EN BALÈRIH I EN PÚNISH ALS PENYA-SEGATS

Replans costaners de migjorn on pasturen els ramats dels germans (costa sud del terme d'Alaior, amb sa Torre Vella al fons). Foto d'en Pep Gómez.

Púnish i Balèrish s’apressaren amb el ramat, ben auxiliats pels cans i amb el suport d’un bon raig de codolades; volien arribar prest a les pastures ran de mar i no perdre el temps en camins poc profitosos.
En aquell bocí de costa, i de fet en tot el migjorn illenc, s’alternaven els barrancs més majestuosos, com el de les egües, i un sens nombre de barranqueus de dimensions més reduïdes. Aquests, de vegades just esquerds de la plana, acabaven en petites terrasses abocades als penya-segats més alts. Era aquí on, tot aprofitant les redosses dels oratges, s’acumulava la humitat, per la qual cosa petits rodols d’herba aguanteven frescos gairebé tot l’any. L’abundant banyadura de les matinades aclaparava aquests recers, i només l’escalfor del sol més valent aconseguia d’assecar-los. Però, alehores, la rosada ja havia fet la seva feina: la terra prima i les arrels superficials dels herbassars, acostumats i enfortits per aquest patiment, havien recollit prou frescor fins ensoldemà.
També era en aquest resguards on els avantpassats havien esculpit moltes de les seves necròpolis. Per fer-ho, havien foradat el marès que els flanquejava per crear una multitud de coves de tota mena, veritables ciutats dels morts. Els antics illencs no podien haver triat un lloc més adient pels esperits. Indrets solitaris, abocats a la immensitat del mar i bressolats pels vents, eren el punt d’embranzida necessari per iniciar amb garanties l’últim viatge cap a la falda amorosa de la Mare, el recer definitiu.
Alienes als esperits que dormien i als déus acollidors, moltes aus marines aprofitaven aquests amagatalls per afartar la niada i provar de fer-la volar. Els cantells més enlairats i les planes pròximes al penya-segat eren el regne de la gavina, el més abundant d’aquells ocells. Formaven una colònia eixordadora, valenta, que atacava als intrusos amb veu estrident, com de xerraire embogit, sense donar-los treva i fins expulsar-los. A ningú hauria d’estranyar, però, la cridoria, perquè de sobres sabien, les pobres, que l’arribada dels joves pastors volia dir que l’estol acabaria esbarrat per la mort dels més agosarats. Voleu, gavines!, semblaven dir-se. Què venen els que ens malferen! Era aquell un crit esgavellat, que repetien fins a fer aixecar al vol tota la costa.
Si només haguessin estat els germans petits els que arribaven, potser la cridoria voladora hagués tingut èxit, però és que no anaven sols; altres pastors i altres ramats feien el mateix camí. Els claps verdejants eren envaïts per cabres i bens disposats a saciar una fam impossible d’esgotar. Per sort per tots, aquest són animals no gaire gelosos de la qualitat del menjar, i tot s’hi val mentre es deixi roegar. Per açò, quan la verdor s’esgotava, ramejaven qualsevol brot. No hi havia cap dubte que prosperaven ben de gust en aquell ambient ressec i tan poc arrecerat, els ramats.
Com que els coneixia, als gavinots, així que foren a la vista i sense voler-los espantar, en Balèrish xiuxiuejà:
—Púnish. Mira com faig volar aquella gavina, la que guaita des del cantell. Que blanca és, veritat?
—Res d’espantar-la. Mata-la.
—No! Què dius, tu, ara? Per què tinc de matar-la? És preciosa, i deu covar, o tal vegada te gavinotets. No la puc matar.
—Ves, quin marrec! Tens de matar-la per demostrar a tothom que ets capaç de fer-ho. Si només l’espantes, com sabrem que has ferit on volies? De res val fer-hi prop, només són bons els blancs perfectes. O potser encara no ho saps, açò? —el sermonejà en Púnish, capficat en fer de mestre substitut.
—No puc matar un animal tan polit. M’esperaré un altre blanc, qualque cosa més adient. Una sivina resseca o un tronc escapçat.
—Creix d’una vegada, marrec sensibler! —I mentrestant l’esbroncava, en Púnish forní rapidament la bassetja. Sense pensar-hi, li féu les tres voltes reglades i llançà un mac allisat.
La desprevinguda gavina no sabé d’on li venia el mal. Ferida al costat, xisclava com un fillet plorós que cerca sa mare després de fer-se mal. Amb l’ala esquerdada i mig penjant, l’animal intentava aixecar el vol, però l’esforç era un gest inutil, grotesc fins i tot. La pobre no debia entendre com, de sobte, havia perdut la capacitat de volar i res no podia fer per fugir d’aquell atac. Xerrotejant mentre saltironejava descontrolada es perdé penya-segat avall. Poca vida li quedava a la desgraciada. Si no moria pel mal de la pedrada, les altres gavines li donarien final. Perquè res no es desaprofitava a la colònia.
