diumenge, 11 d’octubre de 2009

MATINADA DE L'EMBARC - continuació.




Llinda de casa talaiòtica de Balariash (Sa Torre d'en Galmés) i habitacle intrior d'una de les cases. Fotos d'en Pep Gómez.
Amb aquests pensaments estava quan un sol tímid va començar a aixecar-se, tot enrogint l’horitzó de llevant. I tant absort em trobava que gairebé ni me’n vaig adonar de l’esclat de colors que va acompanyar l’albada; ni de que uns rajos escapats s’escolaven entre uns nivolats espessos a mitja alçada. Si hagués estat atent, aquell cel m’hagués mostrat que seria un bon dia per navegar, i que l’oratge ens empenyeria amb insistència, des de llevant.
El vigia de la talaia, un dels aprenents d’en Hàntish, era a punt d’acabar el torn de guarda. Em vaig adonar que em mirava d’amagat, fent esforços, però, per demostrar que no deixava de cercar possibles senyes de les talaies properes. No podia tenir més de dotze anys, l’al·lot, i jo, és clar, el coneixia; era un bon aprenent i es convertia en un foner de profit. Però no estava jo per coneixences ni per xerrades. Havia pujat per cercar solitud, per encalmar el neguit que m’angoixava. I l’al·lot, tot s'ha de dir, me’l va respectar, el desitg. Li ho vaig agrair amb una mirada i un somriure; ell va tornar a la vigilància, amb el pit inflat i l’orgull pels aires.
Em quedava poc per emprendre el camí de Màrish. Amb en Kàstysh i la resta de companys partiríem per posar-nos en mans del déus i enfrontar-nos al futur, al destí. Potser açò era el que m’havia empès a contemplar la sortida del sol. Tal vegada volia que el sol naixent m’omplís de la seva força, i que la mà de la Mare em dugués enlà, em protegís i que, sobretot, em guiés d'anada però, sobretot, cap el camí de tornada. Aquella era la força i la ventura que hauria de menester per mantenir-me en vida fins que el maleït destí volgués retornar-me.
De cop, el sol va sortir de darrere d’aquell nivolat que, fins aleshores, li havia amagat la cara. I els seus rajos van embolicar-me amb força. Faria calor per ser l'inici de primavera i, açò, no faria còmode el camí fins el port d’embarcada. Però, quan havíem tingut un camí bo de fer, noltros? I, des de quan ens queixàvem? Per açò ens havien entrenat, per suportar-ho tot sense obrir boca. Per açò havíem patit el fred i la pluja, les ventades i el sol més aclaparador de l’estiu. Per açò havíem sentit el braços aterrits i esgotats, el cos glaçat o suat fins semblar que se’ns desfeia. Però sempre se’ns havia demanat, se’ns havia exigit, que estiguéssim preparats per llançar i encertar, per defensar-nos i atacar, per sobreviure i vèncer. Tot era part del nostre entrenament, de la preparació que patíem des de ben petits, la que havia fet dels foners de les Balears els mercenaris més preuats de tot el Mar; els millors. I jo n’era un d’ells. I puc dir sense vergonya que n'estava orgullós de ser-ho.
Bàlash, em vaig dir, és hora de deixar de somiar, que n’Ainerís es deu demanar on t’has ficat. Així, idò, vaig fer una darrera ullada al llevant i em vaig acomiadar de l’al·lot vigilant amb una capada silent.
Com que ca ma mare era al costat de la talaia, amb dos bots m’hi vaig plantar. Em va sorprendre trobar mon germà assegut al portal, tot sol. Què fa, en Kàstysh? Com és que no s’està preparant? Estrany... Amb la mà dreta i la mirada perduda, acaronava el cap del ca portalà. Aquest, ajagut al seu costat, mantenia el caparró estalonat a les cames estirades, orelles relaxades, ulls mig tancats; se’l veia a gust, al ca. Era el de sempre, el de color daurat amb la punta de la cua negra. Aquesta peculiaritat havia fet que en Balèrish li possés un nom del que jo mai me’n recordava; Cuatacat o qualque cosa semblant.
