EN BÀRCAJ, EL FALCÓ.

Kisbis tenia fama benaguanyada de no aprofitar-se de la gent. Mai demanava un preu tancat, i només li pagava qui podia. I, per açò, moltes vegades es quedava sense cobrar. Deien d’ella que era un model de bona dona, que no n’hi havia de millor, però també deien que així mai no en sortirien de pobres, a ca la guaridora. Però, malgrat tot, se’n sortien; vivien del seu treball. I si per una vegada havia tingut la sort de topar amb qualcú com jo, d’una família amb prou hisenda per pagar, benvingut sia; per què desaprofitar-ho?
Malgrat aquest anar passant, era evident que les possibilitats de prosperar de la guaridora eren mínimes. Tenien gairebé res per a mercadejar; els camps de la família havien canviat de mans. Un reduït ramat de cabres els hi donava llet i formatge; prou per les menges de cada dia però per res més. I, per sort, també els hi quedava l’hort, del que se’n cuidava la mateixa guaridora. Per açò no m’estranyava que na Kisbis em cuidés com ho feia: jo era clau pel futur de la seva família. Després d’haver confirmat amb ma mare nostre prometatge, aquest futur havia mudat. Ca la guaridora emparentaria amb la casa del Bàlar, la més important; l’horitzó s’havia asserenat. Per un afortunat cop de timó, la nau de la guaridora, tan antiga com el mateix clan, reprendria el rumb que li pertocava, per llinatge i per rang. I jo, que estava profundament enamorat de n’Ainerís, me n’alegrava.
—Veig que t’has avançat, Bàlash. Venia a dir-te que t’aixequessis. Ara toca enfortir les cames, caminar. Com que pel pati seria poc voltar, quan es posi el sol et deixaré sortir; però just una passejada i t’acompanyarà n’Ainerís. Podriau vorejar la murada de a prop. I com que no trobareu ningú, res d’explicacions. Però, escoltem bé, foner capbuit: no vull ni un esfors. Així que, si et canses, li dius a ma filla i us retureu, o t’hi agafes i que t’ajudi a caminar. D’acord?
—D’acord. Obediència total. Si se’m permet, voldria preguntar..., i els meus germans? Què no han vingut?
—I tant! Germans i una caterva de companys atemorits. Els he foragitat de males maneres, que tinc una fama per mantenir. Les amenaces d’encanteris els ha fet fugir corrents; menys el petit. Com es diu?... Balèrish, sí; quin al·lotet! No se’n volia anar sense rallar-te d’un tresor que duia amagat al sarró: un pollet de falcó.
—Sí, en Balèrish..., no el coneixeu bé. No creu en màgies, només amb allò que pot entendre i tocar. Però, per contra, s’empesca unes històries... A jo m’agrada que me les conti. Què dieu, guaridora? Te raó, en Balèrish, de no creure en màgies?
—De vegades és bo de fer creure allò que som incapaços d’entendre, allò que no sabem explicar. El món en té, de secrets, fill meu, i qualcuns prou amagats; qui sap, potser... Però, rallant d’encanteris..., en Balèrish estava encantat! Quan tots han marxat, m’ha dit que no passessis pena per en Bàrcaj; crec que m’ha dit aquest nom. Sembla paraula nurair, veritat? Me l’ha ensenyat i..., per la Mare, que ho és de lleig! Vols dir que valia la pena gairebé deixar-se matar per un animaló com aquest?
—Serà meravellós, guaridora, segur! No l’heu vist mai, al falcó, volar?
—Què et penses? És clar, que jo també surt al camp. I amb açò tens raó, el falcó és veloç, i molt elegant.
Mentre la guaridora rallava, jo no podia fer una altra cosa que riure’m de la ocurrència d’en Balèrish. Ja l’hi havia posat nom, al falcó. Bàrcaj, el llamp; molt apropiat. Així era com anomenaven n’Amílcar a Ibèria. Un bon auguri, a bon segur.