diumenge, 26 d’octubre de 2008

ELS BARRACONS DEL PENYA-SEGAT

Port de Ponent. Any 123 a.C. (Port de Maó).

Quan en Guixer decidí que rescataria na Daínia o no tornaria amb en Balari, no tingué que buscar gaire per saber on era.
Després de fer-se amb roba nova en una caseta aïllada –“qui pot viure en aquest enfony espantós i permetre’s túniques tan bones?”-, en Guixer es fongué amb la gentada que omplia el port.
De tendal en tendal, remenant en un i altre mostrador, mentre preguntava preus i simulava regatejos, el resistent es mesclà amb la munió de nous vinguts i foranis residents –sabia que els hi deien metecs, encara que mai n’havia conegut cap-, mesclats amb una caterva d’illencs benestants i figuraries, a bon segur col•laboradors amb el romà invasor. I, sobre tot, parà oïda a les converses, idò tenia que assabentar-se on tenien els presoners més valuosos, perquè na Daínia tenia que ser amb ells.
A un dels venedors, un campani xerrameca que distribuïa vaixelles fines, després d’una estona d’intentar vendre’l una simulada càrrega de guix pels tallers italians –era de l’únic que n’entenia en Guixer, de guix-, el va convidar a un gerro de vi al taulell del costat –per sort, la túnica nova venia amb una bosseta de doblers recosida-; a veure si el vi li amollava la llengua cap on volia. I així va ser, idò, després del primer got, estava disposat a contar-li gairebé tot; també on eren els “vençuts” importants.
—Si és que n’hi ha d’aquests —digué el campani—, perquè tots els illencs son uns bàrbars i no valen per res; no s’hi pot esperar gaire cosa d’ells.
—I les dones? On tenen les millors dones?
—Tampoc n’hi ha d’aquestes. Sembla mentida que ho preguntis, tu que sembles illenc i has de conèixer les dones d’aquí. Bé..., illenc, però dels llestos, no dels vençuts ignorants. Eh?
—Es clar —contestà en Guixer, seguint-li la corrent—. Jo som dels que esperàvem als romans des de feia temps.
—Ben fet. Son el futur, amic meu —afegí el mercader aixecant de nou en gerro i omplint-se el got altre vegada per buidar-lo d’un llarg glop—. Però, escolta, si el que vols son dones, i bé de preu, res d’enganys, prova d’anar on tenen les putes pels soldats. Allà te’n llogaran qualcuna, i segur que les trobes econòmiques. I per una estona..., tant s’hi fa un poc de ronya.
—Les putes pels soldats? I on les tenen? —preguntà esperançat en Guixer.
—No deus voler comprar-ne, no? Te avís que no son bon negoci. Passats dos dies estan totes fetes mal bé. No deus ser dels que tenen familiars entre els resistents, no? O pitjor, un espia romà per provar la nostre fidelitat? —Malfià el campani—. Perquè si és així has de saber que jo soc fidel als romans, de tota la vida. Fins i tot el meu avi s’hi va mantenir fidel quan els vostres amics cartaginesos van esvalotar els meus compatriotes a Nola. Mai ajudaria a ningú que volgués fer-los traïció.
—No, home, no som espia. I com vols que estigui interessat en aquestes dones brutes i maldestres, quan puc gaudir dels plaers de les millors hetàries del port? Només és curiositat. Però, mira, t’ho contaré perquè ets un bon amic i m’hi puc fiar —insinuà en Guixer, aprofitant que el vi estava fent importants efectes en l’equilibri del itàlic—. El cert és que sí que havia pensat fer-ne negoci: vendre-les de nou al les seves pròpies famílies. Què et sembla?
—Molt bona aquesta! Sí que ho ets bon comerciant! Ni a jo se m’hauria acudit! Et desitjo bona sort! Mira, les putes son a les barraques del penya-segat, rere les murades del fortí, just a la obaga que mira a la colàrsega. Pregunta per en Quint: és l’encarregat del presoners; centurió veterà i un bon client. Per cert, juraria que té una túnica molt semblant a aquesta. —Mirant-s’ho amb ulls borratxos i mig clucs, el campani afegí—: I com és que no t’havia vist mai per aquí? Mira que jo hi venc cada temporada des de fa no sé quant, però...
Amb la informació que l’interessava al sarró, fart d’escoltar aquell bocamoll i tement que les malfiances que estaven naixent en el itàlic el portessin a denunciar-lo, en Guixer es posà a riure, li palmejà les esquenes amb tanta força que el got anà pel terra i, donant-li efusivament les gràcies, sortí del passadís de comerços atapeïts i es dirigí al fortí, l’ànima de l’antiga vila illenca, cap dalt del penyal vigilant.

