dissabte, 17 d’octubre de 2009

MAR I MUNTANYA

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2009.


St Martí d’Ogassa, Ripollès. Gairebé 1400 metres de tranquil·litat.
Vam arribar de nit, perquè sortir de Barcelona —en soldemà era 11 de setembre— s’havia convertit en un suïcidi col·lectiu. Carrers plens a vessar. Semàfors que canvien de color i no has avançat ni un metre. Un desastre. Mil i un com se’ns ha acudit en veu alta i els nervis que començaven a brollar. Total, una hora per deixar ciutat --un recorregut que faig cada dia en no més d’un quart d’hora--. Resignats i carregats de paciència, amb l’esperança de la pau que anàvem a cercar, vam fer un ommm... d’allò més budista i decidirem que ens ho prendríem amb calma. Més valia.
Era la primera vegada que anàvem a aquella casa rural i volíem arribar-hi de dia. Ja se sap, pels camins de muntanya és bo de fer perdre’s. I més jo, que no m’agrada gens manar de nit. Però de nit vaig haver de manar, i per una pista cimentada amb mil i un esvorancs, i que regirava entre ombres d’arbres --impossible endevinar de quina casta--, amb masies enfosquides per un fanal dèbil que només donava per esbrinar l’aïllament de la vida de muntanya.
Tres hores després de deixar el carrer Aragó entràvem a la casa rural. I el primer que vaig sentir va ser el silenci. No se sentia res! I jo, que sortia del brogit inabastable de la ciutat, vaig quedar copsat. Vaig tancar el ulls per omplir-me d’aquella pau i, de cop, per una d’aquelles voltes inexplicables que dona el subconscient, em vaig trobar enfora d’aquelles muntanyes: al costat del mar. Era a la Menorca de quan era petit, a cala Molí, devora de la que anomenàvem la caseta dels Enanitos. Però tot d’una me’n vaig adonar de que em faltava qualque cosa, que la correlació no era exacta: mancava la renou del mar que, por molt esmorteïda que t’arribi --i a cala Molí gairebé no es mou, el mar--, sempre la sents. La renou i la olor. Aquella salabror inexplicable que se t’enganxa al nas i t’omple els sentits de mar profunda. Olor d’algues, de verdet de llenegall, d’escata de peix acabat de pescar, de llaüt amarrat, de xarxa, de cornet i pitjallida. I a l’esquena, la pinassa i els llentiscles, la marina fins el voral. I els tamarells, arbres que s’estimen la mar, i s’acoten per venerar-la i besar-la amb amorosia.
Vaig obrir els ulls i no ho vaig poder evitar: em vaig sentir decebut. I mira que la muntanya m’encanta. M’agrada molt caminar pels boscos atapeits, plens de llums escolades i verdejants, per pistes que s’enfilen fins alçaries que a la nostre illa ni tan sols podríem somiar. En soldemà volíem pujar al Taga, un dosmil per a principiants. I és que jo ja no som el que era i ja no estic per escalades ni per costers massa empinats.
La mestressa ens va rebre i ens va donar de sopar. I quin sopar! Tot era de casa; fins i tot el pa. Boníssim! L’habitació també era encantadora, tota de fusta, antiga, però cuidada fins el darrere detall. I vam dormir tranquils, acollits per la calma de la muntanya, una calma que havíem anat a cercar. I jo, encara ple l’enyor de les olors de cala Molí, vaig somiar.
Quants en tenia? Deu, onze anys? Anàvem amb les canyes de suro cap el riu, a la pesquera del tamarell. Els esparralls ens esperaven. En Situs (a.c.s) i jo teníem les roques estriades des de principis d’estiu. Havíem fet pasteta amb formatge i no dúiem ni per bromejar: no feia falta. No record de què rallàvem, pel camí, però ell sempre en tenia qualcuna per contar. I jo reia, i l’escoltava. M’agradava escoltar-lo, en Situs, i veure’l pescar. Tenia un toc especial. Ben pocs esparralls li fugien; i si s’apropava qualque llissa, ben igual. I sempre en pescava més que jo, però tampoc m’importava. Eren aquelles estones, amb l’aigua escalfada del riu banyant-nos els peus, amb els crancs i les gambetes fent-nos joques mentre posàvem pasteta a l’ham, per les que jo anava a pescar. I pels esparralls, és clar, que n’agafaven ben prou. Tot s’ha de dir.
I les poques estones en que callàvem, jo aprofitava per aixecar el cap. M’oblidava del suro que s’enfonsava i escoltava el silenci d’aquell braç de mar que naixia o moria —mai n’he estat segur, d’açò— entre una simfonia de canyes i jonqueres, envoltat de tamarells i pinedes fresques. Un oratge inexistent onejava amb vergonya el canyar; mentrestant, qualque ocell valent sobrevolava la riba i es perdia entre un desgavell de branques. La cadència d’un motor se sentia des d’enfora i una pau immensa omplia el cor tendre de l’al·lot de deu anys que era jo.
Aquells capvespres eren dels millors, a Macaret. Plens d’harmonia, plens d’una serenor que, més tard, he cercat per tot i només he trobat on sempre l’havia trobat. Però, quan ho he fet, ja era una pau canviada, inestable, esgarrapada per força a un brogit que s’encaparra en deixar-nos sense allò que era nostro des de sempre.
I em vaig despertar amb una sensació de gran pèrdua. On era la meva pau? Vaig obrir la finestra que mirava a llevant i l’habitació es va omplir de llum. Encara no es veia el sol, que les muntanyes eren altes i el tenien ben amagat. Però la vida s’havia despertat, a St. Martí d’Ogassa. El arbres, que de nit havien mantingut el seu anonimat, s’havien convertit en unes nogueres precioses, en uns roures pènols enormes i en uns freixes llampants, que somovien les branques empesos per un oratge suau, gairebé inexistent. Un picot copejava un tronc i la renou de la seva feinada omplia la vall. Esquelles de vaques baixaven des de la muntanya; uns animals grisos, marrons i gairebé blancs. Un cavall vell i una somera esquellada trescaven davall del finestral.
Vaig respirar aquell aire fred de la matinada muntanyenca i, per un moment, vaig retrobar la pau que havia somiat. No era cala Molí, ni era Menorca. Era St. Martí d’Ogassa, comarca del Ripollès.
No deu ser tan enfora el mar de la muntanya, vaig pensar. Encara que aquí no hi hagin esparralls.

