diumenge, 20 de setembre de 2009

EL POU DE LA FERTILITAT (final)











Amb la flama abaixada, la jove sacerdotessa cercà qualque cosa que s’amagava en un forat. Poc després, sis lluminàries cremaven estalonades en petits ressalts.
—Davallau.
Els tres acabaren de baixar els pocs esgraons que els quedaven i, per fi, contemplaren el fons del Pou. A la dreta, al costat del mur de roca, una pica de pedra recollia les aigües que s’escolaven des de dalt. D’allà venia la renou hipnòtica que havien sentit tota l’estona. El seu clap clap omplia la sima però, des d’allà baix, semblava manco impressionant. Eren les parets del pou que l'augmentaven, la renou del degoteig, pensà en Bàlash, com quan crides al barranc i la veu et torna. I, ja veus, una pica i un degotadís. Açò és tot?
Però quan pensava que no veuria res que el pogués copsar —a part de la baixada, impressionat per ella sola, és clar—, les petites flames de les lluminàries se reflectiren en un mirall. En Bàlash aixecà la torxa per veure què era allò que brillava, i veié una làmina d’aigua que es perdia en la foscor. Sota la llum de la torxa, l’aigua semblava transparent, ben clara i, sobretot, del tot immòbil; açò va ser el que més el va impressionar. De cop, en Bàlash s’adonà de que els tres convidats miraven el bassal amb la boca oberta. Cap d’ell s’esperava trobar una cosa semblant. Una bassa, un broll d’aigua... Però aquest bassal... Fins on deu arribar?
En resposta a un impuls, en Bàlash allargà la mà. I, de sobte, una altre mà, aquesta ferma i decidida, el returà.
—Quiet! No ho facis. És sacrilegi que un homo toqui l’aigua de la Mare.
En Bàlash quedà esturat. Mai s’hagués imaginat que uns braços, en aparença tant febles com els de la jove, poguessin aferrar-lo i no deixar-lo avançar. Ves per on, pensà en Bàlash, tal vegada na Maris no estarà tan decebuda quan vegi la força d’aquestes al·lotes.
—No volia cometre cap falta greu, ni contra la Mare ni contra cap altre déu. No ho sabia... —es justificà en Bàlash. I quan n’Ammerís acceptà les disculpes, continuà—: Pensava que els tarbashir en bevien, aquesta aigua.
—I ho fan, però només noltros, les serventes del Pou, tenim el dret de traginar-la. L’aigua ha de ser alliberada de l’esperit diví que la fa sagrada abans de que l’empri la gent normal. Cada dia pujam gerros i garrafes escales amunt; més o manco segons l’època de l’any. Ara poques. I, no creguis, que també és un art fer-ho sense deixar-s’hi l’esquena ni estimbar-se d’una llenegada.
Ara ho entenc, per açò està tant forta, l’al·lota. No me n’havia adonat dels braços fibrats, ni de l’esquena ample que s’amaga davall del tapall. Gerros i garrafes... Maris, encara t’ho pasaràs bé.
—Però no només beuen aigua d’aquesta, els tarbashir, que també tenen cisternes; tal vegada no tant elaborades com les vostres, però prou pel que han de menester. —L’al·lota féu un gest amb la mà—. Però anem pel que anavam, que m’estic desviant. Ainerís et dius, veritat? Idò, vine, jove esposa, vine i fes el que jo et diré. Allà, sobre la pica, en un forat, trobaràs un cullerot de bronze. El veus? Açò mateix. Ara, agafa aigua del bassal. Compte, no destorbis l’aigua, que no s’aixequi el llim del fons. Així, amb suavitat, com si l’acaronis. I, ara, beu-te-la, tota, que no en quedi ni una gota.
I n’Ainerís complí pas per pas el que li manaven, tot provant de no desviar-se ni una engruna del dictat. Està freda, molt freda, però, que estrany, alhora em reconforta, com si fos una tisana, però gelada. Quan se l’acabà, va voler deixar el cullerot sobre la pica, però n’Ammerís la returà.
—No, torna-hi, beu-ne fins que no puguis ni amb una glopada més. I fes-ho sempre igual. Amb molta cura. Ainerís. Vigila, que és molt important. Quanta més aigua beguis, més bo de fer serà que la Mare et concedeixi el don de la fertilitat. Està comprovat.
N’Ainerís continuà bevent, una i una altre vegada, fins que ja no pogué empassar-se ni una cullerada més. Ja no se sentia la gola, de tant gelada com li havia quedat. Però aquella sensació inicial, aquell benestar, s’havia apoderat d’ella. Cada vegada se sentia millor, com rodejada d’un aura especial.
—I ara, què faig?
—Res, tot està fet. Farem una pregaria i tornarem a pujar.
—I jo? —digué en Bàlash, tot fent una passa endavant.
—Com t’he de dir que aquesta aigua és només per les dones, que els homes no la podeu tocar. No vull pensar què passaria si ho fessis. I tu no vols desgràcies, veritat? Que tu ets el triat i no precisament per a que s’enfonsi l’illa, sinó per aixecar-la fins on mai ningú no s’havia imaginat que pogués arribar.
I sense dir res més ni esperar rèplica d’en Bàlash, n’Ammerís aixecà els braços i acotà el cap. Les murmuracions que els van envoltar en res els recordaren d’altres que havien escoltat. Serà veritat que cada déu té la seva parla i que la de la Fertilitat és diferenta? Però en Bàlash se sentí empès a deixar de pensar. Una força invisible li oprimí el pit i gairebé no el deixava respirar; boquejava com un peix fora l’aigua.
Per la seva banda, n’Ainerís sentia un gran benestar; una mà suau i acaronadora li fregava els cabells i li xiuxiuejava amb claredat: estic amb tu, estimada; sempre em tindràs. I n’Ainerís se sentí plena de força i a vessar de vitalitat. Aquella aigua i la presència sagrada que els envoltava l’havien reforçat. Gràcies, Mare estimada, gràcies pel que m’has donat.
Però no només n’Ainerís sentí la mà de la deessa, que el tacte diví també arribà fins na Maris. Les celles arruades de l’al·lota s’havien allisat quan notà que una claror l’omplia i li mostrava imatges que mai s’hagués pensat, imatges d’un futur que no era el que ella volia, però que tampoc era tant negre com s’havia imaginat. D’acord, Mare, com que no puc fer gaire més i m’agrada com me l’estàs mostrant, accepto el camí que em proposes. Tornaré i romandré al teu costat.
En Bàlash no sentí cap veu, però és que ell era mascle i aquell espai era reservat per a la comunió de les dones amb el Ventre de la Terra. Què en podia esperar? I, quan per fi pogué respirar amb normalitat, féu una ullada pels volts. Tot seguia igual, però... Aquesta olor, a què em recorda? I per què no l’he sentida quan hem baixat? Per molt que s’esforçava, no veia res d’estrany: la jove sacerdotessa orava i les dones... Amb un cop d’ull s’adonà que n’Ainerís havia canviat. Semblava més dolça, com si estès del tot asserenada, just com després d’estimar-nos, quan se’m recolza en l’espatlla i es dorm amb el somriure franc.
I per fi, quan n’Ammerís abaixà els braços i tornà a rallar, la màgia del moment s’esvaí entre les ombres de l’avenc; la Mare, de nou, s’havia retirat a descansar. La jove tarbashir inicià l’ascens, aquella vegada en silenci; sabia que tots tenien en què pensar.
Defora encara plovia i el cel s’havia enfosquit tant, que semblava que la nit els enxamparia de camí. El capvespre avançava i els joves frissaven per tornar.
Totes les fotos del pou son propietat d'en Joan Gómez Pons. N'és prohibit l'ús o reproducció sense el seu permís.