El coster pujava fent corbes tancades entre figueres frondoses i ullastres de fulles amples, esquitxat de matolls de bona mida de mata i bruc. El flanquejaven balmes eixamplades al marès esmicolat, magatzems de mercaderies unes i, altres, resguard de xarxes i ormejos de pesca. En Guixer havia sentit dir que moltes d’aquelles coves eren antigues tombes d’avantpassats heroics, espoliades i reconvertides pel comerç sempre creixent del Port. Però en Guixer només se les mirà amb curiositat. “Tombes...”, pensà, “masses tombes tenim ja. Millor magatzems”.
La pendent era prou important perquè en Guixer tingués que alenar amb força a mesura que guanyava alçada. Encara que el camí no era llarg i molt freqüentat per bous i bísties carregades, a ningú se li havia acudit eixamplar-lo per a que poguessin passar dos animals alhora. Així, cada vegada que en trobava qualcun de cara en un dels giravolts tancadíssims, en Guixer s’havia de decantar per deixar-lo passar. Aquell tràfec el descoratjava, idò li demostrava que la vida no s’havia aturat per la invasió, i que el comerç i el moviment de vaixells a la tranquil•la rada llevantina no s’hi havia ressentit. Ben al contrari, n’estava segur de que hi havia més gent que altres vegades quan, amb son pare, havia anat a vendre les senalles de guix.
En una d’aquelles aturades i mentre deixava passar a un bou baixet i carregat fins dalt -un dels de que tota la vida, ben diferent als que havia vist al port, grossos, peluts i amb unes banyes enormes-, en Guixer va girar-se cap el mar. Ell mai havia estat gaire mariner, idò el fet de néixer terra endins i que la seva família tingués el tros enfora del mar no hi havia ajudat, però malgrat açò, tingué que reconèixer que la imatge d'aquell capvespre, amb la gran quantitat de vaixells de tot tipus que es movien pel mirall del port, era una visió impressionant. Amb raó el púnic havia volgut quedar-se. Amb raó el romà feia contes no anar-se’n mai. Perquè aquell era un lloc privilegiat.
“Ves perquè hem de tenir un port tant bo? No en tenim prou amb platjals i caletes pels nostres bots? Si no el tinguéssim, tal vegada no s’hi voldrien quedar els invasors; i ens deixarien viure tranquils”, es deia en Guixer, mentre saludava al bouer amb una breu capada.
Molest per tanta bellesa traïdora, el jove reprengué la pujada, tot aixecant els ulls cap les murades del fortí que ja es mostraven rere els ullastres. “Què ben posat, el fortí, aquí dalt”, seguia dient-se en Guixer, “altre motiu per cobdiciar-lo. Amb pocs homos resistiríem un exèrcit. Llàstima que les gents del Port siguin més mercader que lluitadors...” .
Deixant de banda pensaments inútils, en Guixer va recórrer el perímetre de les murades de ponent, deixà enrere les portes guardades per soldats romans, i arribà a l’obaga del port, just per on ell hi havia entrat i d’on havia pres la túnica que ara vestia. “Quina volta he fet. Si ho hagués sabut ahir on eren...”. En aquell moment, el sol s’amagava per l’esquena i els colors del port lluïen com mai. Llàstima que en Guixer tenia altres coses en què pensar.