6 comentaris:

Mercè ha dit...

Mar? Muntanya? hi ha llocs on tots dos s'ajunten i des de l'un en pots veure l'altre. I la pau és total perquè no pots enyorar-ne cap. I la remor de l'aigua es barreja amb la de les fulles dels arbres. L'olor d'alzina endolceix la sal marina. I tot sembla perfecte. Però i ens falla la companyia i l'ànim i potser que tot quedi en res.

Pep ha dit...

El meu problema, Mercè, és que sempre tenc el referent de la meva infantesa a Menorca; tot m'hi porta. Jo som d'una terra sense muntanyes i potser és per açò que me impressionen tant.
I la companyia..., potser sí, però jo som un tio solitari i, encara que estic bé en companyia dels que estim, mai he rebutjat la soledat, de la muntanya o del mar, que ambdues son igual de regeneradores.

Eva ha dit...

Jo sempre he preferit el mar a la muntanya i encara que reconec que la sensació de pau i de tranquil·litat és única en plena naturalesa, reconec ser un animal de ciutat. M'agrada sortir i passejar, veure la gent, observar...

txell ha dit...

doncs jo sóc de poble, i només li envejo a la ciutat l'aurea d'anonimat que m'hi embolcalla

Pep ha dit...

Ja, sou just com jo sabia que hereu: civitas civitatem una i camperola l'altre. M'encanta...
Jo som més de mar, però la muntanya em dona un nosequè d'immensitat que no sabria expliacr, perquè més immens és el mar. Però és el que deia abans: a la meva terra no hi han muntanyes (la més alta 345mts...quina merdeta, no?), i suposo que per açò m'impresionen tant. De totes maneres i per molt que la Mercè te raó i es opden ajuntar le sdues paus, jo em quedo amb la del mar, sobretot de matinada.
Eva, dimecres no et vaig veure i l'Albert tampoc. Hi eres?

Eva ha dit...

I tant que hi era! Vaig estar fent un cafè i tot abans de classe i no us vaig veure i en sortir, a i deu, també us vaig buscar... La setmana que vé sens falta! Estic a la 412, per sobre vostre... Només físicament, que per arribar on sou vosaltres encara em queda moltíssim!