—Kàstysh —el vaig treure de l’ensopiment—, què fas? A què ve aquesta cara? Avui és el gran dia!
—Res... Pensava.
—Per la Mare estimada! Molt malament has d’estar per enredar-te en pensaments, tu. —M’agradava fer-li bromes d’aquestes. Ets un homo d’acció i no de pensaments, li solia dir, així que no perdis el temps pensant i actua. Bromes que, per altre banda, ell sabia que eren per fer-lo enfadar. Era un joc entre germans i ens encantava jugar-hi. Com que vaig veure que no reacionava com sempre, vaig deixar les bromes de banda—: Jo també hi he anat, a meditar. He vist sortir el sol des de la talaia i sembla que m’ha anat bé; m’he animat un poc.
—No he dormit en tota la nit
—I ara voldràs que m’ho cregui.
—Que sí et dic. —Amb una ganyota que volia ser de broma—: Potser és que et noto a faltar. Tants anys de suportar-te i ara, ja veus...
—Si mai no te n’has adonat de si hi era o no. Sempre ronques com un porc.
—Però, què dius? Jo no ronc.
—No, que va! Kàstysh, de veres, que jo t’estim molt, però la renou més insuportable que he sentit mai és la dels teus roncs. —Però la seva cara em va fer veure que no era moment per bromes—. I ara, a veure, què et preocupa? Tindries d’estar content! Ens embarcam! Avui! No era açò el que volies?
—Saps què et dic, Bàlash? —Vaig interrogar-lo amb la mirada, tot animant-lo a continuar—. Sent que estic deixant coses sense fer, coses molt importants. Ara, quan ha arribat l’hora, tenc la sensació de que no és el meu moment, encara.
El vaig mirar estranyat. Què li passa, a aquest, ara?
—Però, Kàstysh, què et pot faltar per fer? Vas guanyar el Festival, el que vol dir que ets el millor foner de l’illa; ens embarcam junts, com sempre havies desitjat; tothom t’admira i en diuen meravelles, de tu. De veres, Kàstysh, no t’entenc.
—T’envejo, Bàlash.
—Què dius, ara?, —me’l vaig mirar estorat.
—No te n’adones que ho tens tot, tu? Ets l’hereu, i contra açò no res hi puc fer; a més, n’estic content de que ho siguis i per res voldria el teu lloc. Estàs cridat a ser el cap dels foners en batalla i sé que et guanyaràs allò que et correspon per naixement; tampoc és açò el que t’envejo, que saps que sempre et faré costat.
—Idò? Per què has d’envejar-me? No t’entenc.
—Perquè tens una cosa que jo mai no podré tenir, Bàlash. Tens una dona que t’estima i un fill que t’estarà esperant quan tornis. Jo sé que mai no ho tindré, açò; sé del cert que moriré sense dona que m’estimi i sense fill al que servar. Sempre seré un foner caparrut i solitari i, açò, m’entristeix, i molt; tant que m'he replantejt moltes coses, Bàlash. Ara me'n don compte de que me’n vaig massa prest, de l’illa, que si em quedés una altre estació, tal vegada apareixeria la meva Ainerís. Potser em casaria i tindria fills. Després podria anar-me'n tranquil; et cercaria on fossis i tornaríem a ser junts. —I mon germà va reposar el cap entre les dues mans, aclaparat—. Per açò t’envejo, Bàlash, només per açò. I no m’agrada gens fer-ho, però...
El ca va grinyolar i va provar de xuclar-li la cara; ell també se n’adonava del patiment de mon germà. En Kàstysh el va fer fora amb suavitat. Surt, deixa’m, que no estic per festes, ara.
—Idò, encara hi ets a temps. No t’embarquis. Queda’t fins la següent lleva. Saps que t’estaré esperant.
—No puc, Bàlash, ho he promès i, ara, no puc faltar a la promesa. M’hauries d’entendre millor que ningú. Tu tens un destí, però jo en tenc un altre: he de ser la teva ombra, l’escut que et resguardi del mal. Tu seràs l’heroi, Bàlash, i jo hi seré sempre, al teu costat. És el meu destí i no puc fugir-ne. Ja saps, els maleïts estels...
