dissabte, 24 d’octubre del 2009

ADÉU A BALARIASH



Balariash queda enrere (Sa Torre d'en Galmés). Foto Pep Gómez.

Mai m’han agradat els comiats. Mai m’ha agradat viure’ls; ni tampoc recordar-los. Em fan patir, i n’estic fart, de patir. Per açò no hi rallaré, de l’adéu; per açò passaré de llarg per aquests moments tant difícils. No faig comptes rallar-vos dels ulls foscos de ma estimada clavats al meu cor, uns ulls que sempre més m’han acompanyat; ni de les llàgrimes que no vaig deixar vessar, però que encara em neguen l’esperit. Ni de ma mare, ni dels germans. No, no faig comptes rallar-ne.
Només diré que, de bon matí, els de la lleva vàrem emprendre el camí de Màrish; hi erem tots, en Kàstysh i la resta dels companys. La comitiva era més gran del que no em pensava; a darrere hora se’ns havien ajuntat més i més homos.
El conco en Mèlkish ens acompanyaria com a dirigent de Balariash i cap dels bàlar. Ell s’havia encarregat d’enviar missatgers per fer-ho del tot oficial: les naus púniques son a Màrish; tothom que vulgui embarcar-se, que hi vagi. I van ser molts els que van respondre.
Per descomptat que hi érem gairebé tots el joves de la darrera fornada, els del darrer Festival, i d'altres que havien decidit esperar i que, en aquell moment, havien trobat que era la seva. Però també n’hi havia molts més que volien acompanyar-nos. Alguns potser no tenien més remei que fer-ho, si és que volien tirar endavant: homos de camp, empobrits per la desgràcia i sense terres per llaurar; gents sense ramats per vendre i que ho havien perdut tot. Eren persones sense futur que, si no sortien de l’illa, s’anirien empobrint fins a fer-se’ls impossible sobreviure. Homos desesperats, açò eren. La majoria ni tan sols eren foners de veres; potser sabien emprar la fona o llançar una javelina endurida, però no havien rebut el mateix entrenament que noltros, els professionals. D’entrada, si eren admesos pel comandament púnic, no lluitarien. Serien auxiliars: els exposats de la primera línea, els primers en morir.
Noltros, en Kàstysh i jo, no ens embarcàvem per fer fortuna. Tal vegada érem privilegiats —tothom ens ho deia, o almanco ho pensava—, encara que moltes vegades he pensat que realment no ho érem gens, de privilegiats. Nostre família en tenia prou perquè no ens fes falta pujar-nos a una bístia de caminar incert. Per contra, nostre futur a l’illa tenia l’horitzó net; per posició i per fortuna. Però aquesta mateixa posició, el rang, com l’anomenava noatra mare, era el que ens empenyia a embarcar-nos. Érem els fills del Bàlar, els hereus, i, per açò, havíem de ser foners de guerra; per obligació havíem d’encapçalar els illencs que lluitaven mar enllà. Mon pare hi era. L’avi ho havia fet i s’havia convertit en un heroi; i molts altres parents també hi havien anat, amb més o manco sort, tot s’ha de dir. I en aquell moment ens tocava a noltros. Acceptar-ho, açò havíem de fer.
En Mélkish tancaria el tracte amb els llegats cartaginesos, i també amb els mercaders que ens comprarien subministraments per compte de l’exèrcit. Ell, en Mèlkish, rebria la primera part de la paga d’enrolament. Era, aquesta, una paga comunal, que se’ns abonava en funció del nombre de caps, d’homos d’armes, que s’embarcaven. Llavors, les autoritats locals -una altre vegada en Mèlkish- s’encarregaven de repartir-ho per localitats. Tants n’has aportat, tant te’n toca. Les següents pagues, les de guerra, les rebria cada foners de forma particular. S’ha de dir, però, que en Mèlkish es quedava una part important d’aquesta bestreta; pels maldecaps, deia. És la comissió, afegia, tot emprant el llenguatge comercial que cada vegada feia servir amb més assiduïtat. En treia prou de les lleves, en Mélkish. Era el més ric dels bàlar, sens cap dubte.
