EL JURAMENT

Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Port de Maó).

Les planures ponentines, farcides de camps amb solcs traçats amb dretura i que sempre lluïen tan ben conreats, no feia gaire que havien vist partir un Guixer ple de força i ganes de complir el seu comès. Però, què hi quedava ara d’aquell jove animós? Per quina esquerda se li havien escolat les ànsies? Les espigues encara verdejaven als camps que restaven serens, però el jove que partí de Lacese, feia poc més menys d’un mes, no tan sols havia granat, sinó que les seves llavors jeien escampades per un terra eixut, i els corbs rebassaven els darrers bris de la seva existència triste. Perquè en Guixer se sentia buit, sense esma per arrastrar el peus i apropar-se al reconeixement del fracàs.
Grans llàgrimes baixaven descontrolades per les galtes brutes d’en Guixer. I allà, entre el desgavell d’un rostre mal barbat, es confonien amb una suor angoixant, fruit de la calor d’uns dies estranyament sufocants. Perquè l’estiu just començava i no ho havia de ser aquella època de calors. Semblava, però, que la natura, fins i tot aquella Mare que sempre havia fet costat als illencs, els hi hagués tombat l’esquena. I el seu fill, en Guixer, amarat de suor i cruixit fins a morir, just podia caminar, desmaiat. I entre esglai i esglai, se demanava, una i altre vegada, perquè tot havia anat tan malament, perquè fins i tot n’Alena estimada l’havia abandonat. Era possible, això? Perquè no li responia s’estimada? On ets, Alena? Perquè no em ralles?
A Port de Llevant, després de que na Keta fes l’últim alè als seus braços, tot se li havia torçat. De na Daínia, ni rastre, i a ell no l’havien enxampat per busques, o pot ser perquè els vells déus illencs encara hi tenien qualque cosa a dir en aquella terra subjugada; en tot cas, en Guixer no sabia ni què pensar.
El cert és que, després de deixar els tancats pudents de la colàrsega, enfonsat en la misèria d’haver perdut altre ànima estimada (Alena, on eres quan t’havia de menester?), en Guixer va ser incapaç d’afrontar cap més repte. S’adonà que necessitava recuperar l’esperit, acomodar-se interiorment per poder assolir, al manco, l’última part de la tasca encomanada: recuperar na Daínia o, si més no, saber-ne què s’havia fet d’ella.
Abatut, en Guixer se refugià entre els canyissars espessos que envoltaven la colàrsega, el cul del port, rodejat de basses estancades que s’estenien des del barranc proper fins l’inici dels salobrars. Aquell espai, en aparença erm, era, però, ple de vida. Fou així com els aucells de tota mena, les tortugues de torrent, les garses majestuoses i els tímids martinets, l’acolliren amb la mateixa blanesa que una mare amoïnada bressola l’infant malalt.
Poc a poc, la remor de l’oratge entre les canyes i l’enrenou de la vida que bullia, el feren esclatar en gemecs i plors. I en Guixer va trencar a cridar, amb totes les seves forces, abocant-se en deslliurar-se de la enorme ràbia continguda, fregant-se les mans i la cara amb fang negrós i fètid per eliminar del regust de sang amarga del centurió degollat. Perquè si abans d’arribar a Port de Llevant havia odiat als romans, ara aquell sentiment en ultrapassava qualsevol altre que hagués pogut somniar sentir mai. L’odi era el seu únic motiu per viure.
Sense saber quanta estona va romandre esfondrat, en Guixer s’endinsà en el bassal que l’acollia, reposant la galta humitejada pel plor sobre les jonqueres punxegudes, que, indiferents del mal que provocaven, l’hi abrasaren la pell fins a sagnar.
Va ser llavors quan, altre vegada, com tantes des que havia deixat en Balari a ponent, en Guixer va fer una nova promesa. Et trobaré, Daínia. Et trobaré; i ho faré per tu, per desfer l’angoixa d’en Balari, per venjar-me de tots aquests desgraciats i, sobre tot, per n’Alena estimada i per la pobre i desgraciada Keta. I si no et trobo, si no puc aconseguir retornar-te als braços del teu estimat, que els peus mai més no em caminin i que la terra on vaig néixer em rebutgi com un empestat.
I de cop, el canyissar s’omplí de silenci, i els granots deixaren de croar; les tortugues aixecaren el cap per mirar-se’l i un rasclet amagat sortí del desgavell del canyar per mostrar un esguard angoixat. Tota la vida que l’envoltava s’havia estancat per contemplar-lo, per unir-se al patiment obsessionat d’aquell homo brut i desmanegat.
Per fi, eixugant-se la cara amb les mans brutes, en Guixer s’aixecà, i el cap embullat li sobrepassava l’alçada del jonquerar. Girant-se cap el penyal blanc que cloïa el barranc i ja amb el cor més encalmat, decidí que ara o mai. Trobaria forces per pujar fins els casats, s’aproparia al castell del romà i s’hi enfrontaria fins aconseguir el que desitjava. O morir.