diumenge, 4 d’octubre del 2009

MATINADA DE L'EMBARC: BÀLASH


Talaiot i santuari de Kòstash (So na Caçana). Foto d'en Pep Gómez.

No me’n podia envenir. Per fi havia arribat el dia. I, ara, què?
Era com si fes molt temps que la infància s’havia anat. I l’edat adulta, tant somiada i tant lluitada, m’havia despertat com el toc d’una pedra fonera, amb violència descomunal. De cop, els matins al costat de n’Ainerís se’m pansien com una flor primerenca, sense adonar-me. Els maldecaps de les decisions se m’amuntegaven i no sabia com desfer-me’n. Els capvespres amb els germans i les juguesques dels companys havien deixat de tenir sentit. Les pràctiques, les proves, tot allò que havia estat ma vida fins llavors; tot feia temps que ja no hi era. Mai m’hagués imaginat que fos tant complicat ser adult, i tant dur.
Alhora que tot açò succeïa, que les responsabilitats se m’acumulaven i enyorava la infantesa perduda, creixia un sentiment contradictori que m’empenyia a desitjar-les, les responsabilitats de cada dia. Perquè, ara, aquest cada dia també se m’acabava. El moment tant anhelat i, alhora, tant temut, havia arribat: la lleva havia estat cridada. M’embarcava.
I m’era molt difícil fer-ho. Però, com sempre m’havia dit ma mare, ets el fill del Bàlar i ho has de demostrar, cada dia, encara que et costi renunciar a les coses que més estimes. Per açò, davant dels altres, m’esforçava per mostrar l’alegria del que vol embarcar-se per lluitar, del que cerca la glòria, del que desitja tornar carregat de riqueses per engrandir la família. Era el meu destí. El destí..., sempre el destí. I no podia lluitar-ne, contra el destí; ningú pot fer-ho. Plegar-me’n, acceptar-ho i provar de treure’n profit. Res més.
Jo no era com els altres, prou bé que ho sé, prou que ho sabia. No tenia l’esperit dels companys, o l’eima d’en Kàstysh, que esperava la batalla per demostrar del que n’era capaç. I no és que tingués por del que em podia passar, d’un futur incert; ni pensar-hi. Sabia prou bé on anava. Sabia què havia de fer, i ho faria sense tremols. Però tampoc em delia per demostrar res. I llavors manco que mai. Llavors, que tenia allò que sempre havia desitjat, el millor que mai no m’havia passat. Tenia moltíssimes raons per no voler anar-me’n i tantes més per desitjar tornar!
Enrere, closa pels murs del casat, quedaria ma estimada i, amb ella, el fill que li omplia el ventre de mare. Nostre amor, treballat amb suor dia a dia, havia fructificat; com tothom esperava, per altre banda, i com noltros havíem desitjat amb bogeria. No sé si va ser l’aigua del Pou de la Mare o la passió dels nostres esforços. Tampoc m’importava gaire. El cert és que n’Ainerís estava prenyada i jo era l’homo més feliç del món. Aleshores, com podia deixar-los, ara? I ho havia de fer, no hi havia cap més remei. Però, com podia alegrar-me? Com podia unir-me a la felicitat dels que celebraven l’embarc dels herois?
I, amb ells, amb n’Ainerís i el petit que neixeria, també deixava tot allò que estimava: ma mare, el suport de ma vida fins feia ben poc; els germans petits, els riures i els escàndols de cada dia; i l’illa, aquest tros de terra que m’havia esculpit fins fer-me com era. Però, de vegades, aquest sentiment se’m feia contradictori. Illa estimada i terra que m’obligava a abandonar-la. Com s’entenia, açò? Així, idò, havia d’estimar-la o d’odiar-la per fer-me fora, a l’illa? Però, cada vegada que aquest pensament em venia, se m’apareixia el barranc des del penya-segat, amb les fondalades plenes de bosquines i de bísties que hi trescaven; les ones del canyar del prat d’Atauash i les dunes, on n’Ainerís i jo havíem aprés a estimar-nos; el mar, immens i aclaparador des de l’arrecerat del vigia; i la cala de Càsvish, foradada pels antics que cercaven el repós de l’eternitat. Com podia odiar-ho, tot açò? Com podia menysprear una terra que m’havia fet néixer i m’havia empès a ser el que era? Una terra que, malgrat tot el que m’havia fet patir, jo sabia que m’estimava. Deixar la Menor era un altre dels motius de tristor, i no el més insignificant. Estava segur que, aquesta terra, torturada per tramuntanades i eixuta de sequeres, m’estimaria sempre, i que m’acolliria quan tornés victoriós o, qui sap?, tal vegada envoltat per la boira fosca de l’oblit i la derrota.
Malgrat els auguris sobre el meu futur, jo no podia compartir la confiança dels altres. Cada vegada estava més segur de que aquell seria un camí ple de patiments i que, si per ventura arribava al final amb èxit, només ho faria després de molts entrebancs, de moltes amargures. I, en aquell moment, no n’estava gens segur de voler patir tant.
Aquest era l’estat d’ànim amb que m’enfrontava al darrer dematí a Balariash. Un esperit ple de dubtes i angoixes. I perquè no era capaç de dormir, ni tan sols escoltant l’alenar endolcit de n’Ainerís, vaig deixar l’estança i, encara nit fosca, em vaig enfilar a la talaia; des d’allà contemplaria l’albada de primavera, la darrera, amb el desitg de que aquella visió única m’acompanyés per sempre i encalmés el neguit que m’ofegava.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Un bon paisatge sempre encalma l'ànma. Deixa'l gaudir i respirar, mirant el mar quan surt el sol. al matí tot ho veurà més clar, segur.