Per traginar la paga púnica, des de Balariash ens acompanyava una bona rècula de bísties que, esperava en Mélkish, tornarien carregades fins a dalt. Tenalles i gerros d’oli d’oliva, i àmfores de vi bo; açò sobre tot. També hi hauria qualque dona per les cases dels notables; vaixelles i aixovars fins; flascons d’essències orientals; i un reguitzell d’articles d’us quotidià i ornamental, de ferro i bronze, que posarien a tothom d’allò més contents. De coses d’aquestes, segons el conco les més econòmiques, n’hi hauria moltes. El mateixos matxos feien el viatge d’anada amb la somada de joncs adobats: feixos amples que penjaven dels costats de les bísties. També ens acompanyaven un bon nombre de bens i cabres, porcs i aviram engabiat, així com cistells caramull de verdures de temporada. En Mélkish confiava vendre-ho tot a bon preu. Els patrons de les naus, a més dels tractants de l’estrateg, sempre cercaven menges fresques pels viatges de mar. Així, idò, aquella era una bona ocasió per fer negoci. Tancava el seguici un ramat de muls joves que s’havien mercadejat durant el Festival. Les tropes cartagineses sempre anaven darrere dels millors animals, i els nostros ho eren, els millors.
Amb tot açò, es pot entendre que la comitiva que va sortir de Balariash era, a més de gran, escandalosa. Però també he de dir que era ordenada, que d’açò se n’encarregaven els homos d’en Mèlkish, i sense contemplacions. Perquè l’ordre de l’avanç era fonamental si volíem arribar prest a Màrish. Les negociacions, encara que ja estaven mig tancades, s’havien de concretar aquell mateix vespre; les naus volien salpar de matinada i encara s’havien de carregar. Tenien pressa, els púnics.
Aquella marxa, per la forma com la vàrem fer, em va semblar una de les moltes que havíem patit amb en el mestre Hàntish: forçada i sense temps per descansar. Però, estàvem acostumats a patir-les. Així, idò, que se’n preocupessin uns altres pel cruiximent, que a noltros no ens importava.
El mestre Hàntish... Pobre vell; mai més no el tornaria a veure. Com havia après a apreciar-lo. Cert que, a la primeria, quan era un fillet, vaig arribar a odiar aquell vellot que ens cruixia cada dia. Però, després... Sempre recordaré els consells que ens donava. Ara tocava als petits, patir-lo. Però fins quan? Sembla mentida! De la lleva de l’avi Balèrish, gairebé cec, mig sord, amb els ossos entumits per la malaltia, i encara capaç de mostrar-nos les coses més importants per a la vida del foner, tot allò que ens seria necessari per sobreviure. Com m’agradava escoltar-lo! Sí, seria una altra de les coses que enyoraria. Una més.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Deu ser horrorós aquest sentiment de marxar de casa teva, deixar enrrere la gent que estimes i sense saber si tornaràs o no i quan ho faràs... I per la gent que es queda esperant, jo crec que inclús pitjor, per la incertesa absoluta.

Unknown ha dit...

Cert, Eva... Per açò, en la segona part, intet enfonsar-me en aquests sentiments.
Per cert, el tema Honderos II el tenc més liat...

Raúl Esquivel Martínez ha dit...

Entrañable el relato. Aunque no sé catalán, la ayuda de los traductores me permitió desentrañarlo.
Y sí, las laderas, las subidas y bajadas son esas cosas de la vida que nos hacen ser lo que somos.
Gracias por darme la oportunidad de conocer este espacio

Unknown ha dit...

No sé si has usado el traductor que añadí como ayuda (links favoritos), pero lo hice porque más de una persona me lo solicitó. Nunca pensé que alguien no catalán se interesase por mis relatos, pero me alegra mucho ver que en el mundo hay gente tan abierta como vosotros.
Os lo agradezco.
Estos paisajes, los constantes subir y bajar, son los de mi isla, Raul: Menorca, un pequeño espacio de piedras y temporales, rodeado de un Mediterraneo encantador, y sin terreno llano en casi ningún punto de la isla, aunque tampoco hay montañas.
Mi literatura quisiera estar imbuida por la magia de un lugar así. No sé si lo consigo.