Els barracons no eren més que quatre fustes mal plantades i un sostre de canyes recosides, aferrades al penyal de marès i tot clos per una paret seca de pedra menuda i la mateixa mescla de branques punxents dels altres tancats. Cap a l’esquerra, rere una figuera exuberant, s’intuïa la caseta del robatori, segurament el cau del cap de la guàrdia, aquell Quint del que li havia rallat el campani.
Ara tenia que estar alerta, idò, si l’enxampaven rodant d’amagat i amb la roba sostreta, tot s’hauria acabat. Despullant-se, en Guixer començà a avançar cap els barracons foscos, idò a aquella hora la penombra del penya-segat ja se’ls havia engolit. Cap llum sortia d’aquelles posts resseques; només gemecs ofegats que, si no paraves molta atenció, podien confondre’s amb les remors nocturnes dels animalons.
En Guixer s’escolà per davall les punxes, encara que aquesta vegada se’n va endur més arrapades, qualcuna que fins i tot el va fer sagnar. I l’espectacle que trobà fou altre vegada esfereïdor. Les dones, totes molt joves i qualcuna encara una fieta, eren fermades de peus i mans amb cadenes, i alhora, altres trams de ferros les ajuntaven a una biga a mitja alçada. D’aquella manera, les dones tenien les mans enlaire i restaven esfondrades unes contra les altres, cap cot, mig despullades i amb els cabells esvalotats davant la cara. Impossible reconèixer-les. No hi havia més remei que cercar una per una o atrevir-se a cridar el nom de Daínia.
I en Guixer començà a examinar-les cor encongit, idò pensava que si sa germana no hagués mort en l’atac, tal vegada ara seria una d’aquelles desgraciades. Pobres dones! Si les pogués alliberar totes..., però tenia que ser realista; aquella no era la seva feina principal.
Després d’haver recorregut la fila d’al•lotes –idò totes ho eren al•lotes, cap dona-, es va convèncer que no hi era. “Elles m’ho han de confirmar”, pensà el jove. “però, quina? si totes son boni mortes”.
Entre les captives, només una l’havia mirat als ulls, i la seva mirada destil•lava un odi que mudà just el reconegué.
—Guixer, Guixer —sentí el jove com el cridava una veu desmaiada.
—Qui ets? —contestà, apropant-se a la captiva.
—No em coneixes? Som na Keta.
—Keta? Només conec una Keta i... No! No pots ser tu! Keta, estimada, què t’han fet?
Era na Keta, na Kaleta, la germana petita de n’Alena, sa dona morta, i no podia tenir més de dotze anys. Ell la feia a Ialàs, amb els seus sogres.
—Què hi fas aquí?
—Massa llarg per contar-t’ho ara. Van matar els pares i a jo em varen dur aquí fa dos dies.
—I...?
El mut assentiment de l’al•lota confirmà les pitjors sospites: l’havien violat, i ves a saber quants d’aquells miserables i embrutits legionaris.
—Et trauré d’aquí, t’ho assegur. Però, digues, saps on és na Daínia? Era amb voltros?
—Sí, fins ahir. Ara la té el maleït Quint, a la seva caseta. La volia per ell.
—Però si jo... —començà a dir en Guixer, sense entendre perquè no l’havia vist quan va agafar la túnica—. I encara hi es?
—No ho sé. Avui he sentit que se la volia regalar al comandant romà per a que la dugués a Roma pel triomf, o qualque cosa així. No sé com, però havia descobert que era un dels caps de la revolta.
—Tenc que alliberar-la i dur-la a ponent. En Balari m’espera. És amb els ponentins, que també s’han aixecat.
—Però no em deixis aquí, Guixer! No ho aguantaré altre vegada. Abans em trauré la vida.
—Vindràs amb jo, t’ho juro! Però ara, les claus, Keta, qui les té?
—Al barracó de la guàrdia, supòs. Quan venen a buscar-nos, un d’ells sempre les duu. I en Quint també en té unes.
—Idò, farem una cosa, Keta. Esperem, tornaré a cercar-te. Ara, agafa açò —i li amagà una daga entre la roba—; guarda-te-la i fes-la servir si no torn. Però tornaré, confia-hi.
—Frisa, Guixer, i si pots alliberar-les a totes —digué l’al•lota mirant als voltants—, fes-ho. Morirem si no sortim d’aquí aviat.
Fent-li una besada al front, en Guixer sortí del tancat i es dirigí de nou a la caseta del centurió. Cada vegada era més prop de l’objectiu, però tal vegada ja era massa tard.