Unknown ha dit...

En gaudirà i respirarà l'aire de la matinada enfilat a la talaia. Si la contemplació de l'albada li encalmarà l'esperit, açò ja és una altre cosa. Veurem...
En Bàlash és, com molts de noltros, un homo fermat per unes obligacions que voldria, però, deslliurar-se'n i fer el que realment desitja.
Tan difícil és, açò? És veu que sí.

txell ha dit...

tu sempre tens protagonistes que neixen amb una missió per complir i ells, com que els fas bona gent, sempre fan el que han de fer i no el que volen fer: tu també fas el que has de fer i no el que vols fer?

Unknown ha dit...

Record que quan vàrem començar Iniciació la Muriel ens comentava que habitualment escribim se,mpre la m,ateixa novel·la moltes vegades.
Jo crec que em passa açò, que constantment estic escribint la mateixa història, segle amunt, segle avall.
Suposo que si els pinto bones persones és per una questió personal, perquè a jo m'agradaria ser-ho, bona persona. A verure si per mitjà dels protas ho aconseguiexo.

El espíritu inquebrantable ha dit...

Hola, pep, soy Julia de whohub. Ante todo decirte que no has de pedir perdón por nada. Los blogs se crean para que la gente los visite y los comente a su gusto. Así que eres muy bienvenido al mío. Como ves yo sigo el tuyo, aunque mi visita hoy es breve. Quiero hablarte con calma del tema de la literatura, porque veo que hay mucho de lo que podemos hablar. Así que te dejo mi correo, aunque también lo tienes en el perfil de mi blog, pero por si acaso, ahí va:

jsilesortega@yahoo.es

escribe lo que quieras y hablamos largo y tendido, ahora me voy a clases. Besos

Unknown ha dit...

Bienvenida a mi espacio, Julia.
Prefiero ser cauto y pedir permiso para entrar en un espacio que, aunque público en su concepción, no deja de ser privado; a veces muy privado. Aunque esta privacidad nos apetezca compartirla para que el mundo pueda darse cuenta que somos capaces de resolverla en palabras.
Y a eso queremos llamarle literatura, ¿verdad?