diumenge, 12 d’octubre de 2008

ELS TANCATS DE PORT DE LLEVANT

Colàrsega del Port de Llevant. Any 123 a.C. (Port de Maó).

A en Guixer només li quedava gira cua i tornar cap a ponent per retrobar-se amb en Balari i en Norteny, l’altre company.
Però el que més temia era la reacció del seu cap. Què li diria? I com ho faria? Tenia que dir-li la crua realitat sobre na Daínia o era millor amagar-se-la? Perquè encara que sabia del cert que no era morta, la jove guaridora del Pou havia estat empesa cap un destí tal vegada molt pitjor que la mort.

Després de trobar el cau solitari i assolat, en Guixer s’havia dirigit cap on el duia el rastre romà. Poc en sabien d’amagar rastres aquells invasors, o tal vegada tant se’ls hi feia si en deixaven o no de senyals. Estaven tan segurs que ningú els seguiria que no van perdre temps en esborrar ni amagar res, ni passes ni focs, ni deixalles ni la sang que encara embrutava les branques dels marges i que no es netejaria fins que no plogués.
Açò queda pels furtius, com noltros, pensava amb raó en Guixer. Si jo sabés que ningú em pot encalçar, tampoc amagaria els passos. Ni jo m’amagaria!, es deia el jove mentre, amb la mirada sempre al terra per no perdre’s res, es dirigia a llevant. Perquè cap allà era cap on anaven les petjades, cap on els romans havien establert el seu lloc de comandament: al Port de Llevant (o Magonna, som s’encaparraven de dir-li alguns) .
Una vegada van deixar enrere el cau, romans i captius (perquè n’hi havia, segur, idò així ho deien les marques de les passes) agafaren el camí d’Ialàs, un sender no massa important però sí ben marcat i prou transitat en les èpoques de vida tranquil•la.
Sí, quan noltros encara l’empraven, però ara... Aquests pensaments assatjaven al rastrejador cada vegada que es trobava amb quelcom conegut, ja fos una pedra, una fita o un arbre singular, com l’alzina gegantina que hi havia a la bifurcació que dur, per la dreta, als casats del poble i, per l’esquerra, cap a les terres del nord i llevant, passant pel que havia sigut ca seva. Idò sí, aquell nou camí, més bo que l'altre, era el què, després d’una estoneta, es trencava de nou a les Quatre Boques, un encreuament que tothom coneixia. I el de l’esquerra, el que s’endinsava al bosc més espès, era el de ca seva, el que duia fins el Clot d’es Guix.
Ah, l’alzina! Allà, davall l’enorme ombra de les branques esteses, els feiners dels llogarets hi feien, des de sempre, un petit mercat. Però els darrers anys havia anat creixent; idò, ensumant el negoci, la gent d’Ialàs s’hi havia anat afegint, i fins i tot de més enfora hi venien. Els mercaders omplien l’ombra amb les seves pertinences esteses damunt d’estores d’espart o directament al terra, fins que va ser tan plena que es van tenir que distribuir per altres arbres propers. Vaixelles fines o gerros més grollers per emmagatzemar, terrissa variada, peces de teler o telers sencers, llanes i teles ja teixides i acolorides, cistells de bova, cordes de cànem, formatges de cabra o, darrerament, també de llet de vaca, fruites i verdures dels hortals, sacs de llegums i cereals, eines de ferro i, fins i tot, qualque joia senzilla que l’orfebre local fonia d’altres velles i rebutjades. Allà era on havia conegut n’Alena, rere el taulell de son pare, venent ous; i s’hi havia enamorat tot d’una. Era tant preciosa! I li havia somrigut amb tanta dolçor que no s’hi va poder resistir.
En Guixer s’aturà un moment i va veure que, sense adonar-se, havia arribat al trencant de ca seva. Amb tristor, va mirar a l’esquerra fins on el camí es perdia entre les ombres del bosc. Dues llàgrimes li van fugir sense voler, però fent un esforç, el jove s’obligà a continuar. Feia temps que no hi pensava, que no sentia tant a prop aquell dolor d’esperit ferit. I és que la preocupació pels companys li havia fet oblidar per un temps pel que vivia des que ho havia perdut: el record de s’estimada, la imatge de n’Alena. La més bella d’Ialàs! Sa dona perduda!
Maleïts romans!, pensà de nou en Guixer, no em podeu prendre tot el que estim. Primer ma família i, ara, els amics. No, no podeu!
Esperonat per aquesta ràbia que renaixia, el jove forçà el pas i reprengué la cursa. El terreny no era difícil, amb pujades i baixades constants, però gairebé sempre obertes i esclarissades i sense grans entrebancs, al manco fins arribar als costers que desguassen als plans que tanquen la colàrsega. Per açò en Guixer va poder fer un bon camí, frisant tant com les cames eren capaces de dur-lo. Tant així que, després de córrer bonibé mig dia, va veure sorgir el mar rere les branques de l’alzinar, brillant pels reflexes d’un sol que ja volia pondre’s per l’esquena.

