter. Sí, sé que això ja ho he dit, però és important que quedi clar, perquè estic convençut que és aquest caràcter entre fort i jovial, aquest saber patir amb un somriure, que va fer d’ella una dona tan forta que ni la mort se la va poder endur.
   Sí, aquella nit vaig fer mitja volta i vaig haver de somriure. Perquè, allà, fent-me companyia, al costat de la meva infància feliç, descansava l’abuela Consuelo, carregada de felicitat.
   Esperit? Fantasmes? No, únicament presències familiar, records meravellosos que esper no perdre mai.  

dilluns, 21 de maig del 2012

UN DEMATÍ DE PRIMAVERA QUALSEVOL



Les meravelloses fotos són de la web fotogràfica d'en Juanjo Pons. Juanjo, si no hi estàs d'acord, les trauré!

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2012

Quan es va despertar aquell dematí, va sentir una urgència que altres dies no sentia. Just posar-se les sabatilles, unes joques estranyes li van pujar per les cames i, a poc a poc, se’l van fer seu. Frissava i no sabia per què. Però, és clar, els dotze anys que tenia no donaven per gaires reflexions, així que s’aixecaria, prendria la llet (dos cullerades de cacau i si sa mare es despistava, una altra) i cap a l’escola.
   Berenava i sentia sa mare que traginava per sa cuina. L’al·lot ja sentia el regust d’aquella mescla de botifarrons de can Paput, blanc i negre, que tant li agradava, o tal vegada d’aquella sobrassada, tan bona, que son pare havia dut de no sabia quin lloc. I aquell coc calentet, que ell mateix havia anat a dur de can Tent just feia una estona, el feia salivar com els cans d’aquella història que li havia explicat son pare. Però, no, la urgència que sentia no tenia res a veure ni amb cacaus ni amb panets.
   Mirava per la finestra del jardí i els ulls se li anaven cap a les pasteretes humides de banyadura, que rebentaven de clavells de tots colors i de rosers que volien obrir els capolls. I, mentre ho contemplava, les pessigolles creixien i el cacau ja no era ni tan important ni tan bo. Fins i tot l’olor del coc amb sobrassada sí, finalment era de sobrassada ja no era tan encisadora. I un busqueret, aquell ocellet de caparró negre, saltironejava d’una branca a l’altra de la pomera, tan neguitós com l’al·lot.
   Un cap a escola que fas tard el va treure de l’abstracció. I ell, bon al·lot com era, va agafar la maleteta dels llibres i les cuadernos i va sortir cap a escola per la porta de s’hort. Feia el caminoi a poc a poc, com si els peus fossin encara més feixucs que aquelles classes que l’esperaven, que els quebrados que li farien resoldre a la pissarra, que aquells verbs que hauria de recitar yo huyo, tu huyes, él huye—, que aquell catecismo que li demanarien que se sabés de memòria.
   Quan abaixava l’escaleta de s’hort i va sentir les granotes del safareig, va estar segur que aquell no era un dia com els altres. No, impossible. Els calçons curts deixaven que l’oratge d’aquell dematí li espavilés els genolls. La jaqueta que sa mare li havia fet agafar li donava calor. I ell, amb sa clenxa feta, sentia ànsies de córrer, de fugir d’aquella tercera conjugació que no li agradava gens ni mica.
   Va obrir la portella de s’hort i quan, per Sant Pancraç, va començar a trobar-se altres al·lots, ja sabia que no, que ni faria fila davant la porta ni recitaria els pecats capitals, ni tampoc no seria un més al voltant de la paret de la classe per respondre que França capital París. El quadren de cal·ligrafia era massa feixuc i el milà, que xiulava allargassat cap a Ses Quarterades, cridava el seu nom.
   Sa Costa d’es Pou no va ser prou empinada per returar la cursa. Com un boig, l’al·lot havia començat a córrer coster avall sense respondre a cap dels on vas que li cridaven, ni fer cas de les pedres amollades que se li entrebancaven amb les sabates de cordons amollats que duia. Prop d’es Pouet ja estava amarat de suor, però també de vinagrelles, de veces i guixes de tot colors, i embadalit per aquells gladiols petits que no se semblaven gens als de sa mare. Ses tanques verdes enrogien d’enclova i roselles. I les papallones, unes grogues, altres blaves, es barallaven amb els abellots per les vidalbes i les roses roses també petites— que entapissaven els paredats.  Com podia anar a l’escola i perdre’s tot allò?
   Sí, és clar que sabia que, quan tornés, hauria de dir una mentida. I son pare ho sabria, i tant que ho sabria, com ho sabia tot. Què li diria? Era la primera vegada que fugia de l’escola, i ell encara no ho podia saber, però son pare es va encarregar de fer-li entendre també seria la darrere.
   Bé, es va dir, tant era, ara gaudiria d’aquell esclat de sensacions, d’aquelles joques que, des d’aquell dia, va tornar a sentir tantes vegades i que el van ajudar a ser el què seria.

dissabte, 28 d’abril del 2012

Feia vint-i-vuit anys


A la dreta, l'estimada catedràtica de Botànica de la UAB, Creu Casas i Sicart (acs), que ens va obrir l'esperit a la recerca de la bellesa en les flors més minses.