—Va, germà, que només seria una temporada. Els estels ho entendran. Després podràs ser l’escut i la javelina, la pedra i la salvaguarda del pobre desgraciat del teu germà.
Fent un esforç per sobreposar-se, en Kàstysh va afegir amb una veu que volia ser més alegre:
—Que no, et dic. Em tindràs que suportar, vulguis o no. Ens embarcarem a Màrish i, t’ho assegur: te n’afartaràs, de jo. Faig comptes no separar-me’n mai.
—Ja et veig, Kàstysh, —vaig voler continuar amb el to desenfadat que ell havia començat—, trobaràs una ibera preciosa, o tal vegada una d’aquelles celtes tant rosses i de pitarram generós. O una líbia d’ulls foscos i pell daurada. Què me’n dius? No t’agradaria? Ja et veig, Kàstysh, rodejat de fillets ploraners, que se t’escolen entre les cames i et fan tropissar.
—Ai, Bàlash, com t’ho agraesc; al manco proves de fer-me riure. I bona falta que em fa, que no me’n vull anar trist. —Va agafar el caparrot del ca i el va sacsejar amb força. El pobre animal va aguantar la carícia amb paciència, com sempre. Feien bo, en Kàstysh i aquell ca—. Potser tens raó i, més endavant i vés a saber on, trobaré la dona que m’enamori. I, tant de bo, tindrem un fill. I si el tenc, faig comptes estimar-lo molt, com no he estimat mai. Un fill, Bàlash, un somni...
Me’l vaig mirar fixament i no em podia creure el que veia. Aquells ulls foscos com la nit, que sempre s’havien mostrat tant durs i plens de determinació, estaven enfonsats i vessaven llàgrimes. En Kàstysh plorava! Germà... No em vaig poder contenir i el vaig abraçar. No sé que faria sense tu, Kàstysh; no sé si seria capaç...
—Obeeix el cor —li vaig dir—, fes el que et mani. I oblida’t de destins i d’estels.
En Kàstysh em va tornar l’abraçada, encara amb més intensitat. I, per molt que vaig fer un esforç per contenir-me, també se’m van saltar les llàgrimes. No, Bàlash, ara no has de plorar. Per açò vaig agrair-li que fos ell el primer en rompre el silenci.
—No t’he dit que ni rallar-ne, de deixar-te tot sol? No hi ha res més a dir. I, ara, tranquil·litzem-nos i eixuguem-nos el ulls, que si nostra mare ens veu, què creus que dirà? Trobes que se sentirà orgullosa dels fills que s’embarquen si els veu plorar?
—No vull ni pensar-hi.
I amb aquesta vam rompre a riure. Les llàgrimes se’ns van assecar i, així com estàvem, abraçats, vam entrar al casat tot cridant on sou, que ja hem arribat. El ca, esvalotat pels crits, es va enretirar. Amb un grinyol ploraner, es va ficar al cau i es va jeure amb el cap entre les cames. En Kàstysh encara va trobar temps per acotar-se i acariciar-lo. Sempre me’n recordaré dels ulls de l’animal: com li va agrair aquella darrera carícia! I és que en Kàstysh sempre ho va tenir, açò: sabia fer feliços als altres.

4 comentaris:

Eva ha dit...

Pep, m'has fet plorar amb aquesta escena tan preciosa... De veritat, m'ha emocionat moltíssim. És preciós veure com un tipus aparentment dur com el Kàstysh té a la vegada aquests pensaments que el fan tan humà i sensible. I la lleialtat entre els germans, l'amor... Es veuen tants sentiments... Molt intensa. Preciosa, de veritat. I la frase "Un fill, Bàlash, un somni..." Brutal, com diria la Muriel. No hi han paraules. Meravellosa!

Pep ha dit...

Gràcies, Eva.
Aquesta escena volia ser plena d sentiment. Precisament era açò, el què volia, sorprendre a en Bàlash, i al lector, és clar, amb uns Kàstysh inesperat.
D'en Kàstysh no en parlo gaire, a la història -és com una ombra-, però és un tio molt interesant i que quan surt de rere del seu germà llueix com els altres germans.

txell ha dit...

espero que tard o d'hora ni facis tenir un de fill

Pep ha dit...

I tant qu eel tindrà, Txell, però hores d'ara encara és enfora, en el temps i l'espai.