dissabte, 31 d’octubre de 2009

EL MATI DE NA KATIS


Foganya de casa talaiòtica (Cercle de Cartailhac, sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.
En Bàlash trobà na Katis al racó de sempre, prop de la foganya que ja cremava. Agenollada i amb els braços emblanquinats fins els colzes, pastava farina de blat i d’ordi dins d'un gran còssil baix i de boca ample. Una de les serventes li anava afegint, poc a poc, rajolinets d’aigua i bocins de sèu segons indicacions de la mestressa. Altres dones s'afanyaven a moldre el gra del dia, la base de l’alimentació de gairebé tot el poble, ja fos com a pans rodons i plans o barrejada amb llet de cabra fins fer-ne una pasta de més o menys consistència, segons els gustos. Les dones manegaven els grans amotlons, amunt i avall, per sobre del gres rogenc que els feia de suport. Afegien el gra amb un ritme pausat, monòton, el qual, però, semblava no tenir fi. Aquella feina sempre l’havia trobat esgotadora, en Bàlash. No li semblava estrany que la majoria d’aquelles dones tinguessin els braços musculats, per molt que la resta del cos semblés esquifit. De fet, moltes patien de les articulacions i, amb els anys, les deformacions dels ossos eren molt comuns.
Així que na Katis sentí els passos que s’apropaven, deixà la feina i s’aixecà per besar-lo: sabia que era en Bàlash. N'hi quedava poc, de fer-ho, i volia aprofitar les ocasions. Sabia que, ja fos perquè marxés amb la lleva o, simplement, perquè en fer-se adult rebutgés les amorosies maternes, ben prest es quedaria sense aquells petons que tan l’afalagaven.
—Bon dia, mare. La Senyora t’ompli de benediccions.
—La Força t’aculli als seus braços poderosos —contestà na Katis, segons el ritual. La cara del fill quedà emblanquinada allà on sa mare l’havia besat, i açò va fer que el rostre seriós de la matriarca es trenqués en un somriure escàs.
—Sembla que avui no ets dormit gaire, mare.
—Ja ho saps, fill meu, dormir no és el que millor faig. Però, no pateixis, que ja dormiré quan la Mare se m'endugui. Ara tinc massa feina per perdre temps en dormir.
—Per què no vas a ca la guaridora? Kisbis et donaria qualque cosa per descansar, potser les seves famoses herbes del repòs. —Sa mare li va fer una evident senya amb les mans, com dient-li tan se val. Bàlash, però, insistí—: Si no dorms, si et manca descans, les tensions no et deixaran acabar la feina de ta vida. Pensa en els petits, mare. Noltros, en Kàtysh i jo, i na Maris potser, ja estem fets, a punt de collir diríem, però ells...
—Què? Vols Donar-li lliçons a ta mare, ara? —contestà na Katis, tot fingint un enutj que no sentia. Així, en conversa íntima amb el seu primogènit, era quan més còmode es trobava i quan més es deixava anar—. No et preocupis tant per ta mare, pobre envellida, que mai deixaré que les circumstàncies m’obliguin a deixar-us descuidats, ni a voltros, creguts quasi adults, ni a cap dels petits. A més, prou de xerrameca i desperta als dròpols dels teus germans. —Llençant-li un tros de pasta remullada, l’escridassà—: M’estàs fent perdre un temps valuós i, si no teniu res per emportar-us als camps quan marxeu, serà culpa teva. I, on és ta germana? Ja tindria que ser aquí, na Maris. L’he despertada fa una bona estona.
La veritat és que, malgrat l’edat, prop dels trenta cinc, na Katis encara era l’enveja de les dones de Balariash. Per qualque cosa li posaren de joveneta el cognom de la Bella, el qual encara era del tot vigent. Els anys i les penalitats de la vida illenca no se li reflectien, al rostre, encara suau i amb ben poques arrugues: just uns vanos subtils que li vorejaven els ulls. Estava gairebé com quan es casà amb en Baleir, just als setze. Llavors, na Katis era plena d’il·lusions i esperances, que pensava que el jove espòs era l’home més meravellós que mai hagués conegut. Estava segura de ser l'al·lota més afortunada de tot Màrish, el seu poble natal; potser fins i tot de tota la Menor. Fou un matrimoni de conveniència. Rere la mort del Bàlar d’aleshores, es cregué necessària una aliança entre la sang dirigent i el llevant més llunyà, fort en el comerç i en homes d’armes. Es necessitava descendència perquè la casta dels Bàlar es mantingués, i na Katis fou la triada per criar-los.
N’era ben conscient d’açò, ella, i de bon principi no es féu cap il·lusió. Però, per sort, aquell enllaç esdevení ple d’amor. En Baleir, na Katis descobrí un home dolç, amorós, ple de bonhomia, poc amic d’aldarulls i que fugia de l’afició desmesurada al vi dels illencs que s'ho podien permetre, i dels que no però malbarataven la fortuna en aquell vici. Tot açò, sense renunciar a unes fermes conviccions i molt conscient dels deures de la posició privilegiada que li corresponia.
Dia rere dia, na Katis sentí créixer un sentiment que, al principi, el considerà com de respecte, però que ben prest esdevení, fins i tot, d'adoració. Els joves, en contra del que era habitual i del que la majoria podria haver esperat, s’enamoraren.
Per açò, per aquest sentiment que els unia, la separació forçada per l’allistament a la lleva púnica del marit deixà la jove i enamorada Katis sense el suport vital que acabava de trobar i atemorida pel què podria passar. Però una altra vegada tingué sort. Per una banda, els fills que s’havien obligat a tenir en ràpida succesió i, per una altre, les obligacions del rang social que, en tot moment, li ompliren i atrafegaren l'existència.