A l'esquerra, amb aquesta senyal sabies que ja hi eres.




Feia vint-i-vuit anys que no es veien, des que la facultat havia esdevingut vida. Els anys en què pensaven que ens menjarien el món havien quedat molt endarrere, unes vegades ensorrats sota carretades de frustracions, d’altres amb el regust agredolç de saber que haurien pogut fer molt més del que havien fet. Tantes il·lusions, tantes converses, tants capvespres de fantasies.
   Les curses d’ambdós per arribar on fos que els empenyia la vida no havien pogut ser més divergents. Un, fidel sempre a les conviccions que l’havien dut a ser un company insuperable, havia seguit el solc en el que havia decidit sembrar les seves collites vitals. L’altre, homo amb aspiracions peregrines que s’esvaïen com a fumeres voladisses, havia quedat  atrapat en un rebuf de sentiments i d’urgències, un desgavell que el va empènyer dalt d’un carro sense regnes del que estirava una bístia sense domar. Un va regirar i va trobar. L’altre regirava i sempre es perdia.
   Foren vint-i-vuit anys de diferències, vint-i-vuit anys en què els móns dels dos amics de facultat es feren tan enfora que van arribar a no tenir res en comú. Un s’havia decantat per la vida pública; ideals, sempre els ideals. L’altre, superat per uns esdeveniments que mai no havia sabut evitar, maldava per sobreviure. Un dia, ben bé per casualitat, es va assabentar de la cursa política de l’antic company, i es va alegrar. Almanco un dels dos no decebria als que havien confiat en ells. Per un moment, va pensar en recuperar aquella amistat, però el carro de la bístia maleïda no s’aturava i les sotragades de la vida no el deixaven respirar. Valia la pena enfrontar-se a qui li faria revisar una vida de fracàs? Refrescar aquells moments en què el món se li havia obert i ell li havia donat un cop de puny?
   Abatut, va deixar que el temps avancés, que aquella vida que havia jurat que mai no el venceria li clavés una ganivetada darrere d’una altra fins a deixar-lo sense sang.   
   Malgrat tot, després de tants anys, l’atzar va voler que els companys es retrobessin. L’altre per fi havia aposentat la vida i maldava perquè el sotrac de la bístia que encara l’estirava almanco el deixés pensar. Potser no recuperaria anys perduts, impossible, però intentaria que no se n’hi escolessin més. I, un dia, un rostre canós però reconeixedor va aparèixer en el bloc. Sí, vés a saber com, el company d'universitat l'havia trobat. El saludava amb alegria i li deia que ens hem de veure, qualsevol dia, per l’amistat, per les fantasies d’antany, per tot allò que volíem ser i vam deixar pel camí, per tots els llocs on volíem arribar i encara ens esperen.
   I vint-i-vuit anys més tard, canosos ambdós, amb vides viscudes, sargides i recompostes, un i l’altre es van retrobar. Entre calçots i botifarres, entre vi, conversa i riures, entre mil històries i anècdotes, es van adonar que, malgrat els anys i les distàncies, malgrat no ser com vint-i-vuit anys endarrere, encara eren els companys de sempre.
   Ja no importaven ni carros ni bísties. Tan era si la política havia fracassat. Ells amics encara eren vius, encara existien. I s’havien retrobat.   
 
  

diumenge, 11 de març del 2012

TEMPS PEL PESSIMISME

Article publicat a S'Ull de Sol, març 2012


Que traspuen pessimisme, em diu mumare, que els meus escrits actuals ja no estan farcits del mateix enyor ple d’esperança d’abans.

   Jo no sabria dir si açò és cert o no, però si ella ho diu... De totes maneres, potser sí que, d’un temps ençà, no veig que les coses siguin com jo crec que haurien de ser. I no em referesc, precisament, als canvis provocats pel pas dels anys ni a l’envelliment, qüestions aquestes del tot inevitables, sinó a tot allò que ens envolta.  

   Sí, aquest és un temps pel pessimisme, fins i tot un temps per a la frustració, i també un temps per a la indignació. Un pessimisme i una frustració globalitzada, i una indignació que s’hauria de globalitzar encara més. El mal és que no veuen per cap cantó senyes per fer-nos pensar que aquesta situació actual és un impàs cap a temps millors; ans al contrari, sembla que aquestes boires han arribat per a quedar-se, per entelar-nos l’enteniment per sempre. Ara per ara sembla que tots ens hem convertit en paquets, facturats, amuntegats de qualsevol manera, cap a un mateix destí desconegut.

   Paraules com economia mundial, agencies de qualificació, primes de risc, zona euro, fluctuacions bursàtils, són mots que hem aprés a reconèixer per força, perquè ens bombardegen amb elles cada dia i a tothora. A jo, aquestes paraules em sembla que no tenen cap mena de ritme literari i que són buides de qualsevol rastre de contingut humà. Cada dia, se’ns fa més complicat escoltar les noticies, llegir els diaris, sense que la depressió et vulgui empènyer, com a mínim, cap a l’alcoholisme, a la recerca d’un sopor etílic que ennuvoli la realitat darrere d’una boira de felicitat fictícia. Mai no m’han interessat aquestes paraules, i m’hauria agradat quedar-me al marge. Però, és clar, ara per ara, es factible fer-ho, per molt que no t’agradin o no les entenguis? És evident que no.