4 comentaris:

Eva ha dit...

M'agrada això de que totes les dones en sortir del pou, surten enriquides o més fortes, d'alguna manera, o amb les coses clares...

Pep ha dit...

És el Ventre de la Mare, d'on tot neix. Llavors, és sagrat per elles. Els homos només hi son admesos com a convidats, però aquell no és el seu món.
La Maré, la Terra o digue-li com vulguis, és uan divinitat femenina, regina per dones i al servei de la feminitat del món. Els homos tenen els seus déus: la Força, Mart, Melkart o digue-li com més t'agradi.

txell ha dit...

em sembla molt masclista tot plegat: només les dones han de recórrer als dues per assegurar-se la descendència. Els homes no, és clar, ells segur que no tenen cap problema!
ah! i tb he pensat en la laura, mentre llegia: en aquella època ja sabien que eren els miralls?!
avui estic molt criticona...però amb això no vull pas dir que no m'hagi agradat perquè si que m'ha agradat.

Pep ha dit...

Donya criticona Txell...jejeje. Ja m'estranyava a jo que no em critiquessi res.Coneixen-te...
Primera cosa: I tant que hi havia miralls, llavors. No com els que tens a casa per mirar-te abans de sortir al carrer per veure si estàs guapa, però sí n'hi havia.
Segona qüestió: sí que és masclista, tant com la societat en la que es desenvolopa la història. Per altre banda (i tal vegada açò no ho he conseguit), volia reflectir la importància de la dona dins l'entramat religiós illenc, amb la servitut de la deessa Mare com a centre del culte. Una mena de monges d'aquell temps, però dedicades, no a la contemplació i a resar, sinó a facilitar la relsció del seu poble amb la terra, a millorar les collites, a fer creixer la població tot augmentant la fertilitat de les dones, principal esgraó de la societat matriarcal. Sí que és masclista, Txell, però també exaltador de la importància de la dona: fonamental en una societat que no poc disminuir perquè sinó desapareix. El ventre de la dona és sagrat, com el de la deessa, les profunditats del Pou.
I l'homo estava per sobre de tot açò? No ho sé, però és el més probable. La separació de funcions havia de ser, si m'apures, molt més exagerada que ara.