Els tancats van ser bons de trobar; només va tenir que deixar-se endur per la pudor de pixums i merdes fermentades. I allà, entremig de tota aquella immundícia, el ramat de captius; pitjor que bestiar. I eren molts; un milenar, o més.
Han d’esser aquí, es digué en Guixer, però ves a saber on. Idò, segur del que tenia que fer, el jove avançà més amagat que mai, vigilant les guàrdies romanes i evitant mostrar-se en cap moment, fins arrecerar-se en un canyissar, a la vora del torrent que aboca des del barranc proper.
Allò pudia com no havia sentit empestar res mai. Com ho suportaven els romans, allò? Els captius no en tenien cap més remei, idò estaven amuntegats, tancats per barreres de post reforçades per ferros diversos, i amb brancatge punxant d’argelagues i esbarzers tapant forats. I és que els romans s’havien fet enfora, i només hi anaven els que tenien que vigilar. Camí de la ciutat, sota el penyal de marès esmicolat, els que no estaven de ronda es protegien en una covatxa. I des d’allà tenien una visió total del camp de presoners, enfora de la pestilència i dels milers de mosques que cobrien els cossos desmaiats del tancats .
Per açò en Guixer s’adonà que no tenia més remei que esperar que fos nit closa i arrossegar-se fins els desgraciats. Tindria que entrar, descobrir on eren els seus i, el més difícil, sortir amb ells i fugir.
S’empastifà el cos amb fang negre i pudent de la colàrsega i, quan ja no es veia res més que els focs dels vigilants sota el penyal, es dirigí al tancat. Arribar-hi va ser fàcil, i entrar-hi tampoc va ser gaire complicat: només va tenir que cavar un poc amb les mans (la terra era banyada de tanta porqueria i bonibé tot era fang emmerdat) i aixecar les branques que protegien el terra d’aquell tros.
Una vegada dins, caminà acotat entre els illencs reclosos, mirant-los per mirar de trobar els seus. S’adonà que la majoria eren dones i al•lots, fins i tot fiets i fietes ben petits, que romanien sense forces, estesos damunt les seves pròpies deixalles, esquàlids i moribunds. Però per fi, al cantó de tramuntana, trobà el que cercava: un grup d’homos, ferits i maltractats, que, estalonats uns amb els altres, provaven de dormir. En Guixer els va reconèixer: sí, eren els seus.
Intentant no despertar als que dormien, s’apropà a un que semblava estar més despert.
—No diguis res! Silenci! Som en Guixer, el del cau.
L’homo se’l mirà amb cara de sorpresa, obrint els ulls tot el que la porqueria li permetia; però no va dir res. Per contra, amb les mans li va fer insistents senyals de que se n’anés, com donant-li presa.
—Rallem, digués qualque cosa. Què vos passa? On és na Daínia?
I llavors l’homo obrí la boca i li mostrà un forat sanguinolent, la cicatriu ennegrida i recremada que omplia on abans havia tingut la llengua. Pels déus estimats, es va dir en Guixer, li han tallada!
—I els altres? També estan com tu?
La trista afirmació de l’antic company li va fer comprendre que la crueltat romana havia sigut immensa i que tots havien patit martiri. Llavors, s’adonà que, en tost de peus, hi tenia dos monyons embenats i plens de sang i porqueria. I els altres no estaven millor. Al que no li faltaven els peus li mancaven les mans, i a molts, a més, el nas, les orelles o ves a saber què més. Els romans havien inutilitzat aquells homos per sempre; cap d’ells podia fugir ni tornar a lluitar.
—I na Daínia. On és na Daínia? A ella també...?
L’homo negà amb el cap i, estenent el braç, assenyalà la balma dels soldats.
—Què li han fet? No em diguis que... L’han violat! L’empren de puta pels soldats! —digué en Guixer, ja segur del que havia passat.
La muda afirmació dels ulls del desgraciat va fer esclatar la ràbia d’en Guixer, tant que, sense voler, li fugí un crit desesperat. No! Un altre vegada no!

Així, després de deixar els antics companys, i sortir d’aquell tancat de desgràcia i mort, en Guixer va tenir que decidir què fer. En Balari li havia dit que tornés, que volia saber què passava a llevant, però també li havia donat marge per decidir. I açò va fer, decidí quedar-se i trobar na Daínia.
Ell havia perdut sa dona, per açò ara no podia comportar que el seu cap i alhora amic, perdés la seva, i de la mateixa forma com l’havia perdut ell.
Sí, la trobaria. I la tornaria a ponent, o no tornaria.