   És molt possible, llavors, que mumare tingui raó. Tal vegada aquest pessimisme global m’ha fet seu i ha aconseguit esborronar-me la felicitat dels escrits. Però també potser que es tracti de qualsevol altra decepció de les moltes que ens envolten cada dia, més personals però també, malauradament, globals: els problemes a la feina, la preocupació pel futur dels fills, la impossibilitat d’una jubilació com tots l’havíem somiat.

   Sigui el que sigui, quan començ a escriure, les lletres se’m regiren cap a històries de perdedors, se m’endinsen en faules de fracassos i decepcions, criden laments per tragèdies inevitables, ploren desencisos. Fixar-vos-hi, ni una alegria, ni una rialla, ni una paraula d’amor. Cap esperança. Sí, és evident que mumare té raó. Però, som així, jo? No, estic segur que no.

   Tal vegada no he estat mai un homo gaire alegre ―potser ni d’al·lot―, però no tot han estat tristors, a la meva vida, ni ara tampoc ho són. De què m’he empeltat, idò? Del pessimisme global? De les desgràcies que ens envolten i que cada vegada ens feren de més a prop?

   Potser que ho pensi, i potser que m’asseguri que tot es deu a motius que jo no puc controlar. Perquè, no tenir el control dels esdeveniments és trist i fomenta la frustració. Però tenir-ne el control i no fer res, és molt pitjor.           

diumenge, 5 de febrer del 2012

SOMNIS


Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2012

Tots somniem. Ningú pot dir que no. Somniar és una d’aquells trets que ens humanitzen, que ens separa dels ésser que anomenem, correcte o incorrectament, qui ho sap, irracionals.

   Podem somniar adormits o desperts. Els somnis de quan dormim venen definits com a sèrie de pensaments, imatges i emocions que ocorren amb aparença de realitat durant la dormició”. Els tenim cada nit (fins i tot cada migdiada), però els recordam o no, tot depèn del moment en què l’hem somiat, del tipus de son, de cada persona; en fi, de moltíssimes coses (i jo no tinc prou coneixements per enumerar tipus i característiques dels somnis). Però els somnis de vigília, aquells que venen definits com a “imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles; esperança o projecte que sembla difícil de realitzar; il·lusió agradívola; idea quimérica”, són veritables somnis?  Vol dir, llavors, que aquesta mena de somnis, les coses que desitgem però que ens són molt llunyanes, inabastables, són impossibles de veres? Qui ens ha ficat al cap que és inversemblant intentar aconseguir una il·lusió “agradívola” (m’encanta aquesta paraula), un delit, un anhel? Per què fins i tot els diccionaris ens volen desanimar, fer-nos conformistes?

   Aquesta reflexió me la vaig fer l’altre dia quan, en conversa amb una escriptora, em va recriminar que basés una de les històries que tinc entre mans en els somnis del protagonista; somnis que, val a dir-ho, en aquest  cas són premonitoris. En va dir que “basar una vida en els somnis és del tot inversemblant”. I malgrat totes les meves argumentacions no la vaig convèncer.

   Deixant l’opinió de la meva amiga a banda, somniar també és fantasiejar, imaginar, desitjar, voler amb totes les forces, estar disposat fins i tot a morir per allò que desitges, lluitar contra el món sencer per mirar de canviar-lo si creus que està justificat. Els somiadors són lluitadors i, en aquest moment, en tenim exemples per tot. Obriu els diaris i n’està ple de somniadors: a la Porta del Sol, a Egipte, a Síria, acampats a Washington, a bord dels vaixells de Greenpeace, segrestats pels islamistes a l’Àfrica... Somniar no és tancar els ulls i viure un món oníric, no, és tot el contrari. Somniar té un significat vital molt profund.

   Somniar és imprescindible per tirar endavant, per superar un dia a dia que ens angoixa i ens retreu vida. Ho sé per experiència. Què seríem sense il·lusions? Viuríem una vida buida, una vida plana. D’acord, després aquests somnis es faran realitat o no, seran premonitoris es faran realitat o es perdran pel camí, però ens ajudaran a fer el pas més lleuger, ens refrescaran quan la sequera ens ofegui, ens revital·litzaran quan el cos sembli que vol dir prou.

   Uns voldran ser, jo què sé, arquitectes i construir gratacels enormes; uns altres, potser, es conformaran amb escriure històries mig entenedores i trobar algú que les llegeixi. Els dos, sí, els dos tenen un somni. I potser els dos l’assoliran. Llavors, per què ha de ser inversemblant lluitar per fer realitat les nostres esperances i, de vegades, aconseguir-ho?  Per què no hem de basar la nostra vida en un somni?

   No, aquesta escriptora, a la que apreciï molt i que escriu mil vegades millor que jo, no em va convèncer. És més: estic segur que ella, ara, és el que és perquè va somniar amb ser-ho.