Per descomptat que en Bàlash n’estava orgullós d’ella; cap dels seus companys tenia una mare així, tan jove i tan formosa. La majoria de les dones illenques duien el pes de la feina feixuga marcat al cos. Prest les carns se’ls afluixaven per la maternitat i el rostre se’ls colrava pel sol i la saladura, donant-les una fesomia de duresa que se'ls ajustava com el caràcter mateix de l’illa. I açò valia tant per a les dones illenques de naixement, bàlar o nurair, com per a les nouvingudes, serventes o dones comprades per maridar. I és que la vida de la mare del foner podia arribar a ser molt dura, encara que, per descomptat, tenia moltes més compensacions que la de qualsevol serventa.

9 comentaris:

Eva ha dit...

M'agrada aquesta escena entre mare i fill i la història de la Katis. Imagina com han canviat els temps que jo tinc trenta-set i amb la feina encara sense fer. O ja feta, vés a saber... No deia John Lennon allò de que la vida és el que et va passant mentre tu somnies el que t'agradaria que passés? O una cosa així. Tenia tota la raó.

Pep ha dit...

Et falten tantes coses per fer, Eva, que no sé si tindràs temps per fer-les totes. No et descoratgis.
Com que ara no estic escribint res nou (els deures m'absorviexen) no tenc cap més remi que penjar trossos de Foners. Intent fer una tria.
Na Katis és una dona "descomunal", forta i dedicada a la seva tasca en cos i ànima. Però a jo m'agrada remenar aquell reconet que tots tenim i que ella amaga perquè ningú no el vegi. N'és molt conscient de la seva posiicó social, na Katis, i no se la saltarà per res, per molt que interiorment volgués malcriar el sfills. Açò cuadra força amb la reflexió d'en JL, no?

Eva ha dit...

Ostres Pep! Quins ànims dones! Això de que no saps si ho podré fer tot... Ara mateix no sé si fer-me una hara-kiri o anar-me'n a menjar panellets, jajajaja... Millor la segona opció i això que no em maten els panellets.
A mi ja m'està bé, rellegir aquests fragments traduïts de Foners. M'agrada molt. En quant a la reflexió d'en JL, no tinc el plaer de conéixe'l...

Mercè ha dit...

La relació mare-fill és fantàstica, no cal malcriar però si mimar. I la vida passa mentre ens mirem el melic.

Pep ha dit...

Eva...en JL és en J.Lennon, i em refereixo a l'entrada al teu blog. Veus?, els Beatles sí que m'agradaven. No massa tampoc, no creguis; algunes com Yesterday o Let it be. Ja t'he dit que som raret amb la música. Bé, en tot.
Mercè, és ben cert açò que dius de les mares. Però el cas que ens ocupa, na Katis, és especial. És la mare dels futurs Bàlar (els dirigents) i, per açò, ha de ser molt més estricta que la resta de mares (que ja ho son per cultura, idò han de criar el millors foners de la Mediterrània -açò és històric, no us penseu que m'ho invento-). Malgrat tot, te els seus reconets sentimentals i li sap greu ser-ho (ho passa força malament, pobreta), tan estricta, i tenir que castigar als fills quan no són prou bons.
Repeteixo: açò és històric (ho diu Estrabó a la seva Geografia).

Eva ha dit...

Ah, John Lennon! Ostres... Quines familiaritats que et prens.
Estic d'acord amb tu, suposo que la Katis viu una mica patint, desitjant no haver de ser tan estricta amb els seus fills i sabent que ho ha de ser. Però si li veu aquest neguit i aquesta amorosia de mare que sent pels fills. És bonic. I em fa gràcia lo del primogènit. Ma mare mai no ha volgut fer distincions (com la majoria) i jo quan era més joveneta, per xinxar-la sempre li deia "Mama, ha trucat el teu primogènit!" I xorrades així. Com la feia rabiar pobra, repetint-me que no digués tonteries... No hi ha res com una mare!
I ja sabem que és històric, que eren els millors!

Mercè ha dit...

Pep, ja m'ho crec que és històric. Però si ets el més documentat que conec!!!!!

Pep ha dit...

Com us agrada ficar-vos amb jo...

Eva ha dit...

És que has posat un èmfasi amb lo que està demostrat històricament que hem hagut de dir-te que et creiem! I no ens fotem de tu! (aquesta vegada ;-) ) És broma!!!!