Púnish mirà orgullós al son germà.
—Has vist com es fa, marrec? Rapidesa i precisió. Sense por ni dubtes. És ta vida o la seva. No ho pots oblidar, açò.
—Estàs boig? Per què ho has fet? Només era una gavina.
—Importa el què sigui? Aprèn d’una vegada! Sembla que no ho vulguis fer. Es comença pels gavinots i s’acaba per matar l’enemic; i tant ens ha de fer quin sigui aquest. Sempre ha estat així i sempre ho serà. Sinó, seràs tu qui cridaràs esbudellat entre les roques.
—Deixa’m, no vull saber res més de tu. Jo no mataré gavines per entrenar-me. Són massa elegants; són... precioses. I tu..., calla’t d’una vegada! Que no ets el mestre, tu. —I mentrestant protestava, el petit cercava des del cantell el cos ferit. Potser podria...
Fets com aquest feien que en Balèrish sempre anés carregat de remordiments. L’esperit sensible del fillet patia quan tenia que demostrar la seva habilitat contra els animals que tant estimava. Com és que no podien entendre que les admirava, les gavines? Tan blanques, tan estilitzades i amb un planejar tan suau. Ni tan sols movien les ales! Mai s’afartava de veure-les pescar, atiant els bancs de peixetó costaner o barallant-se per qualsevol despulla que surava. Xalava amb les arriscades maniobres per pescar-los i admirava la valentia que mostraven quan s’enfrontaven als qui, com ells, s’endinsaven al nial. Més d’un milà havia vist sortir-ne escapat, amb desgavell de plomes volades, foragitat per mares enfurismades i geloses del seu espai. Moltes vegades, en Balèrish somiava ser tan valent com elles, i tenir prou esperit per enfrontar-se a qualsevol invasor, la Mare no ho volgués, que gosés trepitjar els platjals de l’illa.
Aquestes reflexions feren que en Balèrish quedés capcot una bona estona. Mentrestant, Púnish s’estufava per no haver-la esgarrat, tot mirant als voltants per assegurar-se que els veïns l’havien vist tombar l’animal. Però res, tots anaven a la seva i ningú s’havia adonat de la seva proesa. Les cabres, la frissera per anticipar-se i trobar el redol més verdejant i les pràctiques pròpies, mantenien ocupats als joves pastors; no tenien temps per gaire més. Llàstima!, pensà en Púnish. Blancs com el seu no tindrien que passar desapercebuts. I és que a l’al·lot li encantava que l’alabessin, que tot el món fos testimoni de la seva habilitat. Bé, més endavant ho tornaria a provar. I aquella vegada s’asseguraria d’estar rodejat de públic. Tots havien de saber lo bo que era fonejant, lo molt que havia progressat.
Hores d’ara al penya-segat hi regnava una gran confusió. Tota la colònia s’havia esvalotat. Les gavines volaven i xisclaven, i els seus crits eixordaven qualsevol altra soroll. Però ni els picats ni la pluja de tifes i gitades pudents atemorien als joves foners. Ben al contrari, s’envalentien i incrementaven l’apedrament. Estols de rocs solcaven el cel cap als ocells, però ben poques vegades els ferien, i encara menys de mort. Les acrobàcies de les gavines, bòlits de vol controlat, evitaven els projectils sense defallir del setge, replegant-se per tornar a atacar. Per la seva banda, els ramats, totalment aliens a aquell guerra oberta, feia estona que pasturaven. Cercaven els brots més tendres del matolls costaners i engolien qualsevol bri que verdegés el rocam.
Finalment, quan li va semblar que duien massa estona de disbauxa i disbarats, Balèrish se’n fartà.
—Anem-nos, Púnish —cridà el fillet per fer-se escoltar—. A veure si trobam un racó més tranquil. Qualsevol altra barrancó; cap a ponent. Com pot ser que no et molestí tanta cridòria?
—Ja hi tornam. Però quina mena de foner fas contes ser sinó suportes ni aquests crits? —Púnish es desesperava amb el que, per ell, no eren més que rareses de son germà—. Quan siguis enmig de la batalla, què et penses que trobaràs? Riures i festes, potser? La remor del mar? Un rossinyol cantant pel capvespre? No, homo, no. Has d’aprendre a suportar l’eixordament, i que no et faci defallir la punteria. I vols més cridòria, que aquesta?
Però en Balèrish ja en tenia prou de tanta lliçó. Què sabrà de batalles, en Púnish? Si ni tan sols l’escolta, al mestre; sempre enjogassat amb el cosí Jàmish. Amb aquestes, idò, s’aixecà decidit i xiulà als cans que jeien ben prop seu. Aquests, obedients, iniciaren la recollida del ramat sense fer cas de les protestes d’en Púnish; i és que no era el seu amo.
En Balèrish començà a caminar amb l’Àstir entrebancant-lo de tantes amorosies. El fillet se la mirà amb un somriure ple de tendresa.
—Com me l’estim, aquesta cusseta. —I dirigint-se a l’animalet, li féu el conillet per incitar-la—: Cerca, Àstir, cerca. A veure què trobam.
I en poca estona, la gossa li mostrà l’amagatall d’una tortuga ensorrada dins d’un romaní, foragità quatre sargantanes d’una roca soleiada i féu aixecar el vol a una perdiu feixuga, que l’al·lot mirà encantat però a la que ni tan sol intentà caçà.
Mentrestant, en Púnish capejava resignat.
—I ara deixa fugir la perdiu. Ja ho dic jo: no hi ha res a fer. És un caparrut —flastomava. Tot seguit, aixecà la veu per fer-se sentir—. Espera, que no te’n pots anar tot sol. Nostra mare em mataria. —I una altra vegada pel baix—: Quan me’n podré lliurar d’aquest marrec? Maleït sia!
En Púnish fou prop d’engegar-li una codolada, de tan enfadat com estava. Però, per sort, se returà a temps, i tot just després de quatre passes ja se n’havia oblidat. Sense adonar-se’n, es centrà en les fites que, d’un temps ençà, omplien la seva vida: la infal·libilitat amb la fona i un futur brillant. En Púnish es veia com un gran guerrer, encapçalant els homes més temeraris i sent, alhora, el més temut dels foners. I es sentia capaç d’aconseguir-ho sense gaire esforç; no de bades feia temps que mai no errava els blancs, ni els més complicats, com la gavina del penyal. Enrere havien quedat els dies odiats de vergonyes i fams nocturnes. Aquells maleïts còssils de l’ullastre que es negaven a deixar-se trencar! Però tot açò estava oblidat. I tant que sí. I encara milloraria.
—Sí —hi tornà convençut—, seré un gran guerrer, el millor.
Malgrat aquest convenciment, sabia que no li seria gens fàcil. Només era el tercer de la nissaga dels Bàlar, i a bon segur que li tocaria quedar-se a l’illa, com a representant del poder dels germans absents. Però, qui sap els tombs que pot donar la vida? Ningú li podia treure del cap que, un dia, comandaria una càrrega de foners en batalla. I tant que ho faria! I si qualque dia faltaven els dos grans, la Mare no ho vulgui, s’apressava a afegir, ell estaria a punt per prendre el relleu. Tampoc en allò no fallaria.
Els ideals d’en Balèrish eren del tot contraposats als de son germà. Deixant de banda tot el que l’entusiasma: les flors i els animalons, el que més adorava el fillet era en Bàlash. Son germà major era el seu model. D’ell n’admirava la mescla precisa de força i saviesa, de seny i empenta, qualitats aquestes difícils de combinar, fins i tot per l’inabastable imaginació del fillet. N’estava segur que en Bàlash seria el millor cabdill que els bàlar haguessin tingut mai. I ell, el marrec estrany, com s’encaparrava a dir-li en Púnish, seria al seu costat quan arribés el moment de demostrar-ho. Encara falta molt per açò, es deia enBalèrish, però tot arribarà.
A ulls d’en Balèrish només una altra figura se li apropava, en admiració, i en moltes altres coses fins i tot l’arribava a superar: sa mare. Ella sí que era veritablement forta: la més forta del món, segons el particular varem del fillet. Segons ell, na Katis deixava enrere, i de molt, els herois de qualsevol de les històries fascinants que els contava el mestre Hàntish. Ni l’estrateg Amílcar i les seves aventures sicilianes; ni Pirros, l’epirot, i els enormes elefants; ni tan sols aquell fabulós Alexandre de Macedònia, del que tantes meravelles contaven, podien comparar-se amb sa mare. Si hagués estat home, millor que tots junts, es deia convençut.
La innocència el duia a preveure que, en un futur no gaire llunyà, en Bàlash també els superaria, als herois, i manaria al seu poble a la glòria. I ell, en Balèrish, l’estrany, seria el seu principal conseller, l’homo de confiança. Les cròniques glossarien les gestes del gran cabdill balear i del germà fidel que l’acompanyà en els moments importants. Sí, seria el seu general; com els companys d’Alexandre.